Va de cinema! “La passion de Dodin Bouffant”

No és un tema que tractem habitualment ací, però tampoc defugim d’ell. I ahir assistíem a una estrena que considerem que paga la pena recomanar, especialment pels que ens llegiu amb vocació gastronòmica.

Traduïda al castellà com “A fuego lento”, la pel·lícula està ambientada al Pays de Loire d’acaballes del segle XIX –gastronòmicament i ja que anomenen a ambdós, just mig segle després de la mort d’Antonin Carème, i mig abans de la d’August Escoffier, quan aquest segon començava a despuntar-. I pren la relació gastro-amorosa dels protagonistes (Juliette Binoche i Benoît Magimel -fantàstics ambdós-) com a fil argumental, per fer-nos gaudir durant quasi dues hores i mitja de contemplar amb minuciositat el dur treball a una cuina de l’època; l’elaboració d’una infinitat de plats -alguns, ara receptes mítiques- i molt especialment de les converses; comentaris i reflexions apasionades per la vida i la gastronòmia, que ja voldria per a sí més d’un crític actual. Amb una imatge i tempo molt acurats, hi trobem també bones presentacions i un perfecte servei a la russa, tan enyorat ara que molts àpats es reballen al centre de la taula, en pla “ja-s’apanyareu!”. Tot enmig d'uns banquets pantagruèlics on el menjar encara era absolutament natural, i els dietistes no existien...

Esmentarem tres moments sublims, per acabar, a més a més de les imatges ja referides: la conversa gastronòmica que té lloc durant l’àpat que ofereix Eugeine al grup de gastrònoms, amb l'equivalent mirada d’ella durant el que li ofereix Dodin; les reflexions d’aquest al voltant de la tardor; i el pla seqüencia de 900º al voltant de la cuina, autèntica tercera protagonista, convertida en el cor del castell on succeeix quasi tota l’acció.

Contra l’acadèmia! Però la que n’hi ha, ara mateix...

Ja fa anys que tot i la meua dedicació i interès per la gastronomia em resulta inversament proporcional al que em desperta l'organisme que a priori deuria ser-ne referent. I poc a poc, sembla que el temps va donant-me la raó...

L’anècdota del que ara ens ocupa la situarem el recent passat dijous 7 de desembre, al restaurant Casa Bernardi, de Benissa. La seua visita, ja pendent des de l'apertura, va acabar coincidint amb l’estrena de seua primera estrela “Michelin”, un fet que encara la feia més il·lusionant. El restaurant té sols 6 taules i és pot gaudir de la seua tranquil·litat, sempre que tots els comensals es comporten de la manera educada, que es pressuposa en aquest tipus d’establiments. I així fou, fins que ocuparen una de les taules centrals, tres senyores, acompanyades d’una adolescent. L’enrenou que es muntà fou tal, que al principi fins i tot una d’elles es veié en l’obligació de demanar-nos disculpes. I vist açò, semblava que la cosa anava a reconduir-se! Però res més lluny de la realitat... En poca estona el parloteig de l taula semblava una verdureria en dia de mercat: “Venimos de la acadèmia!”, “Trae unas hojas y boli, para tomar nota de lo que nos saqueis”, “Sujeta el Pintia así, que quiero fotografiar la botella”,... Estupidesa humana al cub! 
Ja a casa, i pensant amb el succeït, vaig parar atenció sobre la suposada acadèmia esmentada: “Serà veritat això que deien en veu alta, de l’acadèmia?; quina, la de Gastronomia?; seran càrrecs rellevants?” I al mateix temps volia imaginar la resposta, il·lús de mi! “no pot ser, els de l’acadèmia deuen ser gent educada i acostumada a saber estar, especialment en un restaurant” Però en un punt les xarxes posaren les coses al seu lloc. No calgué cercar molt. Sabeu qui era? Ni més ni menys, que la presidenta! I un parell d’amigues, també del mateix sarau. No m’ho podia creure, però això m’obria la porta a una altra qüestió: a que es dedica realment la ditxosa acadèmia, que conviden a tot arreu?
Acudint a la font, com sempre m'agrada fer, tot seguit reprodueixc un extracte del seu web, amb el meu punt de vista al respecte:

• “ACTIVIDADES. En actividades institucionales, los miembros de la Academia disfrutan los productos locales y visitan algunos establecimientos de la Comunidad Valenciana.” -I jo també!
• “RECOMENDACIONES. A título individual, algunos académicos expresan sus opiniones y sugerencias.” - On?  Per què al web no en consta cap...
• Respecte a la GALERIA, sols és un àlbum de fotos de la presidenta amb tot quisqui. Cap referència gastronòmica, més enllà del pur faranduleo propi!
• “OBJETIVO. La Academia de Gastronomía de la Comunidad Valenciana, fundada en junio de 2004, se constituye como una asociación sin ánimo de lucro. El objetivo de todos sus miembros es poner en valor la increíble gastronomía de nuestra comunidad y abrirla al mundo para crear vínculos que enriquezcan nuestra cultura. Para ello, sus miembros trabajan, desinteresadamente, pues se trata de una asociación sin ánimo de lucro y cuyos académicos sostienen económicamente todas las actividades, publicaciones, premios, conferencias, colaboraciones literarias y periodísticas que realiza para así lograr sus objetivos:

1. Investigación, práctica y disfrute de la cocina y actividades gastronómicas valencianas y de toda la oferta de la Comunidad.
2. Cuidar y fomentar la pureza de sus tradiciones, de modo que permita una respetuosa evolución y modernidad de las mismas.
3. Promover y difundir sus técnicas y excelencias, así como el trabajo de profesionales e instituciones relacionados con la gastronomía.
4. Dar a conocer en la Comunidad Valenciana, España y en el extranjero sus características y aspectos más relevantes.”

I ja està! Res més! Ben escrit, o mal, això és tot el que n’hi ha. La resta de continguts no són propis. Si voleu comprovar-ho per vosaltres mateixos, la visita al seu web la podeu acompanyar a la de les xarxes del susdit ens. Podreu confirmar per vosaltres mateixos el que vinc dient ací: De forment, ni un gra! Sols fotos pròpies a tort i dret. Cap contingut que justifique alguna de les seues activitats altruistes, recomanacions acurades o objectius lloables. Com deien a un article de la Vanguardia: “Dime qué publicas en redes sociales y te diré cómo eres”.
Està clar que cadascú pot formar l’associació que li done la gana, per fer el que vulga; però si li posa “acadèmia” com a nom principal i la dota d’una pompa pseudo-institucional, almenys hauria d’actuar amb conseqüencia. O almenys així ho veig jo... I és una llàstima! Perquè altres organismes amb els que presumeixen de parentiu, sí ofereixen continguts que per ells mateixos ja en justificarien l’existència: l’estatal podia ser un exemple; també la madrilenya, ben conduïda ara per Rogelio Enríquez; la catalana, amb moltíssim material audiovisual interessant; i l’aragonesa;... Però no vull seguir, que em pose malalt sols de pensar-ho! Per què al País Valencià, en qualsevol àmbit, -i amb gent tan vàlida com tenim- sempre ha de regnar la coentor i la mediocritat, front al trellat i les coses ben fetes?

Quina condemna ens ha tocat!

Més oli!

Ara fa un any dedicàvem una sèrie de posts a l’oli, després d’haver participat a l’Encontre de La Vall de Gallinera. En ell es demanava entre altres coses un preu just per a aquest producte tan menyspreat a les nostres comarques. I sols han passat uns pocs mesos per a que haja hagut una disparada de preus a velocitat supersònica, però sembla que els motius són uns altres. Per una banda està bé! Les persones comencen a apreciar el que tenen entre mans. Però per l’altra, la pujada sembla més bé especulativa, sense que poc o gens haja beneficiat als productor.. Almenys per ara. I de fet n’hi ha oberta una investigació al respecte, per la Comisió Nacional dels Mercats i la Competència...

De tota manera -i aqueixa és la bona notícia- el fet ha propiciat un interès fins ara desconegut per tornar a plegar olives, fins i tot recuperant bancals que feia anys que no es plegaven. La setmana passada llegíem un titular en premsa que ho indicava: “L’”excepcional” collita d’oliva desborda les almàsseres”. I just els mateixos dies havem tingut l’oportunitat de ser testimonis directes del fet, a Gata de Gorgos.

En pocs anys d’existència, l’almàssera d’AgroGata ha aconseguit posicionar-se a la comarca com unes instal·lacións pràctiques i de gran acollida, on dur un mateix les olives a La Marina Alta. Maquinària moderna, ben proporcionada i tractada amb eficàcia. Almenys així és la imatge que m’ha quedat d'allà. El dia que hi estiguérem l’activitat era frenètica: cotxes, furgonetes i remolcs arribaven carregats de caixons d’olives, i en poc més d’una hora ja sortien amb garrafes plenes del fruit d'aqueixa transformació.

DIES DE VI I FORMATGE. Entre La Terra Alta i El Priorat.

La 8a edició del Cheese & Wine, fou el detonant per a que acabarà eixint-nos una sortida enogastronòmica d’allò més apanyada. Però anem per parts! Que segur que en trobareu alguna inspradora. En qualsevol cas, nosaltres ja les havem incloses al mapa de recomanacions...

CHEESE & WINE NIGHT a LES CAPÇADES

Lluny de tractar-se d’un esdeveniment aïllat, per si us interessa per apropar-vos en futures edicions, direm que ja està plenament consolidat entre els de caire gastronòmica que s’organitzen a l’Hotel Les Capçades, d’Horta de Sant Joan. I és per això que compta amb 2 edicions cada any (abril i octubre).

La convocatòria estigué guiada pel ‘fromelier’ Javier Campo, i en ell es pogueren tastar 34 formatges. 45 kg en total, repartits en quatre taules (pasta tova, pasta dura, internacionals i blaus) i acompanyats de panets, fruits secs, confitures,... I què més? Doncs eIs 2 vins que s’havia dut cada celler dels 6 participants, tots de la DO Terra Alta: Bàrbara Fores, Celler Tarroné, Celler Bernaví, Herència Altés, Celler Batea i Venta d’Aubert. Tot, a l’entorn idíl·lic dels jardins de l’hotel i acompanyats de música en viu amb! Quasi res porta el diari...

EDETÀRIA

D’entre les experiències enoturístiques oferides per aquest celler de prestigi a la Terra Alta, havíem optat per la que anomenen “Els Nostres Tops”. Ens rebé Manette, que ens conduí per fer una passejada per les vinyes de la preciosa finca “El Mas”, contant-nos algunes curiositats. Entre elles, l’origen del celler, que el podem trobar a fa tan sols 20 anys, quan Joan Àngel Lliberia torna a la seua terra natal per fer-se càrrec de la vinya familiar. I  alhora n’adquireix altres, amb unes idees visionàries sobre la viticultura local, gens habituals en aquell moment. Per cert, el nom l’agafà del pobladors pre-romans de la zona, els íbers que habitaben bona part del sud de Catalunya i nord del País Valencià actuals, amb Llíria com a ciutat capdavantera.

El celler disposa d’unes 60ha de conreu ecològic, distribuïdes en 5 terrers diferents (Panal, Tapàs, Tapàs blanc, Còdols i Vall. I on sols treballen varietats autòctones (garnatxa blanca, garnatxa fina, garnatxa peluda i samsó). En quant als vins, compten amb 15 referències, distribuïdes en 4 famílies, segons ells mateixos les defineixen:

•     Els “Via Terra”, disfrutons i fàcils
•     Els “Via Edetana”, elegants i gastronòmics
•     Els “Edetària Selecció”, els estàndarts d’expressió varietal i de terrers
•     I “Les Nostres finques”, la singularitat i finesa dels parcel·laris

Finalment tastàrem, dels Edetària seleccció els blancs, sec i dolç. I els quatre de Finca (La Terrenal, La Pedrissa, La Genuïna i La Personal).

Podeu trobar més fotos i detalls de la finca i instal·lacions, ací mateix. 

BUIL I GINÉ

Restaurant correcte! On el més especial és la seua situació. A peu d’unes vinyes de conreu heroic, amb vistes panoràmiques espectaculars...

Que en voleu saber més? Ací teniu un reportatge fotogràfic 

CAN CASTELLNOU

Com diu la cançó: 'La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida' ¡ay, Dios!” I això és el que ens esperava a Capçanes...

Per a algú que ja fa temps que corre cellers. De tot tipus i grandària. Parlant amb infinitat de propietaris i representants, sobre els plantejaments respectius. Trobar algú amb la il·lusió de qui comença a engegar un projecte propi és tot un goig. Un regal que molt de tant en tant ens toca. I en aqueix sentit, gaudir la generositat amb que ens van rebre els germans Pepe i Ramón Castellnou, fent-nos partíceps de la seua iniciativa, sens dubte ho fou.

Els germans Castellnou representen a aqueixa part anònima de la gent que treballa la vinya, que ho ha fet des de sempre i que coneix bé tots els processos. També els de l'elaboració vitivinícola. Persones que sempre han venut la seua producció a altres, però que en aquest cas mai han perdut de vista l’esperança de crear un projecte propi. I ara, quan ja albiren resultats no molt llunyans, ens oferiren una poqueta-nit d’allò més entretinguda, compartint experiències i avanços. Tastàrem most sense acabar, pipetjàrem vi en procés, i també collites d’anys anteriors ja envasades. I la millor cosa: gaudírem de la seua il·lusió contagiosa! Molta il·lusió, honesta i propera...

Aviat obriran al públic. Seguiu-los, abans que ho facen altres. I no els perdeu de vista! Recordeu referències, ara emotives i ja ben interessants, com "La Padri", o "Les Vinyasses". De ben segur que la familia creixerà ràpid, creant-ne moltes més que oferir-nos...

SANGENÍS I VAQUÉ

El matí de diumenge havia començat bé, acomiadant-nos de Falset amb un pastís de crema de la pastisseria López, però encara milloraria: en arribar a Porrera, el ròtol del celler Sangenís i Vaqué ens convidava a entrar-hi. Dins, la Maria Sangenís estava a punt de començar una visita de grup, a la que no ens abellia acoblar-nos. L’opció fou que el seu marit es quedés amb nosaltres, presentant-nos la gamma completa del que elaboren. Vins de vinya pròpia, de les 15 Ha que tenen, distribuïdes en 3 finques: Coranya, La Cometa i Roques Llises, totes en terreny de llicorella.

I així, un rere altre, anàrem tastant-los: “Lo Coster Blanc” (garnatxa blanca i macabeu amb pas de 4 mesos per bóta), “Garbinada”(cupatge de Garnatxa i Carinyena. Jove), “Dara” (com l’anterior, però amb 1 any de criança), “Lo Bancal de Garnatxa”(mono varietal de vinya d’altitud, amb 6 mesos), “Coranya” (l’assemblatge parcel·lari, també amb pas per fusta d’un any) i “Clos Monlleó” (la mateixa barreja, però de vinya vella i amb criança d’any i mig). Un recorregut in crescendo, amb vertader èxtasi final...

RESTAURANT CELLERS DEL PRIORAT

Tocava posar punt i final. I l’escollit fou el restaurant Cellers de Gratallops! Senzill, però amb menjar ben fet, bon celler i millor atenció. Qué no és poc! El reportatge fotogràfic, si us interessa, el podeu veure ací.

Una curiositat: supose que ja coneixeu la història de la revolució recent del Priorat. I si no, us convide a llegir el compendi que publicàrem fa uns anys en aquestes mateixes pàgines. Doncs el local que ocupa aquest restaurant, i per això el seu nom, fou on establiren la botiga col·lectiva els closos que la protagonitzaren.

#PanelVeremaAlicante. Sessió de tast 30/09/2022.

Tot seguit us presentem les ressenyes dels vins del darrer tast del Panell Verema d’Alacant. En aquest cas fou a La Bodega de Meyos-Taberna de Meyos. Com sempre, podreu trobar aquests mateixos comentaris, enriquits amb els d’altres usuaris a https://www.verema.com/usuarios/vicent-torres

CARCHELO CIENTO80 2021. Bodegas Carchelo. DO Jumilla. (87)

Autoproclamats inventors de la “nueva Jumilla”, aquest celler pren el nom de la Serra del Carche. -O més bé, Carxe! Què és una comarca de parla valenciana...- Entre els seus valors destaquen una ubicació, que combina altitud i elevat nombre d’hores de sol amb pluviometria molt baixa. I també altres iniciatives de compromís social.

El vi és un assemblatge de Monestrell, Syrah, Cabernet Sauvignon i Ull de llebre afinat 12 mesos en bótes de roure francès. De color robí i capa mitjana. Aromes de fruita negra, balsàmics i torrefactes sobre un rerefons alcohòlic, potser massa present ja que es torna a mostrar en boca. Entrada potent, però una mica aspra, d’astringència notable. Càlid.

FINCA LUZÓN ROBLE MONASTRELL 2022. Bodegas Luzón. DO Jumilla. (91)

Luzon és l'illa principal de les Filipines, tant en superfície, població com políticament. És també on es troba la capital, Manila. I és d’aquesta illa d’on pren nom la finca que el dona el celler, fundació d'un militar retirat quan va tornar d’allà, a 1841. La propietat actual, que ja no té vincles de parentesc, manté el nom de la finca sols pels vins que provenen d’ella. Direm també que treballen amb processos de millora constant, guiats per criteris sostenibilitat.

Mono varietal de Monestrell jove, amb pas de 3 mesos per bóta. Color granat, de capa mitjana. Aromes més florals que fruitosos. Però també carnós, especiat i balsàmic (matolls, llorer,...). Entrada en boca potent i cremosa. Saborós i estructurat, amb tanicitat marcada.

LACRIMUS CRIANZA 2020. DOQ Rioja (87)

Rodriguez y Sanzo és una empresa familiar que elabora referències a 7 DOP’s (4 d’elles a Castilla y León). D’entre el seu portfoli, el que ens ocupa ací és un riojà, cupatge de Tempranillo (15%) i Graciano (15%), madurat entre 12 i 14 mesos a botes de roure húngar i francès. Picota de capa mitja-alta. Aromes de fruita negra, especiats (cacau) i mineral. Saborós i amable.

CASA DE LA ERMITA CRIANZA 2020. Esencia Wines Cellars. DO Jumilla (91)

Esencia Wines és una empresa jumillana que té les marques "Casa de la Ermita" i "Hacienda del Carche". Junt a les varietals franceses i Monestrell, amb que treballen, disposen d’una vinya experimental amb altres varietats forasteres que fan servir com a banc de proves.

Cupatge de Monestrell, Cabernet Sauvignon i Syrah, amb pas per bóta de 6 mesos. Color cirera de capa mitja-alta. Dens i glicèric. Aromes d’intensitat mitjana, on trobem fruita roja amb làctics (“palote” maduixa-nata) i també fruits secs (garrofa). Especiat i picant. Pas per boca agradable, cremós, amb acidesa i tanicitat polida. Estructurat.

CARCHELO ROSÉ 2022. Bodegas Carchelo. DO Jumilla. (83)

Aquest segon Carchelo de la sessió correspon a un mono varietal de Monestrell de vinya vella. De color frambèsia, net i lluent. Aromes de maduixa silvestre, nabius, amb acidesa dolça (mandarina). Alcohòlic i càlid. Potent en boca, també amb l’alcohol molt present i amb l’acidesa desdibuixada.

VETERUM ORANGE WINE 2021. Coviñas Coop V. (85)

Amb origen a la Requena de fa 60 anys, el Grupo Coviñas elabora ara mateix més de 16 milions d’ampolles, que s’exporten a més de 30 països. Dins de l’enorme número de referències, els “Veterum” procedeixen de vinyes de més de 80 anys.

El que ací ressenyem és un brisat, mono varietal de Macabeu, amb 15 dies de maceració. Color ambarí, propi d’aquest tipus de vins. Aromes dolces de mel molt pronunciades, tapant altres més subtils: bresquilla, palla, anís,... Una mica secant en boca, i amb estructura feble.

VALSANZO 2020. DO Ribera del Duero. (87)

I un altre dels Rodríguez y Sanzo! Ara de La Ribera...  Mono varietal de tempranillo,  amb criança de 12 mesos. Color granat de capa mitja-alta. Aromes de fruita negra madura. Balsàmic i especiat (pebre negre), mineral. Dens en boca, astringent i de persistència mitjana. Li se suposa que podria millorar en botella en els pròxims anys.

LA VIÑA DE AMAYA VIÑAS VIEJAS. Do Toro. (91)

Continuant amb els Rodríguez Sanzo, arribàvem a Toro, amb un assemblatge de Tempranillo i Garnacha, de vinya plantada a 1940, criat en botes de roure francès i americà durant 12 mesos. De color cirera picota i capa alta, glicèric. Aromes fruitals madures, ben complementades amb moltes altres: balsàmics (mentol), càrnic, cacau, torrefactes,... Bona entrada en boca, amable però amb potència. Saborós, amb tanicitat pronunciada i persistència mitjana. Probablement està en moment òptim de consum.

FINCA LE GARDETA SYRAH 2020. J. Chivite Family Estates. DO Navarra. (93)

Des de la seua fundació, datada a 1647, 11 generacions de Chivites han anat aprofundint en la tradició vinícola navarresa, constituint ara mateix tot un estendard. Legardeta és una finca situada a Villatuerta, dins la merindad d’Estella, la més occidental de Navarra. 245 ha, de les quals 103 són de vinya integrada en un ecosistema de bosc baix i arbratge autòcton. Una zona de clara influència atlàntic-continental que afavoreix la maduració lenta i completa del raïm, clau per a la qualitat i l'obtenció d'un perfil fresc i elegant.

Mono-varietal de Syrah envellit 12 mesos en botes de roure francès. Picota de capa alta. Aromes madures, però fresques (pruna negra, nabius,...). Molta complexitat. Sedós en boca, amb sabors potents i ben integrats. Tanins polits.

HEDONOUTAST recomana

https://www.google.com/maps/d/edit?mid=1RqNgqJvZpUEt3hpTLMCsE72OHOvqsq4&usp=sharing

Des de l’inici del bloc, ho tenim per bandera: “Ens agrada conèixer, ens agrada tastar,”...”també ens agrada compartir-ho!” I el que us presentem no és més que això, un recull de llocs dels que recomanem gaudir, per un motiu o altre. Com ja us haureu adonat, no solem fer cap crítica roïna. Simplement, ens les estalviem i no agraviem a ningú. Ara bé! El que acabem ressenyant, per alguna cosa serà? O com diem al perfil d’Instagram: “Si ho has trobat ací... S'ho val!”

I així, hem anat fent! Arribant a acumular una quantitat de propostes que ja resultava massa complicada de consultar. És per això que havem pensat en el format que ací us presentem: el d’un mapa amb marcadors, la qual cosa ho fa tot molt més fàcil de trobar. L'“url” ací consignat us durà a un mapa amb els establiments que havem visitat i que per motius diversos ens resulten dignes de recomanació. Al punxar a cada marcador podreu trobar, a banda del propi establiment, un enllaç al post corresponent del nostre bloc o Instagram. De vegades sols seran fotos, però insistim: Si està ressenyat, és que hem considerat que té motius...

https://www.google.com/maps/d/u/0/edit?mid=1RqNgqJvZpUEt3hpTLMCsE72OHOvqsq4&ll=38.07176708363501%2C-5.707755886345254&z=4

Heu de saber que es tracta d’un mapa viu, amb una url que podeu copiar i conservar, per usar-la quan us resulte més convenient, ja que neix amb vocació d’anar actualitzant-se. De moment us tenim preparades una vuitantena de propostes que aniran ampliant-se i renovant-se de manera continuada. S’ha fet servir la fita de la pandèmia, no incorporant-ne de data anterior. Òbviament, no s’han afegit establiments ja tancats i es retiraran les d’on tinguem noticia que açò passa. Les ressenyes noves aniran substituint les de visites anteriors, i les que considerem envellides eliminant-se.

Tingueu en compte també que són simples recomanacions dins del gran mapa gastronòmic actual, gaudides ja en primera persona, i que es ressenyen sense cap intenció més enllà del seu propi compartiment. La seua aparició al mapa no pressuposa ni ser millor ni pitjor que qui no està. Simplement que havem tingut l’oportunitat d’anar-hi, i ens ha resultat una experiència recomanable.

Amb la intenció de que us resulte d’utilitat, podeu també compartir-lo amb tothom. I per suposat, aportar les vostres observacions a la ressenya que considereu. Sens dubte, qualsevol aportació fonamentada enriquirà el conjunt i el farà encara més interessant...

Des de Canàries (3/12). DO Lanzarote

El capítol que ens ocupa avui potser siga el més icònic dels vins de canàries. Per poc que en puguem saber, segurament la imatge d’aqueixes vinyes de Lanzarote en terreny purament volcànic siga la que a tothom li ve al cap quan pensa en vins canaris. “Vinos de Lanzarote” va ser la segona zona canària en obtenir el reconeixement de la denominació d’origen, el 14 de desembre de 1.993.

El seu clima es pot classificar com a desèrtic, o mediterrani semiàrid subtropical. L'escassetat de barreres geogràfiques i la influència, tant dels vents alisis com de les brises marines, fan que el vent siga un factor característic de Lanzarote, donant origen a algunes de les seues pràctiques agrícoles singulars, origen d'un paisatge agronòmic d’aspecte llunar únic al món. Aquestes pràctiques, però més espacialitzades, esdevindrien imprescindibles després de les últimes erupcions del Timanfaya. El volcà havia deixat el sòl cobet de cendra volcànica (o com diuen allà, rofe) que en gelar-se es va començar a emprar per a control hídric, podent optimitzar així l’escassesa de pluviometria. Aquesta capa permet una ràpida filtració de l’aigua de pluja, alhora que produeix un efecte termoregulador sobre la terra vegetal que n’evita l’evaporació.

La zona de producció s'estén a tota l'illa, distingint-se varies zones vitícoles:

-  La Geria: Zona de vinyes situada entre els municipis de Yaiza i Tías, on es fa servir el sistema de clots, a causa de la grossària de la capa de rofe, que en algunes zones arriba fins i tot als 3 m d'alçada.

- Masdache: entre els municipis de Ties i Sant Bartolomé. Mateix sistema de cultiu anterior, però amb capa de menys grossa de rofe. Aquests clots reben el nom de “Chabocos”.

- Tinajo i Haría: on s'usa el sistema de rases, bé perimetrals o en tota la parcel·la. La capa de rofe ací és més prima, sobretot a Haría, on en algunes zones és molt escàs. La principal zona és la de Yé-Lajares, de producció especialment baixa, degut a la naturalesa del sòl.

En quan a les dades de l’última collita, podem parlar de 1.863 ha conreades per 1.828 viticultors, amb una producció de 1.955 tones de raïm i 1.641.031 litres embotellats en 28 cellers. Óbivament aquests baixos rendiments fan que el quilogram de raïm es pague sobre els 3€. Sens dubte, parlem d’una viticultura heroica on la verema es feia en dromedari fins fa quatre dies, i  on el domini varietal absolut és per a la malvasia Volcànica -encreuament pre-fil·loxèric de Malvasia aromàtica i Marmajuelo-, amb el 72% de la producció total, seguida del Listan N. (10%), Listan B. (6%), Moscatell (5%), Diego (3%) i altres més minoritàries.

La formació que rebérem i el tast posterior (1 escumós, 8 blancs, 1 rosat, 2 negrs i 1 dolç) estigué a càrrec de Dario Pérez, tècnic de cellers i secretari del comitè de tasts del CRDO. En quan als vins tastats, destaquem els següents: “Ajul blanco 100% Malvasía Volcánica 2021” de Bodega Cohombrillo, “Martinón Blanco Seco 2022”, l “Experiencia de Vendimia Finca Ramón 2022” d’El Grifo que ens resultà especialment ressenyable; “Tisalaya Diego 2021” i el dolç “Moscatel Añada 2014” de Bodegas La Florida.

D'enoturisme per la Rioja Alavesa

L’enoturisme, fins fa poques dècades cosa de quatre rarets, és ja i sens dubte un tipologia turística ben arrelada que ha evolucionat per dirigir-se a tot tipus de públic. Òbviament, al abastir un àmbit tan ampli ha tingut també que obrir el grau de diversificació i ara podem trobar pràcticament de tot: des de la clàssica i simple visita amb tast i/o àpat, fins la proposta combinada més exclusiva i/o intrèpida (amb vol en globus, per exemple)... I és que pensant-ho bé, el coneixement de qualsevol procés de producció té la seua part curiosa -per això existeixen èxits televisius com “Como lo hacen”-, però al apropar-nos al vi hi trobem també una vesant romàntica i hedonista que li atorga un atractiu especial.

Pel que fa als elaboradors, ja fa temps que s’han adonat de l’oportunitat que suposa aquesta opció d’explotació. I la majoria no vol deixar passar l’oportunitat, la qual cosa també és bona noticia per als qui el practiquem, o tenim interès en el que suposa. I allà anàrem fa un parell de setmanes, a la Rioja Alavesa! Ara bé, la feina fou analitzar prèviament la gran quantitat d’opcions existents per poder escollir d'entre la muntonada. I així ens anà:

Cellers amb restaurant n’hi han prou, però amb hotel no tants. Reservarem a Eguren Ugarte. Un lloc envoltat d’un entorn curiós i encantador, molt ben cuidat. Hotel correcte, amb habitacions ben equipades, però de grandària justa. Menjador de vistes espectaculars a La Cuadrilla de Laguardia, des de la planta més alta de l’edifici. Escollirem per sopar el menú degustació, correcte en la seua composició i execució, però no gens en el servei (sols n’hi havia una persona per a tot el menjador), ni amb l’acompanyament de vins -el que suposadament hauria d’ésser el seu objectiu principal–. Al preguntar sobre el maridaje, ens diguéren que consistia en “3 copas de lo que haya abierto”. Com podeu suposar declinarem l'opció i optarem per una barreja de copes soltes/ampolla. El dia havia estat calorós i la nit continuava sent-ho, així que gaudirem les últimes copes – amb els vins més top- banyant-nos lleugerament amb els aspersors del preciós jardí varietal d’enfront. Per l’endemà havíem renunciat a la visita turística del celler, però poguérem completar el tast dels vins que ens interessaven a la botiga, i així acabar de decidir quins endur-nos, o no. El Crianza Blanco 2020 i el Reserva Tinto 2016 foren els escollits.

Sortírem d’allà promptet, però sense saber molt bé cap a on.  Els d’Artadi, que tenen un programa aparentment interessant al web anomenat “Collectors”, ens havien entretingut amb expectatives durant dues setmanes -demanant-nos fins i tot currículum- per deixar-nos tirats a última hora, al·legant que tenien que dedicar el dia ja reservat a uns importador alemanys. Bon profit que els hi faça!

-I si parem a “Viñedos de Páganos”, que està just ens ve de pas?- L’opció era molt temptadora, però com que l’única referència enoturística del web és pel restaurant, venía descartada des de casa. -Sols entrar i preguntar. Per què no?- La negativa ja la teníem. Resultat: vàrem encertar de ple! L’experiència fou la millor que hauríem pogut imaginar... Ens rebé, Viqui, qui ens oferí distintes opcions enoturístiques, totalment personalitzades, dirigides sols a visitants vertaderament interessats -potser per això no s’anuncien-. De seguida trobàrem la nostra: gaudir d’un tast tranquil i molt ben atès per ella mateixa de tots els vins del propi celler, i d’un parell de suggeriments complementaris d’altres del grup Sierra Cantabria. Ací podeu trobar les nostres fotos detallades de cada vi, però acompanye tot seguit l’enllaç a les ressenyes del celler, per facilitar la consulta a qui tinga curiositat.

Des de Canàries (2/12). DO Tacoronte-Acentejo

Comencem el viatge als vins canaris ja anunciat amb la degana de les DDOOPP. Per a la primera píndola tenim Tacoronte-Acentejo, reconeguda oficialment des del 7/9/1992, la qual es troba al vessant més al nord de l'illa de Tenerife. Compta amb una extensió longitudinal d’uns 23 km i una àrea de 2.422 ha, de les que sols se’n conreen actualment unes 740. Com a tants altres indrets agronòmics, els problemes d’abandonament de bancals de conreu en bona part d’aquest territori són una constant que s’està intentant revertir desesperadament. Malgrat això, és la zona més densament cultivada de vinya a l'arxipèlag canari. Hi pertanyen els municipis de Sant Cristòbal de la Laguna, El Rosario, Tegueste, Tacoronte, El Sauzal, La Matanza de Acentejo, La Victoria de Acentejo, Santa Úrsula i Santa Cruz de Tenerife, amb la subzona d’“Anaga”. 9 municipis amb una trentena de cellers, i una producció total de raïm que l’ultima anyada fou de 1.358 tones.

Les vinyes d'aquest territori estan situades entre els 100 i els 1.000 msnm, on aprofiten bé el sol i el terreny volcànic sobre el qual es desenvolupen, ric en matèria orgànica, amb escassa proporció de calç i abundant nitrogen, fòsfor i potassi. Sol, brisa i terra volcànica al costat del mar en un clima divers, benigne i estable, són els ingredients que perfilen la personalitat dels seus vins, on el terrer sòl imposar-se a la varietat. Altres trets característics són la seua verticalitat i fragmentació de bancals, on el sistema de formació del cep tradicional és el de “rastres”, o de formes recolzades. Parlem d’una espècie de parral a un mig metre d’alçada que va suportant-se amb elements verticals, segons necessitats.

Les varietats que predominen a la DOP Tacoronte-Acentejo són la listán (tant blanca com negra) i la negramoll,. Cal dir que la Listán blanca correspon a l’evolució illenca del Palomino fino -el del xerés-. Que La Listán negra (la varietat negra més conreada a l’arxipèlag) neix del creuament entre Listán blanca i Negramoll. I que aquesta última també es coneguda com Mollar Cano, o Mulata. No obstant això, les preferents i acceptades pel plec són moltes més.

En quan als vins, estiguérem a peu de vinya a La Victoria de Acentejo amb Mª Paz Gil Díaz, enòloga del Consell Regulador (foto 1). La segona part formativa i el tast tingueren lloc allà mateix, al celler Hacienda de Acentejo, on tastàrem una mostra de vins del conjunt de cellers de la DOP. D’entre ells destaquem: “Cercado blanco 2022”, el “Tinto Maceración Carbònica de Viña Norte 2022”, “Viña Riquelas 2021” i el “Tinto Dulce 2021 Humbold”, una autèntica delícia inspirada en l’històric “Canary Wine”.

"Montesanco" presenta els seus vins a "La Potingues"

Fa 3 mesos visitàvem Montesanco, en la prèvia de la seua obertura a Teulada. Parlàrem de la finca, del nou celler, edificis i instal·lacions. Però segurament els que ho llegireu, tiraieu a faltar una cosa, no? Clar! El tast dels vins... En aquella ocasió encara estaven rematant les obres i no era un bon moment. Tanmateix en poc temps, abans de repetir visita, l’oportunitat se'ns va presentar de forma no buscada. Va ser aquest divendres 14, a la botiga de productes eco de Pego “La Potingues”.

Cal dir primerament, que no és un tipus d’esdeveniments al qual estan acostumats. Però la passió i interès ficat en que resultés exitós es va notar en el muntatge, convertint-ho en un acte senzill, però de resultat molt especial. Diana Sendra, la propietària de l’establiment, ens presentà els àpats que acompanyarien als vins i a Fernando Sastre, el gerent de Montesanco-Teulada, que fou l’encarregat de presentar-los, junt al projecte d'on neixen.

Esmentem un parell d’apunts sobre Montesanco, abans passar als vins. Ho vàrem obviar al post anterior, però Nando ens les recordà en la seua xarrada: el projecte de celler començà 2016, amb l’adquisició i rehabilitació de la finca i Casa de La Viña (1882) de Requena, en origen propietat de l’avi del cineasta Luís García Berlanga. Amb les parcel·les recuperades, des del primer moment es va apostar pels mono varietals parcel·laris que ja hi havien, respectant i tractant d’engrandir la personalitat de les varietats existents en el seu terrer, on segons la filosofia que dóna nom als vins: “cada bancal és un món”.

I en aquest ordre, tastàrem:

MÓN MOSCATELL 2022. Primera anyada d’aquest mono varietal de Moscatell, ja de la finca Abiar Alta, a Teulada. Groc amb reflexes verdosos. Aroma varietal ben marcada i fresca, de fruita blanca (tarongina), fruita de pinyol i també notes anisades. Potent i càlid en boca, on mostra caràcter mineral. Final salí i persistent.

MÓN CAVA. Brut nature reserva. 100% Macabeu de la collita de 2018. Amb color groc daurat. Aromes de pastisseria, poma Golden i fruits secs. Franc i amb bona expressió varietal. De final dolcenc.

MÓN MACABEO 2022. Mono varietal de Macabeu d’una vinya cinquantejaria, fermentat parcialment en botes de 500l de roure francès. De color groc clar, lluent, dens. Aromes novament de pomes grogues. Potent en boca, amb sensació final lleugerament amarga, que fa que se’l supose gastronòmic.

MÓN TEMPRANILLO 2020. l00% ull de llebre de vinyes d'uns 60 anys, fermentat parcialment en botes de roure francès i envellit en elles durant 12 mesos. Color robí, amb capa alta. Aromes balsàmiques i fruitoses. Concentrat i alcohòlic, amb tanins lleugerament astringents.

MÓN BOBAL 2019. Mono varietal de Boval de vinyes centenàries d’origen en peu franc. També fermentat parcialment en roure francès i envellit, ara durant 14 mesos. De color granat, concentrat. Aromes carnosos, de fruita madura (cireres) i balsàmics de toc mediterrani. Expressiu i potent en boca. Especiat, madur i amb tannicitat ben integrada. Un gran descobriment! Sens dubte.

Abans d’escriure açò, m’informe que disposen d’una altra referència més: Slow Món, també un boval 100% però més fresc, que després de tastat l’anterior, ja tinc al punt de mira! Em tocarà tornar a la botiga...

Des de Canàries (1/12). Alguna cosa més que vins....

Circumstàncies d'índole diversa no ens havien permès contar-ho ací encara, però fa ja un parell de mesos varem estar a Tenerife, fent la V edició del curs “Embajadores de Vinos Canarios”. I com en formacions anteriors, la intenció també és compartir algunes de les vivències viscudes, intentant transmetre la curiositat i interès pels productes d'allà i el seu entorn geogràfic. Això sí, aquesta vegada no serà qüestió d’un o dos posts; les illes afortunades en demanen molts més! Penseu que sols en vi, parlem d’11 denominacions d’origen, totes mereixedores dels seu propi capítol. I així, amb aquesta petita introducció encetem una sèrie on poc a poc anirem exposant-les totes, destacant també alguns vins de cadascuna, entre els més de 120 tastats.

Però parlem abans del seu oratge: sabent de les seues temperatures benignes, per maig pensavem trobar-nos-en estiuenques, com les d’ara ací. Però res més lluny de la realitat! Almenys pel que fa a la galta nord de Tenerife -la sud, que és on s'arremolinen els turistes cercant hores de sol, és un altre món-. Les corrents oceàniques propicien l’arribada dels vents alisis des del nord, i com el perfil de les illes és tan alt, els núvols arrossegats queden engabiats sobre les formacions muntanyenques, formant una gruixuda capa de núvols entre els 600 i 1800 msnm. Qualsevol que haja volat per allà, o pujat al Teide, haurà vist el fenomen. Des de dalt ho criden “Mar de nubes”. El nom, però, que rep des de baix és menys poètic: “Panza de burro”. Aquest fenomen quasi diari tempera el clima i li dona un grau d’humitat al camp molt beneficiós per a la seua fertilitat. Òbviament, aquest oratge és un tret fonamental, però també altres aspectes determinants relacionats amb la vinya que anirem coneixent: l’evolució històrica varietal -al marge de la fil·loxera que mai ha arribat-, l’origen volcànic i evolutiu del terrer, les pràctiques enològiques diferenciades,....

El mateix fenomen del mar de núvols, vist des del cim del Teide, des d'una vinya de la Vall de l'Orotava, des de la zona boscosa de la pujada al Teide per aquesta mateixa vall i des de l'avió

L'objectiu, com diem, és apropar-vos a cada DOP vitivinícola d'allà, però n’hi ha més! I seria injust no anomenar almenys els altres productes agroalimentaris que també disposen de segell diferenciador: DOP “Cochinilla de Canarias”, DOP “Miel de Tenerife”, DOP “Papas Antiguas de Canarias”, IGP “Plátano de Canarias”. I per suposat els formatges, que també mereixerien capítol a banda DOP “Queso Majorero”, de Fuerteventura; DOP “Queso Palmero”, de La Palma; y DOP “Flor de Guía”, de “Media Flor” y “Queso de Guía", del nord-est de Gran Canaria. Actualment està en tramitació la IGP “Aguacate de Canarias”. I en quant a begudes espirituoses, disposen de la IG “Ronmiel de Canarias”.

L'oli d'oliva (i 4). Certificacions de garantia.

Acabem ací la sèrie dedicada a l’oli, parlant dels distintius de garantia, aqueixos amb els que es certifica la seua procedència i altres virtuts. Les Indicacions Geogràfiques -IG- (Indicació Geogràfica Protegida -IGP- o Denominació d’Origen Protegida -DOP-) són figures d’àmbit europeu que protegeixen legalment productes que deuen les seues característiques o reputació a la regió de producció, l’entorn natural i/o les habilitats desenvolupades pels productors locals. Cada IG es basa en un plec d’especificacions que cal acomplir, amb controls que ofereixen garantia de qualitat als productes acollits. Hom ja està ben familiaritzat especialment amb les DOP vitivinícoles, i potser amb les d’altres productes agroalimentaris, però no tant amb les d’oli.
I a això anem! Parlant com estem de quan especial és el que es fa a les comarques centrals, de la seua diversitat varietal, de l’arrelament com a conreu tradicional,... ben bé podríem pensar que tota aqueixa especificitat d’oli mereix protecció en el seu àmbit territorial. Però la realitat és ben diferent! Sabeu quants productes d’olis i greixos té la Unió Europea registrats ara mateix? 151. I quants d’aquests pertanyen a l’àmbit territorial de l’estat espanyol, el major productor mundial d’oli d’oliva, amb al voltant del 40% del total produït? Sols 35! Per posar la xifra en context; Itàlia, amb una quarta part de la producció espanyola, en té 51. I Grècia, amb un 20%, en té 32. Quasi igual! Òbviament, més figures de protecció són més controls, però també més garanties pel consumidor. I per suposat, més valor pels productors. O es penseu que la fama mundial dels olis italians i el seu preu elevat són sols pel disseny dels envasos? En aquest sentit, sols la rendibilitat garantirà la pervivència.

Malauradament, el cas valencià encara és pitjor: ara mateix no n’hi ha cap figura d’empara! A 2008 s’obtenia el reconeixement «Oli de la Comunitat Valenciana», del qual mai he trobat cap ampolla certificada. Finalment, el 20 de desembre passat es va publicar en el DOGV la Resolució favorable a la sol·licitud d'anul·lació d’aquest registre de DOP. Segons es justifica allà: «L’anul·lació del registre és conseqüència de la dificultat per al compliment del plec de condicions quant a la impossibilitat d’emparar olis mono-varietals i a les diferències organolèptiques de les varietats autòctones d’olives que es cultiven a la Comunitat Valenciana.» En definitiva, el que passa quan les coses es fan malament: una DOP genèrica, amb nom polític-administratiu, emprada com a marca comercial generalista que anul·la especificitats territorials. -El món a l’inrevés. Que podia eixir mal?- Catorze anys després l’oli de les nostres comarques roman com un autèntic desconegut. Tanmateix, podem seguir pregonant als quatre vents les seues virtuts, però la trista realitat és que ara per ara no té cap reconeixement institucional enfront de altres competidors europeus. Ara mateix, la llum d’esperança és que «Aceite de las Sierras de Espadán y Calderona» sembla voler obrir-se pas per acreditar-se en el llarg camí de la burocràcia europea. I igual és un bon moment perquè el del territori diànic intente agafar el mateix tren...

Un pontet gastronòmic! I quasi per casualitat...

Finalment, el pont de maig va quedar d'allò més gastronòmic! Així que... Per què no comentar les conclusions? Dit i fet, anem allà:

Divendres. Sessió de tast amb els companys de l'equip "De Mitja Capeta". Ja la #103! Dedicada a "Montilla Moriles. PX, estils i harmonia gastronòmica."

Amb un post dedicat ja escrit, ja sols era qüestió de temps -poc-, dedicar una sessió de tast aquesta meravella andalusa que són els PX de Montilla Moriles. I així fou! Fent un recorregut pels diferents estils de vi i les seues enormes possibilitats gastronòmiques. Escollirem uns que podríem anomenar models representatius, ja que més que una comparativa, que és el que solem fer de manera habitual, es tractava de tastar un producte definitori que ajudés a entendre els distints tipus que allà s'elaboren. I com ja férem en el seu dia amb els generosos de Jerez, amb acompanyament gastronòmic...

L'inici fou un escumós de 24 mesos que elaboren a Bodegas Robles amb col·laboració de l'estrellat xef cordovés Paco Morales. La intenció era començar mostrant als participants la versatilitat de la varietat Pedro Ximénez, l'única integrant de tots els vins amb els quals anàvem a continuar: Seguirem amb els Fresquito, de Pérez Barquero, el "Vino de tinaja", que acompanyàvem amb salmorejo; i el "Vino de pasto", amb mazamorra cordovesa; Torn dels "Finos"! Ambdós de Bodegas el Monte. "Los Naranjos" (7 anys) s'acompanyà de pernil amb panfígol de l'Alpujarra; I el "Cebolla" (15 anys) de Carxofes a la montillana. Vingué després l'"Amontillado", amb una Milfulles de foie amb formatge de cabra i poma caramel·litzada (, segons la recepta de Dani García) i l'"Oloroso" -amb l'altre, tots dos de Pérez Barquero, i de 25 anys- que es serví amb el Fricandó que descriu María Nicolau al seu "Cuina o Barbàrie". El final de festa, el posà el PX 1927 d'Alvear, i 3 formatges blaus escollits ad-hoc (Gorgonzola curat, Roquefort i Cabrales).

En resum, una sessió ben didàctica i entretinguda, alhora que hedonista... I diferent!

Montesanco-Teulada puja la 'persiana'

Des de fa uns anys La Marina Alta està de moda! I cada vegada més... No és perquè siga la comarca de qui escriu açò, però per més que la frase semble una afirmació simple la podeu considerar una evidència. Parlem d’un territori de contrasts, on hi ha des de l’autenticitat més arrelada dels pobles d’interior fins l’aparador dels costaners, encara no del tot colonitzats. I tots amb atractius evidents que no costa gens trobar. Tothom coneix la Marina Alta, tothom vol vindre, i també molts projectes troben ací un lloc ideal per desenvolupar-se. Tot això està bé, però també té una vesant de perill que no devem perdre de vista, si la estimem com és. I així -com amb totes les relacions d’amor- cal estar sempre alerta, per correspondre i atindre amb cura! No deixem que es trenque aqueixa màgia que encara existeix; Que no es faça mal-bé el paisatge -per no curar-lo, ni mantenir l’estructura social que el manté-; Que no es difumine la seua identitat genuïna -ni perda terreny l’idioma que la cohesiona-,...

Pel que fa al terreny enogastronòmic -que és el que solem abordar ací-, a banda dels tresors tradicionals particulars de cada indret de la comarca, la referència col·lectiva més cridanera potser siga el referent d’una Ciutat Creativa de la UNESCO, des de 2015. Però també la densitat més alta de l'Estat en estrelletes Michelin per habitant! Paradoxalment, des d’un punt de vista ja estríctament vitivinícola, tot i mantenir els trets característics i diferencials del Moscatell i la Giró, la identitat territorial de la Marina Alta continua amagada baix la gran marca uniformitzadora que representa actualment ‘Vinos de Alicante’. Però tot i això, resulta notable destacar que en la darrera dècada el número de cellers implantats a la comarca ha experimentat un creixement exponencial, havent-se pràcticament doblat. I allà anem avuí! A parlar-vos de l’últim projecte que hem tingut oportunitat de conèixer, el qual ja ha obert portes, tot i que aquest mes encara en període experimental.

Es tracta d’una iniciativa vitivinícola que torna a marcar la Marina Alta com a lloc preferencial i ben atractiu per instal·lar-se. I ens referim a Montesanco, una empresa amb cellers a La Plana d’Utiel ja amb reconeixement i prestigi, que ha decidit ampliar la seua implantació, instal·lant-se també a la nostra comarca.

L'Oli d'oliva (3). La matèria primera: olives i varietats

Reprenent l'assumpte de l’oli, avui li tocarà a la matèria primera: l'oliva, fruit de l'olivera (Olea europaea L., família Oleaceae). Parlarem d'ella, però sense entrar en tecnicismes botànics. La intenció és més bé fixar-nos en la seua diversitat varietal, defugint també de reculls exhaustius amb les característiques pròpies, i organolèptiques, que pot aportar cadascuna. La idea és esmentar les varietats existents més a prop nostre, per tractar d'ajudar a crear certa familiarització amb els seus noms.

I és que,... Sabíeu que el País Valencià és el lloc més prolífic del món en densitat varietal d’olives? Quan parlem de líders en producció, sens dubte pensem en els mars d’oliveres andalusos. Però el que no resulta tan conegut és que ací ho som en diversitat. En les comarques valencianes es troba la major distribució varietal coneguda. Ben diferenciada, i procedent del llegat històric i multicultural que arrossega el nostre camp.

En base a açò, n’hi ha un estudi de la Universitat Politècnica de València i la Conselleria d'Agricultura, on s’han catalogat fins 45 varietats d'olives autòctones. A més a més d'establir el perfil fisicoquímic dels olis, l'estudi ha permès conèixer tant el rendiment industrial teòric de cadascuna de les varietats, com els seus perfils de tast. Conclou que els olis valencians, junt a la seua qualitat gran, es caracteritzen per un nivell de fruitat mitjà alt, un elevat contingut en polifenols i una estabilitat enorme envers l'oxidació. Tanmateix entre les varietats més destacades esmenten la Xanglot Real, la Canetera i la Borriolenca. I també la Serrana d'Espadà, l’Alfafara, la Blanqueta, la Vilallonga, la Callosina i la Rojal.

A més a més de la varietat, el grau de maduració del fruit també resulta determinant

No volem avançar-nos al proper post d’aquesta mateixa sèrie, que dedicarem a les certificacions de qualitat, però hem de fer referència a la Resolució que concedia la protecció transitòria a la Denominació d'Origen Protegida «Oli de la Comunitat Valenciana» per dir que s’incloïen les varietats: Mançanella Villalonga, Blanqueta, Farga, Serrana d'Espadà, Morruda, Cornicabra, Alfafara o Grosal, Xanglot Reial, Rojal, Canetera, Nana, Arbequina, Empeltre, Cuquillo, Sollana, Callosina, Llumeta, Millarenca i Borriolenca.

Montilla-Moriles. La genuïnitat generosa

Acabat de tornar de Montilla com estic, de fer el curs d’especialització en vins i vinagres d’allà. I i encara amb el cap ple de records frescos, tant per l’experiència compartida amb una companyia excel·lent com pels coneixements adquirits d’aquesta zona vitivinícola tan singular, toca escriure alguna cosa que almenys us desperte la curiositat per Montilla-Moriles. L’objectiu seria fer-vos còmplices d’aquesta admiració apassionada, però... Temps al temps!

La comarca vitivinícola de que tractem es troba al sud de Córdoba, i consta de 17 municipis delimitats pels rius Guadalquivir, Genil i Guadajoy, amb les Serralades de la Sub-bètica al sud. Dins la DO es distingeixen dues zones de qualitat superior: la Serra de Montilla i Moriles Alt, on la terra albariza proveeix les millors condicions per l’obtenció de vins excepcionals. En quan a varietats, parlem del regne de la Pedro Ximénez, on domina quasi en exclusiva.

Tot i la tendència d’increment actual en l’elaboració de vins tranquils, els que han gaudit des de sempre de més predicament a Montilla-Moriles han estat els generosos. I més en concret: els Fino, Amontillado, Oloroso i Pedro Ximénez. És per això que podem dir que per l’estil de vins, està agermanada amb l’arxiconegut Marco de Jerez. Pel que fa a les seues diferències podríem dir que front a la vocació exportadora de Jerez, els de Montilla han estat més comuns en el seu consum local i a la resta de l’estat. Per la varietat i el terroir, els vins elaborats baix la DO Montilla-Moriles poden guanyar suficient grau alcohòlic per ells mateixos, per sotmetre’s a les pràctiques enològiques d’allà (criança biològica/oxidativa) sense haver-se necessàriament de fortificar amb alcohol vínic, com sí passa a Jerez. D’igual manera, la pràctica totalitat de producció de Pedro Ximénez emprada a Jerez, ve de Montilla-Moriles, des d’on arriba com a producte intermedi. Per tant, ja sabem on estan els esperts en PX! Els PXperts

En definitiva, vins grans i genuïns, no tan coneguts com mereixerien, però amb la necessitat d’explicar-los degudament per entendre’ls, si volem arribar a estimar-los. Tanmateix, potser seria interessant i enriquidor comentar ara la seua diversitat, però no volem allargar tant aquest post i que acabe just fent l’efecte contrari. Així que us animem a endinsar-vos vosaltres mateixos llegint aquestes particularitats, molt ben descrites al seu propi web. Descobriu aquesta riquesa vitivinícola! Sorpreneu-vos dels matisos de cada estil! I no deixeu d’aprofitar per gaudir de la seues magnífiques aptituds gastronòmiques!

Tancarem ja, amb una ullada ràpida a cadascun dels cellers visitats en aquesta darrera edició del curs, sense entrar a aprofundir en el que vàrem veure o tastar, però amb una ressenya ràpida que permeta entendre llurs principals particularitats, o almenys les que ens resultaren més cridaneres. No ens deixarem l'enriquidor tast de vinagres, l'altra vesant de Montilla Moriles.

Respecte al curs, fou interessantíssim i estigué molt ben organitzat. T’atrapa i et fa estimar els valors d’aquesta zona vitivinícola. Tot plegat podem dir que s’emmarca encertadament en l’estratègia global der reversió de la tendència decreixent de consum i producció de les darreres dècades.

BODEGAS EL MONTE

Ubicada al Cerro del Majuelo, la zona més alta de Moriles Altos, i a un cup semi-soterrat de muntanya del SXVI, és a 1994 quan comencen a embotellar sota marca pròpia.  Apliquen tècniques ecològiques de coberta vegetal, i d’alçada de pols per protegir el raïm en època de desenvolupament del gra. Especialitzats en finos. I amb una gamma, ara en ple desenvolupament, a la qual anomenen “Ximenium”, que ja coneguérem a Vinoble.

BODEGAS DELGADO

El seu celler històric, fundat a 1874, es troba en ple casc antic de Puente Genil, ubicació que en si mateix ja transmet un bon grau d’autenticitat. D’entre els productes tastats, volem destacar un parell de vinagres que elaboren (Gran Reserva i Balsàmic al PX), sorprenents ambdós. I amb una immillorable relació qualitat/preu.

PÉREZ BARQUERO

Celler de referència, que pren el nom dels cognoms dels 3 germans que el fundaren a 1905. Actualment el grup empresarial inclou també a Gracia Hermanos i Compañía Vinícola del Sur. En definitiva, un dels grans i alhora ben recomanable. A més a més dels seus amontillado i oloroso -de llibre-, em varen tornar a sorprendre els tranquils (de tinaja i pasto), i l’espectacular sala de gerres, on tinguérem un Velo de Flor ben accessible; per poder observar de prop i oldre.

BODEGAS TORO ALBALÁ