Va de cinema! “La passion de Dodin Bouffant”

No és un tema que tractem habitualment ací, però tampoc defugim d’ell. I ahir assistíem a una estrena que considerem que paga la pena recomanar, especialment pels que ens llegiu amb vocació gastronòmica.

Traduïda al castellà com “A fuego lento”, la pel·lícula està ambientada al Pays de Loire d’acaballes del segle XIX –gastronòmicament i ja que anomenen a ambdós, just mig segle després de la mort d’Antonin Carème, i mig abans de la d’August Escoffier, quan aquest segon començava a despuntar-. I pren la relació gastro-amorosa dels protagonistes (Juliette Binoche i Benoît Magimel -fantàstics ambdós-) com a fil argumental, per fer-nos gaudir durant quasi dues hores i mitja de contemplar amb minuciositat el dur treball a una cuina de l’època; l’elaboració d’una infinitat de plats -alguns, ara receptes mítiques- i molt especialment de les converses; comentaris i reflexions apasionades per la vida i la gastronòmia, que ja voldria per a sí més d’un crític actual. Amb una imatge i tempo molt acurats, hi trobem també bones presentacions i un perfecte servei a la russa, tan enyorat ara que molts àpats es reballen al centre de la taula, en pla “ja-s’apanyareu!”. Tot enmig d'uns banquets pantagruèlics on el menjar encara era absolutament natural, i els dietistes no existien...

Esmentarem tres moments sublims, per acabar, a més a més de les imatges ja referides: la conversa gastronòmica que té lloc durant l’àpat que ofereix Eugeine al grup de gastrònoms, amb l'equivalent mirada d’ella durant el que li ofereix Dodin; les reflexions d’aquest al voltant de la tardor; i el pla seqüencia de 900º al voltant de la cuina, autèntica tercera protagonista, convertida en el cor del castell on succeeix quasi tota l’acció.

Contra l’acadèmia! Però la que n’hi ha, ara mateix...

Ja fa anys que tot i la meua dedicació i interès per la gastronomia em resulta inversament proporcional al que em desperta l'organisme que a priori deuria ser-ne referent. I poc a poc, sembla que el temps va donant-me la raó...

L’anècdota del que ara ens ocupa la situarem el recent passat dijous 7 de desembre, al restaurant Casa Bernardi, de Benissa. La seua visita, ja pendent des de l'apertura, va acabar coincidint amb l’estrena de seua primera estrela “Michelin”, un fet que encara la feia més il·lusionant. El restaurant té sols 6 taules i és pot gaudir de la seua tranquil·litat, sempre que tots els comensals es comporten de la manera educada, que es pressuposa en aquest tipus d’establiments. I així fou, fins que ocuparen una de les taules centrals, tres senyores, acompanyades d’una adolescent. L’enrenou que es muntà fou tal, que al principi fins i tot una d’elles es veié en l’obligació de demanar-nos disculpes. I vist açò, semblava que la cosa anava a reconduir-se! Però res més lluny de la realitat... En poca estona el parloteig de l taula semblava una verdureria en dia de mercat: “Venimos de la acadèmia!”, “Trae unas hojas y boli, para tomar nota de lo que nos saqueis”, “Sujeta el Pintia así, que quiero fotografiar la botella”,... Estupidesa humana al cub! 
Ja a casa, i pensant amb el succeït, vaig parar atenció sobre la suposada acadèmia esmentada: “Serà veritat això que deien en veu alta, de l’acadèmia?; quina, la de Gastronomia?; seran càrrecs rellevants?” I al mateix temps volia imaginar la resposta, il·lús de mi! “no pot ser, els de l’acadèmia deuen ser gent educada i acostumada a saber estar, especialment en un restaurant” Però en un punt les xarxes posaren les coses al seu lloc. No calgué cercar molt. Sabeu qui era? Ni més ni menys, que la presidenta! I un parell d’amigues, també del mateix sarau. No m’ho podia creure, però això m’obria la porta a una altra qüestió: a que es dedica realment la ditxosa acadèmia, que conviden a tot arreu?
Acudint a la font, com sempre m'agrada fer, tot seguit reprodueixc un extracte del seu web, amb el meu punt de vista al respecte:

• “ACTIVIDADES. En actividades institucionales, los miembros de la Academia disfrutan los productos locales y visitan algunos establecimientos de la Comunidad Valenciana.” -I jo també!
• “RECOMENDACIONES. A título individual, algunos académicos expresan sus opiniones y sugerencias.” - On?  Per què al web no en consta cap...
• Respecte a la GALERIA, sols és un àlbum de fotos de la presidenta amb tot quisqui. Cap referència gastronòmica, més enllà del pur faranduleo propi!
• “OBJETIVO. La Academia de Gastronomía de la Comunidad Valenciana, fundada en junio de 2004, se constituye como una asociación sin ánimo de lucro. El objetivo de todos sus miembros es poner en valor la increíble gastronomía de nuestra comunidad y abrirla al mundo para crear vínculos que enriquezcan nuestra cultura. Para ello, sus miembros trabajan, desinteresadamente, pues se trata de una asociación sin ánimo de lucro y cuyos académicos sostienen económicamente todas las actividades, publicaciones, premios, conferencias, colaboraciones literarias y periodísticas que realiza para así lograr sus objetivos:

1. Investigación, práctica y disfrute de la cocina y actividades gastronómicas valencianas y de toda la oferta de la Comunidad.
2. Cuidar y fomentar la pureza de sus tradiciones, de modo que permita una respetuosa evolución y modernidad de las mismas.
3. Promover y difundir sus técnicas y excelencias, así como el trabajo de profesionales e instituciones relacionados con la gastronomía.
4. Dar a conocer en la Comunidad Valenciana, España y en el extranjero sus características y aspectos más relevantes.”

I ja està! Res més! Ben escrit, o mal, això és tot el que n’hi ha. La resta de continguts no són propis. Si voleu comprovar-ho per vosaltres mateixos, la visita al seu web la podeu acompanyar a la de les xarxes del susdit ens. Podreu confirmar per vosaltres mateixos el que vinc dient ací: De forment, ni un gra! Sols fotos pròpies a tort i dret. Cap contingut que justifique alguna de les seues activitats altruistes, recomanacions acurades o objectius lloables. Com deien a un article de la Vanguardia: “Dime qué publicas en redes sociales y te diré cómo eres”.
Està clar que cadascú pot formar l’associació que li done la gana, per fer el que vulga; però si li posa “acadèmia” com a nom principal i la dota d’una pompa pseudo-institucional, almenys hauria d’actuar amb conseqüencia. O almenys així ho veig jo... I és una llàstima! Perquè altres organismes amb els que presumeixen de parentiu, sí ofereixen continguts que per ells mateixos ja en justificarien l’existència: l’estatal podia ser un exemple; també la madrilenya, ben conduïda ara per Rogelio Enríquez; la catalana, amb moltíssim material audiovisual interessant; i l’aragonesa;... Però no vull seguir, que em pose malalt sols de pensar-ho! Per què al País Valencià, en qualsevol àmbit, -i amb gent tan vàlida com tenim- sempre ha de regnar la coentor i la mediocritat, front al trellat i les coses ben fetes?

Quina condemna ens ha tocat!