Visitant fa unes setmanes la
Fundació Joan Miró, al Parc de Montjuïc de Barcelona; Sabeu quin document entre
els allà exposats em va cridar poderosament l’atenció? La targeta amb el menú
del seu casament amb Pilar Juncosa, el 12 d’octubre de 1929! I és que, ben mirat, en cada menú complet podem
trobar un petit retall d’història gastronòmica, on observar distints detalls. En
aquest mateix sentit, mentre escrivim açò ha transcendit el menú del sopar de
l'última cimera de l’OTAN.
Tornant al cas que ens ocupa, parlem
d’una parella d’origen benestant i en certa manera cosmopolita, especialment per
la relació directa d’ell amb la intensitat artística de París en els seus
feliços anys 20. Com era costum, el text està en francès -cosa encara habitual en molts àmbits-. I els plats, a nivell
general, també són de la mateixa inspiració, constatant l’absència quasi completa de
referències locals. Com és ben conegut, la cuina francesa era aleshores
hegemònica i marcava el model a seguir. Els vins
però, són catalans.
Pel que fa al banquet,
s’encarregà el personal de l’Hotel Victoria, i fou servit a Villa Enriqueta, la
casa de la família Juncosa a Son Armadans, ara un barri de Palma –i sols 12 dies abans del crack del
29-. I així, ja posats en antecedents; Què us sembla si ens endinsem en els detalls
de plats i begudes del casament de l'autor del logo de l'entitat financiera més gran de l'Estat?
Cocktail “Reina Victoria”
És tracta d’un còctel que no
consta al llistat oficial de l’IBA, però que hem aconseguit rescatar d'un web especialitzat, i es faria així:
- 1 unça de
conyac
- 1 unça de
vermut dolç
- 1/4 d’unça
de triple sec (Curaçao de taronja, Grand Marnier, Cointreau,...)
Es remena tot amb gel i es boca
dins d’una copa martini. S’hi pot afegir pel servei una branqueta de canyella i
un trosset de pell de taronja.
Hors d’Oeuvre “Louis XV”
La primera part del nom correspon
a la manera francesa de referir-se a l'aperitiu, el primer plat de l'àpat
clàssic occidental.
Pel que fa a la segona, es torna
a recórrer a un nom monàrquic, ara de manera molt més inconcreta. I és que aquesta
referència, més que a un plat, engloba una època -la de Luis XV- la qual va ser
extraordinària per a la gastronomia, segons Néstor Luján. És quan succeeix la
transformació de la gran cuina feudal en una cosa més refinada, limitada a
taules més menudes amb joc de taula fi. Quan l’aristocràcia es dedica de ple a
la cuina, esforçant-se per deixar-hi empremta, fins i tot amb el seu nom. El
mariscal de Villeroi, el duc de Mirepoix, o el de Richelieu podrien ser alguns
exemples...
Consommé Georges Sand
Aquest plat és obra del prolífic
Auguste Escoffier (1847-1935). I què dir del gran Escoffier -rei dels cuiners,
cuiner dels reis-? Per anomenar sols 3 dels seus aconseguiments, podem dir que
se li atribueix la transformació de l'art de la cuina en una professió seriosa,
que va codificar la pràctica culinària existent, o que les més 5.000 receptes
del seu llibre La Guide Culinaire, base de la Belle Époque, varen
esdevenir preceptes axiomàtics i irrefutables de la cuina francesa posterior.
Com moltes altres preparacions
del seu repertori clàssic, aquesta sopa es van crear en honor d’una celebritat
contemporània. En aquest cas, la popular novel·lista que havia viscut tres
mesos a l’illa de Mallorca -quasi un segle abans-, acompanyant a Frederic
Chopin. El consomé George Sand és de peix, però du mandonguilles i porcions de
peix blanc i crustacis en barqueta. També conté, múrgoles i pa amb ous de
carpa. En fi, tot un mar i muntanya amb una lleu referència illenca.
Langouste a L’Americaine
Tant l’anècdota de la improvisació de Peters (Pierre Fraise) que donà origen a aquesta preparació, allà pel els anys 1860-70, com la disputa pel confús origen correcte del nom, són ben coneguts. I amb això, no n’hi ha dubte que estem davant d’un gran clàssic, potser el que més entre la relació que seguim.
Entrades
.JPG)
