divendres, 17 d’abril de 2015

D'enoturisme per Terres dels Alforins. Celler del Roure


Fa poc més d'una setmana participàvem en una visita a 'Celler del Roure', de Moixent. I com que ens semblà molt interessant, volem compartir el que visquérem allà, fent d'aquesta una recomanació ben especial. Però anem per parts i parlem abans de l'entorn i altres aspectes que a banda de donar-li singularitat al conjunt, ja de manera aïllada i sobradament,  justificarien la visita per ells mateixa.
I com que la part visual també és important, acompanyem el text amb dues dotzenes d'imatges preses durant la visita i els seus comentaris.
  • La història. A la part Oest del terme de Moixent es troba La Bastida de les Alcusses, el major jaciment ibèric del País Valencià: es tracta d'un poblat emmurallat on s'estima que van viure entre unes 1.000 a 1.200 persones. Tot i la seua importància, no va durar més enllà d'un segle i els historiadors han observat indicis també que apunten a que va ser violentament destruït i abandonat entorn a l'any 330 abans de Crist, un segle abans de la romanització de la península Ibèrica. El conjunt va ser declarat Monument Històric-Artístic ja a 1931, any en que durant una campanya d'excavacions es va trobar al recinte la ben coneguda figureta de bronze que representa un guerrer a cavall, anomenada comunament el "Guerrer de Moixent".
  • El paisatge. La Vall dels Alforins és un altiplà situat a uns 600 metres d'altitut, en la part valenciana configurat pels termes de La Font de la Figuera, Fontanars i la part més alta del de Moixent, entre les estriacions de la Serra de l'Ombria, la Grossa i el Capurutxo. Es tracta d'una vall agrícola de secà, considerada a pesar d'això d'un gran interès i bellesa per la seua peculiar configuració: parcel·les de dimensió reduïda en les que alternen cultius de cereal, vinya i fruiters, separats per tanques i marges naturals i envoltat per boscos de pineda.
  • La vinya. Ja centrats en el celler objecte de la nostra visita, aquesta començà en la vinya i a mans de Paco Calatayud, l'octogenari patriarca familiar. Un home de trellat que amb la seua xarrada ens va fer gaudir d'una lliçó de sentit comú, saviesa, apreci per les coses ben fetes i respecte pel territori, alhora que ens contagiava amb la seua gran mostra d'energia vital. Fou ell també qui ens parlà de com se'ls va manar als primers pobladors d'aquest indret conrear sempre per quarts (olives, blat, vinya i ametlles) fet que s'ha mantés quasi inalterable fins l'actualitat, i que ha originat l'aspecte paisatgístic esmentat al paràgraf d'abans. Ens parlà també, entre moltíssimes altres coses, de la varietat local de raïm, la MANDÓ, ja perduda en altres llocs i quasi extingida per ser de peçó fràgil, però que ací s'ha aconseguit mantenir i millorar aconseguint amb ella una de les principals singularitats.
  • El celler. Com a celler familiar que és, per a la part de visita interior agafà el testic de guia el fill i cap visible del negoci, l'enginyer agrònom Pablo Calatayud. Fou ell qui una vegada vists els dipòsits d'acer, ens ensenyà la "Joia de la Corona", adquirida i posada en servei més darrerament; la Bodega Fonda, un edifici datat ja al segle XVII (1694) que més tard formà part del patrimoni dels Ducs d'Almodóvar. Es tracta d'un edifici amb una planta de soterrani excavada baix del terreny natural, amb uns túnels on hi han a ambdós costats tota una filera de gerres soterrades que es van fer servir fins meitat del segle passat, i que després de múltiples proves s'han aconseguit reutilitzar (algunes d'elles i amb els mitjans tecnològics i sanitaris actuals) de manera exitosa per a la criança del vi.
  • Els vins. El celler, que l'any que ve acomplirà 20 anys, és ja ben conegut pels seus vins: Les Alcusses (que servir el nom de la partida que ocupen i la tipografia de les troballes íberes del poblat veí) i més especialment per Maduresa; però ara també ho comença a ser pels criats a les gerres dels túnels que acabem de descriure, i amb els d'aquests dipòsits de terrisseria ha naixcut una nova línia de producte ben diferenciat i també amb etiquetes de disseny molt ben aconseguit; ara protagonitzades pels simpàtics animalets: cullerot i parotet. La filosofia és la d'uns vins amb menys estructura i més respectuosos amb la varietat de raïm i els materials de l'entorn.
  • La gastronomia. El terme de Moixent, està travessat pel riu Cànyoles, afluent de l'Albaida, dins la conca del Xúquer i aquest transcorre entre les Serralades d'Enguera i Grossa, punt de contacte de les Cordilleres Ibèrica i Bètica. Tot açò fa d'aquesta zona un dels principals punt de connexió de la meseta amb la costa, pas actual de l'AVE, però molt abans de la via Augusta i encara més anteriorment de l'Heràclia, o el Camí d'Annibal. Amb això, la fusió gastronòmica amb La Mancha resulta reveladora; podem continuar trobant arrossos com a la resta del País, però és també terra de gaspatxos i de fet el plat local més representatiu és el gaspatxo moixentí, amb la particularitat d'estar ben adobat amb pebrella de l'ombria.
La partida de Les Alcusses, vista des de La Bastida

dimecres, 1 d’abril de 2015

Tast de 27/02/2015. Un tast de 'contrast'

Per a aquesta sessió #52 de tast, l'organitzador de torn ens havia preparat el que va decidir en anomenar: "un tast de contrast", entenent com a tal el fet de contraposar vins de varietats i zones ben diferents. Però a més a més l'aposta va ser forta, ja que ens va descobrir una petita col·lecció de rareses; la majoria d'ells, vins de tirada molt curta i de llocs i varietats ben desconeguts. En definitiva, vins experimentals, quasi tots de fora de les DDOO estatals.
-Però això no fos tot!- El tast va començar amb les ampolles tapades, amb una proposta de jugar al "Quién es quien?". Malgrat tot, va haver encerts fins al 50%, sent la mitjana del grup del 29%: encerts absoluts pel Bobal, seguit del d'Asturies (57%) i no cap pels de Cádiz, Extremadura, ni -Atenció!- tampoc el de Bèrnia.

I una vegada acabat aquest divertiment d'inici, passàrem al tast:
Mahara 2011. Vinifícate. V.T. Càdiz. Monovarietal de Tintilla de Rota amb 9 mesos de criança. De color teula, lleugerament térbol, dens. Aromes inicials balsàmiques i carnoses, que més tard evolucionarien a tofee. Retronassal mineral i d'estructura punxenca. Llarg.
Retortoiro 2012. Dominio del Urogallo. Ví de taula d'Asturias. Cupatge amb el 70% de verdejo tinta i resta d'altres varietats. Granat, de capa mitjana. Aroma de flors músties i groselles, amb evolució a regalèssia. Concentrat i ample, amb final llarg.
El sueño de Bruno 2011. David Sampedro & Bruno Murciano. Vi de Caudete (sense D.O.). 100% Bobal amb criança de 14 mesos en foudres de roure. Color grana cristal·lí, d capa baixa. Aromes florals (violeta) i de torrat. Ample en volum, amb final lleugerament amarg.
Tinta Amarela Parcela Valdemedel 2013. Envínate. V.T. Extremadura. Monovarietal de "Trincadeira Preta" amb 11 mesos d'envelliment en bótes. Color robí de capa baixa. Aromes de romer i caramel de maduixa. Potent en boca i de duració mitjana. Amb final entre àcid i dolç.
Curií 2012 Giró. Curii Uvas & Vinos. Ví de la Serrelada de Bèrnia (sense D.O.) 100% Giró, amb 8 mesos de pas per fusta. Color ataronjat de capa baixa. L'aparició de mercaptans ens feu considerar-lo defectuós.
Ultreia 2012. Raúl Pérez. D.O. Bierzo. Monovarietal de Mencía amb 12 mesos de criança. Color granat, de capa mitjana. Aromes minerals (pissarra) i una mica herbàcies. Agradable en boca, amb els tanins fins.