Amb el Nadal arriba l'hora de fer pastissos, com es costum, i enguany la intenció era fer-los de cacauet; no fa massa anys els cacauets també s’empraven pels pastissos de Nadal, tot i que respectant a distància la bona reputació dels d’ametlla. Els de cacauet ocupaven el discret lloc del substitut, generalment per qui no disposava d'ametles. Ara són una raresa, una varietat de pastís que amb el pas dels anys han anat desapareixent i ja quasi sembla un mite del que tots han oït parlar però ningú ha tastat. De fet, és una de les cadenes de cerca (pastissos de cacaua) més repetida al registre d'aquest blog a Google.
-Però no podrà ser,... ens hem deixat segrestar la ‘cacaua’!- El cacauet és un producte que tot i el seu origen sud-americà s’havia instal·lat entre nosaltres des de fa molts anys (com tomaques i pebreres, p.ex.) i ja estava tan arrelat que fins i tot hi ha un grup de varietats conegut a tot el món amb el nom ‘València’. Per tant, ja podíem considerar-lo amb ple dret com un producte autòcton de les nostres hortes, i barres de bar on el platet de ‘cacaus’ és quasi un símbol identitari. Ara, sense adonar-nos, ja s'ha tornat a convertir en exòtic. I és que quasi tots els que mengem ací venen de més lluny que festucs i anacards, per posar dos exemples pareguts; ja no es crien a l’horta del nostre voltant, solen dur-los de Xina (o dels Estats Units, excepcionalment) i com és obvi no podem considerar-lo un producte de proximitat amb el que presumir fent pastissos. Ens semblaria una incoherència!
Encara que innocent, és una renuncia més entre moltes de les que anem assumint poc a poc; en qualsevol cas no podrem negar que som un poble que no és capaç ni de conrear cacauets, i els té que comprar a l'altra punta del món. Però no ens enganyem, la culpa no és pas dels llauradors sinó del conjunt de la societat com a consumidors, incapaços de veure més enllà d'uns cèntims d'Euro i apreciar l'esforç necessari per dur endavant una collita amb el valor econòmic, social i medi ambiental que suposa el recolzament de tota l'economia pròxima, i molt especialment la dels productes del camp. De tota manera, si el cacauet fóra una excepció, no passaria res; sense sortir de l'àmbit dels manufacturats alimentaris més emblemàtics del País Valencià podem dir que cada vegada més xufa de la que es fa servir per l'orxata és de importació i molts dels fabricants de torró xixonencs ja han optat pel "blando"o" duro", donant l'esquena al consell regulador i a l'ametla autòctona. - Si total,... els comprem igual!- I la cosa encara és pitjor si mirem més enllà dels productes alimentaris en general: joguets? calcer? tèxtil? productes industrials tan senzills com pot ser una simple perilla?... Encara que de vegades amagada, sempre acabem trobant a l’envàs la llegenda “Made in P.R.C.”.
Amb la ditxosa globalització avui comprem barat però la factura per la diferència ens la passaran tota junta i ja va acostant-se l'hora de liquidar-la; en definitiva, pa per avui i fam per demà! Coincidint amb les festes consumistes que s'apropen, hi ha una llista llarga de bones iniciatives encarades a potenciar un retorn del consumidor als comerços locals, i està bé,... Però el problema de fons és que quasi tots els productes a la venda es fabriquen a 10.000 km. de distància i, deixant a banda el perjudici del seu transport al medi ambient, és allà on van i es reinverteixen els vertaders beneficis. De manera que els diners ja no tornen mai més al mateix rotgle.
Bon Nadal a tots i totes!
Entrades
.JPG)
