Andorra Gastronómica (II)

Fa ja algun temps (quatre anys ja!) publicàrem una 'entrada' dedicada al país dels Pirineus on hi parlàvem del miracle econòmic andorrà i del seu model turístic. Fa unes setmanes hem tornat a estar allà, gaudint d'algunes de les opcions que s'ofereixen en les diverses vesants a que ha donat pas aquell model de preus baixos del que sols queda el record, i entre les que per suposat també hi ha l'aspecte que ací més ens interessa, el gastronòmic. Centrant-nos ja en ell, hi podem trobar moltes ofertes i per tots els gusts, algunes d'elles ben diferenciadores i difícils de trobar enlloc. Serveixca com exemple el Refugi Les Portelles, dins l'estació de Vallnord (a 2552m. d'altitud), on hi podem gaudir d'una Raclette o altres especialitats alpines sense pràcticament llevar-nos els esquís,... Com que sou molts els que soleu visiteu aquest petit País, compartim ací algunes recomanacions del que considerem més interessant entre tot el que tastàrem.

El Celler (de Mama María). Junt al local gegant, casa mare d'un grup on estan també altres tan coneguts com Papanico, 1940, La Borda Pairal,... hi ha aquest petit restaurant que tracta de ser més 'selecte' i que per tant està molt menys ple que el ja esmentat, però amb qui comparteix cuina. Al caliu del foc d'una llar vista a través d'una tele de plasma tastàrem les 'patates braves', les 'croquetes del celler', la 'pasta carbonara amb múrgoles', el 'Turbot salvatge' i les 'Carxofes amb escamarlans i foie', sent aquest darrer plat el que més agradà.

Pizzeria Angelo. Aquesta pizzeria potser siga la que més predicament té entre les d'Andorra, on com a bona plaça turística no en són poques. Ja haviem oït parlar d'ella sense estar-hi, i per tant tocava anar a veure el perquè. Començàrem com el dia d'abans, amb 'patates braves' i 'Croquetes', ací anomenades d'ibèric, i després vingueren les 'pizzes' (Carbonara, quatre formatges, de bresaola amb rúcula i de ceps amb foie) de les que ens fixarem en dos aspectes singulars: si com dia una famosa campanya publicitària de fa dues décades 'el secreto está en la masa', la d'ací és molt fina i extremadament lleugera -Inclús massa!- apropant-se perillosament a la pasta fullada; l'altre element diferenciador ben clar, que tampoc ens agradà per entendre la pizza com un 'tot', és que alguns dels elements de les dues més creatives d'aquest llistat s'hi afegeixen una vegada fora del forn, de manera que des del nostre criteri no podem comptar meravelles. Però... -I les postres?- senzillament, magnífiques ambdues, tant el 'Coulant de xocolate' com el 'Tiramisu'.

Borda Estevet. Com a “borda” es coneix a la construcció rural aïllada, típica del Pirineu, de pedra i fusta que s’edificava a una certa altura per a poder aprofitar les pastures. Per tant es feien servir com pallers, estables pel bestiar i magatzem de les eines de conreu. Ara però, moltes d'elles després dels corresponents treballs de restauració han esdevingut restaurants ben condicionats i acollidors que mantenen els elements essencials de l'edifici. I la d'Estevet n'és un exemple, on serveixen una cuina amb especialitats catalanes i andorranes ben concordant amb l'edifici.
Tastàrem allà les Minicroquetes, els Canelons, el Trinxat a les tres especialitats (rosta, foie i bacallà) que és el plat que més destaquem des del nostre punt de vista, la Graellada Estevet (filet, entrecot de bou i vedella del país) a la llosa de pissara i del carro de postres: el pastís de xocolate i la tortada tatin.

Cal Travé. Restaurant, celler, casa rural... En definitiva i del que no hi ha dubte és que en aquesta opció hi ha una de les millors parades que podem fer els que pugem a Andorra per la C-14. Al poble de Solivella, i a peu de carretera, està aquesta casa de menjars familiar convertida en un restaurant de primera línia on combinen els plats de cuina tradicional i de brasa amb creacions més innovadores i on en cap moment es deixa de percebre l'honestedat pel que es fa i el respecte al producte que hi ha en cada plat.
Ací tastàrem la Coca de ceba caramelitzada i foie, el Canaló de Camembert, les Carxofes saltejades amb foie (especialment recomanables), els peus de porc a la brasa acompanyats de verdures de temporada (tot i que molt bons, probablement aquesta no siga el millor tipus de cocció per preparar els patons), la Mil fulles amb crema de la Padrina i el Coulant d'avellana amb crumble i sorbet de gerds (magnífiques també les dues postres), tot acompanyat del boníssim Cava Rosat de la casa i les postres d'un vi dolç de Syrah amb bóta, també d'elaboració pròpia.

Un mes sense escriure

Ha passat un mes des de que vaig escriure la darrera entrada, i el motiu d'aquesta tardança no ha estat ni la falta de temàtica ni de ganes,...-Sols de temps!-

Vaig obrir aquest bloc fa ja quasi quatre anys, i des d'aleshores sempre he tingut clar que aqueix mateix dia vaig adquirir un compromís de continuïtat amb tots els lectors (habituals o ocasionals). Es per això que ara quan la meua activitat professional, ben allunyada dels temes que ací es solen tocar, no em permet dedicar-li al bloc el temps necessari per mantenir un ritme de publicacions similar al que s'ha dut des de l'inici (quasi 4 mensuals) em vec en l'obligació de demanar excuses, oferint aquesta explicació.

Així doncs continuem acumulant experiències que compartir, i de fet al tinter ja hi ha una escapada andorrana de fa una mesada amb recomanacions ben interessants, el magnífic tast de vins de Toro d'aquest darrer divendres o les XVI Jornades Gastronòmiques "Tradició i Arròs" que comencen avui mateix al Kiko Port,... però sense saber ben bé quan podrem gaudir també de suficient temps lliure per escriure de tot això i molt més.

Dit açò, el lector ja sap que el bloc continua en funcionament, però al ritme que permetrà la resta d'obligacions quotidianes.
Gràcies per la vostra comprensió i paciència!