dissabte, 27 d’agost del 2011

L'hora del vermut

L'origen de les paraules, o etimologia, de vegades ens sorprèn amb casos d'allò més curiosos com per exemple el que avui tractem; Vermut és una paraula ja molt integrada en la nostra parla habitual, de tal manera que actualment resulta molt comú citar-nos per prendre un vermudet, però... -sabem d’on ve aqueix mot?-
El que avui anomenem vermut, referint-nos a un petit àpat de caràcter molt distés que generalment precedeix a una menjada principal, té el seu origen en el mot germànic "wermut", nom amb el qual es coneix per aquelles terres al Donzell (Artemisia Absinthium). El motiu pel qual el nom alemany d'una planta s'ha acabat incorporant al nostre diccionari modificant el seu significat original i grafia es déu a què aquesta planta constitueix un dels principals ingredients d’algunes de les begudes generalment emprades d'aperitiu (que és una altra manera d'anomenar al vermut). Anem amb les dues on resulta més notòria la seva presència:
El vermouth és un vi blanc, generalment endolcit, macerat i aromatitzat amb herbes, plantes, flors i arrels on predomina el gust i aroma, precisament d'espècies vegetals del gènere Artemisa, la qual cosa li dóna aqueixa elegància tan particular. Se li atribueix l’invent a Hipòcrates (460-370 AC), el cèlebre metge grec del jurament, i és per això que a l’edat mitjana a aquest vi d’herbes se'l coneixia com vi hipocràtic. Per molt que en l'actualitat puga semblar exclusiu del mundialment conegut 'Martini', és un producte de gran tradició en algunes de les zones de producció vinatera (òbviament no per donar sortida als millors productes). Ací no ens hem deixat seduir per la coneguda marca italiana, tot i que aquesta temporada s’hi ha vestit de D&G, i hem pres com a representatiu el que fan al celler cooperatiu de Pinell de Brai. A banda de les seves virtuts o defectes, ens ha captivat també per la seva honestedat i sobre tot pel lloc on està fet, la coneguda com ‘Catedral del vi’. Els qui la coneixeu sabreu que l’apel·latiu no és en absolut exagerat per nomenar a aquest edifici modernista projectat pel deixeble gaudinià Cèsar Martinell. El qual justifica una més que recomanable visita on podreu comprar també l'oli i vi de la D.O. Terra Alta que allí es fa.
L’altra beguda a la que ens referim és l’absenta, un aperitiu anisat que com els altres que li han pres el relleu (cassalla, pastis,...) es sol -o més bé, es solia- prendre acompanyat d'aigua. Aquesta beguda ha estat envoltada d’un cert misteri des que el moviment romàntic i bohemi d’entre finals del S.XIX i principis del S.XX la mitificaren. I és que a més a més que la manera de prendre-la ja era tot un ritual, pareix ser que a partir de certes quantitats té propietats al·lucinògenes, de tal manera que a la també coneguda com Fée Verte (Fada Verda) se li atribueix un extens anecdotari. En aquest cas, la marca més coneguda del mercat és la francesa Pernod però els pegolins i gent de les comarques properes encara tenim en ment a l'Absenta 'La Loca' fabricada per Destilerias Albo fins la passada dècada. Fa unes setmanes gaudirem de potser l'última de les oportunitats de tastar-la d'una de les escassíssimes botelles que hi han encara per ahí; resultà excel·lent, molt refrescant i deliciosa, tot i que amb una graduació de 65º és una perillosa beguda amb la que cal anar en compte. Com que ja no la podem recomanar perquè ja no existeix ni la fàbrica, us recomanarem, això si, un interessant article escrit sobre aquesta per Alfred Sala Duran en el llibre de festes pegolí d'enguany.

dijous, 18 d’agost del 2011

Temps d’estiu, … Temps de préssecs (i viatges)

Durant l’estiu poques fruites poden competir amb un bona bresquilla; temptadorament dolça però lleugerament àcida, de bell color groc ataronjat, tacte suggeridor i una aroma tan encisadora que convida a seguir gaudint-la.

Tot i que podem trobar melicotons molt bons en llocs diversos, avui parlarem dels d’Ordal, criats al Penedes en terra calcària de secà. Pels qui vulgueu tastar-los ara que encara estem en temporada, els productors organitzen un mercat a Sant Pau d’Ordals durant tots els matins de cap de setmana entre juny i agost on podeu comprar-los-els directament. A aqueix llogaret de Subirats, durant la temporada del préssec tot gira al seu voltant i hi podem trobar a més a més distintes iniciatives amb el saborós préssec d’Ordals com a protagonista que ens ajudaran a justificar el viatge.

Hem estat i a banda d’aconseguir-los tinguérem una grata experiència gastronòmica que no podem deixar de compartir ací. En la mateixa plaça Subirats, on té lloc el mercat, es troba un restaurant anomenat ‘Cal Xim’, un local de tradició familiar on Santi Amigó, l’actual propietari, demostra un domini absolut de la graella i els rostits sobre uns productes de primeríssima qualitat.
Començàvem el menjar amb l’’Amanida de préssec d’Ordal amb vinagreta de cardamom i mongeta tendra’, suau i refrescant inici de les suculències que arribarien després; ‘Fetge d’ànec fresc a la brasa amb préssec d’Ordal confitat i fet a la brasa’, ‘Hamburguesa de peus de porc i botifarra del perol amb patata al morter i xalota’ i ‘Lletons de vedella a la brasa amb xalota i rossinyols’. Uns plats carregats de sabor i respecte absolut al producte, on els acompanyants no fan més que engrandir encara més a l’ingredient principal, tres meravelles absolutes de pura melositat, tendres i sucoses per a les que resulta difícil trobar paraules amb que expressar la magnífica sensació gustativa que transmeten. Per acabar, sorbet de préssec d’Ordal i una versió ‘deconstruida’ del ‘Pastís Tatin’, també de préssec d’Ordal.
Si arribeu fora d'horari de mercat,
hi han cartells en algunes cases del poble
que us ajudaran a identificar
 fàcilment on viuen els productors
Servei atent i molt professional per part del xef i propietari, fent-nos una explicació detallada de tots els plats de la carta i facilitant-nos l’oportunitat d’eixamplar-nos en el seu tast.
Com no podia ser d’un altra manera, acompanyàrem l’àpat amb Cava, el producte que identifica la comarca, en aquest cas ‘L’imperfecte’ com a suggeriment de la casa. Però sols parcialment, perquè pels plats on hi participa el préssec d’Ordal, ‘Albet i Noya’, el productor de caves i vins amb el celler situat al mateix Sant Pau d’Ordals elabora ‘Dolç Les Timbes’ un vi dolç fet amb la varietat ‘Viognier’, especialment pensat i recomanable per combinar amb el préssec d’Ordal. –I pel Foie! Podem afirmar que és cert!-

diumenge, 14 d’agost del 2011

De paella (3). Paella de ganyes de ´baejo'

El baejo, o bacallà, en general i les seves ganyes en particular són un ingredient amb el qual surten unes excel·ents paelles. Com a mostra, la que presentem avuí on va acompanyat de creïlla i pésols tendres.

PEP, El TITO (10/06/2011)


divendres, 5 d’agost del 2011

II TROBADA DE LA TOMACA AUTÒCTONA

Des de Jesús Pobre ens ha fet partíceps de les seves festes i en elles hi ha un esdeveniment que us recomanem de manera molt especial.


Els que vulgueu saber com va anar l'any passat ho podeu trobar a http://tastatasta.blogspot.com/2010/08/temps-destiu-temps-de-tomaques.html o a la col·lecció de videos de http://www.youtube.com/user/agriculturaecologica#p/u.
La resta de l'interessant programa de festes està a http://www.jesuspobre.es/files/docs/diptic_interior_2011_08.pdf.

dimarts, 2 d’agost del 2011

10.000 visites

La numerologia fa que tornem a estar de celebració, aquesta vegada per haver superat les 10.000 primeres visites. Una vegada més, gràcies a totes i a tots els qui us deixeu caure per ací de tant en tant.
S'en recordeu quan 10.000 era el bitllet més gran que hi havia?
Un bitlletasso d'apenes 60€!

dilluns, 1 d’agost del 2011

MISTRAL. Oliva

En una fabulosa finca de tarongers de la partida Elca d’Oliva hi ha una pineda, i sota ella s’amaga una casota que s’ha anat fent gran al ritme que ha demandat el negoci que la ocupa, un restaurant que agafa el nom del vent que bufa del Noroest. No es tracta d’un restaurant gastronòmic i són molt poques les variacions de carta que es solen incloure però hi ha alguns aspectes que el fan suficientment interessant per ser ressenyat ací.
Com ja hem referit, el Mistral es troba envoltat per un entorn molt bonic que resulta especialment recomanable visitar en tres moments concrets: Qualsevol mig dia de primavera, quan el tarongerar està en flor i el seu aroma acompanya l’estada. –Si la primera vegada que hi aneu no és de dia, es probable que acabeu perdent-se pel terme-, durant les nits més fredes d’hivern quan la casota i el foc de la llar ens serviran de refugi i també en les més caloroses de l’estiu quan podrem gaudir de l’espai exterior, sota els pins. Tot i les darreres agressions arquitectòniques a l’edifici original, amb l’obertura d’una porta directa de la sala-menjador a l’exterior, l’edifici continua respirant autenticitat, la mateixa que la seva cuina on podreu trobar entre altres un variat assortiment d’arrossos, del que destaquem una saborosa fideuada, tot i que per estar feta amb espaguetis tallats resulta de complicada ingesta. -Que no us estranye si quan reserveu dinar us pregunten si ja sabeu el que demanareu: això és un bon senyal!-
A la carta hi ha, a més a més, entre els entrants alguns en forma de petits mossets que permeten autoconfigurar-se un menú 'degustació' que no existeix. Els plats principals els podríem anomenar de ‘solvència contrastada’, especialitats pròpies o amprades que amb el pas del temps han anat perfeccionant-se i que són garantia d’èxit. En la nostra darrera visita tastarem el polp amb all i pebre, el fetge d’ànec amb poma caramel·litzada i la ‘milfulles’ de corder i creïlla, tots tres molt bons però especialment els dos primers. Uns plats gens pretensiosos però que demostren honestedat amb el producte i domini de l’execució. Tot i la seva senzillesa, la carta de vins està a l’altura de la resta d’elements. D’ella beguérem un vi que cada vegada ens agrada més: Rafael Cambra 2, una barreja de Cabernets Franc i Sauvignon criada a l’idíl·lic poble de Fontanars. Servei correcte i molt amable.
En la part negativa podríem anomenar tres aspectes: les postres, on es nota el poc atreviment i on és una vertadera llàstima que no vagen una mica més enllà. A més de resultar avorrits, la presentació no és tampoc d’allò més lluïdora, el cafè que tampoc està a l’altura i els preus, que tot i no resultar excessius, no han acompanyat la tendència general de moderació experimentada en els darrers anys.