Bo camiño! 155,411 km caminant per la Galícia interior

Els precedents: com vam acabar ací

Fa molts anys, durant una estada al Bierzo, férem l'etapa del Camí Francès de Sant Jaume que puja de Villafranca fins a O Cebreiro. Va ser una cosa aïllada, ja quasi oblidada, però enguany sorgí la idea de completar sencer el trajecte iniciat, fins a la capital galega. No per una qüestió religiosa, sinó per la curiositat d'observar de prop un fenomen que atrau tantíssima gent, i més amb un component històric i cultural tan evident. Són vora 160 km, una xifra perfecta per a una setmana de comboi en la qual entendre la geografia de la Galícia interior des de dins.

Dit i fet! Sortim de la Marina i fem la nit preparatòria al Bierzo, aprofitant per conèixer l'imperi de Prada —no el milanès!—. Parlem del Palacio de Canedo, on durant més de 50 anys José Luís Prada (Prada a Tope) ha anat construint tot un complex ben diversificat. Un establiment singular a peu de vinya que agrupa bar, botiga, restaurant, hotel, museu, celler i conservera, on l'obsessió acurada per cada detall no deixa de sorprendre. Quasi tant com l'afluència de visitants.

Trenc d'alba al Palacio de Canedo

La motivació: el repte físic i mental

Més enllà de la part espiritual, el motiu real que ens empeny a caminar és una necessitat d'autoafirmació física, de sacrifici i de superació... o potser no tant per a tots, que no tots anàvem igual de sofrents! La vertadera exigència d'aquesta ruta ve d'eixe traçat irregular i de la seua recurrència diària: enllaçar una etapa rere l'altra no perdona. I mentre sumes quilòmetres, el Camí es converteix en un espai de reflexió íntima... especialment quan el cos comença a enviar senyals d'alerta (genolls, peus i altres misèries). Perquè les baixades es destapen com a molt més temibles que les pujades: eixos 600 m de desnivell negatiu del primer dia ja ens posaren a cadascú en el seu lloc.

Iniciem la segona etapa (Triacastela-Sarria) encara de nit —n'hi ha qui ho fa amb llum frontal— retrobant-nos amb les típiques molèsties recurrents. Mantens la fe en una desaparició miraculosa l'endemà, però el miracle no arriba! Prompte entens que no hi ha cap màgia, sinó la necessitat d'aprendre a gestionar-ho: tota una invitació a conèixer (i negociar amb) els teus propis límits.

Les fites quilomètriques, acompanyant fidels tot el trajecte

El ritme: el paisatge a velocitat humana

A poc a poc, el territori deixa de ser una simple postal per convertir-se en una experiència física que t'acompanya. La velocitat del pas humà permet percebre detalls que qualsevol vehicle passa per alt: els canvis d'ecosistema (alta muntanya, prats, boscos...) i les olors del paisatge, des de l'olor penetrant dels estables a la vora del trajecte fins a l'aroma balsàmica de les explotacions d'eucaliptus.

Tossut: quan l'excel·lència arrela al territori

És dissabte 1 d'agost, i l'embús de cotxes a la sortida de l'AP-7 per Ondara arriba fins a la marjal. La ràdio fa dies que parla de la voracitat dels incendis, teoritzant solucions i polemitzant sobre culpes. Per circumstàncies que ara no venen al cas, però que contarem d'ací a un parell de mesos, he quedat amb Hèctor Carrió a la seua finca dels Pouets. Fa temps que demore aquesta visita a la finca Tossut, sens dubte el projecte de recuperació agronòmica més singular de la Marina Alta, però finalment ha arribat el dia. 

A poc a poc, Pedreguer també s'està convertint en un referent comarcal pel nombre de projectes vitivinícoles que ja hi ha i pels que ara mateix estan "en pista". Deixem arrere el nucli urbà i enfilem el Camí del Barranc de les Fonts. Quatre quilòmetres després ja som a 400 metres d'altitud. Malgrat la nuvolositat parcial del dia, les vistes són espectaculars, i el ventet ajuda a suportar la xafogor del dia.

Ens trobem amb l'Hèctor i comencem el recorregut per les 5,4 hectàrees de finca, tant per les zones ja consolidades i en producció —vinya i oliveres— com per les que encara estan en procés. Passegem per la Vinya del Bosc, a la cara nord, entre bancals recuperats que conserven intactes les estructures originals de pedra seca. Molta bellesa. I molta feina, feta i per fer. 

L'amfitrió, entusiasmat, ens explica el camí recorregut fins ara i ens fa imaginar el futur que ja està prenent forma. S'hi combinen un coneixement mil·limètric del territori que xafa, el domini de les tècniques necessàries per superar cada entrebanc —fruit de la seua trajectòria professional— i una sensibilitat innata pels detalls. Això ja ve de sèrie. El resultat és una explotació agrícola que busca l'excel·lència sense perdre el respecte per l'entorn, capaç de recuperar i dignificar un llegat agronòmic immens, massa sovint ignorat, heretat de les generacions precedents. Un mural dedicat als avantpassats familiars ens ho recorda. I està bé que així siga. 

Vinoble 2026: Tornar-hi per a confirmar-ho

Hi ha llocs on tornes buscant novetats, i d'altres on simplement per  comprovar si el record que en tenies era real, o si la memòria t'havia exagerat la jugada. Amb Vinoble em passa un poc això segon. Fa quatre anys em va parèixer una de les cites més autèntiques del panorama vitivinícola actual: vins increïbles, sí, però sobretot una ciutat que respira vi per cada cantó i un Alcázar que transforma una simple fira de professionals en una gran festa de gala.

Ara, després de xafar de nou Jerez, la pregunta era obligatòria: manté Vinoble eixe equilibri tan exclusiu entre història, rigor i pur plaer? La resposta és un sí rotund. He trobat canvis, noves tendències i algunes ampolles que demanen una menció especial: les col·leccions de Valdespino, amb Coliseo i Don Gonzalo; o de Manuel Aragón, amb uns Palo Cortado i Oloroso singulars, serien un bon exemple.

Aponiente: la inquietud de continuar explorant la mar

Són les 19:36 de divendres 29 de maig. El taxi que ens ha dut des de Jerez, on gaudirem de Vinoble 2026 els dos dies següents, ens acaba de deixar davant d’Aponiente. L’entorn ens desconcerta: no sabem si som en un polígon industrial o a una estació de l’extraradi. Davant nostre hi ha el restaurant, aparentment tancat, protegit darrere unes grans portes d’acer corten. La reserva és a les 19:45 i ens havien insistit molt amb la puntualitat. Mentre aprofitem per a fer algunes fotos de l’exterior, algú ens veu, ens obri la porta i ens convida a passar amb amabilitat. Sembla que serem els primers. Comencem.

Solera celebra el seu primer any amb un menú a quatre mans

El 22 de març de 2025 s’inaugurava Solera Restaurant, a Pego, i el 28 servien els primers àpats. Just avui fa un any. Però en aquest temps ja ha aconseguit que tothom parle d’ell. Fins i tot la Guia Repsol, que l’ha inclòs en temps rècord al seu llistat de recomanats.

L’artífex de tot açò és un cuiner de la Safor, Víctor Estruch, que des del primer moment ha demostrat tindre les idees clares i saber bé cap a on vol anar. I, sobretot, com fer-ho. Els qui el coneixeu personalment sabreu també que transmet una enorme dosi de bonhomia i honestedat.

Solera Restaurant —o “cuina consentida”, com li agrada anomenar Víctor el que fa— comença a ser ja un projecte consolidat. I una manera de demostrar-ho, amb l’excusa del seu primer aniversari, ha estat oferir unes jornades amb menú a quatre mans.

I què és un menú a quatre mans? Algú es preguntarà... És molt més que un menú especial: la trobada de dos cuiners que uneixen talent i mirada per construir una experiència compartida. Cada xef hi aporta la seua identitat, però el resultat naix del diàleg i la complicitat. El conjunt esdevé així una conversa servida a taula, única i sovint irrepetible.

I a qui ha escollit Víctor per acompanyar-lo en aquesta ocasió tan especial? Al pegolí Joan Sastre, un cuiner jove però amb una trajectòria sòlida, forjada tant prop de casa com en altres punts de l’Estat. Actualment continua el seu desenvolupament professional com a cap de cuina a l’exigent restaurant de l’Hotel Palacio de Arriluce, al País Basc.

Òbviament no ens ho anàvem a perdre! Ja hem estat. I compartim ací el menú tal com fou publicat, amb una estructura que consta de pa i mantegues vegetals com a punt de partida; sis passes salats; i dues postres.

Quan dos tasts acaben parlant entre ells: temps i paisatge dins d’una copa

Dues sessions de tast, independents però consecutives, a Verema València 2026 acabaren convertint-se per a mi, quasi sense buscar-ho, en un diàleg inesperat entre dos territoris i dues trajectòries vitivinícoles; una vertical de Jesús Madrazo i els deu anys del projecte Purgatori de Família Torres.

Dins del festival anual que Verema ens apropa cada any a València, vaig tindre la fortuna d’assistir de manera consecutiva a dos tasts excepcionals, quasi tant com les persones que els fan possibles.

Dues trajectòries, dos territoris ben distints, allunyats per centenars de quilòmetres, però amb el nexe comú de buscar l’excel·lència. D’una banda, Jesús Madrazo -guanyador enguany del premi Verema, com a “Personalidad del mundo del vino”- amb una doble vertical de creacions pròpies, que recorria diverses anyades de Rioja Alabesa i de la seua pròpia trajectòria vital. I d’altra, la Família Torres celebrant els deu anys de Purgatori, a Costers del Segre.

Jesús Madrazo i el valor d'una trajectòria

Chus, com li agrada fer-se cridar, és enginyer agrònom i enòleg. Pel seu vincle familiar amb CVNE, en acabar la seua formació el 1995, just començà a treballar allà. Amb participació del mateix grup empresarial (Compañia Vitivinícola del Norte de España), Viñedos del Contino és una peça molt especial, considerat el primer “château” de Rioja, on només s’elaboren vins procedents de les seues 62 hectàrees de vinya. I és ací, on sols tres anys després el nomenen director tècnic. Ho serà durant 18 més, conreant grans èxits, eixamplant la gamma d’1 a 8 referències i situant al celler entre els de més prestigi de l’estat. Arribat 2017, es desvincula de l’empresa per dedicar-se en exclusiva al seu projecte personal, alhora que no deixa d’assessorar-ne altres.

D’entre el que explicà, podem destacar el seu interés especial des de sempre per la varietat Graciano, de la qual és un gran defensor i expert. I en part, ara també de la Maturana. Amb els reptes, per una banda, de demostrar les bondats d’aquestes varietats com a col·laboradores la Tempranillo. I per altra, d’aconseguir sempre vins amb capacitat d’envellir adequadament.

I així els vins escollits per la vertical foren els Jesús Madrazo Selección, un cupatge generalment de Tempranillo i Graciano, on segons anyada podem trobar també Maturana i Garnacha, tot amb envelliments d’entre 15 i  24 mesos.

Una vertical com a màquina del temps

Tastant diferents anyades d’un mateix vi descobreixes que no es tracta una fotografia fixa, sinó d’una història que continua evolucionant dins de la botella, sovint com un reflex directe de la climatologia de cada any. Però en aquest cas hi havia, a més, una doble perspectiva: la de les elaboracions del celler propi durant la darrera dècada, i la de la seua etapa a Contino. Jesús començà el recorregut amb diverses anyades del seu “Selección”