Torró! Però del bo...

S’ha estat publicant aquesta setmana en alguns mitjans una noticia que ens deuria inquietar: “La guerra del turrón tradicional: apariencia de Jijona, con almendras de EEUU y miel de China”. Ja sé que és pura globalització, com haureu pensant molts. Però mentre la noticia apunta a la demanda dels productors de matèria primera d’obligar a etiquetar la procedència de cada ingredient -que no estaria mal-, el que a mi em crida realment l’atenció és quan diu: “el Consejo Regulador de Jijona, no han contestado a las preguntas de este medio.”

Les indicacions geogràfiques protegides són el màxim reconeixement a nivell europeu que garanteix l'origen i singularitat d'un producte agroalimentari únic lligat a un territori. En el cas que ens ocupa la IGP Torró de Xixona està reconeguda i per tant el seu nom no és pot emprar per productes pareguts d’altres territoris. I així, el seu Consell Regulador és a qui té l’obligació de garantir l’acompliment íntegre de cada punt del corresponent plec de condicions. Veiem el que diu aquest plec, en l’apartat d’ingredients:

- “Les matèries primeres fonamentals en l'elaboració del Torró de Xixona:

• Ametles torrades: són ametles del gènere Prunus dulcis repelades –sense pell– però netes, sanes i sense matèries estranyes, de les varietats agronòmiques: i) València (o comuna), ii) Mallorca, iii) Mollar, iv) Marcona, v) Planeta i vi) Llargueta, amb les modificacions varietals de cada zona o localitat, varietats emmarcades en regions caracteritzades per la benignitat del clima mediterrani –poden procedir d'Alacant, Castelló i València–. L'ametla s'incorpora repelada i torrada.

 • Clara d'ou o albúmina, en totes les presentacions comercials (...).

- Altres ingredients i additius autoritzats en l'elaboració del torró de Xixona.

• Mel pura d'abelles: de les varietats: Milflors, Romer, Tarongina i altres varietats monoflorals característiques de cada zona o regió, poden procedir d'Alacant, Castelló i València, on la benignitat del clima mediterrani caracteritza diferencialment les seues propietats.

• Sucre o sucres en les distintes classes i derivats, o bé edulcorants (...)

• Aigua

• Additius i aromes autoritzats:(...)”

Està clar, no? Tant les ametlles com la mel duen haver-se produït al País Valencià! Aleshores, si optem per productes avalats per l’IGP “Torró de Xixona”, d'entrada ja no deuríem tenir cap dubte respecte la procedència dels ingredients emprats. Una opció distinta no seria admissible: ni per a les empreses adscrites que sí actuen correctament, ni pels consumidors que seguim confiant en aquests tipus d’organismes de control. Si volen garantir el prestigi dels productes emparats, almenys la gestió de control deu ser impecable.

Tastant amb l'equip de Verema. Sessió de 2/12/2022.

Recordeu que podeu llegir aquestes mateixes ressenyes, però enriquides amb més opinions, a verema.com\usuarios\vicent-torres

ZINIO STREET ART COLLECTION BLANCO 2021. DOC Rioja

ZINIO Bodegas néix de 1986, amb la unió cooperativa Bodegas Patrocinio S.C.L. 200 viticultors, amb una propietat de 450 Ha. a la Rioja Alta. 3 grans zones amb 22 tipus de sòls diferents d’on ara elaboren més de 15 referències que exporten a 30 països. Diversos projectes d’I+D els fan mantenir un compromís constant amb el medi ambient, la viticultura i la innovació. Mostrant orgullosos, a més a més, que el 80% de la plantilla són dones, i la seua aposta ferma per la sostenibilitat tant des d'un punt de vista social, com econòmic i medioambiental.

Inspirats precisament en el moviment social Meninas de Canido, de Ferrol, el projecte Street Art Collection és una col·laboració entre María Martínez, l’enòloga del celler, i Norrel Robertson MW (l’escocès Volante) encetada fa uns anys amb un vi negre, i seguida ara per un mono varietal de Tempranillo Blanc de criança mixta (fusta/inox.) de 8 mesos.

Color daurat clar, net i lluent. Aromes de flor blanca i de fruita cítrica. Amb bona evolució. Entrada en boca saborosa fruital i vellutada, amb final sec.

BERCIAL BLANCO SELECCIÓN 2021. DO Utiel-Requena

Tres generacions lligades a la vinya asseuen les bases de Bodega Sierra Norte. Un projecte que fructificà a 1999, amb la unificació de les vinyes familiars i la creació d’un celler que 23 anys després controla 420 Ha. repartides en 6 zones productores fitants: Camporrobles, Calderón, La Roda, Carcelén, Jumilla i El Pinós.

La que tastem avui és una referència que pertany a la gamma Bercial, topònim d’un municipi de la Campiña segoviana, relatiu a zones amb existència d'espart bord (albardí).

La Odisea. 4ª Muestra de Vinos Homéricos. 28/11/2022. l'Escaleta. Cocentaina

Tal com solem fer en cada esdeveniment dels que hi participem, ens agrada assenyalar allò que més captiva els nostres sentits, deixant així un testimoni que tant de bo aprofite algun lector. El que avui ens ocupa és La Odisea 2022, una mostra organitzada pel restaurant L’Escaleta, de Cocentaina, dedicada als vins referits com homèrics –o de l’entorn de la mediterrània- i que amb aquesta ja ha arribat a la 4a. Edició. La segona per a nosaltres.

A priori, impossible no fixar-se en l’absència absoluta de cellers valencians al cartell -a molts dels quals sí saludàrem entre el públic-. Sí hi hagué representants andalusos, murcians, catalans i fins i tot aragonesos, a més a més de francesos, libanesos, italians i grecs. Al contrari de l’any passat, que empràrem la jornada sencera visitant la totalitat dels expositors, el no quedar-nos a dinar obligà a fer una pre-selecció prèvia, per no perdre’ns res del que més ens interessava. I així gaudírem d’unes parades ben completes en cadascun dels escollits, tastant totes les referències respectives, que per altra banda no són poques. Es nota que venen ben representats i amb ganes d’agradar!

La primera aturada fou per Bodegas Frontonio, de Fuentejalón, tastant les gammes V2 i V3 del celler, que presentava directament Fernando Mora MW.

Sí, El Jardín de Las Iguales, tant en blanc com en negre, també estàven!
Però ens quedem amb aquest parcel·lari de Garnatxa blanca i Macabeu, que ens va encantar. Recomenar sols això de dalt era massa fàcil...

D’ací passàrem als italians: Paolo Scavino, del Piamonte; Casanova di Neri, de la Toscana; Qintodecimo (Campania); Marisa Cuomo, de La Costa d’Amalfi; i

Vi natural! Una opció emergent...

L’expressió vi natural va sentint-se cada vegada més, però potser n’hi haurà encara qui no sàpiga a que va referida. També és un assumpte que no havem abordat mai ací, però darrerament he participat en algun encontre on aquests vins han segut protagonistes,... De manera que avui toca! I així, tot i no ser cap experts en l’assumpte, però ajudant-nos del que diuen els que sí en saben, anem a tractar de posar una mica de llum sobre el tema.

Podríem dir del vi natural que és l’obtingut amb el mínim d’intervenció possible, tant en la manera de treballar la vinya com en el procés d’elaboració al celler. A priori sembla un criteri senzill, però... Alerta! També interpretable. De manera que ja tenim la primera controvèrsia. Davant l’absència de reglamentacions que el regulen de manera clara, n’hi ha defensors de diferents línies de treball. I com no! També profitosos que fan servir el concepte com a simple màrqueting. I amb això, per descobrir que el producte és realment allò que aparenta ser caldrà mirar una mica més enllà del propi etiquetatge.

Tot seguit tractem de detallar alguns dels principis que haurien d’acomplir aquests vins, per poder dir-se “naturals”:

• El cultiu de la vinya haurà d’ésser respectuós amb el medi, sense productes químics com herbicides, plaguicides, fungicides de síntesi, o organismes manipulats genèticament.
• S'haurà d'haver dut una gestió eficient dels recursos disposables, amb el compromís ferm de millorar l’entorn, inclosa la vesant social.
• El viticultor és l’artesà que gestiona la vinya i tota la resta de processos. Òbviament prioritzant els manuals front les mecanitzacions industrials.
• No es fan servir llevats comercials -sols els autòctons de la vinya-, ni es corregeix l’acidesa, ni s’afegeixen antibiòtics, ni aromes, ni s’utilitza l’osmosi inversa, ni qualsevol altra tècnica invasiva que supose manipulació química i/o industrial. No clarificar, ni filtrar es considera que també ajuda a mantenir els components naturals i beneficiosos per l’evolució del vi.
• En general no s’utilitza diòxid de sofre (SO₂). Tot i que fins 40 mg/l de sulfits, i segons legislacions, es pot considerar vi natural, o no.

Com supose resulta fàcil d’entendre, assumir aquesta filosofia de renuncia implica molt de risc pels productors! A més a més del propi perill comercial que suposa fer cada anyada diferent, hi ha el de que es puga llençar a perdre la collita sencera, fins i tot havent extremat les precaucions de cada pas. Per tant, és una opció difícil i valenta, però també la més ètica, honesta i transparent. I d’igual manera, els consumidors així devem correspondre: sent generosos i oberts al apropar-nos a aquest tipus de propostes, sabent valorar el que tenim davant en la seua justa mesura, com un producte únic i excepcional. Pensem que a més a més del seu objectiu per captivar el nostre paladar, n’hi ha darrere un esforç extra que va molt més lluny...

Arribats ací, i si la vostra opció passa per endinsar-vos a conèixer també aquest estil de vi, caldrà que pareu atenció. I així, pensant també que parlem de tirades curtes, quasi sempre  sense accés als circuits comercials més generalistes, es fa necessari una mica més d’esforç de recerca, però també de reconeixement, sobre tot amb bono dosi de sentit comú.

#PanelVeremaAlicante. Sessió de tast de 5/11/2022.

Recordeu que podeu llegir aquestes mateixes ressenyes, però enriquides amb més opinions, a verema.com\usuarios\vicent-torres

CUATRO PASOS BLACK 2019. DO Bierzo.

Cuatro Pasos és l’expansió del grup Bodegas Martín Códax cap a la comarca del Bierzo. Un projecte engegat a 2003 amb la mencia com a referent, com no podia ésser d’una altra manera allà. L’anècdota de les petjades deixades per un ós a la vinya es van prendre com a nom i emblema del celler. I amb això, ara abanderen un compromís mediambiental front el perill d’extinció d’aquests mamífers a la serralada cantàbrica.

Cuatro Pasos Black, és de raïm seleccionat de ceps d'en bona part de més de 80 anys. Després de vinificat, es cria entre 7 i 8 mesos en bótes de roure francès i americà de torrat mitjà.

El resultat és un vi de color robí i capa mitja-baixa, lluent. Molt aromàtic, on predominen notes vegetals, de fuita roja, balsàmiques (llorer), especiades (pebre negre) i de cuir. En retro nassal torna la fruita, amb els nabius ara com a protagonistes, sensació  golosa que augmenta amb l’evolució. Fresc en boca, amb una entrada una mica astringent i alcohòlica. Lleuger, però persistent.

MARAÑONES garnacha 2019. DO Vinos de Madrid.

La declaració d’intencions del celler per se ja ho té tot! Cura, respecte i compromís amb les característiques geofísiques, històriques, climatològiques i humanes d’un territori. Paratges alts, vinyes velles, varietats locals, terres granítiques, clima mediterrani. Vinificació per parcel·les. Qualitat, estil i personalitat... Parlem de Bodega Marañones, de la Serra de Gredos, dins de la subzona madrilenya de San Martín de Valdeiglesias.

Amb el nom del celler, i per tant com a vi referent, Marañones és una barreja de garnatxes de distintes vinyes del paratge homònim, per referència a l’existència d’aranyoners -l’arbust del fruit base del patxaran-. Fermenta en tines de roure francès i es cria 12 mesos en bótes usades i foudres.

Color cirera de capa baixa, amb aromes carnoses, florals (violeta) i vegetals (fenoll), que evolucionen cap a altres més fruitoses (maduixes) i balsàmiques. Entrada plena en boca, però una mica aspra. Dens i de mitja durada. Secant.

ÀSTER FINCA EL OTERO 2018. DO Ribera del Duero.

Del grec 'estrel', Áster dóna nom a una estructura cel·lular radial de filaments. I per derivació, a un gènere de plantes ornamentals amb flors ben vistoses.

100 Sessions de tast! I les que vindran...

Ens haureu de disculpar, però avui estem de celebració i tocarà parlar de nosaltres mateixos! D’una commemoració centenària, que ve acompanyada d’un 14 aniversari. I això és a raó de que el grup de tast que n’hi ha darrere de tot açò, els ‘De mitja capeta’, divendres passat vàrem assolir la sessió de tast conjunta núm. 100. Aquesta ocasió, per cert, amb una interessantíssima, dedicada als vins negres xilens.

D’igual manera i mentre s’escriu açò fa tot just 14 anys que ens trobàvem per primera vegada, per participar en la sessió inicial. Des d’aleshores han passat moltes coses -pandèmia inclosa-, durant les quals hem tastat de tot (centenars de referències entre negres, blancs, escumosos, rosats, brisats, generosos,...) gaudint plenament de cada sessió com un moment d’aprenentatge, alhora que lúdic i divertit, sempre dedicat al món vitivinícola, pel qual compartim la passió. Però el més important de tot, és que aquell il·lusionament encuriosit de les primeres sessions continua engegant-nos a acudir a cada convocatòria com si fos la primera: de manera puntual, amb la mitja dotzena de copes dins la caixa i sense perfumar.

I com ho fem? Molt fàcil: un equip fixe de 8 membres -ara ja amics-, recolzat per uns pocs substituts ocasionals, també molt involucrats; 8 tasts a l’any, celebrats com a norma general el darrer divendres de cada mes (excepte nadal i els 3 d’estiu); l’obligació de cada membre d’optar a preparar una sessió per any, triant tema i vins, sent en el seu torn qui dirigeix el tast, gestiona el lloc on fer-lo i el sopar de després; I tot administrant una quantitat fixa que en concloure la sessió paga cada assistent, no destinada a la que acaba de gaudir, sinó a la següent.

Malgrat que ha anat canviant de format la manera de documentar cada tast, tots ho han estat! I per l’efemèride de que us parlem, hem volgut fer un document de recull complet, que podeu descarregar lliurement ací mateix, si us interessa. De fet, bona part dell és la pròpia versió en PDF del bloc que ara llegiu...

Tast#99. BRISATS. LA TRADICIÓ RECUPERADA. (i 2/2)

Acabada la sessió de tast ja anunciada en un post anterior, ara toca ressenyar cada vi i exposar les conclusions! Anem per feina, sense més preàmbuls:

Començàvem amb Brisat del Coster 2021, un monovarietal de macabeu que elabora Josep a la DO Conca de Barberà. Vi de cultiu ecològic, maceració prefermentativa de 5 dies, fermentació amb pells durant 18 dies, repòs de 6 mesos i embotellat sense adició de sulfits, ni filtrat. De color groc palla, lleugerament tèrbol a la vista. Aromes cítriques, amb un rerefons d’herbes de muntanya (timonet). Entrada en boca sidrenca com, en molts vins naturals. Però ampli i fresc.

El segon fou també un monovarietal, Xarel·lo Brisat 2018, de Can Ràfols del Caus, a la DO Penedès. De color groc daurat, net. Aromes fruitoses (llima, bunyol,..). De glop inicialment picant. Agradable i dens, amb lleugera amargor final.

Seguírem amb Taleia Brisat 2018, de Castell d’Encús, a la DO Costers del Segre, també monovarietal, ara de sauvignon blanc, i sense adició de sulfits. Daurat i lluent. Aromes herbàcies, pròpies de la varietat, florals (camamilla) i minerals (pols). Untós en boca, amb acidesa final. Interessant.

La ronda de monovarietals la tancà el garnatxa blanca Abrisa’t 2019, de Bàrbara Forés, de la DO Terra Alta. Maceració i fermentació durant 13 dies amb les pells, i envelliment posterior, durant 9 mesos en gerres de fang. Color ambarí, amb llàgrima densa. Aromes ‘ajeressades’, molt complex. En boca tornà a mostrar el caràcter oxidatiu, amb una entrada potent i saborosa. Sens dubte, el que més va agradar de tots, i per unanimitat. I també, per relació q/p, el de compra més recomanable.

Vingué després Pesseroles Brisat 2019, de Mas Martinet, a la DOQ Priorat, coupatge de garnatxa blanca , PX i Picapoll. De cultiu ecològic i fermentació lenta, durant 3 mesos, mentre macera amb la pell. I criança posterior en damajoanes. Ambarí. Amb aromes entre florals (flor seca) i fruitals. Entrada en boca lleugerament agressiva, alcohòlic, però amb bona sensació final.

El tast acabà amb SiurAlta Orange 2019, de vins Nus, un ensamblatge de la DO Montsant, fet amb carinyena blanca, garnatxa blanca i malvasia. Fermentació i maceració pel·licular en àmfores, durant 60 dies. De color or vell. Aromes de flor seca i pi, més llamineres en evolució. Entrada lleugerament picant, però agradable, amb lleugera amargor final. Gastronòmic.

UN SOPAR AL PALAU (El tast de la Duquessa)

Creuar la porta principal del Palau Ducal dels Borja, a Gandia, per trobar-se el magnífic Pati d’Armes sempre m’ha semblat fascinant. Una meravella! I a qui, no? Una experiència única, ara enriquida amb la vesant gastronòmica dels àpats que molt encertadament s’hi celebren allà des de no fa massa. Ens estrenàrem, en plena pandèmia, amb un dinar de ‘Palau i Més’ i anit repetírem amb ‘El Tast la Duquessa’. Aquest darrer esdeveniment, del que ja s’han celebrat algunes edicions però encara en queda alguna més, consisteix en un sopar amb ‘maridatge’ de cerveses artesanals amb plats de cuina mediterrània. Tot amb la cuina del restaurant ‘Vins i Més’ i el saber fer cerveser de ‘Llúpol Craft Bar’.

El sopar es desenvolupà en una única taula per a tots els comensals -una quarantena-, en forma d’U. Aquesta configuració, a més a més de donar-li un aire encara més palatí al banquet, permeté un servei més dinàmic i un millor seguiment de les introduccions alternades de David Escrivà, per a les cerveses, i de Rubén Moreno, amb els plats.

Començàrem amb Alisios, una cervesa de tipus Gose, fruit de la col·laboració de la cervesera alteana Althaia i la tinerfenya Jeito, àcida, suau, refrescant i de baixa graduació, amb un punt característic de llima negra. Es serví amb una coca de verdures de temporada, amb tocs també molt originals.

La segona fou Beets,

Tast#99. BRISATS. LA TRADICIÓ RECUPERADA. (1/2)

Just d’ací un mes -darrer divendres de setembre- començarem amb la 15a. temporada de tasts, que ara sí, sembla serà del tot normal. Tanmateix, per a aquesta sessió -ja la 99-, estem preparant un tast de vins brisats. Sí, brisats! Ni 'orange' (terme creat per l’importador David Harvey, a 2004); Ni la traducció simplona 'taronja' o 'naranja'; Ni tampoc 'skin contact', expressió que més bé sembla treta d'un anunci de profilàctics. No cal! Ací ja feia segles que teníem una paraula ad hoc, alhora definitòria, expressiva i ben bonica: BRISATS.

Els brisats són vins de varietats blanques que han fermentat amb la pell. Sí, així de senzill! Un vi brisat és un blanc que s’elabora seguint un procés similar al que es fa servir pels negres, deixant que fermente amb la seua brisa. És a dir, collim raïm blanc i, en lloc de premsar-lo i fermentar el most net a baixes temperatures, es fermenta i macera tota la pasta, la qual cosa fa que el suc estiga en contacte amb pells i pinyols. És per això que són blancs d’estil oxidatiu, amb més color i estructura. Sorprenents, molt complexos i terriblement gastronòmics.

Amb els brisats, parlem d’una manera ancestral de fer vi, que ara mateix va assolint cada vegada més notorietat. I agafant una certa importància i interès, especialment entre els viticultors ecològics, biodinàmics i naturals. Aquesta tècnica proporciona una forta extracció de les substàncies que hi ha a la pell del raïm blanc, amb un augment de color que en la major part d'ells els apropa a tonalitats ambarines. Fins i tot, alguns dels brisats que trobem al mercat no es clarifiquen, mantenint la terbolesa dels vins en rama.

Aquesta major concentració de substàncies aromàtiques els dóna una major riquesa i complexitat. Ara bé, la sensació que en general més els diferencia dels blancs és la intensitat gustativa. Tot i que sòl ser no tan fina, amb menys frescor. I on poden haver-hi tannins, que aporten certa sequedat i amargor, junt a la possible presència de notes herbàcies. De tota manera i com amb la resta de productes, no hi ha dubte de que els actuals brisats són més refinats i bevibles que no pas els que s‘elaboraven antigament. De fet estan reviscolant amb força, després d’haver travessat uns anys d’ostracisme on se’ls considerava massa rústics.

Tot i que els que presentarem al tast anunciat seran de Catalunya, que és on tenen més predicament, al País Valencià també n’he podem trobar de ben interessants, i ja coneguts. Més en concret, a la Marina Alta tenim a Joan de la Casa, a Benissa, el gran iniciador d’aquesta corrent (i a qui hem dedicat la imatge d'arxiu); seguit ara per Pepe Mendoza Casa Agrícola, a Lliber; per Manu Guardiola, a Xaló; i més recentment per Aida i Luís Vinyaters, també a Xaló...

FOC! FOC, UNA ALTRA VEGADA ...

I just 87 mesos després s’ha tornat a produir! Com un episodi cíclic que torna, sempre torna, però cada vegada amb més freqüència i magnitud... I ben mirat: Que més dona si fa set anys va ser una negligència, i ara un meleït llamp? El que importa realment és que poc o res havem aprés per evitar-ho! La indignació i desesperança d’una ciutadania que observa impotent com li se cremen les muntanyes, els pobles i l'entorn que estima s’ha tornat a reviure... I es que sí! Encara que ara facen per llevar-se l’espart de l’ala, l’administració sí que té una responsabilitat ben gran al respecte: la que implica l'obligació de no deixar desatès cap pam de terra, també amb una actuació preventiva continuada!

Tanmateix, aquest és el model de societat que ens em creat! El d'una majoria de persones urbanites que contemplen la natura com un simple decorat que acompanya els moments d’esbarjo. I no és així! Mentre sure aquest concepte a l’imaginari col·lectiu, la situació no farà més que empitjorar. Des de que tinc us de raó, he vist incendis forestals per Pego i la comarca. Eren ben freqüents a l’estiu! Al cap i a la fi també és una manera de regenerar-se que té el bosc mediterrani. Però no deixaven d’ésser quelcom anecdòtic, que no anava més enllà d’unes poques fanecades. Ara bé! Parlem d’una altra època, on els conreus de secà encara valien per guanyar-se la vida dignament. I els pobles d’interior gaudien d’un teixit social, comercial i de serveis que els continuava fent vius i atractius. I aquesta tasca discreta de qui treballava les foies (enteses com a bancals), alhora sectoritzava les zones de muntanya com en una mena de tap que impedia, sense pretendre-ho, incendis de la grandària i virulència d'ara.

Bodoix, vist des de Pego, després de l'incendi del 14 de maig de 2015.

Arribats al punt actual, quan ja ni el regadiu arriba a ser rendible en la majoria dels casos... Imagineu el secà! Aleshores, les foies han esdevingut un jardí improductiu que ha quedat desatès, degut a l’esforç titànic que costa mantenir-les, mentre la muntanya tracta de tornar a engolir-les, sense a penes resistència. La pregunta clau seria: I açò, qui ho ha de pagar? Perqué estarem d'acord amb que caldrà continuar mantenint el paissatge! I si s’anava a desballestar aquesta part de sector primari, que s'ha demostrat tan beneficiosa pel medi ambient, potser hauríem d’haver cercat abans un reemplaçament? Amb la qual cosa, igual ara mateix s’hauria d'estar pagar un cànon -que no subvenció- a qui faça per tenir la seua foia neta i/o en rendiment? I per suposat! Exigir que l’administració faça això mateix amb les seues. Potser aquest siga un preu just que calga començar a pagar en la lluita contra el despoblament en determinades zones. I tot amb una gestió comarcal, exempta de protagonismes, coneixedora del territori que administra, però amb un àmbit més integrador i d’abast que no pas el propi municipi. Segur que sortirien un bon grapat d'iniciatives rendibles, alhora que conservacionistes. Per que si l’opció és, com fins ara, sols terciaritzar pobles i valls, ja veiem que el resultat no passa d'aconseguir un miratge efímer de cap de setmana, que acaba per perjudicar als mateixos habitants, que el suporten de manera intermitent, mentre contemplen un encariment inassumible dels habitatges. I del que es tracta, és de fer reviure tot un territori!

Sí, ja sé que continuarem igual! No em prengueu per ingenu... No obstant això, no vull acabar sense albirar una mica d’optimisme i positivitat. He començat dient que no havíem aprés res, i em referia al conjunt de la societat, però seria injust no anomenar l’excepció: el col·lectiu 'Pego Viu', una associació que va néixer arran del gran incendi de 2015, - enorme, però que després del que encara crema ara mateix quedarà com anecdòtic- i que tot i les mancances pròpies d’aquest tipus d’organitzacions han ofert un alè d’esperança, mostrant amb en el seu treball continuat d’any rere any, que un altre tipus de gestió del territori muntanyenc és possible. Ara van a tindre que tornar a començar de zero, però acumulen una experiència que de cap manera es deuria malbaratar. Coneixent-los com els conec, sé que estaran a l’altura del repte! De les institucions públiques ja no pense exactament el mateix... -I tant de bo, m’equivoque amb aquesta apreciació!- D’igual manera, i dins del mal tan terrible que suposa un incendi d’aquestes característiques, ara el relleu quedarà net de vegetació, tornant a deixar al descobert l’orografia d'origen humà, amb marges, sendes i altres elements que podrien servir de base per engegar -ara sí- una gestió agroforestal activa i de trellat.

Per que la natura es sàvia! I sens dubte tornarà a regenerar-se. Però de nosaltres torna a dependre aconseguir convertir aquesta desgràcia innegable en una mena de nova oportunitat, fent que el rebrot de vida que vindrà siga més durador i pròsper...

PD: sí, ja sé que no és la temàtica que solem tocar ací! Però entendreu que un no pot romandre callat mentre se li crema el poble. I a més a més de mostrar la meua solidaritat amb les persones més directament afectades, i l’agraïment gran a qui ha treballat en pal·liar els efectes d’aquesta catàstrofe mediambiental, em sentia amb la necessitat de dir alguna coseta més...

2a. Convocatòria "Formador Homologado Vinos Alicante DOP"

El Consell Regulador de "Vinos Alicante DOP" ha programat ja la segona convocatòria del seu CURS DE FORMADOR HOMOLOGAT.

Qui us escriu, com a participant en la convocatòria d'octubre de 2021, on vaig gaudir satisfactoriament del seu contingut i aprenentatges, no puc deixar de recomanar-vos-lo, als que hi pugueu tenir accés.

Amb ell, es pretén oferir als participants la màxima formació en les característiques i particularitats dels vins i la dimensió històrica i gastronomica que acompanya la DOP Alacant.

A més a més de les sessions teòriques i de tast, per aconseguir-ho, n'hi ha dissenyat tot un programa de continguts i experiències singularment irrepetibles.

Avuí va de llibres: Cuina! o Barbàrie.

Assegut a vora mar, acabe d’acabar 'Cuina! o Barbàrie', de Maria Nicolau. I com que m’he quedat amb gana de més, -I no n’hi ha més- un impuls m’ha fet llançar-me sobre el teclat a escriure sobre ell. A veure si, almenys així, mantinc una estoneta més el seu gaudi!

Com podreu imaginar, a casa tenim molts llibres de caire gastronòmica: n’he tenim de receptes, tècnics, d’històrics, didàctics, autobiogràfics, literaris, específics (de producte),... Però no n’hi ha cap com el de Maria Nicolau, que per altra banda podríem dir que en conté una mica de cada.

A l’epíleg 'Cuina! o Barbàrie' trobem una carta de Pitu -el mitja dels Roca- que ja li ho deixa clar, referint-se a l’autora: “Si algú llegeix amb afany devorador aquest document (llibre), no pot fer altra cosa que estimar-te per sempre”. I no deixa de tenir raó, perquè el llibre és tot un descobriment. Una barreja de sensacions! N’hi ha passatges que emocionen, altres que diverteixen, n’hi ha molta ciència (química, biologia, física,...), però sobre tot, molta veritat nua. Ací res es deixa sense explicar! Amb el seu perquè, clar. I les receptes? Sí, al cap i a la fi són l’excusa per a tot el que ve abans. Però sàviament, defugen de la típica fórmula magistral infal·lible, intentant anar una mica més enllà; fent que el lector s’involucre comprenent i valorant el que està fent. I clar! Trobar novament, el seu perquè.

Amb un llenguatge divertit, directe, sense complexos! I amb un missatge molt clar, ètic, rigorós i sense ambigüitats, tomba mites i es mostra com una vertadera activista de l’autenticitat. Una actitud valenta a la que deuríem correspondre, sense miraments, pel bé de la gastronomia. I també de l’espècie humana! D’igual manera, ens deixa bocins de literatura descriptiva de gran nivell. Aqueixa que, amb bellesa sublim, et fa pensar que algú que t’ha llegit el pensament. Un pensament per al que no trobaves paraules: la descripció de com fer una truita, o de com comprovar el punt de cocció de les llegums, podrien ser bons exemples del que diem...

En definitiva, una proposta ben recomanable, distraguda, didàctica i amb un missatge potent, carregat de veritat, que no pot deixar indiferent ningú que tinga un mínim apreci, no ja per la cuina i els aliments reals, sinó pel legat cultural que suposa poder continuar gaudint-la.

Joan Miró. El menú del seu casament

Visitant fa unes setmanes la Fundació Joan Miró, al Parc de Montjuïc de Barcelona; Sabeu quin document entre els allà exposats em va cridar poderosament l’atenció? La targeta amb el menú del seu casament amb Pilar Juncosa, el 12 d’octubre de 1929!  I és que, ben mirat, en cada menú complet podem trobar un petit retall d’història gastronòmica, on observar distints detalls. En aquest mateix sentit, mentre escrivim açò ha transcendit el menú del sopar de l'última cimera de l’OTAN.

Tornant al cas que ens ocupa, parlem d’una parella d’origen benestant i en certa manera cosmopolita, especialment per la relació directa d’ell amb la intensitat artística de París en els seus feliços anys 20. Com era costum, el text està en francès -cosa encara habitual en molts àmbits-. I els plats, a nivell general, també són de la mateixa inspiració, constatant l’absència quasi completa de referències locals. Com és ben conegut, la cuina francesa era aleshores hegemònica i marcava el model a seguir. Els vins però, són catalans.

Pel que fa al banquet, s’encarregà el personal de l’Hotel Victoria, i fou servit a Villa Enriqueta, la casa de la família Juncosa a Son Armadans, ara un barri de Palma –i sols 12 dies abans del crack del 29-. I així, ja posats en antecedents; Què us sembla si ens endinsem en els detalls de plats i begudes del casament de l'autor del logo de l'entitat financiera més gran de l'Estat?

Cocktail “Reina Victoria”

És tracta d’un còctel que no consta al llistat oficial de l’IBA, però que hem aconseguit rescatar d'un web especialitzat, i es faria així:

- 1 unça de conyac

- 1 unça de vermut dolç

- 1/4 d’unça de triple sec (Curaçao de taronja, Grand Marnier, Cointreau,...)

Es remena tot amb gel i es boca dins d’una copa martini. S’hi pot afegir pel servei una branqueta de canyella i un trosset de pell de taronja.

Hors d’Oeuvre “Louis XV”

La primera part del nom correspon a la manera francesa de referir-se a l'aperitiu, el primer plat de l'àpat clàssic occidental.

Pel que fa a la segona, es torna a recórrer a un nom monàrquic, ara de manera molt més inconcreta. I és que aquesta referència, més que a un plat, engloba una època -la de Luis XV- la qual va ser extraordinària per a la gastronomia, segons Néstor Luján. És quan succeeix la transformació de la gran cuina feudal en una cosa més refinada, limitada a taules més menudes amb joc de taula fi. Quan l’aristocràcia es dedica de ple a la cuina, esforçant-se per deixar-hi empremta, fins i tot amb el seu nom. El mariscal de Villeroi, el duc de Mirepoix, o el de Richelieu podrien ser alguns exemples...

Consommé Georges Sand

Aquest plat és obra del prolífic Auguste Escoffier (1847-1935). I què dir del gran Escoffier -rei dels cuiners, cuiner dels reis-? Per anomenar sols 3 dels seus aconseguiments, podem dir que se li atribueix la transformació de l'art de la cuina en una professió seriosa, que va codificar la pràctica culinària existent, o que les més 5.000 receptes del seu llibre La Guide Culinaire, base de la Belle Époque, varen esdevenir preceptes axiomàtics i irrefutables de la cuina francesa posterior.

Com moltes altres preparacions del seu repertori clàssic, aquesta sopa es van crear en honor d’una celebritat contemporània. En aquest cas, la popular novel·lista que havia viscut tres mesos a l’illa de Mallorca -quasi un segle abans-, acompanyant a Frederic Chopin. El consomé George Sand és de peix, però du mandonguilles i porcions de peix blanc i crustacis en barqueta. També conté, múrgoles i pa amb ous de carpa. En fi, tot un mar i muntanya amb una lleu referència illenca.

Langouste a L’Americaine

Tant l’anècdota de la improvisació de Peters (Pierre Fraise) que donà origen a aquesta preparació, allà pel els anys 1860-70, com la disputa pel confús origen correcte del nom, són ben coneguts. I amb això, no n’hi ha dubte que estem davant d’un gran clàssic, potser el que més entre la relació que seguim.

IX Edició d'A pel vi de la Fira

Comence a escriure açò durant la tornada d’anar a pel vi de la Fira.- I ja en van 9! L’any que ve tocarà fer-la grossa- Òbviament, la majoria dels que ara ens llegiu us preguntareu de que és tracta açò. Seguiu i se’n assabentareu...

Vivim temps de reviscolar. Com a espècie social que som, és normal que ens hagem queixat tant d'una cosa tan aparentment simple com l’aïllament pandèmic. I així, després de 2 anys atípics tornem a una normalitat on recuperem també una de les coses que més havíem tirat a faltar: les Festes. Tornen així moments d’alegria gran i felicitat compartida. I és que les festes d’una localitat sempre són això! Un parèntesi anual de les obligacions quotidianes individuals, que és viu amb goig, i col·lectivament. En el cas de qui us escriu, aqueixes festes són les de Moros i Cristians. I així, venen dies de gaudir de la companyonia, de xarrar, riure, formar al ritme de la música festera, i clar... També de menjar i beure.

A la Filà Al-Hagamba Muza, fa tot just una dècada i quasi per casualitat, vàrem decidir apropar-nos directament a pel vi que anàvem a tindre damunt la taula durant les festes. Fou a Muro, a Celler La Muntanya, i l’èxit fou tal, que convertí al vi en un protagonista més, del que tothom havia de dir la seua. Òbviament l’experiència demanava repetir-la; I així vingueren: Chozas Carrascal (2013), El Angosto (2014), Enrique Mendoza (2015), Celler del Roure (2016), Bodegas Monóvar (2017), Rafael Cambra (2018) i Pago del Vicario (2019), on les celebracions del 50é aniversari de la Filà convertiren ja l’esdeveniment en una escapada de cap de setmana complet.

Vet aquí que aqueixa iniciativa de 4 persones dalt d’un cotxe amb bon maleter ha esdevingut en una mena d’acte particular d’inici fester, on ja fa edicions que resulta imprescindible l’autobús. I així, tornant al format habitual, enguany el celler escollit ha estat Vera de Estenas, a la Plana d’Utiel, el qual obtingué la qualificació de vi de finca a novembre 2019, DOP que combina amb la d’Utiel-Requena.

Rebuts i molt ben atesos per Eduardo Vives, de la tercera generació de propietaris d’aquest celler familiar, arribàrem a l’hora d’esmorzar, i així ho férem, amb embotit de la zona i a l’ombra del casalot de 1876 i dels pins centenaris que l’envolten. Després de l’àpat, visita de recorregut per la finca i les instal·lacions; I finalment, el tast dels vins pre-escollits, amb deliberació posterior dels membres de la Filà assistents. I ja els tenim a casa! Ja poden començar les festes. Ara sí, estem preparats...

IV Mostra de Vins Singulars i de Poble

Al post anterior parlàvem del caràcter que li dóna l’Alcázar de Jerez a Vinoble. I de com açò li ajuda a crear un ambient difícil de superar. -I mira per on!- Sense que haja passat ni una setmana des d’aquesta afirmació, ens acabem de trobar amb una convocatòria que, salvant les distàncies, també aconsegueix aqueixa mateixa màgia... Parlem de la  Mostra de Vins Singulars i de Poble, que es celebra a Jesús Pobre, baix l’ombra del seu Riurau. I que aquest cap de setmana, després de 2 anys de parada pandèmica -i 1 contra-programació-, arribarà a la seua IV Edició.

Solem comentar aquests tipus d’esdeveniments una vegada passats, per poder-vos fer ressenya del que més ens ha agradat d’ells. Però en aquest cas anem a fer l’excepció, aprofitant també la proximitat geogràfica; I així, ho farem abans, per poder animar-vos a participar d’aquesta proposta tan especial.

I per què? Què la fa tan especial? Per una banda, i com ja venim dient, el propi espai singular del Riurau de Jesús Pobre. Encara que això, segurament els que haveu passat algun diumenge pel mercat ja ho sabreu. L’altra és el concepte de mostra plantejat, molt ben recollit en el nom. Vins Singulars i de Poble: no solem parlar de vins coneguts, si no més bé de produccions generalment curtes, la majoria de les vegades allunyades dels circuits comercials més populars. On les persones elaboradores, quasi sempre són també qui té cura del bancal i els ceps, de collir el raïm, vinificar-lo, embotellar el vi i vendre’l. En encontres com el que ací ens proposen, tenim l’oportunitat de conèixer-ne moltes d’aquestes i els seus projectes, deixant que ens mostren que n’hi ha darrere de cada glop. Iniciatives allunyades de projectes industrials, i que estan directament vinculades amb l’economia rural dels pobles que les acullen.

Segons el que hi ha anunciat, enguany està prevista la participació de  21 cellers del País Valencià, 6 d’ells de la Marina Alta, i 5 de la resta de l’Estat. A més a més, hi haurà un francès i un altre de les antípodes (NZ). Podeu passar-vos per allà diumenge de vesprada i, si sou professionals, dilluns de matí.

Vinoble 2022. L’excusa perfecta per tornar a Jerez (i II de II)

L’Espai expositiu i les activitats paral·leles

Què seria de Vinoble sense l’Alcázar de Jerez? Ja ho dèiem a la presentació. Resulta innegable que aquest emplaçament li dóna unes característiques especials a la mostra, que alhora dignifica els productes exposats i crea un ambient ben difícil de superar. Una convocatòria que, per altra banda, també respecta i reflexa ben bé l’esperit de vida de la ciutat amfitriona, fent una pausa a migdia per poder dinar tranquilament, i fins i tot fer la migdiada.

Una de les sales de Vinoble, durant la mostra

Gaudint d'una pausa, als jardins de l'Alcázar

En quant a les activitats paral·leles, les places dels tasts programats es varen exhaurir  ben prompte i no hi poguérem participar. Però sí a la sessió del ‘Showcooking’ del patronat de Turisme de Cádiz: “La cocina del chef del Sherry”.

Vinoble 2022. L’excusa perfecta per tornar a Jerez (I de II)

Amb una història i desenvolupament estretament lligat a la indústria vitivinícola, Jerez de la Frontera té una població pròxima als 213.000 habitants, sent la cinquena ciutat més gran d'Andalusia. Però tot i la seua fama internacional en el sector, aquest va patir una crisi greu entre finals dels anys 80 i principis dels 90 del segle passat deguda principalment a una disminució gran de la demanda interna, malgrat continuar sent un vi ben conegut de notable prestigi mundial i demanda exportadora. En aqueix context i amb una voluntat ferma de reviscolament, naix Vinoble a 1998.

Aquest Saló professional dels Vins Nobles és l'únic dedicat en exclusiva als generosos, licorosos i dolços especials, categoria en què s'enquadren els vins emparats per la D.O.P. Jerez-Xérez-Sherry i Manzanilla Sanlúcar de Barrameda, amfitrions d'una cita que reuneix també a grans vins tradicionals de la resta de l’estat i el món. La mostra té un caràcter biennal, celebrant-se els anys parells al conjunt monumental de l'Alcázar d’aquella ciutat. Un espai esplèndid, que de manera indubtable contribueix a que la mostra mantinga una personalitat i estètica difícilment igualables per cap altra de les fires dedicades al vi, que generalment ocupen grans pavellons i palaus de congressos, molt més impersonals.

Aprofitant la sessió XI d’enguany, amb una interrupció forçada ara a 4 anys per la pandèmia, hem passat uns dies a Jerez on a més a més dels productes exposats i del marc expositiu de Vinoble, hem pogut gaudir també de l’ambient de la ciutat i la seua gastronomia. I en aqueix ordre ho explicarem, tractant de compartir aspectes que us puguen resultar d’interès pràctic: els vins que ens van semblar més recomanables entre els tastats, l'entorn d'activitats paral·leles i la gastronomia local, també amb el turisme gastronòmic. Per cert, si algú encara no sap ben bé de que va això dels vins de Jerez, ací teniu un enllaç a un post anterior que de ben segur us podrà ajudar.

Els vins

Foren unes jornades intenses, amb una bona llista de productes destacables, per la qual cosa vàrem optar pel format fotografia per destacar als que ens semblaren més notables. L’ordre seguit sols correspon al número d’expositor, i a cap criteri més. Finalment n’han sigut 16, d'entre els 62 participants:

1. Ximénez-Spínola.

La gamma sencera d'aquest celler va ser, sens bubte, un dels grans descobriments personals!
A quin d'ells més recomanable en el seu estil...

3. D.O.P. Montilla-Moriles. Pérez Barquero.

Alguns cellers que també disposen de vins tranquils, aprofiten per mostrar-los.
Són pocs, però Fresquito, de Pérez Barquero, ens semblà dels més interessants

Terra Moscatell, o... Moscatell de la Marina!

Finalment i després d’un ajornament per les ja passades pluges primaverals, aquest dissabte es celebrà “Terra Moscatell” a Dénia, una fira emmarcada en el projecte “Cuina de Territori” d’Els Magazinos. L’esdeveniment estigué organitzat magistralment per Mara Bañó (celler Les Freses de Jesús Pobre), generant continguts interessants i coordinant als participants. I comptà amb el suport, entre altres, de Vinos Alicante DOP i l’Associació de Defensors del Moscatell.

Allà es va poder gaudir dels vins de moscatell dels 13 cellers convidats, alhora que hi va haver un dens programa on: endinsar-se en la cultura dels Moscatells italians; gaudir de la història local, coneixent com la indústria pansera del Moscatell va transformar el port; apropar-se al turisme de proximitat, amb les Rutes del vi d'Alacant i dels Riuraus; als reconeixements del nostre sistema agroalimentari, dins de la Xarxa de Ciutats Creatives de la Gastronomia UNESCO, des de 2015; a la innovació educativa per a la sostenibilitat i la transformació dels patis en espais coeducadors, amb l’exemple de l’IES Sorts de la Mar; als vins naturals, ecològics i biodinàmics de Joan Tárrega, de Vinyología Canor; i a L'Alt de Benimaquia, coneixent com a Les Freses fermenten i crien un vi en àmfores com les trobades en aquest jaciment arqueològic. I amb cada xarrada, un àpat adient per acompanyar al vi servit.

Nosaltres sols poguérem estar a l’acte d’obertura, on participaven les entitats patrocinadores, i a la xarrada-tast que tingué lloc immediatament després: EL MOSCATO EN ITALIA, d’Andrea Gabrielli (d'Enovalencia), amb la degustació comentada de 4 vins representatius d’allà. L’experiència fou molt enriquidora, més encara amb l’oportunitat de tenir encara davant, per anar comparant-los, la copa de Les Freses amb la qual s’havia fet el brindis inaugural. Tot açò en feu tornar a reflexionar sobre un fet que no és la primera vegada que comente...

Més enllà de les pròpies marques, els Moscatells presentats per Andrea pertanyien a 4 de les zones on aquesta varietat es considera autòctona. I el que és més important: on té nom propi!. Moscato Giallo del Alto Adige DOC, Moscato Bianco de la Val d’Aosta DOC, Moscato d’Asti DOCG i Moscato de Sorso-Sennori DOC. Però la família de moscatells italians és molt més gran! I tan sols observant amb detall el mapa que donà suport a la xarrada d’Andrea podem apuntar-ne molts més (Moscato di Canelli, Moscadello di Montalcino, Moscato di Noto, Moscato di Siracusa, Moscato di Trani, Moscato di Pantelleria, Moscato di Terracina, Moscato di Scanzo,... ). I no parlem de taxonomia ampelogràfica, on estan agrupats per subvarietats, sinó de zones que li donen nom, per diferenciar especificitats pròpies.

Ningú pot discutir que la Marina Alta ha estat des de sempre Terra de Moscatell. I ara, passada l’etapa pansera, també de vins. Amb una saviesa creixent i honesta de persones viticultores i elaboradores que li van retornant la dignitat i estima a la varietat, mostrant amb orgull productes equiparables en qualitat als de qualsevol altre indret. No obstant això, potser caldria preguntar-se: -Qué ens falta per tancar el cercle?- Des del meu punt de vista, la resposta es clara: -un nom propi-. Una diferenciació que l’ajude a acabar de prestigiar-se i a guanyar posicions de diferenciació clara, en un mercat que cada vegada valora més les especificitats relacionades amb l’origen. No oblidem que en una comarca tan minifundista com aquesta, voler posicionar-se en preu no té un futur massa esperançador; però creant valor, segurament sí!

Cuineres del Territori. Un llibre que deuria ser de capçalera

I a la tercera va ser la bona! No vam poder estar a la presentació de Dénia, ni a la de Pego, però sí a Calp... A la Casa Nova! Un casalot dels segles XVI-XVII, ara restaurat i que és la Seu Universitària al municipi de la Universitat d’Alacant. Però el periple continua: i mentre s’acaba d’escriure açò em consta que n’he està havent una altra a Benissa. No se’n perdeu alguna de les més que supose que n’hi hauran, si teniu oportunitat.

Tanmateix, con ja haureu encertat, avui toca parlar de llibres! I més en concret, de “Cuineres del Territori. La memòria dels menjars de les Comarques de la Marina”, un text que ja ens arriba amb l’èxit previ d’haver guanyat el VI Premi Internacional de Llibre de Cuina, Salut i Sostenibilitat Ciutat de Benicarló.

Els autors, Maria Tormo i Josep Bernabeu, junt a l’enòloga Mara Bañó (Les Freses de Jesús Pobre), qui els va acompanyar en aquesta presentació, i l’amfitriona, Feliciana Sala (Directora de la Seu Universitària)

I així, sense ànim de fer cap anàlisi profunda, però amb la intenció de comentar algun aspecte que ens ha cridat l’atenció i us pot animar a fer-vos amb ell, passem a esmentar algunes de les seues claus.

Sens dubte es tracta d'un homenatge, entre doble i múltiple: òbviament a qui va fer la tasca de recopilació de les receptes que es presenten, Francisco G, Seijo Alonso (1925-2013), gallec d’origen que hi va viure a Alacant, des d’on va aprofitar la seua afició gran per l’incipient turisme de proximitat, per deixar testimoni documental del que més interès li va despertar d’aquestes vivències, i on la gastronomia va ocupar un lloc protagonista. I amb ell, a altres persones divulgadores, anteriors i posteriors, que han fet de la cuina casolana de les comarques d’Alacant una de les més ben documentades de l’actualitat. L’altre esment podem trobar-lo en el propi gènere femení del títol, la qual cosa inclou un record a la immensitat de dones, que quasi sempre des de l’anonimat, són les que veritablement han contribuït a mantenir viva, millorar i transmetre entre generacions aqueixa saviesa culinària popular ja referida.

La implicació de Josep Bernabeu, tot un expert en la matèria, en la recuperació de texts similars al que ens ocupa ja es feu palesa fa un quinquenni amb els de José Guardiola y Ortiz. Ara, amb Maria Tormo, van un poc més enllà i acompanyen la recopilació de receptes de Seijo d’uns consells dietètics i nutricionals que les apropen als usos actuals. Tinguem en compte que el recull del receptari es va produir entre els anys 1968 i 1972, un moment de canvi, on s’abandona una manera de viure que ja no existeix, mentre s’obrin les portes a una ‘modernitat’, de vegades mal entesa, per venir massa farcida de renuncies i prejudicis absurds. I així, l’actualització d’aquest receptari popular bàsic i accessible de cuina de territori, pretén mostrar-lo amb fidelitat, però d’una manera atractiva que involucre a les persones lectores, no ja a que s’animen a preparar alguna de les receptes, sinó a que acaben incorporant-les a les habituals del seu dia a dia. I en aqueixa línia, la referència a la Dieta Mediterrània i als seus múltiples avantatges, cada vegada més abandonats per qui ens tocaria fer-ne bandera, és també una constant d’apel·lació. Una militància engrescadora que ens hauria de fer reflexionar: tenim una base de cultura gastronòmica encara ben arrelada, a més a més de saborosa, sana, variada i sostenible.

La meua 'Experiència Verema València 2022' (i II)

Contada ja la primera part de la visita a la vintena primera edició de l'Experiència Verema València, anem amb el segon dia. El del “showroom”! Una mostra amb la presència de vins de més de 80 cellers. I com sempre, la intenció és compartir l'experiència, esperant que hom puga aprofitar per fer-la servir en criteris d’escollida.

I així, deixant-nos dur una mica per la deformació professional, no podem començar el relat sense fer menció del lloc on es celebrà: els encisadors pavellons, ja centenaris i d’inspiració clàssica, que ara formen part dels jardins de l’hotel Las Arenas Balneario Resort, a primera línia de la Platja del Cabanyal, al Cap i Casal. I al fons? Un dia plujós. Amb la mar amenaçant temporal! Probablement això feu que fos una mostra molt tranquil·la, on era molt fàcil arribar a tot.

Sé que no és d'allò més seriós, però com que no podem aturar-nos a comentar cada vi del recorregut, ja que pretenem un relat fluid i lliure d’interrupcions que ens traguen d’ell. Per poder ressenyar de manera simple els vins tastats hem pensat en solament marcar-los. Tanmateix, fent una mena d’analogia amb els criteri de qualificació de la “Cartelera Turia” -al cap i a la fi, estàvem a València-, direm que tots els esmentats tenen ‘aspectes interessants’ -no em va, ja havíem fet una garbellada prèvia i no n'hi han 'd'escàs interés', ni 'per pegar a fugir'-, (*) acompanyarà als ‘interessants’, (**) als ‘importants’ i (***) a les ‘obres mestres’. Ens haureu de disculpar pel detall, però per motius obvis, no vàrem poder anotar totes les anyades.

Blancs, brisats i rosats

Visitàrem als de Carril Cruzado, amb el seu Sauvignon Blanc. A Joan de la Casa, on tastàrem Nimi Gerra i Nimi Tossal (*). A Arzuaga, Pago Mota. D’Hispano-Suizas, provàrem l’Albariño Finca Casa Julia (***) i els Impromptu: Sauvignon Blanc (**) i Rosé (***). De Península, Las Parcelas, Cabezadas i Atlántico (*). El Viñas Viejas de Luis Cañas i el Barrel Fermented d’Amaren. A Rodríguez y Sanzo: Viña Sanzo Viñas Viejas (*), El Quinto Paraje, Orange Wine, RyS Bajo Velo i Clavius. Atelier de Vinos 01(***), de Altanza. De Clos de Lôm, el Malvasia i el Monastrell rosat. A Propiedad de Arínzano, començàrem amb el rosat A de Arínzano (**), l’Hacienda Arínzano blanc fou dels que menys m’agradà, tot al contrari que l’Arínzano Gran Vino blanc (***). Sens dubte, aquest celler fou per a mi un gran descobriment. I el lloc on ja tocava canviar de color.