#forerosverema25. Tres dies entre les vinyes d’Utiel-Requena

Acabada la trobada d’enguany, toca fer balanç: contar com va anar, tant per conservar el record amb els assistents com per compartir-lo amb els absents.

Hi ha moments a l’any que tenen gust de retrobament, d’aromes que parlen de terra, de vinyes i d’amistat. Un d’aquests és, sens dubte, la Trobada de Foreros, una cita anual que reuneix amants del vi i apassionats de compartir les seues experiències al portal de Verema. L’edició d’enguany ens ha dut a Utiel-Requena, terra del Bobal, de les bombolles valencianes i dels únics vins de finca del nostre territori.

El primer brindis fou a la FincaHoya de Cadenas, de Vicente Gandía. El capvespre tenyia de daurat les vinyes durant el primer encontre, i l’aroma de most en fermentació ja anunciava que el cap de setmana seria intens. Entre somriures i retrobaments, vam començar la visita a aquest celler amb cent quaranta anys i quatre generacions d’història, avui dins d’una finca de 350 hectàrees des d’on elaboren milions de litres.

Acompanyats per Diego, Maxi i Carlos, recorreguérem la nau principal de dipòsits i les de criança, tastant algunes elaboracions pel camí.

Per acabar, ens desplaçàrem a la casa pairal de la finca, on s’ubica el Museu Arte en Barrica. Llàstima que ja fos de nit i no poguérem gaudir del trajecte com cal. Allà mateix ens oferiren un tast amb els seus vins: Bobal Blanco 2024, una raresa que millora en cada anyada;  Bobal Brut, la novetat que completa la gamma de la botella xata; Bobal Negro 2022, el que va iniciar aquesta sèrie de Pepe Hidalgo; Clos de Gallur 2022, un parcel·lari singular; i Clos de Gallur Black 2020, la selecció “prohibitiva” de l’anterior.

Un sopar informal, protagonitzat per la gastronomia local, tancà la visita i la primera jornada.

El segon dia, i ben solejat. Era el torn de Bodegas Hispano+Suizas i l’energia contagiosa de Pablo Ossorio, amb la promesa d’una experiència memorable. I així, la visita fou una autèntica lliçó sobre passió, detalls i autoexigència, deixant clar per què aquest projecte s’ha convertit en pocs anys en un vertader referent del vi al País Valencià. Un celler sense tradició prèvia i que s’autodefineix com a “raro”, però que, amb ambició, innovació tecnològica, experimentació i elegància “musical”, obté any rere any resultats excepcionals.

Una cosa porta a l'altra! Deixant-nos dur per la Terra Alta...

L’esdeveniment

Dos anys després, hem repetit l’experiència formatgera que ofereixen a l’hotel Les Capçades per primavera i tardor. El format és simple, però efectiu, supose que per això ja han superat les deu edicions.

En l’entorn idíl·lic del jardí de l’hotel, proposen una representació de mitja dotzena de cellers de proximitat (enguany estaven: Herència Altés, Sant Josep Wines, Altavins Viticultors, Les Vinyes del Convent, La Botera i Bàrbara Forés), quatre parelles de taules de formatges preparades amb exquisidesa i perfectament organitzades (pasta tova, premsats, internacionals i blaus) i música suau en directe per acabar de crear l’ambient idoni. A l’altre costat, prop d’un centenar d’assistents il·lusionats, tant locals com forasters.

L’hotel es troba als afores d’Horta de Sant Joan, poble amb un nucli antic declarat bé cultural d’interès nacional, al sud de la Terra Alta, a la vora del Matarranya i a les portes del Parc Natural dels Ports.

A banda d’aquests atractius, i de tot el que hem explicat dels formatges, ofereixen una programació ben nodrida d’experiències gastronòmiques de primera línia. Ara mateix, la següent que tenen anunciada és un sopar harmonitzat amb els Corpinnat de Llopart. Llàstima tindre-ho tan lluny!

L’àpat

Aprofitant l’esdeveniment explicat, ens aproparem a conéixer “l’Hort”, restaurant de l’hotel “l’Hort de Fortunyo”, quasi a tocar de l’anterior. Es tracta d’una masia del segle XVIII, recuperada amb bon criteri, on es poden contemplar elements excavats en pedra i un hort-jardí que junt a l’edificació principal creen un conjunt encisador.

El restaurant està comandat per Paula C. Loureiro i Manuel Francés, que aporten experiència i professionalitat a una cuina que dóna protagonisme als productes locals i de proximitat.

Optàrem pel menú de temporada —el curt, perquè a la nit venien els formatges— i ens sorprengué especialment el paté de carabassa rostida, amb crunchy de llavors torrades, magrana i crema de quefir a les fines herbes. Ací podeu trobar fotos amb el detall de la resta de plats.

I què beguérem? Doncs entre altres, una agosarada proposta elaborada per Andrea Miró: un ancestral de garnatxa blanca de la Terra Alta, que es comercialitza en punta. És a dir, per degorjar! Òbviament amb instruccions de com en un àmbit domèstic... sense que et tiren de casa amb un bac al carrer!

L’enoturisme

Fa més de trenta anys que vaig visitar un celler per primera vegada. Allò, que era una excentricitat aleshores, s’ha convertit avui en un pilar fonamental del negoci de molts cellers: visites programades, explicacions simplones, uns vins amb alguna cosa per rosegar i pas al següent grup. És per això que ara mateix és una activitat que solc defugir, tot i que continue cercant excepcions que em semblen interessants.

L’audàcia d’Andrea Miró, explicada abans, ja havia despertat la meua curiositat. Dit i fet: contactàrem de vesprada amb el celler —que no té oferta enoturística— i ens reberen l’endemà.

En realitat, el celler el trobareu amb el nom de Jordi Miró, al poble nou de Corbera d’Ebre (el vell fou arrasat pels bombardejos de la Guerra Civil, i tot i no tindre la fama de Belchite mereix una visita i reconeixement especials).

Ens reberen Jordi i Andrea.  Mentre ella continuava amb les seues tasques, tinguérem amb Jordi una llarga i interessantíssima conversa. Ens contà com l’afició acabà sent un negoci que exporta la meitat de la producció, que a més a més ha tingut que créixer per fer lloc a les seues dues filles, Andrea i AÏda. En mostrà les instal·lacions i ens parlà de les 20 Ha de vinya que treballen: terra ben llaurada i tractada amb respecte, sense herbicides. 

També, de com i tot semblar un celler familiar, en realitat són més aïna 3 distints, amb projectes ben personals i diferenciats, que comparteixen un mateix espai físic, distribuint-se conceptes sempre alerta de no xafar-se.

I òbviament, ens explicà amb detall les 18 referències que elaboren (a la foto teniu les 3 que vam tastar, una per grup):

•          Els 8 de Jordi (l’origen de tot): els cupatges i els procediments
•          Els 7 (de moment) d’Andrea: textures de garnatxa blanca
•          I els 3 d’Aïda: Serendipity, fruit de l’atzar

En definitiva, espenta, creativitat i coratge per fer uns vins amb ànima, que se’ns serviren ben explicats, amb la passió de qui els elabora! Moments de la vida que valen la pena...

Pelegrinatge a Eugénie-les-Bains: seguint l’empremta de Michel Guérard

El 23 de novembre de 2006 vaig assistir a una xerrada de Michel Guérard al Kursaal. Ell ja tenia 73 anys i era l'homenatjat del “VIII Congreso ‘Lo Mejor de la Gastronomia’”, quan aquests esdeveniments encara eren seriosos, i no el circ mediàtic en què han acabat convertint-se. Per a mi va ser una revelació. I des de llavors, cada viatge al sud de França l’he planificat mirant com de lluny quedava Eugénie-les-Bains. Sempre hi havia una excusa per posposar-ho, fins i tot he tingut la temptació d’anar-hi expressament. Però mai havia arribat l’ocasió... fins enguany. La notícia del seu traspàs, ara fa un any, m’ho va tornar a recordar.

Si investigueu sobre ell, trobareu un currículum ben nodrit de premis i reconeixements. Però el que més ens interessa ací és la seua consideració com a pare, impulsor o integrant del grup de fundadors de la nouvelle cuisine, el moviment que a mitjan anys setanta va sacsejar la cuina francesa i va obrir la porta a la revolució gastronòmica que vindria després. El crític Henri Gault en va resumir l’esperit amb els seus “10 manaments”:

1. No cuinaràs massa.
2. Usaràs productes frescos i de qualitat.
3. Alleugeriràs la carta.
4. No seràs sistemàticament modernista.
5. Utilitzaràs, però, allò que t'aporten les noves tècniques.
6. Evitaràs els marinats, el faisandatge i les fermentacions…
7. Eliminaràs les salses pesades.
8. No ignoraràs la dietètica.
9. No disfressaràs les presentacions.
10. Seràs creatiu.

Tornant al nostre protagonista, vull compartir una anècdota que ens va explicar i exemplifica bé com les coses de vegades tenen un origen molt més simple del que imaginem. Segons ell, l’inici de tot açò que contem, almenys pel que el concerneix, no va ser fruit d'un estudi minuciós ni d'un recorregut planificat. Res d'això! Va ser per una qüestió més simple: l'amor. Ell ja havia començat una carrera meteòrica a París, primer com a reboster i després com a cuiner. Però, a principis dels setanta, va decidir deixar-ho tot per a acompanyar la seua dona, hereva de la “Chaîne thermale du Soleil”, una empresa d’establiments termals. Junts es van establir a Eugénie-les-Bains, on ell es faria càrrec de la cuina. I en un balneari, és clar, calia oferir una alimentació d’aprimament, més lleugera i dietètica que la de l’alta cuina francesa d’aleshores.

Avui Eugénie-les-Bains (o Las Aigas en gascó) continua sent un poblet tranquil de menys de 500 habitants, amb La Prés d’Eugénie al centre: el complex fundat per Michel i Christine Guérard. Amb un hotel que integra tres edificis amb diferents estils, quatre restaurants (dos d’ells amb tres i una estrella Michelin respectivament, el d’aprimament i al que ens referirem tot seguit), una cafeteria gourmet, un spa i una escola de cuina saludable, tot envoltat de jardins impecables.

El restaurant que més ens atreia era La Ferme aux Grives, el germà “no estel·lat” però recomanat a la guia roja. Se’l descriu com un espai de cuina a vegades rústica, a vegades burgesa, d’ambient gascó i servei càlid. Una autèntica institució de més de trenta anys, presidida per una gran xemeneia que també s’empra per a cuinar. Un lloc que recorda l’escenari principal de La Passion de Dodin Bouffant: cuina de terrer i de jardí -com li diuen-, menú estacional sense carta i amb la de begudes ben senzilla. De vegades, menys és més.

Érem quatre a taula. Amb la qual cosa, a més dels aperitius, vam tastar el que segueix (ací podreu trobar més fotos dels àpats):

Quadern de viatge. Grècia 2024

Hem estat trepitjant terres gregues durant vora deu dies. D'Atenes a Metzovo i de Skòpelos a Olímpia. Grècia central, Tesalia, Illes Espòrades, la península del Peloponés, Attika... ; i de tot això ací teniu el nostre comentari, òbviament eno-gastronòmic:

Sí, allà també fa tanta calor com ací, o més! Per això resulta molt d'agrair quan et reben amb una botella, o pitxer d'aigua, a qualsevol lloc on pares. Vénen a prendre't nota ja amb l'aigua, sent aquesta una primera consumició generalment sense càrrec.

Considerada bressol de la civilització occidental, Grècia també és en bon grau la responsable de l’expansió originària del vi al voltant de la Mediterrània, i actualment una productora notable. No obstant això, l'establiment de les DDOO és relativament recent i encara es consumeix molt de vi a granel, amb la limitació de qualitat que això suposa. A més a més d'anar tastant vi del territori recorregut, assistirem a una sessió de tast comentada a Nafplio, a Karoronis Wine Shop, amb alguns vins grecs representatius, per varietat i origen: un Moschofilero de Mantinia (aromàtic i amable), un Assyrtiko de Santorini (mineral i amb caràcter), un Rosé Agiorgitiko de Nemea (agradable llepolia) i un Agiorgitiko de Nemea (fruitós i lleuger).

De la resta del periple, podríem fer menció especial d'una Malagousia del Parnàs (seca i fragant); d'un Xinomavro reserva, parcel·lari de vinyes velles, d'Amyndeon que fa Alpha Estates (complex i delicat); N'hi hagué també de varietats franceses, que en determinades zones són les predominants: un Cabernet Sauvignon-Syrah de Meteora, i un Cabernet Sauvignon-Merlot de Metsovo, però sense cap aspecte destacable. El vi de Retzina també l’havíem de tastar, però llevat de la curiositat que suposa tampoc té res més que el faça especialment atraient (més aviat al contrari). Igual que un Sparkling Rosé Limniona-Assyrtiko que tastàrem, l'únic que caigué d'aqueix estil. Més equilibrat ens semblà un Assyrtiko de Drama. Ens equivocàrem demanant un Xinomavro Rosé de Thessaloniki, que resultà ser abocat -aquestes coses també passen-. I finalment, de Creta, l’illa on produeixen el 20% del vi de tota Grècia, tastàrem un Vidiano (fresc i cítric). Com haureu vist, anàvem centrant-nos en monovarietals i terroirs, pretenent obtenir referències més clares amb què poder aprendre alguna coseta dels vins d'allà, en tan poquet temps.

Passant a l'oli, ens resultà cridanera la seua absència en quasi tots els àpats. En tenen molt i de qualitat excel·lent, a més a més que resulta evident que el fan servir per a cuinar, però sols en un dels llocs visitats el vàrem veure damunt la taula.

Verdura! Molta verdura, i bona... Amanides que surten ja molt ben guarnides. Podem destacar el bé que preparen els fongs, els cogombres, i de manera molt especial l’albergínia, amb una factura perfecta en cadascun dels plats on ens l'hem trobada, que no són pocs. També treballen molt i bé la pasta bric. Però tot i la distància, les similituds amb la nostra cuina tradicional també són evidents: O qui, en assaborir una dolmadakia no ha pensat en una pilota de putxero?

Pel que fa a la coneguda mussaca, té una història ben peculiar, i no tan tradicional com es considera, que dóna per parlar-ne... Al marge de si du creïlla, i/o tomaca, o del tipus de carn que s'empra, tothom la té com a plat emblema de la cuina tradicional grega. Però en realitat es tracta d'una tradició de menys d'un segle d'història. I si no, com podria un plat tradicional Grec, arrelat en la cuina mediterrània, dur una salsa creada a França el S XVII? En realitat la mussaca, tal com la coneixem i al marge dels precedents que puga tindre, és una creació del cuiner i divulgador gastronòmic Nikólaos Tselementés. Aquest personatge, acabat de formar a centre-Europa que va desenvolupar part del seu treball als Estats Units i ben reconegut a Grècia per les seues publicacions, se'l considera el responsable de la renovació de la cuina grega durant la primera meitat del S XX. A casa en som ben aficionats quan ve el temps de les albergines -algunes amistats ho saben bé- i sempre fem per millorar-la, motiu pel qual teníem un interés especial en anar tastant i comparant-ne. En línies generals, no és que ens hagen decebut totalment, però també és cert no hem trobat un espill on mirar...

Sobre el peix, ens encantà un plaki de bonítol menjat a vora mar. I respecte a la carn, destacar les graellades de més al nord (Meteora) i la zona de Grècia ja més balcànica (Metzovo).

DIES DE VI I FORMATGE. Entre La Terra Alta i El Priorat.

La 8a edició del Cheese & Wine, fou el detonant per a que acabarà eixint-nos una sortida enogastronòmica d’allò més apanyada. Però anem per parts! Que segur que en trobareu alguna inspradora. En qualsevol cas, nosaltres ja les havem incloses al mapa de recomanacions...

CHEESE & WINE NIGHT a LES CAPÇADES

Lluny de tractar-se d’un esdeveniment aïllat, per si us interessa per apropar-vos en futures edicions, direm que ja està plenament consolidat entre els de caire gastronòmica que s’organitzen a l’Hotel Les Capçades, d’Horta de Sant Joan. I és per això que compta amb 2 edicions cada any (abril i octubre).

La convocatòria estigué guiada pel ‘fromelier’ Javier Campo, i en ell es pogueren tastar 34 formatges. 45 kg en total, repartits en quatre taules (pasta tova, pasta dura, internacionals i blaus) i acompanyats de panets, fruits secs, confitures,... I què més? Doncs eIs 2 vins que s’havia dut cada celler dels 6 participants, tots de la DO Terra Alta: Bàrbara Fores, Celler Tarroné, Celler Bernaví, Herència Altés, Celler Batea i Venta d’Aubert. Tot, a l’entorn idíl·lic dels jardins de l’hotel i acompanyats de música en viu amb! Quasi res porta el diari...

EDETÀRIA

D’entre les experiències enoturístiques oferides per aquest celler de prestigi a la Terra Alta, havíem optat per la que anomenen “Els Nostres Tops”. Ens rebé Manette, que ens conduí per fer una passejada per les vinyes de la preciosa finca “El Mas”, contant-nos algunes curiositats. Entre elles, l’origen del celler, que el podem trobar a fa tan sols 20 anys, quan Joan Àngel Lliberia torna a la seua terra natal per fer-se càrrec de la vinya familiar. I  alhora n’adquireix altres, amb unes idees visionàries sobre la viticultura local, gens habituals en aquell moment. Per cert, el nom l’agafà del pobladors pre-romans de la zona, els íbers que habitaben bona part del sud de Catalunya i nord del País Valencià actuals, amb Llíria com a ciutat capdavantera.

El celler disposa d’unes 60ha de conreu ecològic, distribuïdes en 5 terrers diferents (Panal, Tapàs, Tapàs blanc, Còdols i Vall. I on sols treballen varietats autòctones (garnatxa blanca, garnatxa fina, garnatxa peluda i samsó). En quant als vins, compten amb 15 referències, distribuïdes en 4 famílies, segons ells mateixos les defineixen:

•     Els “Via Terra”, disfrutons i fàcils
•     Els “Via Edetana”, elegants i gastronòmics
•     Els “Edetària Selecció”, els estàndarts d’expressió varietal i de terrers
•     I “Les Nostres finques”, la singularitat i finesa dels parcel·laris

Finalment tastàrem, dels Edetària seleccció els blancs, sec i dolç. I els quatre de Finca (La Terrenal, La Pedrissa, La Genuïna i La Personal).

Podeu trobar més fotos i detalls de la finca i instal·lacions, ací mateix. 

BUIL I GINÉ

Restaurant correcte! On el més especial és la seua situació. A peu d’unes vinyes de conreu heroic, amb vistes panoràmiques espectaculars...

Que en voleu saber més? Ací teniu un reportatge fotogràfic 

CAN CASTELLNOU

Com diu la cançó: 'La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida' ¡ay, Dios!” I això és el que ens esperava a Capçanes...

Per a algú que ja fa temps que corre cellers. De tot tipus i grandària. Parlant amb infinitat de propietaris i representants, sobre els plantejaments respectius. Trobar algú amb la il·lusió de qui comença a engegar un projecte propi és tot un goig. Un regal que molt de tant en tant ens toca. I en aqueix sentit, gaudir la generositat amb que ens van rebre els germans Pepe i Ramón Castellnou, fent-nos partíceps de la seua iniciativa, sens dubte ho fou.

Els germans Castellnou representen a aqueixa part anònima de la gent que treballa la vinya, que ho ha fet des de sempre i que coneix bé tots els processos. També els de l'elaboració vitivinícola. Persones que sempre han venut la seua producció a altres, però que en aquest cas mai han perdut de vista l’esperança de crear un projecte propi. I ara, quan ja albiren resultats no molt llunyans, ens oferiren una poqueta-nit d’allò més entretinguda, compartint experiències i avanços. Tastàrem most sense acabar, pipetjàrem vi en procés, i també collites d’anys anteriors ja envasades. I la millor cosa: gaudírem de la seua il·lusió contagiosa! Molta il·lusió, honesta i propera...

Aviat obriran al públic. Seguiu-los, abans que ho facen altres. I no els perdeu de vista! Recordeu referències, ara emotives i ja ben interessants, com "La Padri", o "Les Vinyasses". De ben segur que la familia creixerà ràpid, creant-ne moltes més que oferir-nos...

SANGENÍS I VAQUÉ

El matí de diumenge havia començat bé, acomiadant-nos de Falset amb un pastís de crema de la pastisseria López, però encara milloraria: en arribar a Porrera, el ròtol del celler Sangenís i Vaqué ens convidava a entrar-hi. Dins, la Maria Sangenís estava a punt de començar una visita de grup, a la que no ens abellia acoblar-nos. L’opció fou que el seu marit es quedés amb nosaltres, presentant-nos la gamma completa del que elaboren. Vins de vinya pròpia, de les 15 Ha que tenen, distribuïdes en 3 finques: Coranya, La Cometa i Roques Llises, totes en terreny de llicorella.

I així, un rere altre, anàrem tastant-los: “Lo Coster Blanc” (garnatxa blanca i macabeu amb pas de 4 mesos per bóta), “Garbinada”(cupatge de Garnatxa i Carinyena. Jove), “Dara” (com l’anterior, però amb 1 any de criança), “Lo Bancal de Garnatxa”(mono varietal de vinya d’altitud, amb 6 mesos), “Coranya” (l’assemblatge parcel·lari, també amb pas per fusta d’un any) i “Clos Monlleó” (la mateixa barreja, però de vinya vella i amb criança d’any i mig). Un recorregut in crescendo, amb vertader èxtasi final...

RESTAURANT CELLERS DEL PRIORAT

Tocava posar punt i final. I l’escollit fou el restaurant Cellers de Gratallops! Senzill, però amb menjar ben fet, bon celler i millor atenció. Qué no és poc! El reportatge fotogràfic, si us interessa, el podeu veure ací.

Una curiositat: supose que ja coneixeu la història de la revolució recent del Priorat. I si no, us convide a llegir el compendi que publicàrem fa uns anys en aquestes mateixes pàgines. Doncs el local que ocupa aquest restaurant, i per això el seu nom, fou on establiren la botiga col·lectiva els closos que la protagonitzaren.

Des de Canàries (2/12). DO Tacoronte-Acentejo

Comencem el viatge als vins canaris ja anunciat amb la degana de les DDOOPP. Per a la primera píndola tenim Tacoronte-Acentejo, reconeguda oficialment des del 7/9/1992, la qual es troba al vessant més al nord de l'illa de Tenerife. Compta amb una extensió longitudinal d’uns 23 km i una àrea de 2.422 ha, de les que sols se’n conreen actualment unes 740. Com a tants altres indrets agronòmics, els problemes d’abandonament de bancals de conreu en bona part d’aquest territori són una constant que s’està intentant revertir desesperadament. Malgrat això, és la zona més densament cultivada de vinya a l'arxipèlag canari. Hi pertanyen els municipis de Sant Cristòbal de la Laguna, El Rosario, Tegueste, Tacoronte, El Sauzal, La Matanza de Acentejo, La Victoria de Acentejo, Santa Úrsula i Santa Cruz de Tenerife, amb la subzona d’“Anaga”. 9 municipis amb una trentena de cellers, i una producció total de raïm que l’ultima anyada fou de 1.358 tones.

Les vinyes d'aquest territori estan situades entre els 100 i els 1.000 msnm, on aprofiten bé el sol i el terreny volcànic sobre el qual es desenvolupen, ric en matèria orgànica, amb escassa proporció de calç i abundant nitrogen, fòsfor i potassi. Sol, brisa i terra volcànica al costat del mar en un clima divers, benigne i estable, són els ingredients que perfilen la personalitat dels seus vins, on el terrer sòl imposar-se a la varietat. Altres trets característics són la seua verticalitat i fragmentació de bancals, on el sistema de formació del cep tradicional és el de “rastres”, o de formes recolzades. Parlem d’una espècie de parral a un mig metre d’alçada que va suportant-se amb elements verticals, segons necessitats.

Les varietats que predominen a la DOP Tacoronte-Acentejo són la listán (tant blanca com negra) i la negramoll,. Cal dir que la Listán blanca correspon a l’evolució illenca del Palomino fino -el del xerés-. Que La Listán negra (la varietat negra més conreada a l’arxipèlag) neix del creuament entre Listán blanca i Negramoll. I que aquesta última també es coneguda com Mollar Cano, o Mulata. No obstant això, les preferents i acceptades pel plec són moltes més.

En quan als vins, estiguérem a peu de vinya a La Victoria de Acentejo amb Mª Paz Gil Díaz, enòloga del Consell Regulador (foto 1). La segona part formativa i el tast tingueren lloc allà mateix, al celler Hacienda de Acentejo, on tastàrem una mostra de vins del conjunt de cellers de la DOP. D’entre ells destaquem: “Cercado blanco 2022”, el “Tinto Maceración Carbònica de Viña Norte 2022”, “Viña Riquelas 2021” i el “Tinto Dulce 2021 Humbold”, una autèntica delícia inspirada en l’històric “Canary Wine”.

Des de Canàries (1/12). Alguna cosa més que vins....

Circumstàncies d'índole diversa no ens havien permès contar-ho ací encara, però fa ja un parell de mesos varem estar a Tenerife, fent la V edició del curs “Embajadores de Vinos Canarios”. I com en formacions anteriors, la intenció també és compartir algunes de les vivències viscudes, intentant transmetre la curiositat i interès pels productes d'allà i el seu entorn geogràfic. Això sí, aquesta vegada no serà qüestió d’un o dos posts; les illes afortunades en demanen molts més! Penseu que sols en vi, parlem d’11 denominacions d’origen, totes mereixedores dels seu propi capítol. I així, amb aquesta petita introducció encetem una sèrie on poc a poc anirem exposant-les totes, destacant també alguns vins de cadascuna, entre els més de 120 tastats.

Però parlem abans del seu oratge: sabent de les seues temperatures benignes, per maig pensavem trobar-nos-en estiuenques, com les d’ara ací. Però res més lluny de la realitat! Almenys pel que fa a la galta nord de Tenerife -la sud, que és on s'arremolinen els turistes cercant hores de sol, és un altre món-. Les corrents oceàniques propicien l’arribada dels vents alisis des del nord, i com el perfil de les illes és tan alt, els núvols arrossegats queden engabiats sobre les formacions muntanyenques, formant una gruixuda capa de núvols entre els 600 i 1800 msnm. Qualsevol que haja volat per allà, o pujat al Teide, haurà vist el fenomen. Des de dalt ho criden “Mar de nubes”. El nom, però, que rep des de baix és menys poètic: “Panza de burro”. Aquest fenomen quasi diari tempera el clima i li dona un grau d’humitat al camp molt beneficiós per a la seua fertilitat. Òbviament, aquest oratge és un tret fonamental, però també altres aspectes determinants relacionats amb la vinya que anirem coneixent: l’evolució històrica varietal -al marge de la fil·loxera que mai ha arribat-, l’origen volcànic i evolutiu del terrer, les pràctiques enològiques diferenciades,....

El mateix fenomen del mar de núvols, vist des del cim del Teide, des d'una vinya de la Vall de l'Orotava, des de la zona boscosa de la pujada al Teide per aquesta mateixa vall i des de l'avió

L'objectiu, com diem, és apropar-vos a cada DOP vitivinícola d'allà, però n’hi ha més! I seria injust no anomenar almenys els altres productes agroalimentaris que també disposen de segell diferenciador: DOP “Cochinilla de Canarias”, DOP “Miel de Tenerife”, DOP “Papas Antiguas de Canarias”, IGP “Plátano de Canarias”. I per suposat els formatges, que també mereixerien capítol a banda DOP “Queso Majorero”, de Fuerteventura; DOP “Queso Palmero”, de La Palma; y DOP “Flor de Guía”, de “Media Flor” y “Queso de Guía", del nord-est de Gran Canaria. Actualment està en tramitació la IGP “Aguacate de Canarias”. I en quant a begudes espirituoses, disposen de la IG “Ronmiel de Canarias”.

Vinoble 2022. L’excusa perfecta per tornar a Jerez (i II de II)

L’Espai expositiu i les activitats paral·leles

Què seria de Vinoble sense l’Alcázar de Jerez? Ja ho dèiem a la presentació. Resulta innegable que aquest emplaçament li dóna unes característiques especials a la mostra, que alhora dignifica els productes exposats i crea un ambient ben difícil de superar. Una convocatòria que, per altra banda, també respecta i reflexa ben bé l’esperit de vida de la ciutat amfitriona, fent una pausa a migdia per poder dinar tranquilament, i fins i tot fer la migdiada.

Una de les sales de Vinoble, durant la mostra

Gaudint d'una pausa, als jardins de l'Alcázar

En quant a les activitats paral·leles, les places dels tasts programats es varen exhaurir  ben prompte i no hi poguérem participar. Però sí a la sessió del ‘Showcooking’ del patronat de Turisme de Cádiz: “La cocina del chef del Sherry”.

Tornant a Canillo! Una vegada més...

I I amb aquesta, serà la tercera volta que parlàrem d’Andorra! A la primera ho férem del país, del seu model econòmic i de transformació, incloent-hi també algunes recomanacions gastronòmiques. A la segona ho ampliàrem amb la ressenya d’alguns àpats recomanables. I ara ho farem, parlant més en concret del veïnat de Canillo: el nucli poblacional que dóna nom a la 1a. parròquia, en l'ordre tradicional. I la més extensa de les 7 que conformen el país, amb un 25,8% del total del territori.

-Haveu vist alguna vegada el programa d’À Punt, “El meu lloc al món”?- Doncs si m’ho preguntaren a mi, probablement escolliria Canillo -amb permís de l’illa de Mallorca, clar! Però això és un altre assumpte...- Canillo ocupa el Nord-est del País dels Pirineus, i com tots els indrets d’allà, també ha sofert la turistificació massiva, ara imperant. Tot i que en certa mesura i almenys pel que fa al seu nucli poblacional homònim, ha sabut mantenir una certa autenticitat que el diferencia de la resta de l’estat -o almenys aqueixa és la impressió que m’ha transmès sempre-. Aleshores, podem dir que sense renunciar als imparables vents del mal anomenat “progrés”, han sabut reservar-se un reducte còmode on poder continuar amb un “modus vivendi” més tradicional i tranquil.

Tanmateix i per als qui no ho conegueu, no parlem d’un llogaret aïllat al bell mig del Pirineu. Això no passa a Andorra! On les instal·lacions i equipaments estan ben repartits, per garantir a totes les parròquies un cert atractiu. En el cas de Canillo, té el Palau de Gel, el rocòdrom, el museu de la moto, el mirador de Roc del Quer o la telecabina d’El Forn, per exemple. Però també, sense renunciar al seu caràcter històric: les esglésies parroquial de Sant Serni, les romàniques de Sant Joan de Caselles i de Sant Miquel de Prats; o el més modern, Santuari i Basílica Menor de Meritxell.

Pel que fa a l’oferta hotelera-gastronòmica és ben variada i ampla, com es pot supondre al tractar-se d’un centre vacacional de primer ordre, vinculat directament amb l’estació d’esquí de Grandvalira. Nogensmenys ens centrarem en el seu propi nucli i voltants, esmentant la mitja dotzena que ens resulta més recomanable, entre els que coneixem:

Eivissa! Tan prop i tan lluny...

Fa uns dies estiguérem a la major de les Pitiüses, gaudint d’aqueix encreuament entre tradició i modernitat que la fa tan especial. Coneguérem molts indrets, persones i fets relacionats amb la seua història de varis mil•lennis i ens meravellàrem amb aqueixos racons sorprenents que té per tot arreu; Dalt Vila i el Puig de Missa, les necròpolis púniques i Sa Caleta, Es Vedrà i Ses Salines, l’arquitectura popular i les torres de guaita,... i és que hi ha tant per triar!
Tanmateix la seua proximitat a la nostra costa, el contacte marítim directe des de Dénia o les incursions constants a l’RDS del cotxe fan que ens resulte molt familiar tot allò, però la barrera que suposa que aqueixes 55 milles de distància siguen nàutiques també engreixa un cert desconeixement entre ambdues parts de la mar.
Per la nostra banda, com solem fer per ací, li dedicarem especial atenció a l’aspecte gastronòmic, anomenant primer alguns plats de cuina eivissenca per recomanar després els que varem poder tastar i ens agradaren. En una primera i ràpida recerca d’especialitats de l’illa, entre les consumides de manera habitual podríem esmentar entre altres: l’amanida pagesa, el sofrit, el bullit de peix, el ventre farcit, la sobrassada, la borrida de rajada, les frites (de polp, de porc i de freixura), el guisat de peix, la tonyina a l'eivissenca, el flaó (res a veure amb el de Morella), la greixonera o les orelletes.
Cal dir que com a molts llocs invadits pel turisme de masses, la cuina internacional ha anat acaparant a bona part d’un sector hostaler que s’ha mogut entre la indefinició i l’adaptació de la forta demanda forana. No hi ha a l'illa cap establiment que destaque de manera especial sobre la resta com a restaurant creatiu o gastronòmic, però són molts els que fan una ullada sobre les preparacions tradicionals i treballen adequadament els productes locals i de proximitat amb un toc de modernitat. I ha estat a aqueixa recerca a la que ens hem dedicat aquesta vegada.

Visitàrem 'Porto Salé', en ple barri turístic de La Marina, a Eivissa, d'on podem recomanar unes excel•lents fritada de polp i greixonera.  A 'Es Rebost de Can Prats', de Sant Antoni de Portmany, coneguérem l’amanida de crostes amb amb peix sec de Formentera i el Sofrit pagès (a diferència del frit mallorquí, aquest va molt  menys especiat i la carn es sofregeix una vegada cuita), també molt recomanables ambdós plats i el lloc en si mateix; autèntic, honest i de tracte molt proper. L’àpat que es presentava com el més gastronòmic de tots tres fou a l’encisador restaurant de Sant Agustí des Vedrà, 'Can Berri Vell', però acabà sent el més contradictori ja que després d’un inici meteòric amb els ‘Raviolis farcits de botifarreta dolça amb salsa de ceps’, els ‘Ous estrellats amb sobrassada i un revoltim de bolets silvestres’ i el ‘Polp a la graella amb patató saltat amb romaní i romesco de taronja’-a quin millor?- arribà una ’Rajada amb gazpachuelo de safrà i pa de verdures torrades i moraduix’ que inexplicablement ens varen servir en evident mal estat. De fet el cambrer, no es va estranyar gens quan els la tornàrem. Però el mal ja estava fet, i ni el seu golós ‘Flaó en dues versions’ ens va fer oblidar el mal tràngol. Al final del sopar s’acostà Vicent Tur, el cap de sala, més que per disculpar-se per descarregar tota la responsabilitat sobre el peixater... No cal més comentaris!
I pel que fa als vins, a Eivissa els ha passat una mica com amb la gastronomia, després d’anys d’oblit ara intenten recuperar la viticultura local, però en aquest producte amb varietats emprades. En tastàrem un parell dels de Can Rich, d'entre els quals volem destacar el blanc, fet de Malvasia i Monestrell.
El que sí estat sempre i continua ben present és la tradició licorera de l'illa, amb les Herbes i la Frígola. Vegeu el bell contrast de color d'ambdues a les fotos que segueixen:

Ísland (3 de 3)

I amb aquest post tanquem la trilogia islandesa. Potser siga una mica diferent a la resta d'ací per la temàtica tractada, però... -"No sólo de pan vive el hombre"!- El primer fou de generalitats alimenticies, el segon de recomanacions gastronòmiques i el d'avuí, com ja estava anunciat, és un recull fotogràfic amb la cinquantena d'imatges que més ens han agradat d'entre totes les dutes d'allà. 

Ísland (2 de 3)

Continuant amb el que anunciàvem al post precedent, i ja centrant-nos en la restauració visitada de Reykjavík, cal començar dient que la seua elecció va tindre que ser més intuïtiva, i per tant més erràtica, que de costum. Tot i la gran quantitat d'oferta existent, les guies que hi han són més turístiques que gastronòmiques i ací no arriben els inspectors de la Michelin. -Això sí!- Varem intentar defugir del llocs de turisme de masses i també dels que serveixen espècies amenaçades com a plats típics islandesos, però sense deixar de cercar productes i cuina islandesa i nòrdica de qualitat.

El primer encontre amb la restauració local, a banda de l'entrepà de l'avió, tingué lloc només arribar i fou al “Friðrik V". Aquest local està regentat per Friðrik Valur Karlsson, ajudat amb gran professionalitat per la seua família al complet. Ací les opcions es limiten a un menú de tres plats i un altre de cinc, canviants i a priori desconeguts per al comensal. De fet, amb el document de reserva telemàtica demanen que es manifesten possibles al·lèrgies o restriccions alimentàries. En aquest restaurant es practica un radicalisme absolut en l'elecció dels productes locals que conformen el menú, fins al punt de tenir un xicotet mapa de l'illa damunt la taula on s'assenyalen en cada servei els llocs d'origen de cada un dels productes que conformen el plat. –Una actitud magnífica! Des del nostre punt de vista- Entre les sorpreses que acompanyaven els plats del menú triat, ens agradà especialment la taceta (a mode de tallat) de sopa de marisc amb nou moscada i entre els propis plats: el lluç amb ravioli de fongs, llagostí i amanida cruixent fou memorable, i el gelat de rosa amb cardamom, moka amb fruites roges, pètals de flors i coulant de xocolate, bonic i ben complementat. En definitiva, cuina moderna i elegant amb el característic toc de distinció nòrdica, però compromesa amb els productes autòctons i de temporada. Per cert, l'aigua gratuita i de molta qualitat, com és comú a tota l'illa.

Qui ens segueix, sabrà que no ens solem parar a comentar aquells llocs que no ens satisfan suficient, estalviant comentaris negatius i simplement no parlant d’on no s’ho val la pena, però no podem evitar fer ací una petita excepció fruit d'un sopar decepcionant. 'Dill', és un restaurant també cèntric de Reykjavík inspirat en el Noma, de Copenhagen, per l’amistat entre els seus xefs respectius (Gunnar Karl Gislason i René Redzepi), fet que va despertar el nostre interés. I de fet, a nivell estètic així és, amb aqueix aspecte entre campestre i urbà. Però res més enllà, les expectatives no s’acompliren i ens trobàrem amb una proposta culinària en forma de menú degustació de petits àpats que més que imaginatius, ens paregueren experimentals. I tots en porcions excesivament curtes i espaiades, sense res especialment sorprenent ni destacable.

Tornant ja a un lloc més informal que els dos d'abans, però que si que ens agradà molt, parlarem del ‘Forréttabarin’. Un local sense pretensions, on igual es pot prendre una copa que gaudir d’un saborós àpat. Allà ens trobàrem amb uns plats (almenys els tastats) plens d'honestedat, però també amb una bona dosi d'ossadia, i per tant ben interessants. En tastàrem quatre, a quin millor: salmó de fumat intens amb creïlla rostida i iogurt de wasabi; sopa tangy de llagostins ‘a la Robert`; clòtxines locals guisades amb vi, nata i porro (un clàssic local); i el lluç i cansalada magrosa de porc amb puré d’arrels d’àpi. Així que queda també assenyalat com a una bona recomanació...

L’última parada que comentem és la d’un dels imprescindibles cafès de Reyjavík: 'Sandholt Bakery', en aquest cas també amb excel·lent mostrari de pastisseria. Un d'aqueixos espais d’atractiu intrínsec i difícil d’explicar, però on hom pot deixar passar les hores lentament mentre gaudeix de les diverses especialitats, o d'una beguda calenta mentre veu pel finestral com passegen les demés persones per fora, o -perquè no?- amb un llibre a la ma, com el que també us proposem més avall.

Ísland (1 de 3)

Camí de tornada d’Islàndia, aprofitem les hores del vol per començar a bastir un escrit amb el qual tractar de compartir aquells aspectes de la vesant gastronòmica que ens han resultat més interessants durant la nostra estada la Illa 'del Foc i el Gel'. Tot i això, en aquest cas considerem que paga la pena fer abans una breu introducció sobre aspectes generals de la gastronomia islandesa, i pot ser també una entrada sols gràfica amb algunes de les millors imatges que hem pogut prendre, així que ací va la primera part!

Molt sovint, el primer contacte gastronòmic
 amb els productes d'un país es té dalt de l'avió.

Pel poc que es coneix ací de la Illa de l'Atlàntic Nord, podríem pensar que allà s'alimenten bàsicament de baejo. -Però no! Com moltes vegades els tòpics no solen ser més que això.- Tot i que el peix sí és la base fonamental dels seus hàbits alimenticis, i que pesquen bona part del bacallà que es captura al món, no se’n mengen molt més de l’1% del que agafen. Efectivament, la pesca ha estat i continua sent el principal sector econòmic del país però almenys aquesta espècie no l'hem vista en cap carta dels restaurants per on hem passat. Sí hi ha, i molt bons per cert, altres tipus de peix com lluç, salmó (fumat, en cru o guisat), truita àrtica, 'eglefino', 'halibut' i altres especies més desconegudes per nosaltres, presentades de moltes de les formes possibles. Crida l’atenció el peix sec (que no salat) que venen embossat per tot arreu, com a mena d’snack, i el cridaner, i més difícil de trobar, hákarl (tauró curat), però tinguem en compte que tot açò és per la necessitat que han tingut de desenvolupar al llarg dels segles de subsistència en les dures condicions de l'illa, tot un ventall de tècniques per a la durabilitat d'aquests aliments pereceders.

'Fiskisúpa' (sopa de peix). Aquesta és de Langaholt, un lloc remot prop
 de la mar a la península d'Snæfellsnes, però n'he trobareu per tot arreu.

Pel que fa a la carn, l'illa està plena d'ovelles (i en menor mesura també de cavalls i vaques) i per tant aquesta és la que més s'ofereix enlloc. Per altra banda, si consultem informació sobre plats típics islandesos de carn, potser ens cride l'atenció la col·lecció gran de plats fets amb les vísceres del corder, i en especial el seu cap. Tot açò esdevé d'una època històrica on la fam colpejava sense pietat als habitants d'aquesta illa amb escassos recursos alimenticis, obligant-los així a aprofitar tot el que era potencialment menjable.

Continuant amb els productes carnivors, també es conegut el consum d'espècies avui amenaçades d'extinció (com puffin i/o balena), però al mateix temps tampoc es cert que hi haja un consum generalitzat, i de fet la major part d'aquests productes 'exòtics' se la mengen els turistes encuriosits. En definitiva, que cap d'ells (que són dels que més en parlen les guies turístiques) són de consum diari pels islandesos en general, encara que sí és cert que solen formar part dels àpats consumits durant la cel•lebració de Þorri (festa anual d'arrel vikinga).

Algunes de les especialitats locals esmentades ací.

Pel que fa als productes que si es consumeixen de manera habitual: ja hem parlat del peix sec, però hi ha també els làctics skyr i súrmjólk (presos sols, amb cereals, fruites roges o fruits secs), les llepolies de regalèssia són una constant, la cervesa local (Einstök, Víking, Gull, Kaldi,...) excel•lents totes les que hem tastat en varietat i en sabor, les omnipresents sopes (més bé cremes) de peix, els productes de pastisseria amb farina de sègol o d’altres orígens ben diversos, el xocolate, algunes algues, les arengades crues preparades amb diferents salses i les clòtxines com a més comuna de les preparacions de la mar en calent. 'Brennivín' literalment significa vi ardent, però amb aqueix nom es coneix a un destil·lat de creïlla aromatitzat amb comins, considerat com la beguda nacional i més conegut amb l'enigmàtic nom de 'La Mort Negra'.

Les pastisseries-café són de parada obligatòria, i les especialitats (dolces i salades) irressistibles.
Aquesta espècie de magdalena és de Sandholt, a Laugavegur, en ple centre de Reijavik.

No podem acabar amb aquestes generalitats sense parlar també de la forta implantació de la cultura 'fast food' estadounidenca, en especial pel que fa als Hot-Dog, herència (junt a les plaques ondulades de les cases) dels anys de forta presència allà de l'exercit d'USA. Però malgrat açò, i com que és una terra de forts contrasts, podem dir al mateix temps que aquest fet no es cap renuncia envers els productes propis. Els islandesos ens han semblat un poble satisfet de la seua tradició i idiosincràcia, aspectes que mostren amb orgull, que fan i deixen fer, alhora que també són molt amables amb els visitants. El que no accepten bé són les ingerències (foranies o no) en assumptes propis. -Econòmicament també ho han demostrat, amb la seua exemplar gestió i sortida de la crisi!-