dijous, 14 de març del 2024

Torró sense ametlles?

QUAN UN SEGELL DE QUALITAT DEIXA DE SER GARANTIA: LA PARADOXA DEL TORRÓ.

    Desapercebuda entre altres -com les protestes agrícoles, p. ex.- acaba de ser notícia la ruptura de negociacions entre les grans torroneres de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) i el sindicat majoritari del camp. Tot per no voler pagar l'ametlla a un preu que cobrisca les seues despeses de producció. Fins ací, res nou! Malauradament...

Aclarirem primer que una IGP, i també una DOP (Denominació d'Origen Protegida),  són qui certifiquen l'origen d'un producte agroalimentari, sotmés voluntàriament a determinades normes preestablertes. I dit això, la vertadera notícia és d'octubre passat: quan es va eliminar l'exigència de què totes les ametles emprades pels torrons acollits a les IGP Jijona i Alicante havien de procedir necessàriament de bancals del País Valencià.

Tant les DOP com les IGP, dirigides pels seus Consells Reguladors, són figures europees de protecció. Però mentre que les DOP exigeixen fer tot el procés productiu dins de la zona geogràfica emparada, les IGP permeten excloure alguna fase. Per tant, qui no coneixia la diferència entre ambdues, ja disposa del torró referit com a magnífic exemple d’IGP: estarà fet i envasat a una fàbrica radicada obligatòriament al terme de Xixona, però les ametles (més de la meitat del producte) podran haver-se dut d'una explotació extensiva de Califòrnia, i la mel de la Xina... -Un vertader producte tradicional de proximitat, del qual presumir a la "terreta", i sense gens de vergonya!-

Ja sabem que en el cas que ens ocupa, òbviament el terme de Xixona no podria produir prou ametla per a cobrir tota la demanda, i per tant és normal que s'optés per la figura de la IGP, ampliant el territori de producció a la resta del País. El problema ve quan les grans empreses del ram, que són qui solen controlar els Consells Reguladors, fan de l'excepció norma, pervertint aquests principis a la seua conveniència. Fins ara, escollir qualsevol torró etiquetat amb els segells de qualitat (Jijona/Alicante), defugint dels genèrics (blando/duro), era garantia d'optar per un producte millor, amb una autenticitat plena, on poder trobar les virtuts de l’origen i tradició que tanta fama li han donat. Però també una aposta decidida, per la que no importava pagar algun euro de més, pensant que d'alguna manera afavoríem l'economia dels nostres pobles d'interior, els de conreu de secà, tan necessaris i necessitats d'ajut des de la resta de territori més agraciat.

dilluns, 4 de març del 2024

La meua "Experiència Verema València 2024".

Ja ha passat l’Experiència Verema València 2024, com sempre amb molt que mostrar. Molt amb que sorprendre! Enguany estiguérem en un parell de tasts dels que podríem anomenar classicisme modern, fora de les rareses i divertiments pels que solem optar ací. I no va estar mal! Gens mal... De fet, hem decidit ressenyar ambdós, tot i arriscar-nos a fer un post més llarg del que solem acostumar. Així que, anem per feina, ja sense més preàmbuls:

"Los Nuevos Proyectos de la Ribera del Duero del siglo XXI". Per Alberto Tobes, responsable de Viticutura i Enología del Consejo Regulador de la D.O. Ribera del Duero.

Amb sols 42 anys d’existència -les primeres DOP ja li duien més de mig segle d’avantatge- la Ribera del Duero ha sabut posicionar-se com una zona d’un prestigi i amb gran potencial de producció, on s’elaboren bona part dels vins més reconeguts de l’Estat. Avui compten amb 325 cellers  elaboradors (dels 347 inscrits) i amb 7.400 viticultors que conreen 27.549 Ha d’una altitud mitjana de 800 msnm, on el Tempranillo (Tinta del País, o Tinto Fino) és hegemònica, ocupant un 96% del total de producció.

I què us tinc que dir jo de la Ribera, que no sapigueu?- Com diria algú que conec-. Doncs, sols tractar de resumir l’esperit del tast que ens va presentar Alberto: una sessió, que es va notar ben treballada, on l’objectiu era mostrar-nos la cara més desconeguda del que està fent-se a la DOP. Productes minoritaris de projectes incipients, o no tant; noves línies de treball;... però tots relativament actuals, amb origen en el segle del que ja en duem quasi un quart. I així, començàvem amb els vins blancs. Què sí, també en fan! Però sols des de 2019, amb l’Albillo Mayor com a varietat principal autoritzada. Cal dir que aquest cep blanc ocupava 1/3 de tota la vinya, i es va arrancar massivament a partir de 1982, amb l’obtenció de la DOP, per substituir-la per Ull de Llebre (Tempranillo).

  • Ferratus 2022. Blanc de Bodegas Cuevas Jiménez. Aromàtic, tremendament floral, amb bon pes de fruita blanca i de pinyol. D’acidesa marcada. Bon treball sobre mares, i pas just per fusta.
  • Albor de Resalte 2022. Blanc de Bodegas Resalte. Predomini d’aromes de criança, amb fusta present, però també florals i fruitosos. Entrada potent en boca. Acidesa amb potencial de guarda.
  • Nabal Rosé 2023. Rosat de Bodegas Navarro Balbás. Rosat clar molt pàl·lid (provençal). Aromes de maduixa, en una explosió varietal que ens transporta a una botiga de llepolies. Amable en boca.
  • El Gallinero Rosée 22. “ El rosado de Valdemonjas”. Color rosat, però més intens. Com també ho és en nas, on torna la maduixa, però ja més madura. Més seriós, però saborós i gastronòmic. 
  • Carmen by Comenge 2022. Rosat de Comenge Bodegas y Viñedos. Un vi parcel·lari, però més claret que rosat, tant pel color com per la seua composició, barreja de varietals blanques i negres.
  • Noroeste 2022. Tinto de Bodega Buen Camino (Pagos de Vallejo). Aromàtic, dominant la fruita negra, sobre un fons de regalèssia i matolls. Tanicitat encara agressiva, però que apunta maneres.
  • Entre Palabras 2021. Vi negre de Valdemonjas. De color intens, encara viu i blavós. Aromes de fruita negra (mores). Càrnic i complex, amb molts detalls interessants. Dens i astringent en boca.
  • Dominio de Calogía by José Manuel Pérez Ovejas 2021. Vi negre d’autor. Sense paraules! Una autèntica bogeria, on hi havia de tot, ben complementat i amb justa mesura: Aromes cremoses i llamineres, notes minerals, fruita negra ben present, fusta ben integrada, matolls,... amb balsàmics més presents en evolució. Elegant i molt rodó. Dens en boca, amb un taní masticable.
  • Las Matillas 2020. Vi negre de Dominio de Cair. Parcel·lari d’incorporació recent. Aromes de fruita en licor. Intens, amb presència de terciaris. Balsàmic i saborós. Explosió de sabors en boca.
  • Dominio Lubiano Edición Limitada 2020. Vi negre del celler homònim (Velvety Wines), en primicia. Aromes complexes i integrades. Madur i especiat. Amb tanicitat ampla i dens en boca.
  • Familia Comenge 2019. Vi negre (reserva) de Comenge Bodegas y Viñedos. Aromàtic, amb balsàmics i fusta present. Concentrat, sedós i complementari, però encara fresc, mostrant bon recorregut a l’alça. Un bon referent del classicisme i elegància de la Ribera. Molt recomanable!
  • Valdrinal SQR 2018. Vi negre d’autor (David Cuéllar) del celler homònim. De color intens. Aromàtic, especiat i balsàmic. Ample en boca, amb bona potència alcohòlica, però ben integrada.

Un tast ben interessant, sens dubte algun! Amb la capacitat de sorpresa de La Ribera...

I així, amb el bon sabor de boca encara present; cap a l’altre, igual o més il·lusionant encara:

“Ribera y Rioja, los dos grandes paisajes del Tempranillo”. Per Agustín Santolaya, director general de Bodegas Roda.

Compartia mesa amb el ponent, Juan Such, president de Verema, qui en la presentació de qui conduiria la sessió ja lloà les seues capacitats comunicatives. I així es demostrà tot seguit, mentre s’anaven servint els 6 vins negres i la sala impregnant-se d’un encisador aroma, Agustín abordà la dissertació que ens ocupava amb la tranquil·litat i mestressa dels qui es saben tota la lliçó, deixant la sala en un admirador silenci expectant.

En quan a les virtuts del Tempranillo, a nivell general, ens parlà de la seua versatilitat per oferir bons vins per a consum immediat, però també altres amb excel·lent recorregut temporal. I així, com es capaç de presentar-se elegant a La Rioja, poderós a Toro i equilibrat a La Ribera. De com aquesta varietat va ser verduc i víctima de la reconversió agrícola d’aquest últim territori, liquidant quasi tot l’Albillo Mayor (o Torrontés), i també bona part de la diversitat clonal del propi Tempranillo. En aquest sentit, ens comentà també la tasca d’investigació que duen a terme a l’empresa representada, cercant una millora constant de morfo tipus, entre els 550 detectats.

En quan a la implantació del grup empresarial a la Ribera del Duero, ara fa 15 anys, ens comentà que el motiu fou la recerca d’oferir altres alternatives de qualitat, una vegada ben assolit el projecte d’Haro. Amb menys de 2 hores de cotxe, canvia el clima, que perd la mediterraneïtat i es torna més continental, i l’altitud passa dels 450 als 800 msnm, tot amb un excel·lent gradient tèrmic, especialment a l’època de maduració. I així, es busca un perfil fresc, fugint de sobre maduracions i maceracions llargues. Per altra banda, el 20% de roure francès que fan servir a Bodegas Roda, a la Horra és del 100%. Tot seguit, començaren a desfilar, una rere altra i en vertical, els vins estel·lars d’ambdós cellers; Primer les de Ribera i després les de Rioja. Òbviament no anem a reproduir el tast que ens donaren escrit -però està a l’abast de qui ens el demane-, i sols esmentarem una breu impressió pròpia, que considerem prou il·lustrativa: 

  • Corimbo I 2015. Potència i frescor. Ample i dens.
  • Corimbo I 2016. Més amabilitat, menys concentració.
  • Corimbo I 2017. Menys expressiu, però més complex i concentrat.
  • Cirsion 2018. Elegància eterna i exotisme captivador.
  • Cirsion 2019. Plenitud i llarga vida. Interessant esperar.
  • Cirsion 2020. Subtilesa i volum. Tranquil i seriós.
  • Roda I 2021 Blanco. L’ocasió ho mereixia, i aprofitaren per presentar-nos el seu primer blanc, del celler de la Rioja, encara pendent de sortir al mercat, també com el vi just anterior. Codonys, préssecs,... Amb volum. Bona estructura y una salinitat final molt interessant.

I ací hauríem acabat! Però, rematant una feina ben feta, Agustín ens va voler fer recordar l’origen del grup empresarial: Aubocassa, el primer oli mallorquí en guanyar notorietat. En tastàrem una copa, i és delicadament fi...

Més fotos, tot seguit. I el mateix text, però enriquit amb l'opinió d'altres usuaris, a:  https://www.verema.com/foros/foro-vino/temas/1615339-experiencia-verema-valencia

dimarts, 16 de gener del 2024

#PanelVerenaAlicante. Sessió de tast 13/1/2024.

Tot seguit us presentem les ressenyes dels vins de la darrera sessió de tast del Panell Verema d’Alacant, aquesta celebrada la cerveseria Bubbles. Com sempre, podreu trobar aquests mateixos comentaris enriquits amb els d’altres usuaris ací.


MARCELINA GÓMEZ 2022. Viña Sastre. DO Ribera del Duero (90)

Amb poc més de trenta anys d’existència, el celler dels germans Sastre Gómez ja és tot un clàssic a la Ribera. Les 23 Ha. inicials ara en són 45, i a la gamma més generalista s’ha unit una altra de vins parcel·laris, però mantenint una filosofia de respecte al medi que cerca qualitat i caràcter. Tanmateix, la vocació familiar s’evidencia a l’heràldica que fan servir com emblema de marca, i també en aquest vi, com a homenatge a la matriarca.

Mono varietal, 100% Tinta del país, del que sols se’n fan 8.000 ampolles. De color frambèsia. Amb vora transparent, d’aspecte glicèric. Aromes de cirera en licor, balsàmic (anisat) i també làctic (“Palote” de maduixa). L’entrada en boca és viva, sense amagar certa complexitat.

PEQUEÑAS PRODUCCIONES CHARDONNAY 2022. Bodegas Marco Real. DO Navarra (91)

Marco Real té presència ara mateix a 8 DDOO, formant part des de 1992 del Grupo La Navarra, un conglomerat empresarial amb origen a 1831, al si de la família Belasco. 8 generacions després, a més a més de vi i patxaran, el seu port-foli s’estén a una bona mostra d’altres beuratges. “Pequeñas Producciones”, sense dir quantes ampolles, pertany a una col·lecció de mono varietals de la Finca La Pared, a la Sonsierra navarresa.

Mono varietal, 100% de Chardonnay, amb tres mesos de criança sobre les seues mares. Color entre palla i daurat, molt clar. Net i lluent. Aromes intenses de pastisseria. I fruitoses, entre cítriques i tropicals (pinya). En evolució, n’apareixen altres com de torrats, mantega i de vainilla. Saborós i fresc en boca, amb densitat mitjana i acidesa marcada, però ben equilibrat.

FINO PERDIDO. Bodegas Sánchez Romate Hnos. DO Jerez, Xérès, Sherry (92)

Amb més de dos-cents quaranta anys d’història al Marco! Què podem dir ací, en unes poques línies? I a més a més, ja us ho vàrem contar ací.

Pel que fa al vi: parlem d’una meravella de fino, ja en camí d’amontillar-se... Amb color daurat intens, lluent. Aromes de fruits secs (ametlles) i llevats. Acetaldehids, propis de la seua elaboració. Cera d’abelles... En boca, salí i lleuger, però ben sàpid i durador.

DEHESA LA GRANJA 2020. Vinos de la Tierra de Castilla y León (95)

Dehesa La Granja és una finca espectacular de demarcació zamorana, d’unes 800 Ha, on les 100 de vinya comparteixen espai amb altres conreus i explotacions agropecuàries. I per això, amb la mateixa marca, podem trobar també oli, formatge i cigrons. Pertany al grup de cellers de la família Fernández Rivera des de 1998, quan la modernitzaren amb vinya procedent de Condado de Haza.

100% Tempranillo, amb criança d’entre 12 i 15 mesos en bótes de roure americà. De color granat intens, amb capa mitjana-alta. Amb una complexitat aromàtica enorme; on podem trobar fruita molt madura i llaminera, notes balsàmiques (resina), especiades, carnoses, de cuir nou, tabac, coco... En boca, resulta saborós i amb tanicitat viva. De postgust llarg.

VÁSTAGO 2020. Bodegas El Inicio. Vinos de la Tierra de Castilla y León (94)

Amb origen a Peñafiel, a 2007, Bodegas El Inicio treballa ara mateix amb vins de quatre zones diferents. Etiquetat amb la genèrica de VTCL, del vi que avui ens ocupa podríem dir que és el zenit de tot aquest conjunt de referències. Un testimoni vital dels aprenentatges i experiències acumulades, o almenys així el defén el text que l’acompanya. El nom tampoc es queda darrere...

Cupatge de 90% de tinta de Toro, amb 6% de Petit Verdot i 4% de Garnacha criat durant divuit mesos en botes de roure francés i amb afinació posterior en foudreColor granat, amb capa mitjana-alta i llàgrima densa. Aromes de fruita negra madura, ja compotada. Mineral (tinta xinesa), balsàmic i carnós. Cuir de qualitat. Saborós. Amb entrada potent. Madur, llarg i de tanicitat noble.

JESÚS MADRAZO SELECCIÓN 2019. DO Ribera del Duero (93)

A 2017, després de mitja vida dedicada a CVNE i sent l’artífex d’algun dels seus vins més notables, Jesús Madrazo decideix iniciar un projecte propi. I així, des de Bodegas Terceto a La Rioja, però amb Territorio Luthier a la Ribera, neix aquesta selecció que amb el seu acoblament apunta a trobar un esperit harmònic. Per cert, curiosa frase èpica la que acompanya l’escut de la marca...

El cupatge de les 8.217 ampolles d’aquesta anyada és: 88% de Tempranillo, amb 10% de Garnacha i 2% d’Albillo Mayor. De color granat i capa mitjana. Complex. Complex, on destaquen aromes de fruita madura i balsàmics. Mineral, fresc i especiat. Complementari i ben equilibrat. Entrada en boca saborosa i amb tanicitat marcada. Dens, quasi mastegable.

dijous, 28 de desembre del 2023

Va de cinema! “La passion de Dodin Bouffant”

No és un tema que tractem habitualment ací, però tampoc defugim d’ell. I ahir assistíem a una estrena que considerem que paga la pena recomanar, especialment pels que ens llegiu amb vocació gastronòmica.

Traduïda al castellà com “A fuego lento”, la pel·lícula està ambientada al Pays de Loire d’acaballes del segle XIX –gastronòmicament i ja que anomenen a ambdós, just mig segle després de la mort d’Antonin Carème, i mig abans de la d’August Escoffier, quan aquest segon començava a despuntar-. I pren la relació gastro-amorosa dels protagonistes (Juliette Binoche i Benoît Magimel -fantàstics ambdós-) com a fil argumental, per fer-nos gaudir durant quasi dues hores i mitja de contemplar amb minuciositat el dur treball a una cuina de l’època; l’elaboració d’una infinitat de plats -alguns, ara receptes mítiques- i molt especialment de les converses; comentaris i reflexions apasionades per la vida i la gastronòmia, que ja voldria per a sí més d’un crític actual. Amb una imatge i tempo molt acurats, hi trobem també bones presentacions i un perfecte servei a la russa, tan enyorat ara que molts àpats es reballen al centre de la taula, en pla “ja-s’apanyareu!”. Tot enmig d'uns banquets pantagruèlics on el menjar encara era absolutament natural, i els dietistes no existien...

Esmentarem tres moments sublims, per acabar, a més a més de les imatges ja referides: la conversa gastronòmica que té lloc durant l’àpat que ofereix Eugeine al grup de gastrònoms, amb l'equivalent mirada d’ella durant el que li ofereix Dodin; les reflexions d’aquest al voltant de la tardor; i el pla seqüencia de 900º al voltant de la cuina, autèntica tercera protagonista, convertida en el cor del castell on succeeix quasi tota l’acció.

diumenge, 17 de desembre del 2023

Contra l’acadèmia! Però la que n’hi ha, ara mateix...

Ja fa anys que tot i la meua dedicació i interès per la gastronomia em resulta inversament proporcional al que em desperta l'organisme que a priori deuria ser-ne referent. I poc a poc, sembla que el temps va donant-me la raó...
L’anècdota del que ara ens ocupa la situarem el recent passat dijous 7 de desembre, al restaurant Casa Bernardi, de Benissa. La seua visita, ja pendent des de l'apertura, va acabar coincidint amb l’estrena de seua primera estrela “Michelin”, un fet que encara la feia més il·lusionant. El restaurant té sols 6 taules i és pot gaudir de la seua tranquil·litat, sempre que tots els comensals es comporten de la manera educada, que es pressuposa en aquest tipus d’establiments. I així fou, fins que ocuparen una de les taules centrals, tres senyores, acompanyades d’una adolescent. L’enrenou que es muntà fou tal, que al principi fins i tot una d’elles es veié en l’obligació de demanar-nos disculpes. I vist açò, semblava que la cosa anava a reconduir-se! Però res més lluny de la realitat... En poca estona el parloteig de l taula semblava una verdureria en dia de mercat: “Venimos de la acadèmia!”, “Trae unas hojas y boli, para tomar nota de lo que nos saqueis”, “Sujeta el Pintia así, que quiero fotografiar la botella”,... Estupidesa humana al cub! 
Ja a casa, i pensant amb el succeït, vaig parar atenció sobre la suposada acadèmia esmentada: “Serà veritat això que deien en veu alta, de l’acadèmia?; quina, la de Gastronomia?; seran càrrecs rellevants?” I al mateix temps volia imaginar la resposta, il·lús de mi! “no pot ser, els de l’acadèmia deuen ser gent educada i acostumada a saber estar, especialment en un restaurant” Però en un punt les xarxes posaren les coses al seu lloc. No calgué cercar molt. Sabeu qui era? Ni més ni menys, que la presidenta! I un parell d’amigues, també del mateix sarau. No m’ho podia creure, però això m’obria la porta a una altra qüestió: a que es dedica realment la ditxosa acadèmia, que conviden a tot arreu?
Acudint a la font, com sempre m'agrada fer, tot seguit reprodueixc un extracte del seu web, amb el meu punt de vista al respecte:
  • ACTIVIDADES. En actividades institucionales, los miembros de la Academia disfrutan los productos locales y visitan algunos establecimientos de la Comunidad Valenciana.” -I jo també!
  • “RECOMENDACIONES. A título individual, algunos académicos expresan sus opiniones y sugerencias.” - On?  Per què al web no en consta cap...
  • Respecte a la GALERIA, sols és un àlbum de fotos de la presidenta amb tot quisqui. Cap referència gastronòmica, més enllà del pur faranduleo propi!
  • “OBJETIVO. La Academia de Gastronomía de la Comunidad Valenciana, fundada en junio de 2004, se constituye como una asociación sin ánimo de lucro. El objetivo de todos sus miembros es poner en valor la increíble gastronomía de nuestra comunidad y abrirla al mundo para crear vínculos que enriquezcan nuestra cultura. Para ello, sus miembros trabajan, desinteresadamente, pues se trata de una asociación sin ánimo de lucro y cuyos académicos sostienen económicamente todas las actividades, publicaciones, premios, conferencias, colaboraciones literarias y periodísticas que realiza para así lograr sus objetivos:
  1. Investigación, práctica y disfrute de la cocina y actividades gastronómicas valencianas y de toda la oferta de la Comunidad.
  2. Cuidar y fomentar la pureza de sus tradiciones, de modo que permita una respetuosa evolución y modernidad de las mismas.
  3. Promover y difundir sus técnicas y excelencias, así como el trabajo de profesionales e instituciones relacionados con la gastronomía.
  4. Dar a conocer en la Comunidad Valenciana, España y en el extranjero sus características y aspectos más relevantes.”
I ja està! Res més! Ben escrit, o mal, això és tot el que n’hi ha. La resta de continguts no són propis. Si voleu comprovar-ho per vosaltres mateixos, la visita al seu web la podeu acompanyar a la de les xarxes del susdit ens. Podreu confirmar per vosaltres mateixos el que vinc dient ací: De forment, ni un gra! Sols fotos pròpies a tort i dret. Cap contingut que justifique alguna de les seues activitats altruistes, recomanacions acurades o objectius lloables. Com deien a un article de la Vanguardia: “Dime qué publicas en redes sociales y te diré cómo eres”.
Està clar que cadascú pot formar l’associació que li done la gana, per fer el que vulga; però si li posa “acadèmia” com a nom principal i la dota d’una pompa pseudo-institucional, almenys hauria d’actuar amb conseqüencia. O almenys així ho veig jo... I és una llàstima! Perquè altres organismes amb els que presumeixen de parentiu, sí ofereixen continguts que per ells mateixos ja en justificarien l’existència: l’estatal podia ser un exemple; també la madrilenya, ben conduïda ara per Rogelio Enríquez; la catalana, amb moltíssim material audiovisual interessant; i l’aragonesa;... Però no vull seguir, que em pose malalt sols de pensar-ho! Per què al País Valencià, en qualsevol àmbit, -i amb gent tan vàlida com tenim- sempre ha de regnar la coentor i la mediocritat, front al trellat i les coses ben fetes?
Quina condemna ens ha tocat!

dijous, 16 de novembre del 2023

Més oli!

Ara fa un any dedicàvem una sèrie de posts a l’oli, després d’haver participat a l’Encontre de La Vall de Gallinera. En ell es demanava entre altres coses un preu just per a aquest producte tan menyspreat a les nostres comarques. I sols han passat uns pocs mesos per a que haja hagut una disparada de preus a velocitat supersònica, però sembla que els motius són uns altres. Per una banda està bé! Les persones comencen a apreciar el que tenen entre mans. Però per l’altra, la pujada sembla més bé especulativa, sense que poc o gens haja beneficiat als productor.. Almenys per ara. I de fet n’hi ha oberta una investigació al respecte, per la Comisió Nacional dels Mercats i la Competència...

De tota manera -i aqueixa és la bona notícia- el fet ha propiciat un interès fins ara desconegut per tornar a plegar olives, fins i tot recuperant bancals que feia anys que no es plegaven. La setmana passada llegíem un titular en premsa que ho indicava: L’”excepcional” collita d’oliva desborda les almàsseres”. I just els mateixos dies havem tingut l’oportunitat de ser testimonis directes del fet, a Gata de Gorgos.


En pocs anys d’existència, l’almàssera d’AgroGata ha aconseguit posicionar-se a la comarca com unes instal·lacións pràctiques i de gran acollida, on dur un mateix les olives a La Marina Alta. Maquinària moderna, ben proporcionada i tractada amb eficàcia. Almenys així és la imatge que m’ha quedat d'allà. El dia que hi estiguérem l’activitat era frenètica: cotxes, furgonetes i remolcs arribaven carregats de caixons d’olives, i en poc més d’una hora ja sortien amb garrafes plenes del fruit d'aqueixa transformació.