Terra Moscatell, o... Moscatell de la Marina!

Finalment i després d’un ajornament per les ja passades pluges primaverals, aquest dissabte es celebrà “Terra Moscatell” a Dénia, una fira emmarcada en el projecte “Cuina de Territori” d’Els Magazinos. L’esdeveniment estigué organitzat magistralment per Mara Bañó (celler Les Freses de Jesús Pobre), generant continguts interessants i coordinant als participants. I comptà amb el suport, entre altres, de Vinos Alicante DOP i l’Associació de Defensors del Moscatell.

Allà es va poder gaudir dels vins de moscatell dels 13 cellers convidats, alhora que hi va haver un dens programa on: endinsar-se en la cultura dels Moscatells italians; gaudir de la història local, coneixent com la indústria pansera del Moscatell va transformar el port; apropar-se al turisme de proximitat, amb les Rutes del vi d'Alacant i dels Riuraus; als reconeixements del nostre sistema agroalimentari, dins de la Xarxa de Ciutats Creatives de la Gastronomia UNESCO, des de 2015; a la innovació educativa per a la sostenibilitat i la transformació dels patis en espais coeducadors, amb l’exemple de l’IES Sorts de la Mar; als vins naturals, ecològics i biodinàmics de Joan Tárrega, de Vinyología Canor; i a L'Alt de Benimaquia, coneixent com a Les Freses fermenten i crien un vi en àmfores com les trobades en aquest jaciment arqueològic. I amb cada xarrada, un àpat adient per acompanyar al vi servit.

Nosaltres sols poguérem estar a l’acte d’obertura, on participaven les entitats patrocinadores, i a la xarrada-tast que tingué lloc immediatament després: EL MOSCATO EN ITALIA, d’Andrea Gabrielli (d'Enovalencia), amb la degustació comentada de 4 vins representatius d’allà. L’experiència fou molt enriquidora, més encara amb l’oportunitat de tenir encara davant, per anar comparant-los, la copa de Les Freses amb la qual s’havia fet el brindis inaugural. Tot açò en feu tornar a reflexionar sobre un fet que no és la primera vegada que comente...

Més enllà de les pròpies marques, els Moscatells presentats per Andrea pertanyien a 4 de les zones on aquesta varietat es considera autòctona. I el que és més important: on té nom propi!. Moscato Giallo del Alto Adige DOC, Moscato Bianco de la Val d’Aosta DOC, Moscato d’Asti DOCG i Moscato de Sorso-Sennori DOC. Però la família de moscatells italians és molt més gran! I tan sols observant amb detall el mapa que donà suport a la xarrada d’Andrea podem apuntar-ne molts més (Moscato di Canelli, Moscadello di Montalcino, Moscato di Noto, Moscato di Siracusa, Moscato di Trani, Moscato di Pantelleria, Moscato di Terracina, Moscato di Scanzo,... ). I no parlem de taxonomia ampelogràfica, on estan agrupats per subvarietats, sinó de zones que li donen nom, per diferenciar especificitats pròpies.

Ningú pot discutir que la Marina Alta ha estat des de sempre Terra de Moscatell. I ara, passada l’etapa pansera, també de vins. Amb una saviesa creixent i honesta de persones viticultores i elaboradores que li van retornant la dignitat i estima a la varietat, mostrant amb orgull productes equiparables en qualitat als de qualsevol altre indret. No obstant això, potser caldria preguntar-se: -Qué ens falta per tancar el cercle?- Des del meu punt de vista, la resposta es clara: -un nom propi-. Una diferenciació que l’ajude a acabar de prestigiar-se i a guanyar posicions de diferenciació clara, en un mercat que cada vegada valora més les especificitats relacionades amb l’origen. No oblidem que en una comarca tan minifundista com aquesta, voler posicionar-se en preu no té un futur massa esperançador; però creant valor, segurament sí!

Cuineres del Territori. Un llibre que deuria ser de capçalera

I a la tercera va ser la bona! No vam poder estar a la presentació de Dénia, ni a la de Pego, però sí a Calp... A la Casa Nova! Un casalot dels segles XVI-XVII, ara restaurat i que és la Seu Universitària al municipi de la Universitat d’Alacant. Però el periple continua: i mentre s’acaba d’escriure açò em consta que n’he està havent una altra a Benissa. No se’n perdeu alguna de les més que supose que n’hi hauran, si teniu oportunitat.

Tanmateix, con ja haureu encertat, avui toca parlar de llibres! I més en concret, de “Cuineres del Territori. La memòria dels menjars de les Comarques de la Marina”, un text que ja ens arriba amb l’èxit previ d’haver guanyat el VI Premi Internacional de Llibre de Cuina, Salut i Sostenibilitat Ciutat de Benicarló.

Els autors, Maria Tormo i Josep Bernabeu, junt a l’enòloga Mara Bañó (Les Freses de Jesús Pobre), qui els va acompanyar en aquesta presentació, i l’amfitriona, Feliciana Sala (Directora de la Seu Universitària)

I així, sense ànim de fer cap anàlisi profunda, però amb la intenció de comentar algun aspecte que ens ha cridat l’atenció i us pot animar a fer-vos amb ell, passem a esmentar algunes de les seues claus.

Sens dubte es tracta d'un homenatge, entre doble i múltiple: òbviament a qui va fer la tasca de recopilació de les receptes que es presenten, Francisco G, Seijo Alonso (1925-2013), gallec d’origen que hi va viure a Alacant, des d’on va aprofitar la seua afició gran per l’incipient turisme de proximitat, per deixar testimoni documental del que més interès li va despertar d’aquestes vivències, i on la gastronomia va ocupar un lloc protagonista. I amb ell, a altres persones divulgadores, anteriors i posteriors, que han fet de la cuina casolana de les comarques d’Alacant una de les més ben documentades de l’actualitat. L’altre esment podem trobar-lo en el propi gènere femení del títol, la qual cosa inclou un record a la immensitat de dones, que quasi sempre des de l’anonimat, són les que veritablement han contribuït a mantenir viva, millorar i transmetre entre generacions aqueixa saviesa culinària popular ja referida.

La implicació de Josep Bernabeu, tot un expert en la matèria, en la recuperació de texts similars al que ens ocupa ja es feu palesa fa un quinquenni amb els de José Guardiola y Ortiz. Ara, amb Maria Tormo, van un poc més enllà i acompanyen la recopilació de receptes de Seijo d’uns consells dietètics i nutricionals que les apropen als usos actuals. Tinguem en compte que el recull del receptari es va produir entre els anys 1968 i 1972, un moment de canvi, on s’abandona una manera de viure que ja no existeix, mentre s’obrin les portes a una ‘modernitat’, de vegades mal entesa, per venir massa farcida de renuncies i prejudicis absurds. I així, l’actualització d’aquest receptari popular bàsic i accessible de cuina de territori, pretén mostrar-lo amb fidelitat, però d’una manera atractiva que involucre a les persones lectores, no ja a que s’animen a preparar alguna de les receptes, sinó a que acaben incorporant-les a les habituals del seu dia a dia. I en aqueixa línia, la referència a la Dieta Mediterrània i als seus múltiples avantatges, cada vegada més abandonats per qui ens tocaria fer-ne bandera, és també una constant d’apel·lació. Una militància engrescadora que ens hauria de fer reflexionar: tenim una base de cultura gastronòmica encara ben arrelada, a més a més de saborosa, sana, variada i sostenible.