Pelegrinatge a Eugénie-les-Bains: seguint l’empremta de Michel Guérard

El 23 de novembre de 2006 vaig assistir a una xerrada de Michel Guérard al Kursaal. Ell ja tenia 73 anys i era l'homenatjat del “VIII Congreso ‘Lo Mejor de la Gastronomia’”, quan aquests esdeveniments encara eren seriosos, i no el circ mediàtic en què han acabat convertint-se. Per a mi va ser una revelació. I des de llavors, cada viatge al sud de França l’he planificat mirant com de lluny quedava Eugénie-les-Bains. Sempre hi havia una excusa per posposar-ho, fins i tot he tingut la temptació d’anar-hi expressament. Però mai havia arribat l’ocasió... fins enguany. La notícia del seu traspàs, ara fa un any, m’ho va tornar a recordar.

Si investigueu sobre ell, trobareu un currículum ben nodrit de premis i reconeixements. Però el que més ens interessa ací és la seua consideració com a pare, impulsor o integrant del grup de fundadors de la nouvelle cuisine, el moviment que a mitjan anys setanta va sacsejar la cuina francesa i va obrir la porta a la revolució gastronòmica que vindria després. El crític Henri Gault en va resumir l’esperit amb els seus “10 manaments”:

1. No cuinaràs massa.
2. Usaràs productes frescos i de qualitat.
3. Alleugeriràs la carta.
4. No seràs sistemàticament modernista.
5. Utilitzaràs, però, allò que t'aporten les noves tècniques.
6. Evitaràs els marinats, el faisandatge i les fermentacions…
7. Eliminaràs les salses pesades.
8. No ignoraràs la dietètica.
9. No disfressaràs les presentacions.
10. Seràs creatiu.

Tornant al nostre protagonista, vull compartir una anècdota que ens va explicar i exemplifica bé com les coses de vegades tenen un origen molt més simple del que imaginem. Segons ell, l’inici de tot açò que contem, almenys pel que el concerneix, no va ser fruit d'un estudi minuciós ni d'un recorregut planificat. Res d'això! Va ser per una qüestió més simple: l'amor. Ell ja havia començat una carrera meteòrica a París, primer com a reboster i després com a cuiner. Però, a principis dels setanta, va decidir deixar-ho tot per a acompanyar la seua dona, hereva de la “Chaîne thermale du Soleil”, una empresa d’establiments termals. Junts es van establir a Eugénie-les-Bains, on ell es faria càrrec de la cuina. I en un balneari, és clar, calia oferir una alimentació d’aprimament, més lleugera i dietètica que la de l’alta cuina francesa d’aleshores.

Avui Eugénie-les-Bains (o Las Aigas en gascó) continua sent un poblet tranquil de menys de 500 habitants, amb La Prés d’Eugénie al centre: el complex fundat per Michel i Christine Guérard. Amb un hotel que integra tres edificis amb diferents estils, quatre restaurants (dos d’ells amb tres i una estrella Michelin respectivament, el d’aprimament i al que ens referirem tot seguit), una cafeteria gourmet, un spa i una escola de cuina saludable, tot envoltat de jardins impecables.

El restaurant que més ens atreia era La Ferme aux Grives, el germà “no estel·lat” però recomanat a la guia roja. Se’l descriu com un espai de cuina a vegades rústica, a vegades burgesa, d’ambient gascó i servei càlid. Una autèntica institució de més de trenta anys, presidida per una gran xemeneia que també s’empra per a cuinar. Un lloc que recorda l’escenari principal de La Passion de Dodin Bouffant: cuina de terrer i de jardí -com li diuen-, menú estacional sense carta i amb la de begudes ben senzilla. De vegades, menys és més.

Érem quatre a taula. Amb la qual cosa, a més dels aperitius, vam tastar el que segueix (ací podreu trobar més fotos dels àpats):

El Celler de Can Roca. 31/11/2024. Un temple gastronòmic (però també del narcisisme -i al cub-)

Parlem d'El celler de Can Roca "Best of the best", òbviament les perspectives eren altíssimes. Havien de ser-ho! Les màximes, esperant gaudir d’un nivell de perfecció insuperable. I per si fora poc, els precedents encara li donaven més valor, si cap: 3 vegades a portes de poder anar-hi. Amb la reserva aconseguida just un any abans. I després d'un dia travessant el País, sent testimonis directes d’una desgràcia a tots els nivells i sense precedents... 
I així va ser: una experiència única i inoblidable. Però també hi va haver ombres, o aspectes que no van estar a l’altura, almenys des del nostre punt de vista. I així volem compartir-ho, per què sembla que quan algú obté certs reconeixements ja no li se puga dir ni pruna. Ja fa massa anys que la premsa gastronòmica va desaparéixer, esdevenint un exèrcit dòcil d’aduladors.
A nosaltres ens van agradar moltes coses, però altres no tant i algunes no gens. Amb una sensació final lleugerament agre-dolça, i en certs aspectes una mica contradictòria.

• El millor: l’execució impecable de la gran majoria de plats, tècnics i preparats amb perfecció, en bona part plens de sabor i amb intencions sorpressives. La llargària de l'àpat, incorporant molts plats històrics com a aperitius. La cristalleria on se serví cada vi de l’harmonia gastronòmica fou un vertader plaer. I l’espai i atencions, en general, també.
• El pitjor: l'organització del servei, una mica desordenada, excessivament canviant i irregular; sense servir-se les copes a taula, per exemple. L’excés i constància d’ensuperbiment dels 3 germans s’endú l’autenticitat d’un relat al qual fa perdre la part més honesta i emotiva. I una última opinió, no per anecdòtica menys ressenyable: amb els preus a què cotitzen, tant el menú com de maridatge! Que ridícul resulta que et cobren a banda l’aigua i els cafés...

El ròtul de la façana, el pati d'entrada i el celler, ben emblemàtics tots 3.

DIES DE VI I FORMATGE. Entre La Terra Alta i El Priorat.

La 8a edició del Cheese & Wine, fou el detonant per a que acabarà eixint-nos una sortida enogastronòmica d’allò més apanyada. Però anem per parts! Que segur que en trobareu alguna inspradora. En qualsevol cas, nosaltres ja les havem incloses al mapa de recomanacions...

CHEESE & WINE NIGHT a LES CAPÇADES

Lluny de tractar-se d’un esdeveniment aïllat, per si us interessa per apropar-vos en futures edicions, direm que ja està plenament consolidat entre els de caire gastronòmica que s’organitzen a l’Hotel Les Capçades, d’Horta de Sant Joan. I és per això que compta amb 2 edicions cada any (abril i octubre).

La convocatòria estigué guiada pel ‘fromelier’ Javier Campo, i en ell es pogueren tastar 34 formatges. 45 kg en total, repartits en quatre taules (pasta tova, pasta dura, internacionals i blaus) i acompanyats de panets, fruits secs, confitures,... I què més? Doncs eIs 2 vins que s’havia dut cada celler dels 6 participants, tots de la DO Terra Alta: Bàrbara Fores, Celler Tarroné, Celler Bernaví, Herència Altés, Celler Batea i Venta d’Aubert. Tot, a l’entorn idíl·lic dels jardins de l’hotel i acompanyats de música en viu amb! Quasi res porta el diari...

EDETÀRIA

D’entre les experiències enoturístiques oferides per aquest celler de prestigi a la Terra Alta, havíem optat per la que anomenen “Els Nostres Tops”. Ens rebé Manette, que ens conduí per fer una passejada per les vinyes de la preciosa finca “El Mas”, contant-nos algunes curiositats. Entre elles, l’origen del celler, que el podem trobar a fa tan sols 20 anys, quan Joan Àngel Lliberia torna a la seua terra natal per fer-se càrrec de la vinya familiar. I  alhora n’adquireix altres, amb unes idees visionàries sobre la viticultura local, gens habituals en aquell moment. Per cert, el nom l’agafà del pobladors pre-romans de la zona, els íbers que habitaben bona part del sud de Catalunya i nord del País Valencià actuals, amb Llíria com a ciutat capdavantera.

El celler disposa d’unes 60ha de conreu ecològic, distribuïdes en 5 terrers diferents (Panal, Tapàs, Tapàs blanc, Còdols i Vall. I on sols treballen varietats autòctones (garnatxa blanca, garnatxa fina, garnatxa peluda i samsó). En quant als vins, compten amb 15 referències, distribuïdes en 4 famílies, segons ells mateixos les defineixen:

•     Els “Via Terra”, disfrutons i fàcils
•     Els “Via Edetana”, elegants i gastronòmics
•     Els “Edetària Selecció”, els estàndarts d’expressió varietal i de terrers
•     I “Les Nostres finques”, la singularitat i finesa dels parcel·laris

Finalment tastàrem, dels Edetària seleccció els blancs, sec i dolç. I els quatre de Finca (La Terrenal, La Pedrissa, La Genuïna i La Personal).

Podeu trobar més fotos i detalls de la finca i instal·lacions, ací mateix. 

BUIL I GINÉ

Restaurant correcte! On el més especial és la seua situació. A peu d’unes vinyes de conreu heroic, amb vistes panoràmiques espectaculars...

Que en voleu saber més? Ací teniu un reportatge fotogràfic 

CAN CASTELLNOU

Com diu la cançó: 'La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida' ¡ay, Dios!” I això és el que ens esperava a Capçanes...

Per a algú que ja fa temps que corre cellers. De tot tipus i grandària. Parlant amb infinitat de propietaris i representants, sobre els plantejaments respectius. Trobar algú amb la il·lusió de qui comença a engegar un projecte propi és tot un goig. Un regal que molt de tant en tant ens toca. I en aqueix sentit, gaudir la generositat amb que ens van rebre els germans Pepe i Ramón Castellnou, fent-nos partíceps de la seua iniciativa, sens dubte ho fou.

Els germans Castellnou representen a aqueixa part anònima de la gent que treballa la vinya, que ho ha fet des de sempre i que coneix bé tots els processos. També els de l'elaboració vitivinícola. Persones que sempre han venut la seua producció a altres, però que en aquest cas mai han perdut de vista l’esperança de crear un projecte propi. I ara, quan ja albiren resultats no molt llunyans, ens oferiren una poqueta-nit d’allò més entretinguda, compartint experiències i avanços. Tastàrem most sense acabar, pipetjàrem vi en procés, i també collites d’anys anteriors ja envasades. I la millor cosa: gaudírem de la seua il·lusió contagiosa! Molta il·lusió, honesta i propera...

Aviat obriran al públic. Seguiu-los, abans que ho facen altres. I no els perdeu de vista! Recordeu referències, ara emotives i ja ben interessants, com "La Padri", o "Les Vinyasses". De ben segur que la familia creixerà ràpid, creant-ne moltes més que oferir-nos...

SANGENÍS I VAQUÉ

El matí de diumenge havia començat bé, acomiadant-nos de Falset amb un pastís de crema de la pastisseria López, però encara milloraria: en arribar a Porrera, el ròtol del celler Sangenís i Vaqué ens convidava a entrar-hi. Dins, la Maria Sangenís estava a punt de començar una visita de grup, a la que no ens abellia acoblar-nos. L’opció fou que el seu marit es quedés amb nosaltres, presentant-nos la gamma completa del que elaboren. Vins de vinya pròpia, de les 15 Ha que tenen, distribuïdes en 3 finques: Coranya, La Cometa i Roques Llises, totes en terreny de llicorella.

I així, un rere altre, anàrem tastant-los: “Lo Coster Blanc” (garnatxa blanca i macabeu amb pas de 4 mesos per bóta), “Garbinada”(cupatge de Garnatxa i Carinyena. Jove), “Dara” (com l’anterior, però amb 1 any de criança), “Lo Bancal de Garnatxa”(mono varietal de vinya d’altitud, amb 6 mesos), “Coranya” (l’assemblatge parcel·lari, també amb pas per fusta d’un any) i “Clos Monlleó” (la mateixa barreja, però de vinya vella i amb criança d’any i mig). Un recorregut in crescendo, amb vertader èxtasi final...

RESTAURANT CELLERS DEL PRIORAT

Tocava posar punt i final. I l’escollit fou el restaurant Cellers de Gratallops! Senzill, però amb menjar ben fet, bon celler i millor atenció. Qué no és poc! El reportatge fotogràfic, si us interessa, el podeu veure ací.

Una curiositat: supose que ja coneixeu la història de la revolució recent del Priorat. I si no, us convide a llegir el compendi que publicàrem fa uns anys en aquestes mateixes pàgines. Doncs el local que ocupa aquest restaurant, i per això el seu nom, fou on establiren la botiga col·lectiva els closos que la protagonitzaren.

HEDONOUTAST recomana

https://www.google.com/maps/d/edit?mid=1RqNgqJvZpUEt3hpTLMCsE72OHOvqsq4&usp=sharing

Des de l’inici del bloc, ho tenim per bandera: “Ens agrada conèixer, ens agrada tastar,”...”també ens agrada compartir-ho!” I el que us presentem no és més que això, un recull de llocs dels que recomanem gaudir, per un motiu o altre. Com ja us haureu adonat, no solem fer cap crítica roïna. Simplement, ens les estalviem i no agraviem a ningú. Ara bé! El que acabem ressenyant, per alguna cosa serà? O com diem al perfil d’Instagram: “Si ho has trobat ací... S'ho val!”

I així, hem anat fent! Arribant a acumular una quantitat de propostes que ja resultava massa complicada de consultar. És per això que havem pensat en el format que ací us presentem: el d’un mapa amb marcadors, la qual cosa ho fa tot molt més fàcil de trobar. L'“url” ací consignat us durà a un mapa amb els establiments que havem visitat i que per motius diversos ens resulten dignes de recomanació. Al punxar a cada marcador podreu trobar, a banda del propi establiment, un enllaç al post corresponent del nostre bloc o Instagram. De vegades sols seran fotos, però insistim: Si està ressenyat, és que hem considerat que té motius...

https://www.google.com/maps/d/u/0/edit?mid=1RqNgqJvZpUEt3hpTLMCsE72OHOvqsq4&ll=38.07176708363501%2C-5.707755886345254&z=4

Heu de saber que es tracta d’un mapa viu, amb una url que podeu copiar i conservar, per usar-la quan us resulte més convenient, ja que neix amb vocació d’anar actualitzant-se. De moment us tenim preparades una vuitantena de propostes que aniran ampliant-se i renovant-se de manera continuada. S’ha fet servir la fita de la pandèmia, no incorporant-ne de data anterior. Òbviament, no s’han afegit establiments ja tancats i es retiraran les d’on tinguem noticia que açò passa. Les ressenyes noves aniran substituint les de visites anteriors, i les que considerem envellides eliminant-se.

Tingueu en compte també que són simples recomanacions dins del gran mapa gastronòmic actual, gaudides ja en primera persona, i que es ressenyen sense cap intenció més enllà del seu propi compartiment. La seua aparició al mapa no pressuposa ni ser millor ni pitjor que qui no està. Simplement que havem tingut l’oportunitat d’anar-hi, i ens ha resultat una experiència recomanable.

Amb la intenció de que us resulte d’utilitat, podeu també compartir-lo amb tothom. I per suposat, aportar les vostres observacions a la ressenya que considereu. Sens dubte, qualsevol aportació fonamentada enriquirà el conjunt i el farà encara més interessant...

UN SOPAR AL PALAU (El tast de la Duquessa)

Creuar la porta principal del Palau Ducal dels Borja, a Gandia, per trobar-se el magnífic Pati d’Armes sempre m’ha semblat fascinant. Una meravella! I a qui, no? Una experiència única, ara enriquida amb la vesant gastronòmica dels àpats que molt encertadament s’hi celebren allà des de no fa massa. Ens estrenàrem, en plena pandèmia, amb un dinar de ‘Palau i Més’ i anit repetírem amb ‘El Tast la Duquessa’. Aquest darrer esdeveniment, del que ja s’han celebrat algunes edicions però encara en queda alguna més, consisteix en un sopar amb ‘maridatge’ de cerveses artesanals amb plats de cuina mediterrània. Tot amb la cuina del restaurant ‘Vins i Més’ i el saber fer cerveser de ‘Llúpol Craft Bar’.

El sopar es desenvolupà en una única taula per a tots els comensals -una quarantena-, en forma d’U. Aquesta configuració, a més a més de donar-li un aire encara més palatí al banquet, permeté un servei més dinàmic i un millor seguiment de les introduccions alternades de David Escrivà, per a les cerveses, i de Rubén Moreno, amb els plats.

Començàrem amb Alisios, una cervesa de tipus Gose, fruit de la col·laboració de la cervesera alteana Althaia i la tinerfenya Jeito, àcida, suau, refrescant i de baixa graduació, amb un punt característic de llima negra. Es serví amb una coca de verdures de temporada, amb tocs també molt originals.

La segona fou Beets,

Vinoble 2022. L’excusa perfecta per tornar a Jerez (i II de II)

L’Espai expositiu i les activitats paral·leles

Què seria de Vinoble sense l’Alcázar de Jerez? Ja ho dèiem a la presentació. Resulta innegable que aquest emplaçament li dóna unes característiques especials a la mostra, que alhora dignifica els productes exposats i crea un ambient ben difícil de superar. Una convocatòria que, per altra banda, també respecta i reflexa ben bé l’esperit de vida de la ciutat amfitriona, fent una pausa a migdia per poder dinar tranquilament, i fins i tot fer la migdiada.

Una de les sales de Vinoble, durant la mostra

Gaudint d'una pausa, als jardins de l'Alcázar

En quant a les activitats paral·leles, les places dels tasts programats es varen exhaurir  ben prompte i no hi poguérem participar. Però sí a la sessió del ‘Showcooking’ del patronat de Turisme de Cádiz: “La cocina del chef del Sherry”.

Tornant a Canillo! Una vegada més...

I I amb aquesta, serà la tercera volta que parlàrem d’Andorra! A la primera ho férem del país, del seu model econòmic i de transformació, incloent-hi també algunes recomanacions gastronòmiques. A la segona ho ampliàrem amb la ressenya d’alguns àpats recomanables. I ara ho farem, parlant més en concret del veïnat de Canillo: el nucli poblacional que dóna nom a la 1a. parròquia, en l'ordre tradicional. I la més extensa de les 7 que conformen el país, amb un 25,8% del total del territori.

-Haveu vist alguna vegada el programa d’À Punt, “El meu lloc al món”?- Doncs si m’ho preguntaren a mi, probablement escolliria Canillo -amb permís de l’illa de Mallorca, clar! Però això és un altre assumpte...- Canillo ocupa el Nord-est del País dels Pirineus, i com tots els indrets d’allà, també ha sofert la turistificació massiva, ara imperant. Tot i que en certa mesura i almenys pel que fa al seu nucli poblacional homònim, ha sabut mantenir una certa autenticitat que el diferencia de la resta de l’estat -o almenys aqueixa és la impressió que m’ha transmès sempre-. Aleshores, podem dir que sense renunciar als imparables vents del mal anomenat “progrés”, han sabut reservar-se un reducte còmode on poder continuar amb un “modus vivendi” més tradicional i tranquil.

Tanmateix i per als qui no ho conegueu, no parlem d’un llogaret aïllat al bell mig del Pirineu. Això no passa a Andorra! On les instal·lacions i equipaments estan ben repartits, per garantir a totes les parròquies un cert atractiu. En el cas de Canillo, té el Palau de Gel, el rocòdrom, el museu de la moto, el mirador de Roc del Quer o la telecabina d’El Forn, per exemple. Però també, sense renunciar al seu caràcter històric: les esglésies parroquial de Sant Serni, les romàniques de Sant Joan de Caselles i de Sant Miquel de Prats; o el més modern, Santuari i Basílica Menor de Meritxell.

Pel que fa a l’oferta hotelera-gastronòmica és ben variada i ampla, com es pot supondre al tractar-se d’un centre vacacional de primer ordre, vinculat directament amb l’estació d’esquí de Grandvalira. Nogensmenys ens centrarem en el seu propi nucli i voltants, esmentant la mitja dotzena que ens resulta més recomanable, entre els que coneixem:

Tardor gastronòmica

Tres són els esdeveniments recomanables que, una vegada passada la tardor de 2016 -i també part de l'hivern-, em retornen a la memòria i m'animen a escriure sobre ells, recordant algunes impressions que em deixaren i ja fa dies que vaig pensant. Però ja sabeu que en aquesta nova etapa del bloc: no hi ha pressa i les coses arriben quan arriben, si arriben,...

La primera cosa serien els comentaris sobre la visita que férem a 'Gastrónoma' en el seu primer dia d'obertura. En quant a la fira en si mateixa, és la primera vegada que la visitàvem i ens va donar la impressió que tot i que du varies edicions, encara roman en 'rodatge', amb algunes carències organitzatives i uns objectius entre el món professional i el del gran públic sense acabar de definir. Malgrat això, la jornada va ser ben divertida i farcida d'atractius. Com a esdeveniment especialment interessant i interactiu volem esmentar l'espai que allà anomenaren '#pandeverdad'. I com a millors productes tastats, o almenys entre els que ens romanen en la memòria com a excel·lències gustatives, hi ha la sardina fumada de 'República del Mar', les olives i derivats de 'El Señorío de Arahal', els 'coents' de Burriana i el suc de 'Biomoscatell'.

El segon dels esdeveniments ressenyables és la participació que tinguérem en un dels àpats que varen formar part de la darrera edició del programa "Xàbia al plat mariner". La proposta que triàrem enguany fou l'oferida pel restaurant 'Mezquida', un clàssic xabier que encara no coneixíem. Com a part positiva, no podem més que elogiar, sense excepció, casdascun dels plats que arribaren a la taula: la 'bomba', cruixent i amb els sabors ben integrats, l'explosiva i alhora subtil sardina, la crema, el llobarro, el magnífic arròs i la llepolia final ben contrastada que ens serviren de postres. L'experiència va ser molt bona, tant pel que se'ns serví com per la seua excel·lent relació qualitat/preu, i de ben segur que tornarem. Ara bé! Hi ha una cosa que no volem passar per alt i ens sentim obligats a esmentar: tot i el detall del menú anunciat que podeu veure ací mateix, cap dels vins servits fou dels que Chozas Carrascal té considerats com a 'Vi de Finca'. El servei fou generós, amb cava de benvinguda i mistela final, però ens serviren 'Las 2ces', tant en blanc com en negre, els dos vins més bàsics del celler que surten com a D.O. Utiel-Requena, en lloc de com a vi de finca. Una llàstima, aquest incompliment que ens rebaixà les expectatives creades i en certa mesura desmereixqué el gran treball de la cuina ja lloat ací!

El tercer fou també un dinar, en aquest cas de la 'Setmana Gastronòmica de l'arròs a banda' a Dénia. Una oportunitat excepcional de tastar aqueix plat que li ha donat fama mundial a la ciutat i que s'ha maltractat fins el punt de no poder-lo trobar enlloc. L'opció triada fou l'oferida pel restaurant 'Tresmall'. Coneixent els seus arrosos i el seu peixos, sabíem que no podien fallar, i així fou: de 10! Al polp sec (amb pa casolà) i les clotxines d'inici, li seguí l'esperat plat, 'S.M. l'Arròs a Banda': vingueren dues greixeres alhora, la primera duia un arròs no sec del tot, el que se'n diu ara melós, d'un sabor superb. I a l'altra hi havia prou peix i creïlles com per fer un àpat sols d'allà (mero, sípia,...) amb un suquet que convidava a no parar. Si us dic que estàvem a primera línia de la platja d'un dia plujós i que també ens acompanyava una ampolla de Rafael Cambra 2 -quan m'agrada aqueix vi!-, segur que entendreu el desig de repetir l'experiència l'any que vé...

Eivissa! Tan prop i tan lluny...

Fa uns dies estiguérem a la major de les Pitiüses, gaudint d’aqueix encreuament entre tradició i modernitat que la fa tan especial. Coneguérem molts indrets, persones i fets relacionats amb la seua història de varis mil•lennis i ens meravellàrem amb aqueixos racons sorprenents que té per tot arreu; Dalt Vila i el Puig de Missa, les necròpolis púniques i Sa Caleta, Es Vedrà i Ses Salines, l’arquitectura popular i les torres de guaita,... i és que hi ha tant per triar!
Tanmateix la seua proximitat a la nostra costa, el contacte marítim directe des de Dénia o les incursions constants a l’RDS del cotxe fan que ens resulte molt familiar tot allò, però la barrera que suposa que aqueixes 55 milles de distància siguen nàutiques també engreixa un cert desconeixement entre ambdues parts de la mar.
Per la nostra banda, com solem fer per ací, li dedicarem especial atenció a l’aspecte gastronòmic, anomenant primer alguns plats de cuina eivissenca per recomanar després els que varem poder tastar i ens agradaren. En una primera i ràpida recerca d’especialitats de l’illa, entre les consumides de manera habitual podríem esmentar entre altres: l’amanida pagesa, el sofrit, el bullit de peix, el ventre farcit, la sobrassada, la borrida de rajada, les frites (de polp, de porc i de freixura), el guisat de peix, la tonyina a l'eivissenca, el flaó (res a veure amb el de Morella), la greixonera o les orelletes.
Cal dir que com a molts llocs invadits pel turisme de masses, la cuina internacional ha anat acaparant a bona part d’un sector hostaler que s’ha mogut entre la indefinició i l’adaptació de la forta demanda forana. No hi ha a l'illa cap establiment que destaque de manera especial sobre la resta com a restaurant creatiu o gastronòmic, però són molts els que fan una ullada sobre les preparacions tradicionals i treballen adequadament els productes locals i de proximitat amb un toc de modernitat. I ha estat a aqueixa recerca a la que ens hem dedicat aquesta vegada.

Visitàrem 'Porto Salé', en ple barri turístic de La Marina, a Eivissa, d'on podem recomanar unes excel•lents fritada de polp i greixonera.  A 'Es Rebost de Can Prats', de Sant Antoni de Portmany, coneguérem l’amanida de crostes amb amb peix sec de Formentera i el Sofrit pagès (a diferència del frit mallorquí, aquest va molt  menys especiat i la carn es sofregeix una vegada cuita), també molt recomanables ambdós plats i el lloc en si mateix; autèntic, honest i de tracte molt proper. L’àpat que es presentava com el més gastronòmic de tots tres fou a l’encisador restaurant de Sant Agustí des Vedrà, 'Can Berri Vell', però acabà sent el més contradictori ja que després d’un inici meteòric amb els ‘Raviolis farcits de botifarreta dolça amb salsa de ceps’, els ‘Ous estrellats amb sobrassada i un revoltim de bolets silvestres’ i el ‘Polp a la graella amb patató saltat amb romaní i romesco de taronja’-a quin millor?- arribà una ’Rajada amb gazpachuelo de safrà i pa de verdures torrades i moraduix’ que inexplicablement ens varen servir en evident mal estat. De fet el cambrer, no es va estranyar gens quan els la tornàrem. Però el mal ja estava fet, i ni el seu golós ‘Flaó en dues versions’ ens va fer oblidar el mal tràngol. Al final del sopar s’acostà Vicent Tur, el cap de sala, més que per disculpar-se per descarregar tota la responsabilitat sobre el peixater... No cal més comentaris!
I pel que fa als vins, a Eivissa els ha passat una mica com amb la gastronomia, després d’anys d’oblit ara intenten recuperar la viticultura local, però en aquest producte amb varietats emprades. En tastàrem un parell dels de Can Rich, d'entre els quals volem destacar el blanc, fet de Malvasia i Monestrell.
El que sí estat sempre i continua ben present és la tradició licorera de l'illa, amb les Herbes i la Frígola. Vegeu el bell contrast de color d'ambdues a les fotos que segueixen:

La Perla de Jávea. Xàbia

Situat on probablement hi ha una de les millors vistes que ofereix la platja de l'Arenal de Xàbia, es troba un restaurant que junt al nom mostra amb orgull la seua data de fundació, 1984. És per tant un dels que ja han passat els trenta dintre del panorama xabienc, amb un exitós relleu generacional pel mig, la qual cosa ja és tot un mèrit en una plaça tan moguda com aquesta... Així doncs, avui parlem de La Perla de Jávea!
Tot i la seua veterania, hem de reconèixer que era la primera vegada que hi estàvem (potser el seu nom no ens resultava massa atractiu, ni tampoc en teníem cap referència) però sempre hi ha una primera vegada, i així fou la nostra, una experiència que considerem que val la pena compartir: entrarem,  trobant-nos de seguida un local elegant i atractiu, ben atés i còmode. Una vegada asseguts, en veure la carta tiràrem a faltar algun tipus de menú degustació però al cap i a la fi tampoc estàvem davant d'un restaurant gastronòmic de cuina creativa. I així fou com ho anàrem comprovant, es tracta més bé d'una cuina sense atreviments però amb una aposta essencial pel producte, el bon producte i amb un excel·lent tractament. Sense més artificis ni atreviments que una acurada presentació de cada plat.
Com a primera opció, tinguérem 'gambusí de Xàbia arrebossat', 'sepionets a la planxa' i 'polp a la brasa amb creïlla i salsa romescu'. Sabem que no són coses complicades i que podem trobar-les enlloc, però no tots són capaços de servir junts tres plats de '10' i ací així ho feren; el fregit del gambusí, el sabor dels sepionets i la textura del polp... -Hi ha coses que no es poden descriure amb paraules!- Per posar un 'però', sols dir que potser la romescu no siga la millor combinació pel polp, però al cap i a la fi tampoc li feia més falta, i la funció estètica resultava perfecta.
Com que era mig dia, de plat principal tocava arròs... L'opció triada fou el 'melós de sèpia, gambes i alls tendres'; perfecte el punt de l'arròs i l'aguant posterior d'aquest -Segur que era 'Bomba' de Pego!- El sabor per contra, tot i que era intens i bo, pecava d'una mica de mancança de connexió entre el brou i la resta dels ingredients. Tot i això, amb un poc de repòs anà millorant i malgrat aqueix xicotet detall, superà l'aprovat, de bon tros.
La carta de postres es curta i amb poques, o cap sorpresa, per la qual cosa ens adreçarem directes a la ben coneguda 'Tatin tèbia amb gelat de vainilla' i una vegada més tornàrem a quedar bocabadats; -Brutal!- No cal res més quan una cosa està tan ben feta... L'acompanyant de l'àpat fou el Cava Reserva Brut Nature de Josep Maris Ferret Guasch -Fantàstic també!-
En definitiva, podem dir que fou un dinar que fregà de prop la perfecció; malauradament sense sorpreses però també sense l'aparició d'artificis i estrafalories innecessaries. Probablement alguna aposta una mica més arriscada podria ajudar a fer més atractiva la seua aposta gastronòmica, o també podria acabar estropejant-la... -Qui lo sait?- En qualsevol cas, el seguirem a partir d'ara.
Més avall adjuntem unes fotos que prenguérem durant l'àpat.

III Xàbia al Plat Mariner

Organitzada per l'Associació de Restauradors de Xàbia, ha començat avui la tercera edició de les Jornades Gastronòmiques "Xàbia al Plat Mariner", un esdeveniment que ha tingut aquest mateix dissabte la presentació però que s'allargarà en cadascun dels restaurants participants fins passar el pont de la Puríssima, amb un menú ad-hoc que han afegit a les seues propostes habituals.

La presentació com a acte més vistós, s'ha dut a terme al recinte mateix de la llotja de pescadors i ha consistit en una xicoteta mostra gastronòmica i algunes activitats paral·leles relacionades amb la mar i els productes que ens ofereix. Nosaltres no ens ho hem volgut perdre i allà que hem anat, a gaudir dels àpats preparats pels restauradors participants. Així que ara compartim ací la nostra opinió sobre que hem tastat, junt una dotzena i mitja d'imatges preses durant la jornada.

Dels 21 platets proposats hem provat els 17 que ens han semblat més interessants, entre els quals destaquem de manera especial: l'hamburgueseta del 'Saona', el polp a la planxa de 'La Cantina', l'arròs melós de sepionet i cigaletes amb carxofa (insuperable) del 'Castelló', les dues propostes d''El Marino' (el cucurutxo de gambosins i el gaspatxo mariner) i els dolços de l''Austriaco'.

Com a conclusió, podríem dir que ha estat una jornada entretinguda i ben organitzada en la que hem pogut gaudir d'un migdia ben agradable farcit de moltes coses interessants, però on hem tirat a faltar certa dosi de l'autenticitat pretesa: que no hi haja vins de la comarca a la mostra, que el valencià sols es faça servir pel títol de les jornades -en cap paper més!- i que l'únic representant reboster ho siga d'especialitats centre-europees potser siguen aspectes que des del nostre punt de vista resulten millorables.

Cal dir també que aquestes jornades tenen també el seu contrapunt amb la 'versió de terra endins' que organitza també l'ARX, i que es sol celebrar per a l'altre pont, el de Sant Josep. Estigueu alerta!

Gent de totes les edats ha omplit de gom a gom la llotja de Xàbia, creant un ambient molt agradable.

Ísland (2 de 3)

Continuant amb el que anunciàvem al post precedent, i ja centrant-nos en la restauració visitada de Reykjavík, cal començar dient que la seua elecció va tindre que ser més intuïtiva, i per tant més erràtica, que de costum. Tot i la gran quantitat d'oferta existent, les guies que hi han són més turístiques que gastronòmiques i ací no arriben els inspectors de la Michelin. -Això sí!- Varem intentar defugir del llocs de turisme de masses i també dels que serveixen espècies amenaçades com a plats típics islandesos, però sense deixar de cercar productes i cuina islandesa i nòrdica de qualitat.

El primer encontre amb la restauració local, a banda de l'entrepà de l'avió, tingué lloc només arribar i fou al “Friðrik V". Aquest local està regentat per Friðrik Valur Karlsson, ajudat amb gran professionalitat per la seua família al complet. Ací les opcions es limiten a un menú de tres plats i un altre de cinc, canviants i a priori desconeguts per al comensal. De fet, amb el document de reserva telemàtica demanen que es manifesten possibles al·lèrgies o restriccions alimentàries. En aquest restaurant es practica un radicalisme absolut en l'elecció dels productes locals que conformen el menú, fins al punt de tenir un xicotet mapa de l'illa damunt la taula on s'assenyalen en cada servei els llocs d'origen de cada un dels productes que conformen el plat. –Una actitud magnífica! Des del nostre punt de vista- Entre les sorpreses que acompanyaven els plats del menú triat, ens agradà especialment la taceta (a mode de tallat) de sopa de marisc amb nou moscada i entre els propis plats: el lluç amb ravioli de fongs, llagostí i amanida cruixent fou memorable, i el gelat de rosa amb cardamom, moka amb fruites roges, pètals de flors i coulant de xocolate, bonic i ben complementat. En definitiva, cuina moderna i elegant amb el característic toc de distinció nòrdica, però compromesa amb els productes autòctons i de temporada. Per cert, l'aigua gratuita i de molta qualitat, com és comú a tota l'illa.

Qui ens segueix, sabrà que no ens solem parar a comentar aquells llocs que no ens satisfan suficient, estalviant comentaris negatius i simplement no parlant d’on no s’ho val la pena, però no podem evitar fer ací una petita excepció fruit d'un sopar decepcionant. 'Dill', és un restaurant també cèntric de Reykjavík inspirat en el Noma, de Copenhagen, per l’amistat entre els seus xefs respectius (Gunnar Karl Gislason i René Redzepi), fet que va despertar el nostre interés. I de fet, a nivell estètic així és, amb aqueix aspecte entre campestre i urbà. Però res més enllà, les expectatives no s’acompliren i ens trobàrem amb una proposta culinària en forma de menú degustació de petits àpats que més que imaginatius, ens paregueren experimentals. I tots en porcions excesivament curtes i espaiades, sense res especialment sorprenent ni destacable.

Tornant ja a un lloc més informal que els dos d'abans, però que si que ens agradà molt, parlarem del ‘Forréttabarin’. Un local sense pretensions, on igual es pot prendre una copa que gaudir d’un saborós àpat. Allà ens trobàrem amb uns plats (almenys els tastats) plens d'honestedat, però també amb una bona dosi d'ossadia, i per tant ben interessants. En tastàrem quatre, a quin millor: salmó de fumat intens amb creïlla rostida i iogurt de wasabi; sopa tangy de llagostins ‘a la Robert`; clòtxines locals guisades amb vi, nata i porro (un clàssic local); i el lluç i cansalada magrosa de porc amb puré d’arrels d’àpi. Així que queda també assenyalat com a una bona recomanació...

L’última parada que comentem és la d’un dels imprescindibles cafès de Reyjavík: 'Sandholt Bakery', en aquest cas també amb excel·lent mostrari de pastisseria. Un d'aqueixos espais d’atractiu intrínsec i difícil d’explicar, però on hom pot deixar passar les hores lentament mentre gaudeix de les diverses especialitats, o d'una beguda calenta mentre veu pel finestral com passegen les demés persones per fora, o -perquè no?- amb un llibre a la ma, com el que també us proposem més avall.

"To France"

Re-escoltant la cançó de Mike Oldfield que interpretà Maggie Reilly ara fa 30 anys, i que hem escollit com a títol d'aquesta entrada, ens disposem a continuació a compartir algunes de les recomanacions trobades durant uns dies que hem passat més enllà dels Pirineus, recomanacions petites i plenes de senzillesa però amb molt de sabor i autenticitat.

Al bell mig de Tolosa, en la mateixa place du Capitole, hi ha un restaurant amb una sala centenària (1882) d'espectacular decoració entre Rococó i Art Nouveau, que per ella mateixa ja mereix una visita. El lloc s'anomena 'Le Bibent' ('el bon beure en occità) i en aquest escenari impressionant el xef Christian Constant comanda des de 2010 una cuina d'horari continuat des del matí a la nit amb una carta, per tant, ben variada. Allà són ben famosos els ous 'mimosa' de 'Mamie Constant', que no són més que ous farcits amb ventresca de tonyina, però el que de veritat ens agradà fou el 'Tartar de salmó i ostra amb gingebre' i les 'Creïlles caramelitzades farcides amb peus de porc'. 

Més amunt geogràficament, i ja endinsats en el Perigord, hi ha un poble anomenat Sarlat; ben animat degut tant a la seua bellesa i rusticitat ben conservades com als productes que li han donat fama: les nous i sobre tot els derivats de l'ànec. Resultava obvi, per tant, que el menú d'aqueixa parada anava a la recerca dels productes locals. I no ens equivocàrem en l'elecció: fou a l'Hotel-Restaurant 'La Couleuvrine', que ocupa una torre de defensa del S.XIII on gaudirem d'un àpat en el que hi hagué 'Grillets de canard', foie-gras, confit amb creílles 'Sarladisse', 'Cabécou' de Rocamadour i gelat de nous. El dinar tingué lloc dins d'una de les encisadores sales de l'antiga fortalesa i d'ell volem destacar el conjunt complet, tant per la seua qualitat com pel seu preu ajustat. A banda del famós mercat ambulant de dissabte, a aquest poble n'hi ha un fixe en un edifici situat a la place du la Liberté que paga la pena visitar, amb una bona gamma de derivats i conserves de l'ànec, formatges, embotits i altres productes que ens faran difícil pensar que no escollir.

Ja endinsant-nos al Pays de Loire, ens agradà molt la 'Salade du terrain' que trobàrem a 'Le Clipper', un cèntric restaurant de Blois, els rostits i el gelat de pastís de formatge de 'L'Affiné, a Tours i l'assortiment de quiches (vegetal, 'Lorraine', de cansalada magrosa rostida, de formatge i de flam) de la pastisseria 'Fournil du Chateau' a Chinon.

En aquest punt, caldria obrir un parentesi per parlar del celler que ens semblà més interessant entre els que varem tenir oportunitat de visitar: 'Domaine de la Charmoise', d'Henry Marionnet a Soings, en La Sologne, dins de l'A.O.C. de Touraine. Alla fòrem rebuts pel seu fill Jean-Sèbastien, amb qui coneguérem el treball rigorós que duen a terme, admiràrem les vinyes conreades com a jardins i ens contà algunes de les línies de treball actuals del celler mentre tastàvem el magnífic Sauvignon Blanc i distints negres de Gamay i Malbec. Ens manifestà el seu interès per la recuperació d'antigues varietats autòctones com la Romorantin, l'ús distingit amb vinyes de peu franc i l'elaboració de vins sense sulfits, tot això sense ús de bótes de fusta i amb l'objectiu de respectar al màxim l'essència del terroir i la varietat. - Però açò ho deixarem de moment ací, ja entrarem més en detall en algun dels tasts de la propera temporada que dedicarem als vins d'allà.-

De París sols anem a esmentar dos locals, o més bé dos moments, ja que més enllà de l'enorme variació d'oferta existent l'objectiu d'aquesta entrada és centrar-se en llocs senzills, fora de la llum de les estrels, però amb algun aspecte que resulte sorprenentment grat. El 'George V' pot siga la cafeteria més transitada de l'Avinguda de Champs Elysées, seure a una taula de les que donen a l'exterior ja constitueix per si mateix un espectacle per als sentits, però si al temps gaudim d'un 'café gourmand', que és com anomenen els francesos al café amb 'petit fours', el plaer ja resulta de primer nivell. L'altre lloc on situem un moment esplèndit és a 'Select Haussmann', braseria del bulevard homònim, a la mateixa vorera de Galeries Lafayette. Allà ens trobàrem molt ben acompanyats per un pianista, un clarinetista i per Cecília, una cambrera burgalesa ben simpàtica i eficient que ja ha perdut fins i tot e seu accent d'origen. El bar-restaurant practica una cuina senzilla i sense complicacions, però d'excel·lent relació qualitat-preu. Tastàrem la 'Bavette d'Aloyau' com a plat francés que no acaba de tenir èxit entre els turistes però si amb els locals, i ens encantà, i també una milfulles ben bona. Gaudir d'aquesta junt a un Calvados, mentre sonava la música i la gent anava ja buidant els carrers, pot ser siga un plaer que ens romandrà llarg temps a la memòria.


Als altres dos restaurants que esmentem no hi trobàrem cap plat que ens resultara especialment destacable però considerem que també són bones referències en el seu conjunt: al centre de Chartres, 'Brasserie des Changes'; i l'hotel-restaurant Evan, a Lempdes Sur Allagnon, ja en ple camí de tornada. La darrera parada a territori gal fou per tornar a visitar les coves de Roquefort, molt a prop de l'espectacular viaducte de Millau. La millor visita probablement siga la de 'Societé', però el formatge segurament no... -Per nosaltres, el 'Castelviel' de 'Gabriel Coulet' resulta insuperable!-

Sopart-tast L’Escaleta-Valentín Zusslin 9/7/2014.

Als peus del Montcabrer en una fresqueta nit d’aquest juliol varem poder gaudir duna vetllada ben especial, amb els vins de Valentín Zusslin i el menjar i savoir-faire de L’Escaleta. Però anem per parts:

Valentín Zusslin és un productor de vins francès del Sud d’Alsàcia. La presentació va estar a càrrec de Marie Zusslin, traduida pel representant de l'empresa importadora, Hugo de Must of Wines s.l., i segons la informació facilitada són pioners en conreus biodinàmics entesos com a un element integrador més dintre de l'espai físic. Fins al punt que en l’actualitat estan fins i tot reintroduint els treballs del camp amb animals, com a mode de retrobar-se amb els orígens i de complementar altres aspectes de l’entorn que ocupen, ja que en la seua filosofia consideren totes les parts de l’ecosistema i habitat de manera conjunta.
Els seus vins gaudeixen de l’etiqueta d’agricultura biològica i molts d’ells no contenen ni sulfits. També poden presumir de ser la 13ena. generació de la seua família que conrea el ‘Domaine Zusslin’ des de 1691, format ara per les finques: 'Bollenberg', 'Clos Liebenberg' i 'Grand Cru Pfingstberg'.

A L’Escaleta no caldria presentar-los, però per si encara hi ha algun lector que no els coneix, podríem dir que són un restaurant de Cocentaina amb més de 30 anys d’història que actualment compta amb una estrela Michelin.
Un local que ha sabut adaptar-se al pas del temps i que ja ha assolit de manera ben enriquidora el primer relleu generacional, que ha deixat la cuina en mans de Kiko Moya i la sala en les de Alberto Redrado. En ell es practica una cuina d’autor ben arrelada al lloc on estan, que té en compte a parts iguals les tendències més innovadores i actuals de l’alta cuina i els productes que els dóna la terra amb el del llegat històric que els acompanya.
Tot això, en plena comarca del Comtat, en la vesant Sud-Oest d'on neix la Serra de Mariola, i en un entorn on tots els detalls estan pensats en aconseguir el màxim gaudi del comensal.

Pel que fa al sopar-tast, fou una combinació on el restaurant va intentar aproximar-se als vins presentats amb propostes culinàries que els complementaren, enriquint-se mútuament les parts enològica i gastronòmica. Fou una barreja de plats que formen part de la carta actual amb altres pensats a posta i els comentaris, que no faltaren al llarg de l'àpat, foren el millor testimoni de que s’aconseguí plenament.
A la imatge que continua a aquest paràgraf hi han tots els plats, amb els vins que es serviren, i per tant no anem a repetir-nos enumerant-los, però per esmentar els que més ens varen agradar, parlarem de la crema de mostassa, contundent i atrevida; i l’anguila fumada, saborosa i molt ben acompanyada. –Això, si! Tot, amb permís de la mantega de romer i el pa de la casa...-
Respecte als vins, els dos de Riesling foren a nivell personal els que més m’agradaren. Menció apart mereix també el formatge Rufino, d’Extremadura, per davant dels tres d’Alsàcia, des del meu punt de vista, i la falsa Tatin, aquesta acompanyada per un vi extret de vinya afectada amb Botritis, que sols elaboren molt de tant en quant.

De cap de setmana per Mallorca

Fa unes poques setmanes hem tornat a estar a l'illa gran de les Balears; una estada que sempre ens reporta sensacions molt especials, i que per tant considerem del tot recomanable en si mateixa, sobre tot si evitem els mesos d'afluència turística massiva. Però deixant de banda açò i centrant-nos en el que ací ens sòl ocupar, també hem viscut algunes experiències eno-gastronòmiques que considerem que val la pena compartir.

Butxet Viticultors S.A.T. El recorregut que hi va de Marratxí a Muro sense tocar autovia està farcit de camins des d'on es pot gaudir d'uns bons paisatges de la plana mallorquina. Bancals d'oliveres, de garrofers i de correus efímers barrejats amb vinya (no oblidem que durant aquest trajecte travessem les DDOO Binissalem i Pla i Llevant). Però una vinya que sembla un jardí immens, tota sobre espatllera i amb un traç de rectes perfectes, aparentment molt ben treballada.
El celler on estiguérem fou el dels Butxet, i allà fórem rebuts per Llorenç Perelló, el Butxet fill, qui ens ensenyà la vinya jove que envolta el celler i les instal·lacions on fan els seus vins. Ens parlà de la bondat del microclima on estan, afavorit per la regulació tèrmica que exerceix S'Albufera de Mallorca, ben pròxima al celler. També ens contà que han optat per les varietat autòctones blanques però que han preferit les foranies pel que fa a les negres, que segons la seua opinió donen millors resultats. I en quant a la comercialització, de com els productes balears tenen un valor afegit a països com Alemània per eixample, però no a la resta del Estat Espanyol, on son vists com un simple competidor més. Que amés a més està desfavorit pels condicionaments logístics de la insularitat, que no fan més que encarir el producte.
Durant la visita ens oferí tastar dos dels seus cinc vins: el 'Va de blanc 2012', cupatge de Giró Ros (50%), Prensal Blanc (40%) i resta de Chardornay i Viognier, amb una petita proporció d'aquests criada en bóta durant 9/12 mesos. Segons ens contà, la intenció és aconseguir un vi que combine la frescor, mediterraneïtat i bon beure amb la complexitat i l'elegància. Des del nostre punt de vista ho aconsegueix molt bé, i per tant ens agradà moltíssim. No podem dir el mateix del Cabernet, ni del Merlot que tot i ser uns vins més que correctes, no els hi trobàrem cap aspecte especialment destacable.

Sa Fonda, Muro (tradició mallorquina). Dit pels propis illencs, Muro (6.963h.) és un dels pobles on millor es conserven algunes de les tradicions mallorquines. Al mateix centre de la vila i junt a l'espectacular església parroquial, o Antic Convent dels Mínims, hi ha un lloc discret pel viatger on poder gaudir part d'aquesta essència mallorquina pel que fa a la seua vessant gastronòmica: frit de matança, frit mariner, llengua amb caparres, anguiles frites amb salsa, xulles al caliu, caragols, 'caminantes',... son alguns dels plats dels que hi poguérem trobar.
A més d'aquestes preparacions, el local és d'estètica simple i no té cap atractiu especial, llevat de la graella de llenya, i el servei de taula és ben senzill però els seus plats són ben honests i plens d'autenticitat. Així doncs, una visita per ací potser siga una bona manera d'iniciar-se en les especialitats locals.


Santi Taura, Lloseta (el secret de l'èxit). Al bell mig de Lloseta (un municipi d'interior de menys de 6.000 h.) hi ha un restaurant gastronòmic que sempre està ple. Mentre molts dels cuiners locals que presentaven ofertes similars han tingut que emigrar a zones més turístiques, o fins i tot tancar el negoci, Santi no pot abastir la totalitat de les reserves sol·licitades... -Per què?- Allà anàrem, a conèixer el secret de l'èxit: i ens trobàrem un local ple fins la bandera, com ja hem dit, i sense carta, on sols es serveix un menú gastronòmic únic que canvia setmanalment, amb aperitiu, 3 entrades , 2 principals, postres i café amb petit fours, cadascun amb el seu servei, per un ajustadíssim preu de 33€.
Santi no és el primer que treballa amb aquesta fórmula, quelcom que ben mirat suposa un fum de avantatges: permet ajustar preu per economia d'escala i estacionalitat de productes, fa que el propi xef es puga ocupar d'atendre personalment als comensals amb més tranquilitat ja que suposadament el gros de la feina ja està feta i no s'espera cap sorpresa ni entrebancs. Per tant, és tracta de cuina de mercat, ben feta i creativa però ben arrelada amb productes i inspiració en la tradició mallorquina, amb un toc especiat ben marcat (anís, fenoll, cilantre,...) que els imprimeix la personalitat de l'autor.  I així doncs, fem una repassada al menú que ens tocà a nosaltres, fent uns breus comentaris a peu de foto a diferència d'altres vegades, ja que no serà probable que algun lector es trobe amb el mateixos plats.