5é. aniversari

Ara fa cinc anys us donàvem la benvinguda al bloc que acabàvem d'estrenar. Des d'aleshores ja hem 'penjat' més de dos-cents 'post' on hem compartit tot tipus d'experiències, recomanacions i altres comentaris; enogastronòmics en la seua major part.
I de la mateixa manera, fa dos dies tancàvem la 7a. temporada de sessions del grup de tast, de les que hem anat publicant també ací informació, resultats i conclusions dels ja més de 350 vins tastats.
Avui toca compartir l'alegria i satisfacció d'aqueixa efemèride, aprofitant l'advinentesa per agrair-vos la fidelitat molt especialment als que ens seguiu de manera habitual, però també als que ho haveu fet almenys alguna vegada. Per la nostra banda, continuarem esforçant-nos per continuar creant continguts que us puguen resultar d'interés.
Continuem trobant-nos en la xarxa!

Eivissa! Tan prop i tan lluny...

Fa uns dies estiguérem a la major de les Pitiüses, gaudint d’aqueix encreuament entre tradició i modernitat que la fa tan especial. Coneguérem molts indrets, persones i fets relacionats amb la seua història de varis mil•lennis i ens meravellàrem amb aqueixos racons sorprenents que té per tot arreu; Dalt Vila i el Puig de Missa, les necròpolis púniques i Sa Caleta, Es Vedrà i Ses Salines, l’arquitectura popular i les torres de guaita,... i és que hi ha tant per triar!
Tanmateix la seua proximitat a la nostra costa, el contacte marítim directe des de Dénia o les incursions constants a l’RDS del cotxe fan que ens resulte molt familiar tot allò, però la barrera que suposa que aqueixes 55 milles de distància siguen nàutiques també engreixa un cert desconeixement entre ambdues parts de la mar.
Per la nostra banda, com solem fer per ací, li dedicarem especial atenció a l’aspecte gastronòmic, anomenant primer alguns plats de cuina eivissenca per recomanar després els que varem poder tastar i ens agradaren. En una primera i ràpida recerca d’especialitats de l’illa, entre les consumides de manera habitual podríem esmentar entre altres: l’amanida pagesa, el sofrit, el bullit de peix, el ventre farcit, la sobrassada, la borrida de rajada, les frites (de polp, de porc i de freixura), el guisat de peix, la tonyina a l'eivissenca, el flaó (res a veure amb el de Morella), la greixonera o les orelletes.
Cal dir que com a molts llocs invadits pel turisme de masses, la cuina internacional ha anat acaparant a bona part d’un sector hostaler que s’ha mogut entre la indefinició i l’adaptació de la forta demanda forana. No hi ha a l'illa cap establiment que destaque de manera especial sobre la resta com a restaurant creatiu o gastronòmic, però són molts els que fan una ullada sobre les preparacions tradicionals i treballen adequadament els productes locals i de proximitat amb un toc de modernitat. I ha estat a aqueixa recerca a la que ens hem dedicat aquesta vegada.

Visitàrem 'Porto Salé', en ple barri turístic de La Marina, a Eivissa, d'on podem recomanar unes excel•lents fritada de polp i greixonera.  A 'Es Rebost de Can Prats', de Sant Antoni de Portmany, coneguérem l’amanida de crostes amb amb peix sec de Formentera i el Sofrit pagès (a diferència del frit mallorquí, aquest va molt  menys especiat i la carn es sofregeix una vegada cuita), també molt recomanables ambdós plats i el lloc en si mateix; autèntic, honest i de tracte molt proper. L’àpat que es presentava com el més gastronòmic de tots tres fou a l’encisador restaurant de Sant Agustí des Vedrà, 'Can Berri Vell', però acabà sent el més contradictori ja que després d’un inici meteòric amb els ‘Raviolis farcits de botifarreta dolça amb salsa de ceps’, els ‘Ous estrellats amb sobrassada i un revoltim de bolets silvestres’ i el ‘Polp a la graella amb patató saltat amb romaní i romesco de taronja’-a quin millor?- arribà una ’Rajada amb gazpachuelo de safrà i pa de verdures torrades i moraduix’ que inexplicablement ens varen servir en evident mal estat. De fet el cambrer, no es va estranyar gens quan els la tornàrem. Però el mal ja estava fet, i ni el seu golós ‘Flaó en dues versions’ ens va fer oblidar el mal tràngol. Al final del sopar s’acostà Vicent Tur, el cap de sala, més que per disculpar-se per descarregar tota la responsabilitat sobre el peixater... No cal més comentaris!
I pel que fa als vins, a Eivissa els ha passat una mica com amb la gastronomia, després d’anys d’oblit ara intenten recuperar la viticultura local, però en aquest producte amb varietats emprades. En tastàrem un parell dels de Can Rich, d'entre els quals volem destacar el blanc, fet de Malvasia i Monestrell.
El que sí estat sempre i continua ben present és la tradició licorera de l'illa, amb les Herbes i la Frígola. Vegeu el bell contrast de color d'ambdues a les fotos que segueixen:

Tast de 27/3/2015. Criances de la Ribera del Duero.

Ben passada ja la cinquantena de sessions de tast, per fi va haver un dels organitzadors de torn que es va decidir per dedicar-ne una a la ben coneguda DO, Ribera del Duero. Havia hagut ja algun vi d'allà (un Protos a la primera sessió, una vertical d'Alión a la vuitena i alguna coseta més) però mai un tast dedicat als vins d'aquella DO en general, tot i ser una de les més populars i afamades de l'Estat.

I tal com ens va dir el nostre amfitrió: -"Què voleu que us conte de la Ribera que no sapigueu ja?"-. Així que per aquesta vegada passarem directe a presentar els vins i comentar-los, sols esmentant abans que el tast es va estructurar en dos blocs: tres d'una línia més moderna i amb una mica de cupatge i tres més clàssics, fets únicament amb Ull de Llebre (o Tinta Fina com també diuen allà), tots criances de 2011.

• Carmelo Rodero Crianza 2011. Bodegas Rodero. DO Ribera del Duero.  Barreja de Tinta del País (90%) i Cabernet Sauvignon (10%) criat en roure francès i americà durant 15 mesos. Color cirera picota de capa alta, dens i glicèric. Aromes balsàmiques i de pruna madura, complexe en nas però eteri. Desenvolupament golós amb presència de toffee, regalèssia i vainilla. Ben complementat de sabor, amb estructura concentrada i molt llarg.
• López Cristobal Tinto Crianza 2011. Bodegas López Cristobal. DO Ribera del Duero. 95% Tinta del País, 5% Merlot amb criança de 12 mesos en bótes de roure (70% francès, 30% americà). Lleugerament tèrbol, també de color picota amb capa mitjana i dens. Aromes de fruita (mora) i carnosos, de licor i tabac. Tanins suaus.
• Valtravieso Crianza 2011. Valtravieso Bodegas y Viñedos. DO Ribera del Duero. Coupatge de 90% de Tinta Fina, 5% de Cabernet Sauvignon i 5% de Merlot, criat durant 12 mesos en bótes de roure francès dels boscos d'Allier, Nevers i Bosgues. Aromes de reducció i també de mantega fresca i torrefactes. Molt variable al moure la copa. Punxenc en boca, ample i de tanins aspres.
• Condado de Haza 2011.Bodegas Condado de Haza-Grupo Pesquera-Alejandro Fernández. 100% Ull de Llebre amb 18 mesos de pas per bóta. Color picota de capa alta. Aromes de flors músties, càmfora i cautxú (material esportiu per estrenar). Concentrat, ample i saborós, però una mica astringent.
• Viña Pedrosa Crianza 2011. Bodegas Hermanos Pérez Pascuas. Tinta del País 100% amb permanència de 18 mesos en bótes de roure americà i francès. De color cirera i capa mitjana. Molt aromàtic, destacant els florals d'acàcia i de matolls mullats (xampinyons), molt mineral, d'evolució a notes làctiques (llet, toffee) i d'ebenisteria. Punxenc, ample i molt llarg.
• Matarromera Crianza 2011. Bodega Matarromera-Grupo Matarromera. 100% d'ull de llebre envellit durant 14 mesos en bótes de roure americà i francès. Color lluent de picota i capa alta. Aromes de tinta, espècies dolces (canella) i de cafè amb llet. Concentrat en boca, ample saborós i molt llarg, tot i que un peliu empalagós.

Com a conclusió podem dir que els dos últims, potser els més clàssics, foren els que més agradaren i a parts iguals, tot i que algú es decantà pel primer.