De fira en fira: 7a. Mostra de Vins Singulars de Vins Singulars i de Poble

Si en el post anterior parlàvem d’una fira que s’està consolidant, avui ens referim a una altra que ja ho està plenament i avança de manera imparable cap a la primera dècada: la Fira de Vins Singulars i de Poble de Jesús Pobre, a la Marina Alta, que acaba de tancar la seva setena edició.

Amb Mara Bañó, del Celler Les Freses, com ànima màter i amfitriona des de l'inici, la mostra està molt ben concebuda des del nostre punt de vista. Es desenvolupa en dues jornades ben diferenciades: el diumenge al capvespre s’obre al públic en general, mentre que el dilluns al matí està reservat als professionals.

Com en edicions anteriors, us presentem un recull d’allò que més ens ha cridat l’atenció: mitja dotzena de productes que, després de tastar-los, esdevenen opcions recomanables. Com és habitual, la nostra ruta ha estat intensa, centrant-nos en les propostes més desconegudes o en aquelles que encara no havíem provat. Esperem que pugueu aprofitar-ne les recomanacions! I us agraden...

La gamma pràcticament al complet d'Entre Lindes, un celler de la Manxa, encara molt menut, però farcit d'autenticitat i amb unes expectatives excel·lents. Just la setmana d'abans ja haviem vist els mateios vins a les prestatgeries de VINIKA, a Pego 

Amb un oli com Tossut, ja ben consolidat com a producte d'èxit, la incursió d'Hector Carrió en el món del vi no podia ser per a menys: un giró-shiraz, pur reflex de les herbes de les muntanyes de Pedreguer on es cria; i un monastrell-tintorera, tot frescor! Per alguna cosa a la Mostra no es parlava de res més...

La meua "Experiència Verema València 2024".

Ja ha passat l’Experiència Verema València 2024, com sempre amb molt que mostrar. Molt amb que sorprendre! Enguany estiguérem en un parell de tasts dels que podríem anomenar classicisme modern, fora de les rareses i divertiments pels que solem optar ací. I no va estar mal! Gens mal... De fet, hem decidit ressenyar ambdós, tot i arriscar-nos a fer un post més llarg del que solem acostumar. Així que, anem per feina, ja sense més preàmbuls:

"Los Nuevos Proyectos de la Ribera del Duero del siglo XXI". Per Alberto Tobes, responsable de Viticutura i Enología del Consejo Regulador de la D.O. Ribera del Duero.

Amb sols 42 anys d’existència -les primeres DOP ja li duien més de mig segle d’avantatge- la Ribera del Duero ha sabut posicionar-se com una zona d’un prestigi i amb gran potencial de producció, on s’elaboren bona part dels vins més reconeguts de l’Estat. Avui compten amb 325 cellers  elaboradors (dels 347 inscrits) i amb 7.400 viticultors que conreen 27.549 Ha d’una altitud mitjana de 800 msnm, on el Tempranillo (Tinta del País, o Tinto Fino) és hegemònica, ocupant un 96% del total de producció.

I què us tinc que dir jo de la Ribera, que no sapigueu?- Com diria algú que conec-. Doncs, sols tractar de resumir l’esperit del tast que ens va presentar Alberto: una sessió, que es va notar ben treballada, on l’objectiu era mostrar-nos la cara més desconeguda del que està fent-se a la DOP. Productes minoritaris de projectes incipients, o no tant; noves línies de treball;... però tots relativament actuals, amb origen en el segle del que ja en duem quasi un quart. I així, començàvem amb els vins blancs. Què sí, també en fan! Però sols des de 2019, amb l’Albillo Mayor com a varietat principal autoritzada. Cal dir que aquest cep blanc ocupava 1/3 de tota la vinya, i es va arrancar massivament a partir de 1982, amb l’obtenció de la DOP, per substituir-la per Ull de Llebre (Tempranillo).

• Ferratus 2022. Blanc de Bodegas Cuevas Jiménez. Aromàtic, tremendament floral, amb bon pes de fruita blanca i de pinyol. D’acidesa marcada. Bon treball sobre mares, i pas just per fusta.
• Albor de Resalte 2022. Blanc de Bodegas Resalte. Predomini d’aromes de criança, amb fusta present, però també florals i fruitosos. Entrada potent en boca. Acidesa amb potencial de guarda.
• Nabal Rosé 2023. Rosat de Bodegas Navarro Balbás. Rosat clar molt pàl·lid (provençal). Aromes de maduixa, en una explosió varietal que ens transporta a una botiga de llepolies. Amable en boca.
• El Gallinero Rosée 22. “ El rosado de Valdemonjas”. Color rosat, però més intens. Com també ho és en nas, on torna la maduixa, però ja més madura. Més seriós, però saborós i gastronòmic. 
• Carmen by Comenge 2022. Rosat de Comenge Bodegas y Viñedos. Un vi parcel·lari, però més claret que rosat, tant pel color com per la seua composició, barreja de varietals blanques i negres.
• Noroeste 2022. Tinto de Bodega Buen Camino (Pagos de Vallejo). Aromàtic, dominant la fruita negra, sobre un fons de regalèssia i matolls. Tanicitat encara agressiva, però que apunta maneres.
• Entre Palabras 2021. Vi negre de Valdemonjas. De color intens, encara viu i blavós. Aromes de fruita negra (mores). Càrnic i complex, amb molts detalls interessants. Dens i astringent en boca.
• Dominio de Calogía by José Manuel Pérez Ovejas 2021. Vi negre d’autor. Sense paraules! Una autèntica bogeria, on hi havia de tot, ben complementat i amb justa mesura: Aromes cremoses i llamineres, notes minerals, fruita negra ben present, fusta ben integrada, matolls,... amb balsàmics més presents en evolució. Elegant i molt rodó. Dens en boca, amb un taní masticable.
• Las Matillas 2020. Vi negre de Dominio de Cair. Parcel·lari d’incorporació recent. Aromes de fruita en licor. Intens, amb presència de terciaris. Balsàmic i saborós. Explosió de sabors en boca.
• Dominio Lubiano Edición Limitada 2020. Vi negre del celler homònim (Velvety Wines), en primicia. Aromes complexes i integrades. Madur i especiat. Amb tanicitat ampla i dens en boca.
• Familia Comenge 2019. Vi negre (reserva) de Comenge Bodegas y Viñedos. Aromàtic, amb balsàmics i fusta present. Concentrat, sedós i complementari, però encara fresc, mostrant bon recorregut a l’alça. Un bon referent del classicisme i elegància de la Ribera. Molt recomanable!
• Valdrinal SQR 2018. Vi negre d’autor (David Cuéllar) del celler homònim. De color intens. Aromàtic, especiat i balsàmic. Ample en boca, amb bona potència alcohòlica, però ben integrada.

Un tast ben interessant, sens dubte algun! Amb la capacitat de sorpresa de La Ribera...

I així, amb el bon sabor de boca encara present; cap a l’altre, igual o més il·lusionant encara:

“Ribera y Rioja, los dos grandes paisajes del Tempranillo”. Per Agustín Santolaya, director general de Bodegas Roda.

Compartia mesa amb el ponent, Juan Such, president de Verema, qui en la presentació de qui conduiria la sessió ja lloà les seues capacitats comunicatives. I així es demostrà tot seguit, mentre s’anaven servint els 6 vins negres i la sala impregnant-se d’un encisador aroma, Agustín abordà la dissertació que ens ocupava amb la tranquil·litat i mestressa dels qui es saben tota la lliçó, deixant la sala en un admirador silenci expectant.

En quan a les virtuts del Tempranillo, a nivell general, ens parlà de la seua versatilitat per oferir bons vins per a consum immediat, però també altres amb excel·lent recorregut temporal. I així, com es capaç de presentar-se elegant a La Rioja, poderós a Toro i equilibrat a La Ribera. De com aquesta varietat va ser verduc i víctima de la reconversió agrícola d’aquest últim territori, liquidant quasi tot l’Albillo Mayor (o Torrontés), i també bona part de la diversitat clonal del propi Tempranillo. En aquest sentit, ens comentà també la tasca d’investigació que duen a terme a l’empresa representada, cercant una millora constant de morfo tipus, entre els 550 detectats.

En quan a la implantació del grup empresarial a la Ribera del Duero, ara fa 15 anys, ens comentà que el motiu fou la recerca d’oferir altres alternatives de qualitat, una vegada ben assolit el projecte d’Haro. Amb menys de 2 hores de cotxe, canvia el clima, que perd la mediterraneïtat i es torna més continental, i l’altitud passa dels 450 als 800 msnm, tot amb un excel·lent gradient tèrmic, especialment a l’època de maduració. I així, es busca un perfil fresc, fugint de sobre maduracions i maceracions llargues. Per altra banda, el 20% de roure francès que fan servir a Bodegas Roda, a la Horra és del 100%. Tot seguit, començaren a desfilar, una rere altra i en vertical, els vins estel·lars d’ambdós cellers; Primer les de Ribera i després les de Rioja. Òbviament no anem a reproduir el tast que ens donaren escrit -però està a l’abast de qui ens el demane-, i sols esmentarem una breu impressió pròpia, que considerem prou il·lustrativa: 

• Corimbo I 2015. Potència i frescor. Ample i dens.
• Corimbo I 2016. Més amabilitat, menys concentració.
• Corimbo I 2017. Menys expressiu, però més complex i concentrat.
• Cirsion 2018. Elegància eterna i exotisme captivador.
• Cirsion 2019. Plenitud i llarga vida. Interessant esperar.
• Cirsion 2020. Subtilesa i volum. Tranquil i seriós.
• Roda I 2021 Blanco. L’ocasió ho mereixia, i aprofitaren per presentar-nos el seu primer blanc, del celler de la Rioja, encara pendent de sortir al mercat, també com el vi just anterior. Codonys, préssecs,... Amb volum. Bona estructura y una salinitat final molt interessant.

I ací hauríem acabat! Però, rematant una feina ben feta, Agustín ens va voler fer recordar l’origen del grup empresarial: Aubocassa, el primer oli mallorquí en guanyar notorietat. En tastàrem una copa, i és delicadament fi...

Més fotos, tot seguit. I el mateix text, però enriquit amb l'opinió d'altres usuaris, a:  https://www.verema.com/foros/foro-vino/temas/1615339-experiencia-verema-valencia

Més oli!

Ara fa un any dedicàvem una sèrie de posts a l’oli, després d’haver participat a l’Encontre de La Vall de Gallinera. En ell es demanava entre altres coses un preu just per a aquest producte tan menyspreat a les nostres comarques. I sols han passat uns pocs mesos per a que haja hagut una disparada de preus a velocitat supersònica, però sembla que els motius són uns altres. Per una banda està bé! Les persones comencen a apreciar el que tenen entre mans. Però per l’altra, la pujada sembla més bé especulativa, sense que poc o gens haja beneficiat als productor.. Almenys per ara. I de fet n’hi ha oberta una investigació al respecte, per la Comisió Nacional dels Mercats i la Competència...

De tota manera -i aqueixa és la bona notícia- el fet ha propiciat un interès fins ara desconegut per tornar a plegar olives, fins i tot recuperant bancals que feia anys que no es plegaven. La setmana passada llegíem un titular en premsa que ho indicava: “L’”excepcional” collita d’oliva desborda les almàsseres”. I just els mateixos dies havem tingut l’oportunitat de ser testimonis directes del fet, a Gata de Gorgos.

En pocs anys d’existència, l’almàssera d’AgroGata ha aconseguit posicionar-se a la comarca com unes instal·lacións pràctiques i de gran acollida, on dur un mateix les olives a La Marina Alta. Maquinària moderna, ben proporcionada i tractada amb eficàcia. Almenys així és la imatge que m’ha quedat d'allà. El dia que hi estiguérem l’activitat era frenètica: cotxes, furgonetes i remolcs arribaven carregats de caixons d’olives, i en poc més d’una hora ja sortien amb garrafes plenes del fruit d'aqueixa transformació.

L'oli d'oliva (i 4). Certificacions de garantia.

Acabem ací la sèrie dedicada a l’oli, parlant dels distintius de garantia, aqueixos amb els que es certifica la seua procedència i altres virtuts. Les Indicacions Geogràfiques -IG- (Indicació Geogràfica Protegida -IGP- o Denominació d’Origen Protegida -DOP-) són figures d’àmbit europeu que protegeixen legalment productes que deuen les seues característiques o reputació a la regió de producció, l’entorn natural i/o les habilitats desenvolupades pels productors locals. Cada IG es basa en un plec d’especificacions que cal acomplir, amb controls que ofereixen garantia de qualitat als productes acollits. Hom ja està ben familiaritzat especialment amb les DOP vitivinícoles, i potser amb les d’altres productes agroalimentaris, però no tant amb les d’oli.
I a això anem! Parlant com estem de quan especial és el que es fa a les comarques centrals, de la seua diversitat varietal, de l’arrelament com a conreu tradicional,... ben bé podríem pensar que tota aqueixa especificitat d’oli mereix protecció en el seu àmbit territorial. Però la realitat és ben diferent! Sabeu quants productes d’olis i greixos té la Unió Europea registrats ara mateix? 151. I quants d’aquests pertanyen a l’àmbit territorial de l’estat espanyol, el major productor mundial d’oli d’oliva, amb al voltant del 40% del total produït? Sols 35! Per posar la xifra en context; Itàlia, amb una quarta part de la producció espanyola, en té 51. I Grècia, amb un 20%, en té 32. Quasi igual! Òbviament, més figures de protecció són més controls, però també més garanties pel consumidor. I per suposat, més valor pels productors. O es penseu que la fama mundial dels olis italians i el seu preu elevat són sols pel disseny dels envasos? En aquest sentit, sols la rendibilitat garantirà la pervivència.

Malauradament, el cas valencià encara és pitjor: ara mateix no n’hi ha cap figura d’empara! A 2008 s’obtenia el reconeixement «Oli de la Comunitat Valenciana», del qual mai he trobat cap ampolla certificada. Finalment, el 20 de desembre passat es va publicar en el DOGV la Resolució favorable a la sol·licitud d'anul·lació d’aquest registre de DOP. Segons es justifica allà: «L’anul·lació del registre és conseqüència de la dificultat per al compliment del plec de condicions quant a la impossibilitat d’emparar olis mono-varietals i a les diferències organolèptiques de les varietats autòctones d’olives que es cultiven a la Comunitat Valenciana.» En definitiva, el que passa quan les coses es fan malament: una DOP genèrica, amb nom polític-administratiu, emprada com a marca comercial generalista que anul·la especificitats territorials. -El món a l’inrevés. Que podia eixir mal?- Catorze anys després l’oli de les nostres comarques roman com un autèntic desconegut. Tanmateix, podem seguir pregonant als quatre vents les seues virtuts, però la trista realitat és que ara per ara no té cap reconeixement institucional enfront de altres competidors europeus. Ara mateix, la llum d’esperança és que «Aceite de las Sierras de Espadán y Calderona» sembla voler obrir-se pas per acreditar-se en el llarg camí de la burocràcia europea. I igual és un bon moment perquè el del territori diànic intente agafar el mateix tren...

L'Oli d'oliva (3). La matèria primera: olives i varietats

Reprenent l'assumpte de l’oli, avui li tocarà a la matèria primera: l'oliva, fruit de l'olivera (Olea europaea L., família Oleaceae). Parlarem d'ella, però sense entrar en tecnicismes botànics. La intenció és més bé fixar-nos en la seua diversitat varietal, defugint també de reculls exhaustius amb les característiques pròpies, i organolèptiques, que pot aportar cadascuna. La idea és esmentar les varietats existents més a prop nostre, per tractar d'ajudar a crear certa familiarització amb els seus noms.

I és que,... Sabíeu que el País Valencià és el lloc més prolífic del món en densitat varietal d’olives? Quan parlem de líders en producció, sens dubte pensem en els mars d’oliveres andalusos. Però el que no resulta tan conegut és que ací ho som en diversitat. En les comarques valencianes es troba la major distribució varietal coneguda. Ben diferenciada, i procedent del llegat històric i multicultural que arrossega el nostre camp.

En base a açò, n’hi ha un estudi de la Universitat Politècnica de València i la Conselleria d'Agricultura, on s’han catalogat fins 45 varietats d'olives autòctones. A més a més d'establir el perfil fisicoquímic dels olis, l'estudi ha permès conèixer tant el rendiment industrial teòric de cadascuna de les varietats, com els seus perfils de tast. Conclou que els olis valencians, junt a la seua qualitat gran, es caracteritzen per un nivell de fruitat mitjà alt, un elevat contingut en polifenols i una estabilitat enorme envers l'oxidació. Tanmateix entre les varietats més destacades esmenten la Xanglot Real, la Canetera i la Borriolenca. I també la Serrana d'Espadà, l’Alfafara, la Blanqueta, la Vilallonga, la Callosina i la Rojal.

A més a més de la varietat, el grau de maduració del fruit també resulta determinant

No volem avançar-nos al proper post d’aquesta mateixa sèrie, que dedicarem a les certificacions de qualitat, però hem de fer referència a la Resolució que concedia la protecció transitòria a la Denominació d'Origen Protegida «Oli de la Comunitat Valenciana» per dir que s’incloïen les varietats: Mançanella Villalonga, Blanqueta, Farga, Serrana d'Espadà, Morruda, Cornicabra, Alfafara o Grosal, Xanglot Reial, Rojal, Canetera, Nana, Arbequina, Empeltre, Cuquillo, Sollana, Callosina, Llumeta, Millarenca i Borriolenca.

L'Oli d'oliva (2). Qué és? Definicions bàsiques

Reprenem això de l’oli que dúiem entre mans! I quina millor manera de fer-ho que explicant que és? Potser us semble una obvietat, però seguiu llegint i ja direu la vostra al final...

Quan parlem d’oli d’oliva, sembla que ens referim al suc d’olives, però malauradament no és així. Com ja explicàvem en la presentació d’aquesta sèrie, el seu nom és tota una paradoxa, ja que s’ha tingut que anar completant amb apel·latius diversos, sols per demostrar l’autenticitat del que és.

Com s’obté? Si tot es fa correctament; sols es recull l'oliva de vol, sana, directament de l'arbre. Es transporta a l’almàssera, amb cura de no fer-la malbé, i en menys de 48 hores s’ha d’haver processat. I ja està! Haurem obtingut oli verge d’oliva... Així s’anomena a l’obtés a partir de l’oliva mitjançant procediments mecànics, però sense la intervenció de processos químics. Es tracta de suc pur de fruita, totalment natural, sense additius ni conservants, que quan expressa la màxima qualitat en les seues característiques físiques, químiques i sensorials, és considerat oli d’oliva verge extra per un panell de tast oficial, que així ho certifica. Si no aconsegueix aquest nivell màxim de qualitat, es considera simplement oli d’oliva verge.

Oli sortint de la batedora, després de la molta. Foto: Luís Silvestre

Però si les coses no s’han fet del tot bé, es probable que en aquest tast tècnic esmentat s’hagen detectat certs defectes -potser de vegades imperceptibles per a no experts-, amb la qual cosa l’oli passa a considerar-se oli d’oliva llampant (expressió originària pel seu ús primigeni per a ser cremat en làmpades d’il·luminació). L’oli llampant no es considera apte per al consum. I per a poder-ho ser, s’ha de sotmetre a un procés químic de refinat. Així, l’oli d’oliva refinat serà un greix inodor i insípid, que necessita de l’addició d’un poc d’oli verge per poder comercialitzar-se (generalment 10%-15%, per a sabor suau; o 40%-50% per a intens). I just aquesta barreja és la que gaudeix del nom més simple: oli d’oliva. -Personalment em sembla una presa de pèl als consumidors! Però ja sabeu allò de “eso es el mercado, amigo”...-

I així, per referir-nos a l’oli de veritat, al realment bo, al més pur i de major qualitat hem de dir cada vegada els cinc mots “oli d’oliva verge extra”. Així l’estalvi lingüístic va progressivament canviant-li el nom pel del seu acròstic -en castellà- AOVE.

Resumint, CATEGORIES DELS OLIS D'OLIVA:

• Oli d'oliva Verge Extra: oli d'oliva de categoria superior, sense defectes, obtingut directament d'olives i només mitjançant procediments mecànics.
• Oli d'oliva Verge: oli d'oliva amb defectes lleugers, obtingut directament d'olives i només mitjançant procediments mecànics.
• Oli d'oliva llampant: oli d'oliva amb defectes notables, obtingut directament d'olives i només mitjançant procediments mecànics. No apte per al consum directe. I per tant, no adquirible en botigues.
• Oli d’oliva: mescles d'oli d'oliva verge amb altres olis produïts mitjançant procediments químics, com per exemple el refinat del llampant.

Acabem ja, esmentant un parell de conceptes més que també us sonaran i són interessants conèixer:

L'Oli d'oliva (1). Una mica d'història

Dit i fet! Iniciem ací la sèrie ja anunciada de posts dedicats a l’oli. I quina millor manera de fer-ho, que amb algunes curiositats històriques? Allà anem, sense més preàmbuls...

Parlar dels orígens de l’oli és remuntar-nos als de la nostra pròpia civilització, amb les precedents que s’han succeït al voltant de la mediterrània. Els grecs li atribuïen a l’olivera origen mitològic, una creació de la deessa Atenea en oferiment a la ciutat que li donà -o de la que reb- nom.

Però el seu origen veritable és remunta molt més enrere de l’època hel·lenística! Sembla que fou durant el neolític, i a terres siri-palestines, quan l’ullastre (Olea sylvestris) va ser domesticat; iniciant així el camí en que esdevindria un dels conreus llenyosos més estesos de tota la conca mediterrània. I així, els fenicis, el gran poble comerciant de l'antiguitat, va portar el conreu de l'olivera (Olea europea) a les costes del sud de la península Ibèrica, cap al segle XI aC.

Amb Roma, el consum de l'oli d'oliva arribaria als confins de l'imperi i el seu comerç es va desenvolupar com mai abans. De fet, Bètica, la província romana que ocupava bona part de l’actual territori andalús, ja va ser la principal productora durant els segles d'esplendor de l'Imperi. De fet, Andalusia continua sent-ho en l’actualitat, i a nivell mundial.

Olivera de Pego, que potser siga la més antiga del terme...

Tanmateix la importància de l’oli trasbalsava ja el seu propi ús com aliment, fent-se servir com substancia medicinal, o cosmètica. Plini, l'historiador grec, l’utilitzava com a recepta per la longevitat. I a les termes romanes es feia servir per als massatges. En les uncions de les religions orientals, l’oli era un element primordial, i així és citat repetidament a la Bíblia. De fet, actualment encara s'utilitza en vàries cerimònies religioses catòliques. -Sí! Com els altres dos components de la Tríada-.

Les poques dades existents entre la caiguda de l'Imperi Romà i l’inici de l’edat mitjana indiquen que l'olivera es continuava conreant, però principalment per a l'autoconsum, podent concloure’s que la seua extensió fins i tot va entrar en retrocés. Una tendència que es capgiraria prompte, amb la irrupció dels àrabs i la seua cultura religiosa, que limita els consums de greix animal, centrant-se en els d'origen vegetal. I amb açò, durant l’època musulmana es van realitzar avanços agrícoles nombrosos, elaborant-se també multitud de tractats i textos sobre oleïcultura. Els segles han continuat passant, però poc s’ho ha notat l’olivera, un arbre extraordinàriament longeu que s’ha perpetuat com a protagonista dels paisatges mediterranis més característics. I així ens ha arribat a l’actualitat.

Una de les mostres paisatgístiques més icòniques, que fins i tot ha estat objectiu cinematogràfic, la podem trobar als territoris del voltant del Riu Sènia, amb la comarca del Maestrat i les veïnes del nord i l’interior. Allà podem trobar un paisatge bell i ple d’autenticitat que acull la concentració d’oliveres mil•lenàries més gran del món. A diferencia dels coneguts “mars d‘oliveres andalusos”, o altres zones de conreu intensiu, en el cas valencià les oliveres solen ocupar bancals amb marges de pedra seca, que explotats adequadament i de forma respectuosa són un eficaç agent enfront de l'erosió. Un paisatge agronòmic bell de reconeixement visual gran, sens dubte molt compatible amb el seu entorn de vegades forestal, i a qui també pot ajudar a protegir.

L'Oli d'oliva (0). Encontre a La Vall de Gallinera.

Com sempre em passa quan arribe a casa, tornant d’un esdeveniment interessant, al cap bullen les idees. I dins s’enfronten les ganes de compartir-ho bé, amb el temor de no aconseguir transmetre adequadament l’esperit de l’acte viscut. Dit això, anem a intentar-ho... I parlem avui de l’encontre professional entorn l’oli d’oliva de proximitat, celebrat a La Vall de Gallinera, baix la coordinació de Pep Romany. Pantejat com un diàleg entre productors, cuiners, formadors i un auditori, que estava ple de gom a gom.

Per parlar del contingut, segurament caldria compondre un text amb algunes de les idees i conceptes vesats, però pensant-ho bé... Quina millor manera, i més fidel de fer-ho, que esmentant-ho directament, tal i com s’ha dit? Tot i el risc que les frases puguen semblar lleugerament inconnexes, ací va un recull! Unes més obvies i altres més cridaneres: “La gastronomia és ara mateix un motor enorme de desenvolupament comarcal i l’oli és precisament qui cus aqueixa oferta”; “Aquest desenvolupament, fortament implantat a la franja costanera, perd el sentit sense els paisatges agronòmics de l’interior”; “l’oli d’oliva és l’únic greix extret directament d’un fruït, sense cap procés més procés més que el mecànic”; “El desconeixement varietal de l’oli de proximitat és enorme, també pels professionals del sector”; “l’oli d’oliva permet emprar-se més vegades que cap altre, i amb més temperatura, aconseguint així fregits de millor qualitat, ja que n’absorbeixen menys”; “l’opció de diferenciació varietal és un camí de futur”; “l’oli pot ser un gran ambaixador de la taula, però s’ha presentar adequadament”; “encara persisteix una certa por al coneixement, dins del propi sector”; ”el retorn de gent jove al camp es una gran oportunitat que cal aprofitar, per recuperar també coneixements quasi oblidats”. Clar que s’ha dit moltíssim més! Però no cal allargar-nos tant. Algunes frases ja són prou eloqüents per elles mateixes, i de ben segur que a algú li faran pensar...

De la paradoxa de l’enorme desconeixement popular que existeix sobre un producte tan proper també se’n ha parlat. L'oli, tan proper, que als nostres pobles encara és pensa més en el rendiment per quilo, que en la seua qualitat. I amb això, crida l’atenció l’absència d’una cultura consumidora exigent i crítica amb un producte d’ús tan quotidià.

Arribats ací, el lectors més espavilats ja s’hauran anat adonant de l’error que he vingut reiterant intencionadament fins ara, al referir-me al producte que ens ocupa com oli d’oliva, o simplement oli. Normalment “El nom fa la cosa”. Però dins dels productes gastro-alimentaris l’oli és la gran víctima, a la que s’ha tingut que anar vestint amb més i més apel·latius, per tal de demostrat la seua bondat, fins el punt que ja és més habitual oir referir-se a ell amb l’acròstic AOVE -premium, si encara en voleu un altre més!-. I sí, en aquest escrit sols ens hem referit als verges i verges extra! I no a l’oli d’oliva. -sense més cognoms- Això que prepara amb tanta rendibilitat la indústria química, i que podeu trobar ben disfressat al lineal de qualsevol súper... Què, on està la diferència? Per a avui anem a deixar-ho ací, que l’objecte del post que acabeu de llegir era un altre. Però agafem ara mateix el compromís, d’iniciar una sèrie de posts divulgatius on podreu conèixer aquesta i moltes respostes més. Sens dubte, l’oli paga la pena. I penseu que com a consumidors: Sense formació, no pot haver exigència!

Tanquem amb el programa i amb algunes imatges més -amb els urls dels productors, per si us interessen-...

Les imatges del dinar, molt encertat també, les podeu trobar a https://www.instagram.com/vicent_torres_/