dimecres, 9 de febrer de 2011

Temps d'hivern,... temps de CARXOFES

Vivim la millor època de l’any per menjar carxofes i us recomanem aprofitar-la, assaborint aquesta peculiar verdura d’hivern, pràcticament l’única que ha continuat conservant la seva estacionalitat natural.
Hi ha una llegenda que sembla pertànyer més a la xarxa que a la mitologia grega (de fet ni hem trobat les referències del poeta llatí Horacio Flacco a qui li s’atribueix la transcripció d’aquest relat grec del que sols hi ha constància en pàgines de temàtica gastronòmica) que diu que l’origen de la carxofa es déu a una revenja de l’enamoradís Zeus cap a la bella Cynara, a qui va embolicar en capes i capes de fulles verdes poc atractives, per tal d’ocultar per sempre el seu saborós cor.
La planta eminentment mediterrània, es diu que prové d'Egipte i que va ser molt popular a Grècia i Roma on li atribuïen propietats afrodisíaques. Però varen ser els àrabs els que van continuar amb el seu consum i de fet el seu nom en aquella llengua al-karshuf és el que ha originat els mots que utilitzen la nostra i moltes altres llengües de l'entorn per referir-se a ella. (carxofa, alcachofa, alcaucil, carciofi, artichoke, artichaut,...)
Sembla que és un aliment molt recomanat per les seves nombroses propietats: antioxidants, antiinflamatòries, digestives, que és altament diürètic, que enforteix i neteja el fetge i reduïx el colesterol. Alguns fenols de la carxofa són els que li aporten aquestes propietats, en particular, l’anomenat '''Cynarina''' que també té l'insòlit efecte de fer que el que es menge o bega després d'un mos de carxofa sàpiga '''dolç'''. Sembla que la "Cynarina" inhibeix els receptors del dolç de les nostres papil•les gustatives i quan el següent mos la retira de la llengua, els receptors comencen a funcionar de nou i notem el contrast. Així doncs, atés que distorsiona el sabor d'altres aliments, es considera que la carxofa és un acompanyament molt inadequat pel vi. -Nobody is perfect!-
Una mostra més de la importància que ha tingut la carxofa des de sempre, són les moltes festes populars que històricament li s’han dedicat i del que són exemples: el Cant que es fa a molts pobles de l’Horta o la dansa d’Algemesí. Però si mirem al panorama gastronòmic també n’he trobarem; la setmana passada, sense anar més lluny, és va celebrar la festa de la Carxofa a Benicarló, on té Denominació d’Origen Protegida. I, tal vegada siga per casualitat però, -Sabeu qui va ser la primera Reina de la carxofa a les festes que des dels anys quaranta li se fan també a Califòrnia?- Ni més ni menys que Marilyn Monroe, el mite eròtic del segle XX. La qual cosa ens fa tornar a les propietats afrodisíaques de que parlàvem al principi, i amb aquestes acabar amb l’oda que li va dedicar Pablo Neruda; ell ha sabut retratar millor que ningú la més genuïna connotació eròtica d'aquest vegetal, consistent en despullar-lo, fulla a fulla, fins a aconseguir al fi les tendres i agredolces fulles que guarda en el seu cor.
Les carxofes es podem menjar de moltes maneres, i són excel·lents des de crues a torrades la brasa, però hem triat com a referència dos dels nostres plats preferits on són protagonistes, explicant breument com els fem:

Un plat de cuina casolana tradicional “Carxofa amb calamars”; Fem un sofregit d’alls sencers amb carxofes tallades a octaus, quan canvien de color li afegim els calamars trossejats. Quan aquests estiguen fets, (el calamar ja n'he té molta però si fa falta podem afegir una miqueta d'aigua i esperar a que s'acabé) prepareu el pa... - I a mullar!-

Una especialitat d’alta cuina, convertit en un clàssic del restaurant La Finca d’Elx “Carxofes farcides amb gamba roja i gratinat d’all i oli”; No tenim la recepta original però us podem explicar com la fem nosaltres: netegem les carxofes, les bollim, les buidem i reservem. Fem un sofregit amb ceba i les gambes, al que li afegim la part tendra que hem tret a les carxofes al buidar-les. Omplim les carxofes amb la preparació anterior, napem amb all i oli i gratinem. Amb el brou de bollir les carxofes podem lligar una crema que ens serveixca de base per muntar el plat.
La pregunta ara, seria: - Qué bevem?-

2 comentaris:

  1. Jose J. Briones Vicens Una llàstima, es dels pocs aliments que no m'agraden gens. Ni torrada, ni fregida, ni bollida, ni crua... Xè, el que estic perdent-me amb tanta propietat.
    No dona igual si em menje les penques?, que si que m'agraden.
    10 febrer a les 09:00 · M'agrada
    Vicent Torres Tot i que la carxofa té més proteines, en la resta si es pareixen prou. Al cap i a la fi, parlem de parts d'una mateixa planta, o espècie. El problema de les penques és que no es poden menjar sense bollir-les abans, que jo sàpia, i la major part de les propietats s'en van amb l'aigua.
    10 febrer a les 14:37 · M'agrada
    Jose J. Briones Vicens Em reitere, una llàstima!!.
    10 febrer a les 15:25 · M'agrada

    ResponElimina
  2. Ai les carxofes... realment ens tenen el cor robat, eh?
    Moltíssimes gràcies per enviar-nos l'enllaç, tenen molt bona pinta!
    Petons
    Sandra

    ResponElimina