dilluns, 27 de juny del 2011

Moros i Cristians a Pego 2011

Un any més tornem a estar de festes, i amb elles aparquem la rutina diaria i ens disposem a viure els dies més intensos de l'any, propiciant l'arribada d'una muntonada de moments inoblidables; els de gaudir de La Festa, de la companyia de la gent de La Filà, de La Música i de tantes coses més que ens alimenten l'esperit, al temps que ens deixent la salut una mica tocada.


Més informació a http://lagamba.mforos.com/

diumenge, 19 de juny del 2011

Bocuse d'Or (II)

Tal com haureu vist els que llegireu a la primera entrada dedicada al Bocuse d’Or, el pròxim repte per Evarist Miralles serà la final europea de l’any que ve. I d'ahí la mundial de gener de 2013. Però són nombrosos els episodis controvertits amb denuncies de frau incloses en la història del Bocuse d'Or, així com les veus crítiques i els comentaris on es parla de què es un concurs encarat a afavorir a França i els països nòrdics, com es pot deduir fàcilment després de fer-li una ullada al quadre de guanyadors. De tot això podreu trobar ampla informació en la xarxa.
L'esforç que va portar Estats Units a la Bocuse d'Or 2009 és el tema del llibre ‘Knives at dawn'. I pel que fa a les darreres participacions espanyoles, l’any 2005 s’havia triat una presentació innovadora inspirada en motius de Salvador Dalí; pel servei de peix es va presentar un gran ou de vidre d'un metre, com a part d'una ambiciosa campanya que costà de prop d’1 milió d’Euros per aconseguir un bon resultat en la competició. Malgrat això, la candidata espanyola va acabar en el penúltim lloc, sent una raó de les esmentades que el plat calent produïa tal condensació a l'interior de l'ou que els jutges foren incapaços de veure la presentació. Les reaccions no es feren esperar i acusaren al jurat d’antiquat, obsolet, masclista i menyspreador de la creativitat de la cuina espanyola.
La participació de 2007 va aparèixer a la pel•lícula-documental, El Pollo, El Pez y el Cangrejo Real, un document de lliure accés i molt recomanable per entendre el que ací s’explica. (Cliqueu quan tingueu una horeta i mitja lliure)
Per la seva banda, el representant d’enguany va estar apunt de no poder acudir al no haver trobat patrocinadors que feren front a les grans despeses que resulten necessaries per poder participar-hi. Fins i tot es va haver d'organitzar un sopar benèfic on es recaptaren fons amb l’ajut desinteressat de molts companys de professió.
Si heu seguit el text fins ací, i més encara si heu vist la pel•lícula-documental recomanada, s’haureu adonat que el camí que té davant Evarist no és cap camí de roses, però des d’ací no podem més que animar-lo per a que continue treballant amb la fermesa, convicció i professionalitat que l’han dut fins on està i desitjar-li el millor per a aquesta enriquidora experiència vital.

dimarts, 14 de juny del 2011

Llums i ombres en la "II Quinzenas 'Tapas, salazones y vinos alicante'"

Al post d’abans ja advertíem que davant del nivell de saturació gastronòmica actual calia estar molt alerta per tal de no topar-nos amb cap “mona vestida de seda”. Encara no ha passat una setmana i ja hem acumulat alguna experiència que ho demostra i que val la pena compartir ací, fets desagradables i no aïllats que deixen en mal lloc als organitzadors de l’esdeveniment i als hostalers que s’aprofiten miserablement de la promoció que suposa. Parlem de la tan anunciada “II Quinzenas 'Tapas, salazones y vinos Alicante'”, un esdeveniment que com ja explicàvem, està organitzat per la guia gastronòmica “Lo mejor de la Gastronomía” y patrocinat entre altres per la Diputació provincial y el patronat de Turisme de la Costa Blanca, o siga amb diners públics. La iniciativa consisteix en què s’han editat 250.000 exemplars d’una guia promocional amb 54 locals de les comarques alacantines compromesos d'avantmà a oferir durant 15 dies, 3 interessants ‘tapes’ al preu de 1,50€ cadascuna.
Fa uns dies aprofitàrem per visitar els quatre de la Marina Alta adherits a la promoció, amb el següent irregular resultat:
Joël Bistronòmic-Dénia. Aquesta primera parada va resultar desastrosa; directament i sense cap tipus de vergonya s'ens va dir que ells estan a la guia i amb les corresponents tapes però que no hi participen. –Si algú ho entén que m’ho explique!- Coneixem el restaurant de Rafa Soler i respectem el seu treball, per la qual cosa ens va sorprendre la poca vergonya demostrada. Ja ens estranyava que servira tapes un restaurant que no té a penes barra però més estrany va ser que Rafael García Santos li donara el premi a la millor barra de pinchos y tapas de 2010, i ahí està.
La Seu-Dénia. El fracàs obtés ens va carregar d’escepticisme però varem continuar amb el segon dels locals deniers. La planta baixa de La Seu, d’ambient més informal, estava que no hi cabia una agulla però tot i això quan demanàrem per les ‘tapes de la quinzena’, el Cap de Sala ens acompanyà amablement a una taula al menjador de la planta primera, amb servei  de ‘primera divisió’, i al poc començaren a arribar la ‘Coca al carbón con foie en salazón, tomates secos i mermelada de la pasión’ –bon inici, encara que com s'ens va anunciar, la tomaca s’havia substituït per ceba, una ceba que potser hagués millorat amb una caramel·lització més intensa-, després el ‘Huerto de marinados i encurtidos’ –atrevida proposta amb un resultat més que satisfactori, carregat d'elegància i finura- i per acabar com que l’anunciada ‘Borreta de melva…’ s’havia exhaurit ens la substituïren per un tall de tonyina marinada sobre tomaca Raff gelatinitzada. El canvi era per a bé i no ens importà en absolut però per si de cas, tingueren el detall de servir-nos gratuïtament una copa de cava a mode de compensació. L'agradable experiència, de ben segur ens farà tornar a gaudir amb més deteniment de les creacions de Diana Cervera.
Peix&brases-Dénia. Novament carregats d’energia positiva, férem la tercera de les parades en la barra-peixera del local que regenta Tomás Arribas. Tot i estar el mostrador ple de les famoses guies de l’esdeveniment, les reticències del personal que l'atenia es feren paleses amb les primeres paraules. Davant la nostra insistent disconformitat acabà baixant el propietari del negoci i “Rei Midas” de l’hostaleria deniera amb la següent excusa: -Sólo hacemos 25 unidades y ya se han terminado. –Un altre pocavergonya! I van dos de tres!- Teníem un post ja enllestit i per publicar, amb els comentaris d’un dinar que varem fer allí mateix sis dies abans d'açò però de moment no el penjarem a fi de que els aspectes negatius no sonen a ressentiment.
Es Tapa Ti-Xàbia. Camviem de poble i al contrari dels d’abans, aquest local no el coneixíem, però si la casa mare, Los Remos-La Nao, que també ocupa una de les cantonades del passeig marítim de la platja de L’Arenal. -Aquest si, és un veritable bar de tapes d’autor, dels que no hi han per ací!- De les tres anunciades, primer arribà el ‘Mojito de Sardina ahumada’ que en realitat era una escuma de mojito amb peta-zetas i acompanyament d’anxoves, constituint una divertida combinació encara que en la nostra opinió, una mica deslligada, després venien els ‘Flamenquines variados’ que foren dos mitjos Flamenquines, un de sobrassada amb ou de guatlla i l’altre de foie amb caramel, -una pura meravella i sens dubte la millor tapa de la nit- i per acabar el ‘Canelón de Morteruelo’ –contundent, i també molt saborós.- Servei molt amable i atent amb canvi de coberts a cada plat. El plaer de seure en una barra tan animada com aquesta, pleníssima de tapes, pinxos i una muntonada de vins per copes, de tot tipus i qualitat, tots ells ben conservat ens va deixar un boníssim regust de la que sens dubte és ja la millor barra en molts quilòmetres a la rodona. A la sortida tinguérem ocasió de xerrar amb l’encarregat, que no es podia creure la plantada de Rafa i Tomás.
Una vegada més, direm com a conclusió que ens pareix injustificable aquesta mesquina actitud dels que s’aprofiten d’una promoció que no acompleixen, enganyant a clients i companys de professió. La gent no es tonta i sabrà valorar qui és de fiar i qui no, però la nostra incògnita és: -Farà alguna cosa al respecte l’organització i patrocinadors quan s’assabenten d’aquest tipus d’actituds miserables?

dilluns, 6 de juny del 2011

Saturació gastronòmica?

El dia que escrivim açò s'obri la Quincena de Tapas, Salazones y Vinos Alicante DOP, un esdeveniment organitzat pel totpoderós Rafael García Santos i la seva guia Lo Mejor de la Gastronomia, amb el patrocini sempre milionari i ja conegut de la Diputació d'Alacant. Però això no és tot; quan la susdita 'Quinzena' passe pel seu equador, al recinte firal de Paterna tindrà lloc la Millesime Weekend Valencia i paral·lelament i sols  centrat-nos en l’àmbit geogràfic més pròxim podrem trobar també els III Encuentros Gastronómicos de Cocina Valenciana organitzats per un conegut centre comercial, la 7ª Semana Gastronómica de la Ñora y el Langostino de Guardamar del Segura i no sé quants més que no afegim per no fer la llista massa llarga. A la tardor ens esperen els grandiosos Gastrónoma a València i el XIII Congreso LMG a Alacant. Des d'un punt de vista purament gastronòmic, el panorama és immillorable i els que ens agrada gaudir d'aquest tipus d’esdeveniments podem estar ben contents, però això no impedeix que ens preguntem reflexivament: -Es bona aquesta espècie de sobresaturació gastronòmica?- La resposta no la sabem, però generalment aquells sectors que s'han 'passat de voltes' han acabat 'cremant-se' primer i 'morint-se d'èxit' després i amb aquest, tal vegada ens equivoquem però no tindria per què ésser diferent.
Tot i la forta crisi que colpeja, ara ja tot el teixit econòmic del nostre entorn, pareix que l'hostaleria continua sent un refugi, al mateix temps que molts aprofiten per reinventar-se, amb un grau d’adaptació que altres sectors ja voldrien. Sens dubte la saturació, entre d'altres, d’esdeveniments gastronòmics es deu tant a aquest factor com a l'alt nivell assolit per molts dels nostres professionals. No hi ha cap dubte que aquest tipus d'esdeveniments constitueixen un gran aparador on donar-se a conèixer els primerencs i mantenir la flama encesa els veterans, però amb el temps i la manca d'objectivitat va fent-se més difícil distingir el que veritablement val la pena.
És un fet contrastable que cada vegada hi existeixen també més publicacions, i millor editades, que fent servir el conegut format de guia gastronòmica guanyen en imatge però llancen a perdre l'esperit original d'aquest tipus de publicacions, resultant amb el temps menys crítiques i més clientelars. La 'mona es vesteix de seda' i cada cop costa més distingir entre veritable crítica objectiva i els prescindibles 'publireportatges disfressats'. Com a mostra d'aquest darrer punt, que també forma part de la sobre-saturació que avui tractem, direm que sols a nivell de País Valencià (i llevat de les estatals) ja en són dues les grans guies que pretenen competir en prestigi; per una banda el  ja consolidat "Anuario" de Vergara i per l’altra l'"Almanaque" on hi participen la resta dels crítics gastronòmics valencians professionals, encara que d'una manera excessivament difusa, des del nostre punt de vista.
Un últim aspecte d’aquesta sobre-saturació ens fa fixar-nos en la gran quantitat d'associacions, la majoria particulars i també interessades, que s'han configurat per organitzar concursos i donar premis a qui es considere més convenient. I hi ha tants! Que al final tampoc sabem si tots els premiats són meritoris i tenim que anar preguntant quin concurs és?, qui l'organitza?, quina trajectòria té?... -En definitiva, massa borumballa!-
No vivim d’aqueix món i aquesta sols pretén ser una modesta opinió feta amb observació del fenòmen des de fora. Per tant i pel que fa a nosaltres mateixos, sols ens queda continuar gaudint del moment gastronòmic que vivim, encara que cada vegada coste més distingir, triar i ser selectius, desenvolupant l’aspecte més crític que altres declinen. -C'est la Vie-

dimecres, 1 de juny del 2011

Tast de 27/05/2011. MONOVARIETALS BLANCS (i IV)

Coincidint en data amb el primer aniversari del bloc, tenia lloc el tast que fixava la cloenda de la tercera temporada (2010/2011). Quan arriben aquestes dates de més calor optem per vins més frescs i per a l'avinentesa el nostre especialista en vins blancs ens havia preparat la quarta part i final d'una sèrie on hem tastat la pràctica totalitat de varietats  blanques de l'Estat.


Botani 2010. Jorge Ordoñez & Co. D.O.Málaga. 100% Moscatell d'Alexandria. Color extremadament clar, nacre pàl·lid. Llepolia aromàtica i golosa de flors de violeta i  taronger, bresquilla en almívar i mel. Gran contrast entre les dolces aromes prèvies i la sensació seca en boca, curt però amb final untós.
XII Subirat Parent 2009. Agustí Torelló Mata. D.O.Penedes. 100% Subirat Parent. De color daurat clar. Aroma elegant i fruitós on destaca, entre altres l'albercoc. Retronassal d'herbes verdes. Cremós i voluminós dins la boca però curt d'intensitat amb una notable acidesa final.
Quinta do Avelino 2009. Adegas Parente García. D.O. Ribeiro. 100% Treixadura. Color palla entre daurat i verdós, molt net i lluent. I gens tèrbol, al contrari del que molts pensen dels Ribeiros. Aromes de mantega i plàtan. En boca resulta glicèric amb una acidesa ben compensada, ben integrat amb final mineral que no amaga una sensació final com d'haver menjat pomelo.
Navazos-Niepoort 2009. Equipo Navazos. Marco de Jeréz. 100% Palomino Fino (o Listán). Color daurat d'intensitat, delator de la seva criança. Aroma fruital de pera, plàtan molt madur i fruïts secs (nous i avellanes). Retronassal de fumats on s’accentua el seu caràcter ajerezat amb un final sec i durador que deixa records salins a la boca.
Prícum Albarín Barrica 2008. Bodegas Margón. D.O.Tierra de León. 100% Albarín. L’expectació davant d’aquest vi era màxima ja que es tracta d’una raresa que es fa amb una varietat asturiana en perill d’extinció. Color groc palla daurat intens. Aromes de terra banyada i poma madura, notant-se en el rerefons notes de querosè. Complex i llarg amb lleugera amargor i final fumat en boca.
Gorvia Blanco 2006. Bodegas y Viñedos Quinta da Muradella. D.O.Monterrei. 100% Doña Blanca. Color groc clar de tonalitat verdosa, tot i el periode de criança. Aromes florals i golosa de llepolies de fuita (mandarina), fumats, herbes de tocador i minerals. Complet i agraït en boca, amb un final d’ametla amarga.

Comparativa cromàtica dels cinc primers vins.
Amb aquests i els tres tasts precedents en la sèrie havíem arribat a 24 vins blancs, tots ells monovarietals. Però l’organitzador del tast tenia l’espineta clavada amb dues varietats més que no eren suficients per justificar un nou capítol, tot i que resultava molt interessant conèixer-les. Aleshores, com acompanyament de l'excel·lent sopar, amb un plat principal de ventresca de tonyina i basinia farcida com a protagonistes, es serviren sengles ampolles de Mioro 2009, un vi de la D.O. Condado de Huelva, fet amb la varietat Zalema, sec però afruitat i amb molt bon beure (de fet allà es fa servir com l’aigua a bodes i comunions) i Hoya del Castillo Alto Turia 2009, un vi de la D.O. València, digne representant de la varietat Merseguera. De tota manera i sense voler desmerèixer-los, cal dir que no es tracta de vins del mateix nivell dels d’abans.