Hem estat trepitjant terres gregues durant vora deu dies. D'Atenes a Metzovo i de Skòpelos a Olímpia. Grècia central, Tesalia, Illes Espòrades, la península del Peloponés, Attika... ; i de tot això ací teniu el nostre comentari, òbviament eno-gastronòmic:
Sí, allà també fa tanta calor com ací, o més! Per això resulta molt d'agrair quan et reben amb una botella, o pitxer d'aigua, a qualsevol lloc on pares. Vénen a prendre't nota ja amb l'aigua, sent aquesta una primera consumició generalment sense càrrec.
Considerada bressol de la civilització occidental, Grècia també és en bon grau la responsable de l’expansió originària del vi al voltant de la Mediterrània, i actualment una productora notable. No obstant això, l'establiment de les DDOO és relativament recent i encara es consumeix molt de vi a granel, amb la limitació de qualitat que això suposa. A més a més d'anar tastant vi del territori recorregut, assistirem a una sessió de tast comentada a Nafplio, a Karoronis Wine Shop, amb alguns vins grecs representatius, per varietat i origen: un Moschofilero de Mantinia (aromàtic i amable), un Assyrtiko de Santorini (mineral i amb caràcter), un Rosé Agiorgitiko de Nemea (agradable llepolia) i un Agiorgitiko de Nemea (fruitós i lleuger).
De la resta del periple, podríem fer menció especial d'una Malagousia del Parnàs (seca i fragant); d'un Xinomavro reserva, parcel·lari de vinyes velles, d'Amyndeon que fa Alpha Estates (complex i delicat); N'hi hagué també de varietats franceses, que en determinades zones són les predominants: un Cabernet Sauvignon-Syrah de Meteora, i un Cabernet Sauvignon-Merlot de Metsovo, però sense cap aspecte destacable. El vi de Retzina també l’havíem de tastar, però llevat de la curiositat que suposa tampoc té res més que el faça especialment atraient (més aviat al contrari). Igual que un Sparkling Rosé Limniona-Assyrtiko que tastàrem, l'únic que caigué d'aqueix estil. Més equilibrat ens semblà un Assyrtiko de Drama. Ens equivocàrem demanant un Xinomavro Rosé de Thessaloniki, que resultà ser abocat -aquestes coses també passen-. I finalment, de Creta, l’illa on produeixen el 20% del vi de tota Grècia, tastàrem un Vidiano (fresc i cítric). Com haureu vist, anàvem centrant-nos en monovarietals i terroirs, pretenent obtenir referències més clares amb què poder aprendre alguna coseta dels vins d'allà, en tan poquet temps.
Passant a l'oli, ens resultà cridanera la seua absència en quasi tots els àpats. En tenen molt i de qualitat excel·lent, a més a més que resulta evident que el fan servir per a cuinar, però sols en un dels llocs visitats el vàrem veure damunt la taula.
Verdura! Molta verdura, i bona... Amanides que surten ja molt ben guarnides. Podem destacar el bé que preparen els fongs, els cogombres, i de manera molt especial l’albergínia, amb una factura perfecta en cadascun dels plats on ens l'hem trobada, que no són pocs. També treballen molt i bé la pasta bric. Però tot i la distància, les similituds amb la nostra cuina tradicional també són evidents: O qui, en assaborir una dolmadakia no ha pensat en una pilota de putxero?
Pel que fa a la coneguda mussaca, té una història ben peculiar, i no tan tradicional com es considera, que dóna per parlar-ne... Al marge de si du creïlla, i/o tomaca, o del tipus de carn que s'empra, tothom la té com a plat emblema de la cuina tradicional grega. Però en realitat es tracta d'una tradició de menys d'un segle d'història. I si no, com podria un plat tradicional Grec, arrelat en la cuina mediterrània, dur una salsa creada a França el S XVII? En realitat la mussaca, tal com la coneixem i al marge dels precedents que puga tindre, és una creació del cuiner i divulgador gastronòmic Nikólaos Tselementés. Aquest personatge, acabat de formar a centre-Europa que va desenvolupar part del seu treball als Estats Units i ben reconegut a Grècia per les seues publicacions, se'l considera el responsable de la renovació de la cuina grega durant la primera meitat del S XX. A casa en som ben aficionats quan ve el temps de les albergines -algunes amistats ho saben bé- i sempre fem per millorar-la, motiu pel qual teníem un interés especial en anar tastant i comparant-ne. En línies generals, no és que ens hagen decebut totalment, però també és cert no hem trobat un espill on mirar...
Sobre el peix, ens encantà un plaki de bonítol menjat a vora mar. I respecte a la carn, destacar les graellades de més al nord (Meteora) i la zona de Grècia ja més balcànica (Metzovo).
Entrades
.JPG)
