diumenge, 30 de gener del 2011

Sant Blai i els rotllos

Quan encara gaudim diàriament dels magnífics dàtils del Porrat de Sant Antoni, de cop i volta ja ens trobem a les portes de Sant Blai; - i amb els rotllos per fer!- L’època de l’any ho du, i a Sant Blai sempre se li ha invocat pel mal de gola; "San Blai gloriós, que cura la tos", diu una de les variants de la dita.
Aquest sant armeni (metge, bisbe i ermità) va viure entre els segles III i IV i rep culte des del V. Un culte que es va estendre per Europa als segles XI i XII, al ser considerant com un dels catorze sants auxiliadors. És patró dels cardadors de llana i els otorinolaringòlegs i advocat contra el mal de gola.
La seva festivitat, el 3 de febrer, marca a més a més l’inici de la temporada de festes de moros i cristians, amb les de Bocairent i Sax. En aquest dia és costum a tot arreu la benedicció d'aliments (pans, pastissos, pomes, cristines, cócs i blaiets, etc...) destinats a guarir persones i animals, tradició que està prou estesa tant entre els pobles del nostre entorn com a altres.


En el nostre cas, és costum local fer unes quantes llandes de rotllos i dur-les a beneir. Però si no volem fer-los, són molt fàcils de trobar a qualsevol forn de la localitat, on fins i tot hi ha qui els ven amb el cartell de “Ja beneïts”.
Pels d'enguany hem fet servir mitja dotzena d’ous,  un got d’oli, 400 g. de sucre, 4 paperets de llimonada i 1kg. de farina.


La recepta és summament fàcil de fer i permet la participació activa dels mes joves de la casa, ja que sols es tracta de barrejar els ingredients i pastar-los fins que es puguen treballar amb la ma. Una vegada feta la massa, li donarem la característica forma de circumferència i els ficarem al forn uns 20 minuts a 180º, o fins que agafen color. Abans d’anar al forn podeu arrebossar-los amb ou i una barretja de sucre i canyella, o no.

dijous, 20 de gener del 2011

El Bulli. S’acabat l’espectacle, comença el negoci!

Com a hores d’ara ja sabran tots en el planeta, la setmana passada s’obria l’etapa que tancarà el restaurant El Bulli de manera definitiva; una temporada de menys de 6 mesos sols per a “unos pocos elegidos”. Desconeixem qui seran els afortunats, però des del 2 de desembre passat, quan se’ns va despatxar amb una portada als morros en forma de missatge de disculpa, a tots els que fent-li cas al seu web, esperàvem ingènuament a que es tornés a obrir el període d’acceptacions de reserves, romanem expectants al que va sabent-se al respecte. Dóna la impressió que sols participaran de l’experiència gastronòmica aquells qui el restaurant ja ha triat d’avant ma, una mostra més del sistema sectari i poc transparent amb que s’han dut les reserves en els darrers anys. –Però els negocis, són els negocis. I ara ja està treballant-se pels clients potencials del nou format amb que es pensa reobrir.-
Nosaltres ens haurem de conformar amb el record que sempre ens quedarà d’un fabulós dinar, a l’estiu del 98 (era l'etapa de la menestra de textures), quan Ferran Adrià no era un personatge molt conegut i encara servien dos passes diaris tot l’estiu. –Inoblidable el dinar, però també el bany posterior a la Cala Montjoi!-
Ferran Adrià, rodejat d'entusiastes durant el IX congrés LMG.
Serà el final d’una etapa del "Gran Creador culinari", sens dubte el més imaginatiu de tots els temps, simplistament anomenat per molts com el millor cuiner. A banda dels seus plats, alguns d’ells convertits en clàssics en pocs anys i el sorprenent espectacle que suposa menjar allí, la vertadera aportació seva són les nombroses tècniques i conceptes desenvolupats per ell i el seu equip, avui convertits en bàsics per a l’alta cuina a arreu del món. Pero a més a més, Ferran és un visionari que sempre ens sorpren amb el que diu a les seves declaracions públiques, no sols parlant de cuina sinó també d’altres aspectes de la vida quotidiana, amb discurs molt transgressor i alhora realista, farcit de idees que amb el pas del temps han anat assolint-se per tothom.
Actualment, ja molts dels restaurants de referència tenen oberts locals més senzills i assequibles amb que rentabilitzar el nom de la casa mare. El mateix Adrià n'acaba d’obrir dos a Barcelona, una tendència que ha escampat Robouchon per tot el món i que més a prop nostre ja han seguit també Camarena i Dacosta.
Però com sempre, Adrià, i també Soler no ho oblidem, van un pas més enllà; ells varen encetar la moda dels llargs períodes de “vacances creatives”, obrint El Bulli-Taller per aprofundir en aquesta tasca. Ara són els primers que decideixen tancar per dedicar-se-hi, en exclusiva. I és que, tot i el seu prestigi, és ben sabut que El Bulli com a restaurant no és un negoci que per ell mateix pugam qualificar de rentable. Ho és, i molt, la marca i tot el que ella genera però no el restaurant. Ara es tanca la part de l’empori que no donava benefici i s’obrirà un centre de investigació, un altre, aquesta vegada baix la forma jurídica de fundació. - Cal que la gallina dóne tots els ous d’or que ha anat covant! O es que Telefònica no sap on posa els diners? Digueu-nos malpensats, però segur que tot açò és el que ha marcat el misteri de les darreres assignacions de reserva!...-
Per la seva banda, la competidora Vodafone també ha volgut prendre part recentment en el panorama gastronòmic, editant un bonic llibre “I+D+i Grandes cocineros españoles” on crida l’atenció, l’absència tant de Ferran Adrià com de Santi Santamaria, l’etern rival. –Que coses!-

dimarts, 11 de gener del 2011

9é Concurs de Vins del Terreny

Ací a La Marina, quan ens referim a algun aliment amb l’apel·latiu “del terreny” abanda de donar per fet que es tracta d’un producte autòcton, estem implícitament suposant-lo "de categoria", o siga, de la màxima qualitat aconseguible. I això a Jesús Pobre, ho saben; Si per agost acudiem a la trobada de la “Tomaca del terreny”, ara és el torn del “Vi del terreny”. Un vi novell, generalment de caracter esquerp i capritxós, que té molts entusiastes a la comarca.
En els darrers dies ens ha arribat la convocatòria d’enguany, amb uns canvis de data respecte al que ja s’havia anunciat en altres indrets. Entre aquest esdeveniment, el Mig Any pegolí i el Porrat de Sant Antoni s’ens presenta un cap de setmana on serà molt complicat poder acudir a tot, encara que ho intentarem. De tota manera, des d’ací ens fem ressò publicant la programació completa del cap de setmana per animar-vos a anar-hi i aprofitem per felicitar als organitzadors per la iniciativa, que de ben segur gaudirà de tant o més èxit que les edicions anteriors.

FESTA DEL VI
(Gener 2011)
DIVENDRES 21
20.00 h:
Presentació de la nova Comissió e Introducció al Tast de Vins(lloc:Centre Social).
DISSABTE 22
10.00 h:
Recollida del vi de cadascun dels participants (preguem estigueu preparats per rebre a l’insigne comitiva que passarà per les vostres cases a recollir els caldos).
DIUMENGE 23
9.30 h:
Esmorzar per a tots els vinaters participants i carreters. (lloc  riu-rau nou de Jesus Pobre)
10.30 h : 
Concurs degustació de vins.
13.30 h :
Mentre es fa el reconte de puntuacions hi haurà una picadeta per a tots els assistents i després es procedirà a l’entrega de trofeus.
14.30 h:
Dinar popular organitzat per la Comissió de Festes 2011 de Jesús Pobre.

Organitza: Associació de Veïns de Jesús Pobre.
Patrocina: EATIM de Jesús Pobre.
Col.laboren: Casa CURRO, Talleres Grimalt, MAS Y MAS supermercats, Celler de La Marina, Cooperativa agrícola Sant Blai de Pedreguer.
Aquesta nova comissió vol agraïr de tot cor el recolzament de tots els col·laboradors i el patrocinador.

dimarts, 4 de gener del 2011

El millor café del món

A més a més dels gelats, els italians tenen fama de fer el millor café del món, tot i que existeix una franquicia estadounidenca que publicitariament els disputa el liderat. Com tothom i malgrat que cada vegada resulte més difícil, nosaltres també tenim algun lloc favorit del nostre entorn on sabem que podem prendre un bon café. I quan diem açò ens referim a café de veritat, no parlem de l'encapsulat, despullat de la personalitat i caràcter que li transmet l’ésser humà que el prepara front a la cafetera. S’haureu adonat que avuí toca parlar del café, aqueix petit i curt plaer, ànima de relacions socials, una substància alhora tan innecessària però tan imprescindible i que dóna per a tant. Tanmateix, es tracta de la matèria primera que més negoci mou al món, després del petroli.
Amb aquests antecedents, iniciàrem per Roma una recerca del que podia ser el millor café d’allà, i per tant... -segons els italians, el millor del món!- D'entrada direm que existeixen a la “Ciutat Eterna” dos conegudíssims establiments que s'autoproclamen com els del millor café i per tant constituïen les primeres parades obligatòries. Es tracta de "La Tazza d’Oro" i el "Café Sant’Eustacchio", però ambdues visites varen resultar igual de frustrants. A la primera d’aquestes cafeteries, tot i les bones expectatives inicials de veure el torrador allí mateix, inundant d’aroma el local, el café ens resultà molt poc aromàtic i excessivament concentrat amb un regust de torrefacció que anul·lava a la resta de possibles matisos. De la segona podem dir que és més el misteri que envolta a la preparació, amb una resultona i abundant bromera que els mèrits aconseguits per aquesta en benefici del negre líquid, un poc més fluix i més aromàtic que el d’abans però sense cap caràcter que despertara un entusiasme especial. Cal afegir que ací les cafeteres estan damunt del mostrador, en direcció oposada a la clientela i amb uns panells laterals que ajuden a que els cambrers s’amaguen darrere per preparar-lo.
Decebuts, va decaure l’interés inicial, però als pocs dies d'estar allà va aparèixer inesperadament un café que si ens va sorprendre sobre-manera. I no va ser precisament a una cafeteria sinó a un restaurant, a l'estrelat "Agata e Romeo". Després de gaudir d’un bon dinar i un més que memorable postre, “La Millefoglie di Agata”, aparegué el millor café romà que tastarem; equilibrat, cremós, intens,... un dels millors que hem assaborit mai. El seu servei, com es veu a la foto, duia uns components que deurien acompanyar sempre a un café que vulga presumir de ser un "Gran Café"; Informació d’ell mateix i un Petit-four. Es tractava d’un aràbica de Giovanni Erbisti, una firma que des de 1947 fabrica el que, de moment i per a nosaltres podria ser el millor café. (Del món?)
Malauradament, resulta prou comú comprovar dia a dia que les anomenades cafeteries, tot i que el nom les atribueix aquesta especialitat, no són precisament el lloc on es solen trobar sempre els millors cafés. I també, que en molts restaurants "de mitja capeta", tot i que es presenta un pretenciós servei de café amb una muntonada de tipus de sucre al nostre abast, el café no arriba a l’altura del que deuria ser admisible.