Des de London amb sabor (i III). Reflexions finals.

Haviem aparcat el tema londinenc, però ja toca reprendre’l i acabar-lo compartint algunes coses més amb el que ens han fet pensar:

El servei. Mai he estat partidari de les propines; pense que el cambrer és un treballador que deu tenir un sou digne en funció de la seua categoria professional, que se li suposa, i no de la generositat dels clients.
També és cert que aquesta suposada professionalitat és massa vegades anecdòtica, començant per que molts dels que treballen a prop nostre ni tan sols parlen ni entenen la llengua del país; -Però això és un altre tema!- Centrant-nos en el cas anglés, aquesta voluntarietat de propina desapareix i es converteix, agrade o no, en un servei que es paga quan es consumeix. I és que podem classificar els llocs destinats a l'hostaleria bàsicament en dos tipus: On podem fer una comanda a la barra, pagant-la i dient a quina taula estem per que ens la duguen quan estiga a punt i on ens atenen a taula, prenent nota i servint-nos tot l'àpat. En aquest segon cas, quan demanem el compte hi trobarem un càrrec del 12,5% en concepte de servei. -Però aquest pagament tampoc no es cap garantia de bon servei! I també és cert que de vegades, tot i estar avisada la clientela, s'aplica de manera discrecional.-

La taula. Molt s'ha de pujar el llistó per trobar un restaurant on facen servir mantells. Però si n'hi han són de tela i en cap cas d’aqueix subtil paper que tant fem servir per ací. -Dues flitades de llava-cristalls, una torcada i al següent!- Per altra banda, no cal que busqueu per ací servei d'endolls a les taules, o barra d'un café (com la de la foto); No el trobareu!.

L’aigua. En la mateixa línia estalviadora del que acabem de comentar, és ben habitual que al demanar aigua ens donen a triar si la volem embotellada. La de l’aixeta, a més de ben bona, és debades i si ens fixem és la que veurem servida en gerres a quasi totes taules. -A qué esperem? Cal demanar-la! La butxaca i el medi ambient ens ho agrairan...-

El vi. És ben sabut que el Regne Unit no és un país productor de vi, però sempre ha estat un gran importador i consumidor que sap apreciar-lo. Amb això i les relacions privilegiades que té amb les antigues colònies que formen la Commonwealth, l'oferta de vins de l'anomenat 'Nou món' és ben important. Tot i que hi ha molt de vi francès junt a italià i algun de La Rioja, encara resulta més fàcil trobar-ne de Sud-Àfrica, Austràlia o Nova Zelanda, p.e. I també de Chile i Argentina.

Però allà no és com als països del sud i les coses van molt mesurades; en aquest sentit no cal pensar sempre en la típica mesureta de les begudes alcohòliques, sols cal veure que un cafè curt és més barat que un llarg. Això que a priori podem qualificar com un aspecte negatiu, canvia si ens ho mirem des d’una altra perspectiva: A banda d’una botella de vi sencera, quasi totes amb tapó de rosca, són moltíssimes les opcions de demanar-ne part d’ella en els formats garafe (que ve a ser un poc més de mitja) o copa (això si, plena fins la marca). Sorprèn el fet que aqueixa comanda arriba sempre servida a ‘granel’, sense justificació alguna de que correspon a la marca triada, però si de la mesura.   

Bé, acabem de comentar quatre punts, però en podríem trobar més! Curiosament, sense que fora la nostra intenció, tots relacionats amb les despeses i el que paguem per la restauració en aquesta època d'austeritat. I vosaltres? Quins triarieu, si tinguereu opció?