dissabte, 15 de març del 2025

Ausiàs: Creativitat i sabor, amb algun detall a polir

Teníem ganes d’anar-hi, i les expectatives eren ben altes. En general, no ens ha defraudat. Sens dubte, no tardaran a aconseguir l’estrelleta, i no sóc qui per posar en dubte els mèrits aconseguits. Però... hi ha hagut algunes coses que no han estat a l’altura i ens agradaria comentar-les. Qui ens seguiu ja sabeu que tenim un mapa de restaurants recomanables, actualitzada quan trobem alguna proposta destacable. De totes elles deixem testimoni fotogràfic. I també del cas que ens ocupa, però com amb algun altre precedent, pensavem que calia dir alguna cosa més. Coses bones, clar que sí! I alguna no tant...

Coneixem el local des de l’època de Juanisela i el seu famós cuscús. D’allò ja sols queda la xemeneia. El canvi més notable va arribar amb El Blanc, i va seguir amb Brou. Ara, sota el nom d’Ausiàs, l’espai manté la mateixa blancor, però llueix més, amb alguns detalls que li aporten calidesa. La fabulosa i enorme roba de taula, cada vegada més absent a tot arreu, en seria un bon exemple. En definitiva, un ambient net però càlid, modern però confortable, on es practica una cuina d’autor (amb el nom ja resulta obvi), creativa, amb referències clares a l’entorn. O almenys així ho expliquen, per després demostrar-ho als plats. Però anem per parts!


Malauradament la presa de contacte va ser nefasta, per incòmoda. Una rebuda forçada, que intentava mostrar una professionalitat més assajada que natural, es va delatar ben aviat per certes mancances: l’obsessió reiterativa per esbrinar la nostra procedència, no entendre l’idioma local, no saber encetar correctament una botella d’escumós o confondre ‘Tawny’ amb una marca d’Oporto... són alguns exemples del que dic. Però no li donem més importància a aquesta anècdota! Qué tot va anar a millor, i això és el que compta.

Pel que fa a l’àpat, el restaurant només ofereix dues opcions: un menú curt i un de llarg. El problema és que t’has de decidir quan fas la reserva. Una vegada allà, ni et pregunten. A més, s’ofereix una opció de maridatge, però sense més detalls. De fet, que els demanara la carta de vins quasi va semblar una excentricitat. Aquesta és digital, ben nodrida, però amb informació pobra. Personalment, preferisc saber la tipologia d’un escumós (BN/B/g/R/GR) que el seu cupatge. No obstant això, les recomanacions generals al respecte sí que van ser correctes.

Superats aquests petits entrebancs, el menjar va ser excel·lent. Des del primer fins a l’últim plat, vam gaudir d’una desfilada de creacions plenes de sabor, ben executades amb criteri i trellat. Entre els entrants vam tenir —i parlem de memòria, perquè l’altra cosa que vam trobar a faltar va ser alguna mena de constància escrita—: carxofa amb escuma fumada; pepito d’olivada amb bufa (la primera referència local); una altra escuma, aquesta vegada de fetge de conill; i un brouet d’all i pebre, del qual vaig trobar a faltar una cullereta per poder escurar-lo. El pa era de blat de la Marina, però amb oli de Jaén, del qual no ens van donar cap detall més.

Els plats principals, individuals i ben servits —com toca, per a no haver de fer maniobres de partició—, van tenir com a protagonistes: el bacallà, la carxofa, la sípia i el colomí. Tots ells saborosos, molt cuidats estèticament i, en molts casos, amagant un element sorprenent a sota que accentuava encara més el gaudi gustatiu del conjunt. A mode de ruptura entre les dues últimes propostes, es va servir un sorbet de pebrera en salmorra, que ens va semblar una genialitat absoluta. Pel concepte, per la pròpia elaboració i també pel moment del servei.

Supose que la delicadesa en les execucions, amb elegància i bon gust, d’Ausiàs Signes vindrà en bona part determinada també per la seua formació rebostera. Aquesta circumstància es va fer evident amb les postres: una de cítrica i l’altra de xocolate, ben compensades i gens empallegoses. Cafè correcte, acompanyat d’un servei de petit fours protagonitzat per un tros de panoet (ells en diuen ‘mona’, però per a mi la mona ha de dur-hi ou) amb escuma —una tercera—, aquesta vegada de xocolate.

Tot i els petits detalls que es podrien millorar, l’experiència global va ser excel·lent i sens dubte recomanable. S’esforcen per agradar —potser massa, com hem dit al principi—, sabent que són els grans candidats a la propera estrella que es repartirà a la comarca. No és casualitat que molts detalls apunten a estar buscant-la. Espavileu-vos a anar a Ausiàs abans que això passe i els preus pugen...

dimecres, 5 de març del 2025

La Crosta i el seu maridatge perfecte: descobrint l'harmonia líquida d'un plat tradicional

La Crosta no només és una delícia gastronòmica, sinó també pot ser un gran repte pel maridatge. Avui explorem quina beguda l’acompanya millor, basant-nos en les vostres opinions i els nostres propis experiments. Un post dedicat especialment a qui haveu participat en la qüestió, en agraïment a les molèsties preses per contestar, o simplement per manifestar interès.

Una vegada de ja fa uns quants anys, quan em vàren preguntar pel maridatge ideal de la Crosta, no vaig dubtar: un cava rosat, vaig dir. Una resposta immediata, però realment poc contrastada. Ho pense moltes vegades, especialment quan passem pels dies de la seua celebració, i just aquesta setmana em va pegar per preguntar la mateixa qüestió per xarxes (Facebook i Instagram). Tenia curiositat per conèixer opinions diverses. I amb elles, he aprofitat per experimentar.

Però comencem explicant breument que és la Crosta. No oblidem que la xarxa és un espai global i potser n’hi haurà qui no ho haurà oït mai. Per simplificar-ho, direm que és un arròs a la cassola (de carn i sec) cuit al forn, on es cobreix d’ou batut la superficie d'arròs, creant una corfa alhora cruixent i esponjosa. Una recepta tradicional, de la qual ja podem trobar antecedents al “Llibre de Coch” del Mestre Robert (1520). Però just a Pego, al poble des d’on escrivim, té un dia dedicat en el qual és tradició unànime menjar-ne: el dimarts de carnestoltes, el dia previ a l’inici de la quaresma, la Crosta es converteix en el centre de l’àpat familiar i festiu.

L’altre punt que, no per obvi caldria deixar d’aclarir és l’objectiu de qualsevol maridatge. Més enllà d’una qüestió de gustos, és la cerca de l’harmonia perfecta. La d’una combinació on ambdós productes (sòlid i líquid) aconsegueixen mostrar els seus millors atributs de manera conjunta. O siga que ambdós guanyen més al assaborir-los combinats, que per separat!

I ja amb els antecedents plantejats, entrem en matèria. Pel que fa als resultats d’aquesta mini-enquesta, van revelar que el 42% va preferir vi negre, el 31% escumós, el 23% vi blanc i només un 4% va optar pel rosat. Dins dels negres, el monestrell va ser la varietat més esmentada, mentre que entre els blancs, la Chardonnay va ser l’única opció que algú va destacar. Una dada interessant és que el 12% de les respostes van escollir opcions de vi natural. Però ninguna va optar pel vi brisat, ni tampoc es va plantejar cap beguda alternativa diferent del vi.

A la vista d’aquesta disparitat, i a fi d’apartar prejudicis i poder donar una resposta raonada, la solució era fàcil: Per a saber-ho tastar-ho! Hem obert 3 ampolles amb rang de preu similar (al voltant dels 15€), una per cadascuna de les opcions majoritàries. I aquestes són les nostres conclusions:

  • VI BLANC. Hem servit un Cillar de Silos 2022, un blanc de la Ribera del Duero, mono varietal d’Albillo Mayor. Un vi d’altura, expressiu, aromàtic i llarg, amb bona dosi de complexitat, ben guanyada en la criança en bóta. Tot molt bé, fins que s’ha trobat amb la crosta per davant, la qual l’ha arrasat, passant-li per damunt, com si d’un tren es tractés.
  • VI NEGRE. Hem servit un Finca Xaconero d’Enrique Mendoza, mono varietal de Monestrell. Tanmateix alguns missatges s’havien referit a aquesta varietat de manera específica. Fresc, entre fruital i balsàmic, parlem d’un vi potent, però amb tanicitat llaminera, ben integrada. Per seguir l’exemple anterior en quan a la degustació conjunta, amb la crosta hi ha hagut just un xoc de trens, on cada sabor volia despuntar desbocadament sobre de l’altre. 2 galls al mateix galliner! Mal assumpte...
  • VI ESCUMÓS. Finalment hem tingut el Cava Brut Nature de Guarda Superior Gran Reserva, Clos Gelida 4 Heretats de Vins El Cep. Un cupatge de Xarel·lo, Macabeu, Pinot Noir i Chardonnay, amb envelliment de 48 mesos: una delícia delicada i fina, cremosa i de bombolla discreta però ben present. Amb aqueixa força justa ha acompanyat la Crosta amb certa discreció, ajudant a netejar el greix del paladar a cada glop. Mantenint obert l’apetit de més Crosta, i també de més Cava. Amb una conjunció de textures en arribar a l’ou (cruixent contra cruixent) que mereix menció a banda. Com si es tractés de dos vells amics amb caràcter que es retroben, i es fan millors junts. Definitivament, ens quedem amb questa opció, on 1+1 semblen ser més de 2!

Conclourem dient que cadascú podeu continuar prenent-vos la Crosta amb allò que més us agrade (o us permeta la salut i/o la butxaca, com va dir alguna resposta), però que des del nostre punt de vista -i ara sí de manera contrastada- podem dir que amb un escumós Brut Nature (o “Pas Dosé”, si ho preferiu) especialment si és de llarga criança, hi trobareu un gran aliat, per no dir el millor. Una beguda de diumenge que -i açò no és aportació meua- a més a més és digestiva, i us ajudarà també durant la sobretaula, després de l’àpat.