dimecres, 26 de setembre del 2012

Des de London amb sabor (i III). Reflexions finals.

Haviem aparcat el tema londinenc, però ja toca reprendre’l i acabar-lo compartint algunes coses més amb el que ens han fet pensar:

El servei. Mai he estat partidari de les propines; pense que el cambrer és un treballador que deu tenir un sou digne en funció de la seua categoria professional, que se li suposa, i no de la generositat dels clients.
També és cert que aquesta suposada professionalitat és massa vegades anecdòtica, començant per que molts dels que treballen a prop nostre ni tan sols parlen ni entenen la llengua del país; -Però això és un altre tema!- Centrant-nos en el cas anglés, aquesta voluntarietat de propina desapareix i es converteix, agrade o no, en un servei que es paga quan es consumeix. I és que podem classificar els llocs destinats a l'hostaleria bàsicament en dos tipus: On podem fer una comanda a la barra, pagant-la i dient a quina taula estem per que ens la duguen quan estiga a punt i on ens atenen a taula, prenent nota i servint-nos tot l'àpat. En aquest segon cas, quan demanem el compte hi trobarem un càrrec del 12,5% en concepte de servei. -Però aquest pagament tampoc no es cap garantia de bon servei! I també és cert que de vegades, tot i estar avisada la clientela, s'aplica de manera discrecional.-

La taula. Molt s'ha de pujar el llistó per trobar un restaurant on facen servir mantells. Però si n'hi han són de tela i en cap cas d’aqueix subtil paper que tant fem servir per ací. -Dues flitades de llava-cristalls, una torcada i al següent!- Per altra banda, no cal que busqueu per ací servei d'endolls a les taules, o barra d'un café (com la de la foto); No el trobareu!.

L’aigua. En la mateixa línia estalviadora del que acabem de comentar, és ben habitual que al demanar aigua ens donen a triar si la volem embotellada. La de l’aixeta, a més de ben bona, és debades i si ens fixem és la que veurem servida en gerres a quasi totes taules. -A qué esperem? Cal demanar-la! La butxaca i el medi ambient ens ho agrairan...-

El vi. És ben sabut que el Regne Unit no és un país productor de vi, però sempre ha estat un gran importador i consumidor que sap apreciar-lo. Amb això i les relacions privilegiades que té amb les antigues colònies que formen la Commonwealth, l'oferta de vins de l'anomenat 'Nou món' és ben important. Tot i que hi ha molt de vi francès junt a italià i algun de La Rioja, encara resulta més fàcil trobar-ne de Sud-Àfrica, Austràlia o Nova Zelanda, p.e. I també de Chile i Argentina.
Però allà no és com als països del sud i les coses van molt mesurades; en aquest sentit no cal pensar sempre en la típica mesureta de les begudes alcohòliques, sols cal veure que un cafè curt és més barat que un llarg. Això que a priori podem qualificar com un aspecte negatiu, canvia si ens ho mirem des d’una altra perspectiva: A banda d’una botella de vi sencera, quasi totes amb tapó de rosca, són moltíssimes les opcions de demanar-ne part d’ella en els formats garafe (que ve a ser un poc més de mitja) o copa (això si, plena fins la marca). Sorprèn el fet que aqueixa comanda arriba sempre servida a ‘granel’, sense justificació alguna de que correspon a la marca triada, però si de la mesura.   

Bé, acabem de comentar quatre punts, però en podríem trobar més! Curiosament, sense que fora la nostra intenció, tots relacionats amb les despeses i el que paguem per la restauració en aquesta època d'austeritat. I vosaltres? Quins triarieu, si tinguereu opció?

dijous, 13 de setembre del 2012

Dos blancs ben recomanables

D'entre els vins blancs que hem tastat aquest estiu ens hem permès ressenyar dues referències que ens han cridat l'atenció per la seva ajustada relació qualitat/preu:



Angosto Blanco 2011. Bodegas El Angosto. D.O. València. Cupatge de Verdejo, Moscatell, Chardonnay i Riesling -Quasi res porta el diari!-. Després del gran èxit obtés fa un parell d'anys amb el negre 'Los Almendros', ara tothom ja coneix aquest celler ontinyentí o al menys ha oït parlar dell. Els abans propietaris de viver ja han assolit una primera etapa de projecció vitivinícola i han renovat l'etiquetatge, donant als seus productes un imatge menys sèria i més juganera. El mateix agosarament fa que compten amb un blanc amb tota aquesta heterogènia barreja varietal. El resultat demostra que tot pot anar bé quan es fa bé i d'ell s'aconsegueix un vi fresc i sense complicacions, apte per tot tipus de públic.
Color groc palla lluent. Aroma golosa de mel, rosa meló, pell de taronja i pera. Entrada a la boca acompanyada de restes de carbònic que ràpidament desapareixen deixant sensació de frescor. Retronassal cítric i herbaci. Sensació final d'acidesa equilibrada amb bona integració varietal.
El preu, inferior als 5€, el converteix en una opció a tenir en compte.


Llàgrimes de Trador blanc 2009. Agrícola Sant Josep. D.O. Terra Alta. Monovarietal de Garnatxa blanca fermentat en botes de roure. Tot i la mala fama dels vins de cooperativa, hi ha cada vegada més excepcions que ens poden oferir trobar grans sorpreses com aquesta; una meravella que ompli la copa de complexitat i matisos per descobrir, un vertader gaudi del vi.
Color groc daurat lluent i aspecte glicèric. Aromàtic i complexe (fruitós, especiat, golós i fortament atraient). Dens i molt saborós en boca, amb un final llarg i molt agradable, que convida a tronar-hi.
Tant per beure'l ara com per conservar-lo encara un anys o dos, a menys de 9€, ens sembla  una opció la mar de interessant, que no podem deixar fugir!


dissabte, 1 de setembre del 2012

Tast de 28/09/2012. La Chardonnay i el roure. Presentació (i eliminatòria)

Ja està ací setembre! I amb ell comença la 5ena. temporada de tast. A final de mes tindrem el que en fa 32, i a mode de introducció dediquem aquest post al tema que tractarà.
La Chardonnay és la varietat blanca més apreciada entre la mitja dotzena de les clàssicament anomenades ‘Nobles’ (Sauvignon Blanc, Riesling i Chardonnay, i Pinot Noir, Cabernet Sauvignon i Merlot). És molt fàcil de conrear, ja que suportat bé tot tipus de climes i està considerada d’entrada fàcil en el mercat internacional del vi, per la qual cosa és una varietat ben estesa; I per tot arreu s’ha intentat recrear l'èxit de les seves terres originals, Borgonya.
No està del tot clar si esdevingué per creuament d’altres o per importació, però d’aquesta última opció hi ha una versió, pot ser la més romàntica, que es fixa en investigacions que diuen que el mot "Chardonnay" tindria el seu origen en la llengua hebrea i no en la francesa; Segons aquestes, els primers en dur el vi blanc a França haurien estat els creuats des de Palestina amb el nom "Porte de Dieu", símbol de Jerusalem i traducció de l’hebreu "Shaar-adonay".
Aquesta adaptabilitat ja esmentada fa que la Chardonnay produïsca vins ben variats en tota una gamma de llocs ben diferents del planeta. A més de Borgonya, es pot trobar Chardonnay a altres zones de França i també en moltes de l’Estat Espanyol, Itàlia, Califòrnia (Napa Valley, Sonoma), Xile, Argentina, Sud-àfrica, Austràlia i Nova Zelanda.
El gra de raïm de Chardonnay és menut, rodó i adquireix un to meló quan madura. Produint un most suau, aromàtic i molt fruitós, però neutre a la vegada. Això fa que moltes de les aromes comunament associades en realitat esdevinguen d’altres influències (terroir, vinificació i criança). Els generalment més citats són la fruita fresca (plàtan, grosella negra, pera, mango, pinya, meló o poma), els fruits secs (ametlla o avellana ), els cítrics (llima o aranja), les espècies (pebre, vainilla o canyella), els aromes florals (flor de taronger, acàcia, rosa, lila, lliri, arç blanc, til·ler o mel ), la mantega fresca, les torrades o el cuir. En climes càlids, com el nostre, la Chardonnay sòl presentar poderoses aromes com la pastisseria, la mantega, l'avellana i el pa, amb l’aroma cítrica de pinyes i altres fruites tropicals.
La Chardonnay s’associa molt bé amb el roure, que molt sovint s'usa tant per la fermentació del vi com per la seva criança, adquirint al envellir qualitats de sabor i aroma ben distingits. Però tot i que els vins de Chardonnay envelleixen bé, molts i sobretot els que no han estat criats en fusta, es fan per ser beguts ràpidament.
Com a pre-tast (o pretext), donat el volum de candidats, hem tingut una eliminatòria entre els mallorquins proposats: Binigrau Chardonnay 2011, Llàgrimes de tardor 2010 de Can Coleto i Son Ramon  Blanc 2009. Tots tres són monovarietals de Chardonnay criats a terres mallorquines i fermentats en botes de roure. Després de la discutida deliberació, amb les etiquetes encara tapades, resultà guanyador el de Can Coleto. Sent el millor considerat per relació qualitat/preu el de Son Ramon.