divendres, 21 de desembre del 2012

Què li ha passat a la ‘cacaua’?


Amb el Nadal arriba l'hora de fer pastissos, com es costum, i enguany la intenció era fer-los de cacauet; no fa massa anys els cacauets també s’empraven pels pastissos de Nadal, tot i que respectant a distància la bona reputació dels d’ametlla. Els de cacauet ocupaven el discret lloc del substitut, generalment per qui no disposava d'ametles. Ara són una raresa, una varietat de pastís que amb el pas dels anys han anat desapareixent i ja quasi sembla un mite del que tots han oït parlar però ningú ha tastat. De fet, és una de les cadenes de cerca (pastissos de cacaua) més repetida al registre d'aquest blog a Google.
-Però no podrà ser,... ens hem deixat segrestar la ‘cacaua’!- El cacauet és un producte que tot i el seu origen sud-americà s’havia instal·lat entre nosaltres des de fa molts anys (com tomaques i pebreres, p.ex.) i ja estava tan arrelat que fins i tot hi ha un grup de varietats conegut a tot el món amb el nom ‘València’. Per tant, ja podíem considerar-lo amb ple dret com un producte autòcton de les nostres hortes, i barres de bar on el platet de ‘cacaus’ és quasi un símbol identitari. Ara, sense adonar-nos, ja s'ha tornat a convertir en exòtic. I és que quasi tots els que mengem ací venen de més lluny que festucs i anacards, per posar dos exemples pareguts; ja no es crien a l’horta del nostre voltant, solen dur-los de Xina (o dels Estats Units, excepcionalment) i com és obvi no podem considerar-lo un producte de proximitat amb el que presumir fent pastissos. Ens semblaria una incoherència!
Encara que innocent, és una renuncia més entre moltes de les que anem assumint poc a poc; en qualsevol cas no podrem negar que som un poble que no és capaç ni de conrear cacauets, i els té que comprar a l'altra punta del món. Però no ens enganyem, la culpa no és pas dels llauradors sinó del conjunt de la societat com a consumidors, incapaços de veure més enllà d'uns cèntims d'Euro i apreciar l'esforç necessari per dur endavant una collita amb el valor econòmic, social i medi ambiental que suposa el recolzament de tota l'economia pròxima, i molt especialment la dels productes del camp. De tota manera, si el cacauet fóra una excepció, no passaria res; sense sortir de l'àmbit dels manufacturats alimentaris més emblemàtics del País Valencià podem dir que cada vegada més xufa de la que es fa servir per l'orxata és de importació i molts dels fabricants de torró xixonencs ja han optat pel "blando"o" duro", donant l'esquena al consell regulador i a l'ametla autòctona. - Si total,... els comprem igual!- I la cosa encara és pitjor si mirem més enllà dels productes alimentaris en general: joguets? calcer? tèxtil? productes industrials tan senzills com pot ser una simple perilla?... Encara que de vegades amagada, sempre acabem trobant a l’envàs la llegenda “Made in P.R.C.”.
Amb la ditxosa globalització avui comprem barat però la factura per la diferència ens la passaran tota junta i ja va acostant-se l'hora de liquidar-la; en definitiva, pa per avui i fam per demà! Coincidint amb les festes consumistes que s'apropen, hi ha una llista llarga de bones iniciatives encarades a potenciar un retorn del consumidor als comerços locals, i està bé,... Però el problema de fons és que quasi tots els productes a la venda es fabriquen a 10.000 km. de distància i, deixant a banda el perjudici del seu transport al medi ambient, és allà on van i es reinverteixen els vertaders beneficis. De manera que els diners ja no tornen mai més al mateix rotgle.
Bon Nadal a tots i totes!

dimecres, 12 de desembre del 2012

Magdalenes. Rebosteria casolana (X)

No us heu preguntat mai d'on ve el mot 'magdalena''? O per què hi ha un dolç amb el nom del personatge bíblic de la ciutat galilea de Magdala? Doncs encara hi ha més, Magdalena és un nom propi que dona nom a les coses més diferents que pugam imaginar; des duna església de París a una peninsula de Santander i des d''unes festes locals a una especialitat gastronòmica universal, que és el que ací ens interessa. Respecte a l'origen d'aquesta són dues les versions que circulen per la xarxa: una que atribueix l'invent a Madeleine Paulmier, que a 1755 les va fer a la ciutat francesa de Commercy per al rey de Polònia, Stanislas Leszczynski; i l'altra que lliga la seua forma inferior de petxina amb els peregrinatges del camí de Sant Jaume, on una xicota amb aquest nom les servia als peregrins.
Siga el que siga, la magdalena no és més que una espècie de pastís individual, generalment aromatitzat en llima, cuit dins d'un motlle de paper. Quasi sempre són redones, encara que també hi han de base quadrada i rectangular, anomenades 'valencianes' aquestes últimes. El cas és que són les especialitats rebosteres més lligades al desdejuni, o el berenar, donat el seu caràcter 'mullador' i d'acompanyant perfecte per un got de llet.
Si fa unes setmanes les xarxes socials ens van fer preparar codonyat, ara han estat les magdalenes; i com no podia ser d'un altra manera, d'entre totes les moltes receptes que podeu trobar per tot arreu, hem volgut respectar la de qui ens va donar la idea.


María José Company 29/11/2012
El text original de la recepta que ens ha enviat l'autora de la foto i del que en ella es mostra, a qui agraïm des d'ací la seua amabilitat, diu així:
"- 200 gr. de sucre.
- 1 tros de pell de llima.
- 2 ous.
- 230 gr. de farina
- 40 gr. de farina integral
- 170 ml. d'oli
- 170 ml. de llet
- 1 sobre de llevadura
S''ha de moldre el sucre i la pell de llima. Despres vas afegint tots els ingredients i finalment la farina. Ho mescles tot fins formar una massa.
Jo pose els 'moldes' dels flans i dins el paper de les madalenes i ho omplic fins el nivell del paper.
Ho poses al forn 20 minuts a 180 graus.
Si vols fer-les amb xocolate poses 100 gr. de xocolate en pols. Pots posar fruites seques dins o el que t'abelleixca."

Hem provat la recepta i és del tot cert que surten ben bones, amb aquesta preparació us donarà aproximadament per dotzena i mitja de magdalenes. I un últim apunt: ja sabeu que si voleu obtenir més esponjositat, heu de deixar un temps de descans a la barreja, abans de dur-la al forn. A la feina... I bon profit!

dilluns, 3 de desembre del 2012

Tast de 30/11/2012. D.O. Arribes de Duero.

Arribes és una denominació d'origen de creació ben recent (2007) que empara els vins que s'elaboren al Parc Natural d'Arribes del Duero, fronterer amb Portugal al sud-oest de Zamora i nord-oest de Salamanca. Actualment hi han inclosos 45 pobles amb una superfície total de 2500 H., de les quals 750 estan inscrites en el Consell Regulador.
El terreny comprèn un pla estret i allargat amb el conjunt de xicotetes valls originades per l'erosió del Duero i els afluents Tormes, Uces, Jovada i Águeda. La zona presenta un relleu molt accidentat, marcat pel fort encaixonament del riu i els seus afluents en el batòlit granític. En aquest marc geogràfic, la vinya es troba a altituds i exposicions ben diverses; des dels 810 m. de Fermoselle fins als poc més de 120 m. de La Fregeneda. Al mateix temps, la composició de materials geològics del sòls també és prou complexa, encara que es pot dir que principalment abunden els de textura llim-arenosa, de poc fons i molta pedregositat i es poden trobar també zones amb substrats pissarrosos. El clima també està condicionat pel relleu i per la situació en l'oest de la península, tot i que podríem dir que gaudeixen d’una espècie de microclima mediterrani, amb estius molt secs i càlids.
Varietats admeses
Principals
Autoritzades
Negres
Juan Garcia
Rufete
Tempranillo
Mencia
Garnatxa
Blanques
Malvasia
Verdejo
 Picapoll
A més a més d'aquestes, hi ha varietats de raïm que troben en Arribes la seua última zona de producció i que ara estan sent objecte de recuperació per part de la Junta de Castilla y León. Són exemples d'elles la Bruñal i la Bastardillo Chico (negres) o la Puesta en Cruz (blanca).
I anem amb els vins tastats:
Paraje de los bancales 2009. Bodegas Pastrana. D.O. Arribes. Monovarietal de Juan García amb criança de 6 mesos en bótes de roure. El d'aquesta anyada és el primer vi que va fer aquest celler. De color granat, capa alta amb la vora morada i lleugerament tèrbol. Aroma d'oliva negra amb records químics d'hidrocarbur i oli de ginebre evolucionant cap a matisos més especiats, on destacà la regalèssia i més lleugerament la vainilla. En boca resultà més bé lleuger i ajustat.
Pirita 2009. Almaroja. D.O. Arribes. Ensamblatge de Juan Garcia (70%) i altres 9 varietats més (Rufete, Bruñal, Tinta Madrid, Tempranillo, Bastardillo Chico, Bastardillo Serrano, Tinta Jeromo, Gajo Arroba i Verdejo Colorado). -Quasi res porta el diari!- Color robí cristal·lí de capa mitjana i aspecte glicèric. Destaquen els aromes balsàmics i de tabac ros, amb evolució de tofee. Variat i concentrat en boca, amb tanins encara áspres.
Terrazgo 2008. Terrazgo Bodegas de Crianza. D.O. Arribes. Barreja de Juan García, Rufete i Bruñal de vinyes de més de 60 anys amb criança en roure de 13/16 mesos. De color robí i capa molt baixa. Aromes fruitats de maduixa i més endins notes fumades. En boca resultà complementari, concentrat, ample, saborós i amb acidesa notable.
Abadengo 2006. Bodegas Ribera de Pelazas. D.O. Arribes. 100% Juan García procedent de vinyes de més 60 anys, criat en bótes durant 12 mesos. Color granat, capa mitjana i lleugerament vel·lat. Aromes de fruita roja madura, caramel i balsàmics. En boca combinava una estructura concentrada amb uns tanins amables i final llarg. El millor vi per relació qualitat/preu, per unanimitat dels assistents.
Condado de Fermosel-Transitivm Dvrii 2005. Ocellum Durii. D.O. Arribes. Cupatge de Juan García (65%) amb Bruñal, Tempranillo i Rufete. Color entre grana i robí, de mitja capa. Aroma fresca amb presencia de xocolate i notes balsàmiques. Tanins aspres que deixaven certa amargor final. 
Bruñal 2005. Bodegas Ribera de Pelazas. D.O. Arribes. Monovarietal de Bruñal criat en roure durant 12 mesos. Una raresa, ja que és l'únic existent al món fet exclusivament amb aquesta varietat autòctona d'Arribes. De color granat i amb intensa aroma de fruites rojes (cirera, maduixa, frambèsia) i de cacau. En boca resultà complementari, concentrat i amb bon volum global. Tot i que fou el millor vi de la nit, considerem que el preu sols es justifica pel concepte d'exclussivitat i no per cap característica excepcional.
En acabar el tast, es va servir un sopar on el plat principal va ser corder al forn (a l'estil castellà) però el protagonisme li'l furtà un plat de gambes, gentilesa d'un dels tastadors obsessionat en dur-li la contra al Govern amb temes d'austeritat. C'est la vie!