"Vinos para la historia, Toro Albalá". Experiència Verema València 2023 (1 de 3)

Fem avui una pausa amb això de l’oli que duem entre mans per tornar a ocupar-nos del vi. I és que com ja férem l'any passat (1 i 2), hem tornat a l’experiència Verema València d'enguany. De nou al Columnari Malva-rosa de l’Hotel Balneari Las Arenas. Així que anem a comentar el que ens hem dut d’allà. En 3 etapes, per no fer-les tan llargues: els 2 tasts comentats on estiguérem (el que ja esteu llegint i ‘Condado de Haya: Cata Histórica de Alenza Gran Reserva’) el passat dia 23 i el showroom del 24. Sens dubte, 2 dies més a l'any pel gaudi i l’aprenentatge, que ja han esdevingut adictius!

El tast 'Vinos para la historia' estigué conduit pel director comercial de l'empresa i l’enòloga de Toro Albalá, qui ha tingut que prendre el legat de l’icònic i ja octogenari Antonio Sánchez.

Aquest celler, ja centenari, té base a l'antiga central elèctrica d'Aguilar de la Frontera, i podríem dir que a més a més de fer bandera dels 3 fets diferencials de Montilla Moriles (PX-clima-sòl) són precursors amb la criança estàtica dels PXiménez de pansa. I amb això, amb el temps s'han anat guanyant la pàtina de prestigi de la que ara gaudeixen i poden presumir. De fet ja ens vàrem fixar en ells a Vinoble...

MIUT El Jabonero 2020

Començàvem amb aquest vi tranquil parcel·lari, que junt al de la vinya pren nom de l’acròstic que formen: Mimo, Identidad, Uva i Territorio. Tota una declaració d’intencions! Criança d’11 mesos amb mares, barrejada entre bótes de roure i gerres de fang, i on aquesta segona opció va guanyant percentatge en cada collita.

De color groc clar, lluent amb reflexes daurats. Punxenc, net i fresc en nas. Aromàtic, on dominen tocs cítrics i florals. Entrada en boca ben marcada. Untós i complex. Elegant.

Poley. Fino Lagar 10 años

Amb els Poley, entrem ja en terreny dels generosos. La reestructuració comercial dels darrers anys ha pres el mot Poley -nom d’Aguilar de la Frontera a l’època andalusí- per identificar tota aquesta renovada gamma.

L'Oli d'oliva (1). Una mica d'història

Dit i fet! Iniciem ací la sèrie ja anunciada de posts dedicats a l’oli. I quina millor manera de fer-ho, que amb algunes curiositats històriques? Allà anem, sense més preàmbuls...

Parlar dels orígens de l’oli és remuntar-nos als de la nostra pròpia civilització, amb les precedents que s’han succeït al voltant de la mediterrània. Els grecs li atribuïen a l’olivera origen mitològic, una creació de la deessa Atenea en oferiment a la ciutat que li donà -o de la que reb- nom.

Però el seu origen veritable és remunta molt més enrere de l’època hel·lenística! Sembla que fou durant el neolític, i a terres siri-palestines, quan l’ullastre (Olea sylvestris) va ser domesticat; iniciant així el camí en que esdevindria un dels conreus llenyosos més estesos de tota la conca mediterrània. I així, els fenicis, el gran poble comerciant de l'antiguitat, va portar el conreu de l'olivera (Olea europea) a les costes del sud de la península Ibèrica, cap al segle XI aC.

Amb Roma, el consum de l'oli d'oliva arribaria als confins de l'imperi i el seu comerç es va desenvolupar com mai abans. De fet, Bètica, la província romana que ocupava bona part de l’actual territori andalús, ja va ser la principal productora durant els segles d'esplendor de l'Imperi. De fet, Andalusia continua sent-ho en l’actualitat, i a nivell mundial.

Olivera de Pego, que potser siga la més antiga del terme...

Tanmateix la importància de l’oli trasbalsava ja el seu propi ús com aliment, fent-se servir com substancia medicinal, o cosmètica. Plini, l'historiador grec, l’utilitzava com a recepta per la longevitat. I a les termes romanes es feia servir per als massatges. En les uncions de les religions orientals, l’oli era un element primordial, i així és citat repetidament a la Bíblia. De fet, actualment encara s'utilitza en vàries cerimònies religioses catòliques. -Sí! Com els altres dos components de la Tríada-.

Les poques dades existents entre la caiguda de l'Imperi Romà i l’inici de l’edat mitjana indiquen que l'olivera es continuava conreant, però principalment per a l'autoconsum, podent concloure’s que la seua extensió fins i tot va entrar en retrocés. Una tendència que es capgiraria prompte, amb la irrupció dels àrabs i la seua cultura religiosa, que limita els consums de greix animal, centrant-se en els d'origen vegetal. I amb açò, durant l’època musulmana es van realitzar avanços agrícoles nombrosos, elaborant-se també multitud de tractats i textos sobre oleïcultura. Els segles han continuat passant, però poc s’ho ha notat l’olivera, un arbre extraordinàriament longeu que s’ha perpetuat com a protagonista dels paisatges mediterranis més característics. I així ens ha arribat a l’actualitat.

Una de les mostres paisatgístiques més icòniques, que fins i tot ha estat objectiu cinematogràfic, la podem trobar als territoris del voltant del Riu Sènia, amb la comarca del Maestrat i les veïnes del nord i l’interior. Allà podem trobar un paisatge bell i ple d’autenticitat que acull la concentració d’oliveres mil•lenàries més gran del món. A diferencia dels coneguts “mars d‘oliveres andalusos”, o altres zones de conreu intensiu, en el cas valencià les oliveres solen ocupar bancals amb marges de pedra seca, que explotats adequadament i de forma respectuosa són un eficaç agent enfront de l'erosió. Un paisatge agronòmic bell de reconeixement visual gran, sens dubte molt compatible amb el seu entorn de vegades forestal, i a qui també pot ajudar a protegir.

L'Oli d'oliva (0). Encontre a La Vall de Gallinera.

Com sempre em passa quan arribe a casa, tornant d’un esdeveniment interessant, al cap bullen les idees. I dins s’enfronten les ganes de compartir-ho bé, amb el temor de no aconseguir transmetre adequadament l’esperit de l’acte viscut. Dit això, anem a intentar-ho... I parlem avui de l’encontre professional entorn l’oli d’oliva de proximitat, celebrat a La Vall de Gallinera, baix la coordinació de Pep Romany. Pantejat com un diàleg entre productors, cuiners, formadors i un auditori, que estava ple de gom a gom.

Per parlar del contingut, segurament caldria compondre un text amb algunes de les idees i conceptes vesats, però pensant-ho bé... Quina millor manera, i més fidel de fer-ho, que esmentant-ho directament, tal i com s’ha dit? Tot i el risc que les frases puguen semblar lleugerament inconnexes, ací va un recull! Unes més obvies i altres més cridaneres: “La gastronomia és ara mateix un motor enorme de desenvolupament comarcal i l’oli és precisament qui cus aqueixa oferta”; “Aquest desenvolupament, fortament implantat a la franja costanera, perd el sentit sense els paisatges agronòmics de l’interior”; “l’oli d’oliva és l’únic greix extret directament d’un fruït, sense cap procés més procés més que el mecànic”; “El desconeixement varietal de l’oli de proximitat és enorme, també pels professionals del sector”; “l’oli d’oliva permet emprar-se més vegades que cap altre, i amb més temperatura, aconseguint així fregits de millor qualitat, ja que n’absorbeixen menys”; “l’opció de diferenciació varietal és un camí de futur”; “l’oli pot ser un gran ambaixador de la taula, però s’ha presentar adequadament”; “encara persisteix una certa por al coneixement, dins del propi sector”; ”el retorn de gent jove al camp es una gran oportunitat que cal aprofitar, per recuperar també coneixements quasi oblidats”. Clar que s’ha dit moltíssim més! Però no cal allargar-nos tant. Algunes frases ja són prou eloqüents per elles mateixes, i de ben segur que a algú li faran pensar...

De la paradoxa de l’enorme desconeixement popular que existeix sobre un producte tan proper també se’n ha parlat. L'oli, tan proper, que als nostres pobles encara és pensa més en el rendiment per quilo, que en la seua qualitat. I amb això, crida l’atenció l’absència d’una cultura consumidora exigent i crítica amb un producte d’ús tan quotidià.

Arribats ací, el lectors més espavilats ja s’hauran anat adonant de l’error que he vingut reiterant intencionadament fins ara, al referir-me al producte que ens ocupa com oli d’oliva, o simplement oli. Normalment “El nom fa la cosa”. Però dins dels productes gastro-alimentaris l’oli és la gran víctima, a la que s’ha tingut que anar vestint amb més i més apel·latius, per tal de demostrat la seua bondat, fins el punt que ja és més habitual oir referir-se a ell amb l’acròstic AOVE -premium, si encara en voleu un altre més!-. I sí, en aquest escrit sols ens hem referit als verges i verges extra! I no a l’oli d’oliva. -sense més cognoms- Això que prepara amb tanta rendibilitat la indústria química, i que podeu trobar ben disfressat al lineal de qualsevol súper... Què, on està la diferència? Per a avui anem a deixar-ho ací, que l’objecte del post que acabeu de llegir era un altre. Però agafem ara mateix el compromís, d’iniciar una sèrie de posts divulgatius on podreu conèixer aquesta i moltes respostes més. Sens dubte, l’oli paga la pena. I penseu que com a consumidors: Sense formació, no pot haver exigència!

Tanquem amb el programa i amb algunes imatges més -amb els urls dels productors, per si us interessen-...

Les imatges del dinar, molt encertat també, les podeu trobar a https://www.instagram.com/vicent_torres_/