Tast de 27/11/2015. Josep Lluís Pérez i la revolució vitivinícola del Priorat.

JOSEP LLUÍS PÉREZ VERDÚ

La xarrarda que vaig poder compartir amb Montse i Josep  Lluís
 durant els dies que escrivia aquest text que va acompanyar el tast
 dedicat als seus vins va suposar una gran satisfacció personal
 de la qual no he volgut deixar de publicar aquesta foto de record.

El considerat com a pare de la vinicultura moderna, va néixer a Quatretondeta (El Comtat) a 1936. Després del servei militar i animat per uns amics de Beniarrés, que treballaven al restaurant de l'estació de Zurich, va decidir anar-se’n a Suïssa. Va començar de rentaplats, mentre per les nits aprenia alemany. Però com el seu pare havia estat barber a Alcoi i ell l’havia ajudat en alguna ocasió, no li va costar trobar feina en una perruqueria. Quan va aprendre prou va passar a una mixta a Winterthur i a perfeccionar l'ofici en l'escola de Zurich. Alhora, en quatre anys va aprovar els set cursos de batxillerat i de seguida es va matricular a la Universitat de Ginebra, on el psicòleg Jean Piaget impartia Biologia Humana, una carrera que unia Psicologia, Biologia i Medicina. Pérez Verdú va acabar treballant amb Piaget, fins que l'Opus li va oferir la possibilitat de deixar Suïssa per anar al seu col·legi de Biologia de Sant Cugat. Tot i que va aconseguir un notable èxit, en uns anys es va cansar de la secta i ho va deixar. Llavors li se va presentar l'oportunitat de ser el director tècnic del col·legi de formació professional de Falset.
Era ja 1981, quan al BOE es va publicar l'ensenyament reglat d'enologia i l'associació de pares, tractant-se d'una zona vitivinícola, li va plantejar la demanda. Pérez Verdú va demanar el càrrec de responsable de la branca i aquest seria el seu primer contacte amb el vi. Com Montse Ovejero, la seua dona, és bioquímica i ell biòleg, van buscar a un enòleg i a un enginyer de viticultura i van formar un equip. Junt als alumnes, van comprar raïm, van experimentar, van fer vi i el van vendre. Els diners obtesos els permetien pagar el raïm i viatjar a destins enològics de tota Europa per continuar aprenent. A 1986 va conèixer a René Barbier. -Qui li havia de dir que acabarien de consogres?-

ELS BARBIER
Leon Barbier arribà des de França a l’Estat Espanyol a finals del S.XIX, fugint de la fil·loxera que havia arrasat les seues 1.800 Ha. de vinyes, i s'instal·là a Tarragona on comprà raïm a mansalva per vendre vins a granel als productors francesos. Amainada la plaga, els Barbier tornen i replanten les seues terres del Rhône. Però la I Guerra Mundial els devasta de nou els conreus i tornen a l'exili de Tarragona, des d'on anys després la Soicieté René Barbier hauria de tornar a fugir, en aquest cas per la Guerra civil.
Deixen l'embotelladora en mans dels seus treballadors i tornen al Rhône, que fou assolat per tercera vegada durant l'ocupació nazi, que els arrenca els conreus per instal·lar una caserna per a la temuda Luftwaffe. Els Barbier, de nou fugits a Tarragona, reprenen la tasca amb la societat, ara compartida pels treballadors al 25%.
L’avi René tornà a França, una vegada acabada la II Guerra Mundial, i el pare es queda al
capdavant del celler d'ací. Però mor prompte, amb 50 anys, i el negoci amb la marca que duia el seu nom, integrada en el Grup Segura Viudas, és absorbit per Rumasa. La marca de vins René Barbier pertany actualment al grup Freixenet.
Aleshores, el jove René, amb 20 anys rampants de contracultura, ja cursava enologia però va tenir que buscar fora de casa la seua primera ocupació, en Heréncia Remondo, el celler de la família Palacios a Alfaro (Rioja Baixa). Allà estigué fins que a 1979, ajudat pels pares de la seua esposa, Isabelle Meyer, adquireix un hort, una ruïna i nou hectàrees de desert on resistien uns durs ceps centenaris. -Com ja haureu suposat, era Clos Mogador, a Gratallops, on va ser el principi de tot.-

ELS CLOSOS DEL PRIORAT.
Ja instal·lat René Barbier al Priorat, amb Carles Pastrana (Clos de l’Obac), inicien tots dos la replantació de vinyes amb la pretensió d’arribar a produir grans vins. Durant més de deu anys el projecte no desperta l’interès dels professionals del vi, ni té la confiança de les entitats financeres ni de les institucions per raó de la seua gran envergadura, de la localització geogràfica, de la manca de recursos econòmics dels promotors i d’uns coneixements enològics inexistents per part, pràcticament de totes les persones que des de 1979 a 1989 havien anat constituint el grup que, malgrat tot, acabà assolint amb un èxit inimaginable la finalitat per a la qual es va crear. Així, a principis dels anys 80 s'havia unit a l’equip, el químic Toni Basté (Clos Basté Krug), poc després el va seguir Fernando Garcia Setién (Clos Setién), importador de vins a Frankfurt, i el 1986 el biòleg i responsable de l’escola d’Enologia a l’FP de Falset, Josep Lluís Perez (Clos Martinet).
Barbier va demanar ajuda a Pérez Verdú, que era assessor tècnic de l'Institut Català del Vi (INCAVI) amb l'objectiu d'induir al canvi de mentalitat i estructures a la comarca. Llavors començaren els closos (finques). Al principi era un vi bo, però no era un vi fi i elegant. El miracle ve quan conceberen com havien de ser els vins i per què. René Barbier va ensenyar a degustar a Pérez Verdú i aquest, com a tècnic, es va comprometre a assolir els resultats desitjats a través de la investigació. Els cinc, juntament amb un veí de Gratallops que els feia de pagès, Antonio Rosario (Clos Ballesteros Jové), formen el nucli dur de tot el projecte, nucli que es tanca definitivament el 1987 amb la constitució d’una societat agrària i la integració a aquesta de l’anglès Adrian Garsed (Clos Garsed) i el flamenc Luc Van Iseghem (Clos dels Llops), amb 2 comerciants de vi a Londres i a Ostende, respectivament. El 1989, abans d’embotellar el primer vi, la Suïssa Daphe Glorian (Clos Erasmus) i a 1990 el riojà, Álvaro Palacios (Clos Dofí), també s’adhereixen al projecte, tot i que mai varen formar part de la societat. Cal dir que aquests dos i Barbier havien coincidit a una fira vinícola a Orlando, quan Dafne treballava per a importadors de vi i René encara al celler dels Palacios.
Amb això, a 1989 donen a llum la primera collita, la famosa collita dels Closos, el brou primigeni, del qual cadascú va etiquetar el seu vi, que era el mateix i el resultat d'una combinació de garnatxa, cabernet sauvignon, merlot, syrah i samsó. Era sens dubte un vi especial. "Cadascuna d'aquelles 10.000 ampolles multiplicava per sis el preu d'elaboració d’un vi del Penedès, i tot i que ningú pretenia fer-se ric amb allò, sabien que si volien mantenir-se i fer créixer la il·lusió, i aconseguir que la comarca del Priorat fos un lloc viable. O el vi estava al nivell d'un bon francès, en qualitat i preu, o el millor era que cadascú el produís per al seu propi consum ". Ho van tenir clar: "Necessitaven un examen", que algú amb autoritat avalés la seva proesa o la tirés per terra. Així va ser com el grup va comissionar a Barbier per agafar un tren a París amb tres ampolles del vi en el seu equipatge. "Va anar a dinar al restaurant on treballava el sommelier que llavors era considerat el millor del món, Jean-Claude Jambon, i directament li vaig dir: 'Perdone, necessite que prove vosté un vi!'. Va obrir l'ampolla, va olorar, provar i va marxar; a l'estona va tornar a provar, i així diverses vegades fins que li va dir a René: 'Estic buscant la regió d'origen i no sóc capaç'. 'No li donaré més indicis', li va respondre, 'però contèste’m: ¿vostè el compraria per 1.500 pessetes?' - 'De moment, donem tres caixes, no em sembla gens car ', va respondre ". -Ja ho teníen!-

MAS MARTINET VITICULTORS.

Ja establerts cadascú pel seu compte, començà el no menys dur procés de la comercialització. Però per molt que sortien a vendre , el temps passava i les vendes no es corresponien amb la qualitat del vi. 'Després de treballar tant i endeutar-se fins al nas, tot era un desastre'. A Mas Martinet, tenien les collites del 89, 90, 91 i 92 en marxa i a maig de 1994, gairebé sobrepassat el límit de la situació, Josep Lluís va assumir que no era un venedor sinó un professor, i va cridar a Bartolomé Sánchez, de la revista “Mi Vino” per, des del terreny de la didàctica i l'experiència científica, oferir-se a parlar de vins als sommeliers de Madrid. Sánchez va reunir els sommeliers dels 28 dels principals restaurants, entre els que va acudir també el de la Casa Reial. Després de les dues hores de fer ús del seu loquacitat i posar la seua perícia, el de l'Hotel Palace se li va acostar i li va dir: 'Jo sóc el teu representant aquí a Madrid'. Pérez Verdú va repetir l'experiència per altres ciutats, i a finals d'any havia venut les quatre collites. Després va fer el mateix per l'estranger i va ser com va anar consolidant Clos Martinet entre ‘els grans’.
En una entrevista, Josep Lluís dia: “A partir del 1992 i més en el 1993, els nostres vins comencen a tenir una lleu ressonància a les revistes especialitzades del sector. Els mitjans de Madrid irrompen en les nostres vides i comencen les entrevistes. Surten articles als diaris. Les presentacions dels vins en la restauració ens apropen als professionals (restauradors, sommeliers, cambrers) i a través dels distribuïdors ens apropem al consumidor directe. A l’estranger, també són els importadors els que ens apropen al consumidor i al professional. Aquestes experiències ens van produir una sensació de responsabilitat. No es tracta de produir i vendre. Hi ha unes persones que amb la seua sensibilitat, poden o no gaudir dels nostres vins i també el nostre vi pot ser tema de diàleg, de discussió, d’intercanvi cultural. Em van agradar aquestes vivències i vaig prendre consciència de la importància que comporta el produir vins de qualitat. A més, també hi havia un altre aspecte importantíssim per a mi. És el tema social. Els productors del Priorat. Les persones que convivíem en aquell temps clau de la evolució del Projecte. La meva posició al Priorat era una mica diferent de la dels demés integrants del grup. A la dècada dels 80, jo era professor a l’Escola de Enologia de Falset i a més era tècnic assessor de les cooperatives del Priorat, Ribera d’Ebre i Terra Alta, per part de l’INCAVI . Havia intervingut directament en la gestació i creació de la Cooperativa de Segon Grau del Priorat ubicada a Gratallops. Vivia la problemàtica rural de la zona, amb l’emigració dels joves i l’augment de la població d’edat avançada als pobles. Als bars, era quasi vergonyós treure el tema de la vinya i l’oli. Es parlava més aviat del cultiu de l’avellana i de l’ametlla, però no del vi ni de l’oli. En aquest ambient enrarit es pot comprendre que la meva posició era molt contradictòria. Per un costat el Projecte dels “Closos” començava a funcionar molt bé i per l’altre, la gent gran no tenia cap mena d’esperança en el futur. Les discussions a les cases i als bars no portaven a cap port, la seva generació seria l’última que treballava la vinya, ja que els seus fills se n’havien anat a la capital perquè la situació els havia tret del seu poble natal. No m’agradava la situació. Era una contradicció i jo no estava satisfet. Necessitava implicar a tota aquesta gent gran que va fer possible que nosaltres poguéssim fer el que estàvem fent. Necessitava reprendre la seva història i incorporar-la al nostre Projecte. Sense l’aguant d’aquesta generació, nosaltres no haguéssim tingut la possibilitat de edificar el ressorgiment sobre una base sòlida. Vaig pensar que si un dia triomfàvem, necessitaríem presentar el nou Priorat com una continuïtat renovada de l’anterior. No hagués estat lògic ignorar el passat perquè el Priorat tenia una història. Totes aquestes reflexions em van conduir a l’element essencial que pogués enllaçar el passat amb el present amb la possibilitat d’incorporar a tota la gent del moment, al Projecte. Aquest element va ser ELS CEPS CENTENARIS i el nou Projecte que faria possible la incorporació de la població desanimada i desesperançada al nostre triomf.”

CIMS DE PORRERA.

El 1996, Cims de Porrera neix de la preocupació per la recuperació de la vinya vella centenària i autòctona de Porrera (carinyena i garnatxa), que creix en sòls de llicorella i situada en pendents d'un 40-50%, amb una producció mitjana de 300 a 500 g. de raïm per planta. La iniciativa es va posar en marxa juntament amb els socis de la Cooperativa del poble, a qui Cims de Porrera compra el raïm amb la finalitat d'estimular els joves agricultors a mantenir aquesta preuada vinya (40 Ha. de vinya d’entre 60-105 anys). Començà Pérez Verdú amb el cantant Lluís Llach (Porrera és el poble de sa mare) i el notari Enric Costa, però una vegada ja consolidat el projecte la part d’aquests anà a mans del grup Perelada. Des d’un principi vinificà Josep Lluís, a partir de 2004 ho feu la filla Sara i a partir de 2007 el fill Adrià qui continua actualment també com a gerent. Cal destacar que aconseguiren que el raïm de vinya vella passara de 0,27€ a 4,50€ en els 5 primers anys. -Però tot i això, hi va haver també qui no estava prou satisfet...-

MAS MARTINET ASSESSORAMENTS.
Mas Martinet Assessoraments es va crear a finals de 2001 com a conseqüència del relleu generacional a Mas Martinet Viticultors. L’objectiu és assessorar a explotacions vitivinícoles a partir de l’estudi i investigació a la vinya. Alguns d’aquests estudis s’han recollit dins del marc del projecte europeu LIFE, un projecte demostratiu que té com a objectiu definir un sistema de Gestió Sostenible per la Viticultura de Muntanya. Podem destacar com a reptes més curiosos, que actualment estan fent vi a Egipte i intentant fer-ne a Suècia. Des de 1981 s’estudiaven les orientacions, els portaempelts, les varietats, el clima, el sòl... i aquests estudis es varen implantar a la vinya dels actuals vins a l’any 2000, quan es començà a gestionar la vinya, les oliveres i el bosc com un únic agrosistema, sota les directrius de l’agroecologia. Avui s’elabora un vi de cada vinya, s'han recuperat varietats tradicionals quasi desaparegudes i es treballa una agricultura biològica perquè cada botella explique històries sobre el paisatge del Priorat.

SARA PÉREZ OVEJERO.
Naix a Ginebra a 1972. Estudià Biologia, Enologia i Filosofia. Està casada amb René Barbier Meyer, amb qui comparteix també el celler Venus La Universal , a Montsant.
Diu en una entre vista: “Em costa explicar la meva trajectòria professional en el món del vi deslligant-la de la meva família, de la meva formació i del meu creixement personal, i em costa perquè no segueix un camí recte prèviament traçat sinó més aviat es bifurca mil vegades enfonsant-se com una arrel en diferents disciplines. La meva incursió en el món del vi comença amb l'aventura familiar de traslladar-se a viure al Priorat, i amb una mirada infantil d'estar per plantar, per regar, per caure, per aixecar-se i per preguntar-me mil vegades què feia jo allà entre pedres ... Amb mirada adolescent vaig fer la primera verema dels Clos en l'any 89 ... I després de diferents voltes a la vida, amb 24 anys vaig decidir iniciar el que seria la gran història de la meva vida. Corria l'any 1996 i començava en el món del vi de la mà del meu pare. L'any 2000 inicie el camí sense retorn de l'agricultura ecològica juntament amb René, i ens adonem que la nostra vida sencera pren sentit quan revaloritzem les varietats autòctones ... Mas Martinet, Cims de Porrera, Hereus de Ribas, Vall Llach, Celler del Roure, Mustiguillo, Venus La Universal, La vinya del Vuit, Partida Bellvisos, Dominio do Bibei .... Els projectes que m'han donat la vida ... Priorat, Binissalem, València, Utiel-Requena, Montsant, Ribeira Sacra ... Les zones vitícoles on he après ... Garnatxa, Carinyena, Gorgollassa, Manar, Boval, Garnatxa peluda, Mencía, Cain, Souson .... . Les diferents expressions de la llibertat ... I des de la distància que ara el temps m’atorga, descobreixo i redescobreixo el que vaig aprendre en tots els meus estudis, en tots els meus viatges, de totes les converses, els intercanvis, els tasts, les discussions, els passejades ... I em sorprenc descobrint que estudiar filosofia em va permetre la possibilitat d'entendre que en la investigació hi ha el camí, i que tots dos sorgeixen de la profunditat de l'ésser humà .. I que d'aquest lloc tan remot, neixen tots els meus vins.”

ADRIÀ PÉREZ OVEJERO.
Treballa d’enòleg en equip amb el cosí de Quatretondeta Marc Pérez Pérez, amb qui al mateix celler de Cims de Porrera comparteix també el seu projecte més personal ‘Les Cousins’.
A Cellers La Muntanya, de Muro, assessoren el projecte Microvinya, amb trets de caràcter econòmic versemblants a “Cims de Porrera”.

De vegades, la història que precedeix als productes finals és tan apasionant  que
 una vegada contada sobren comentaris sobre aquests; Ja se'ls podeu imaginar...

Fonts:

- El País 10/3/2002

- fuerasdeserie.expansion.com 7/4/2015

- Reusdigital.cat 21/3/2015

- elmundovino.com 1/12/2000

- Viquipèdia

- Ocio Vital