De cellers (tardor 2013). Chozas Carrascal, i Requena.

Fa unes poques setmanes tingué lloc la 'II Visita a cellers' programada pel grup de tast i corresponent a la tardor de 2013, que ens dugué a Chozas Carrascal. El post que els dedicàrem l'estiu passat encara està ben recent i per tant no hem volgut repetir-nos en comentaris, de manera que al d'avui li hem donat una vesant més visual, i ajudats per tres dotzenes de fotos que prenguérem durant el dia de la visita us la mostrem a continuació.

La Finca

Entrada a la finca de Chozas Carrascal, a San Antonio de Requena

Poc a poc els visitants anàrem arribant a la porta del celler

Tast de 29/11/2013. Garnatxa madrilenya

La Denominació d'Origen protagonista del darrer tast, "Vinos de Madrid", es va establir el 1990 amb seu a la capital de l'estat i en ella es poden distingir tres subzones: "Arganda del Rey", "Navalcarnero" i "San Martín de Valdeiglesias" que inclouen els terrenys dels 54 municipis productors d'aquella comunitat autònoma.

Els sòls varien entre els base de granítica de Sant Martín de Valdeiglesias als de base d'argila de Navalcarnero. El terreny es troba entre els 500 i 800 m.s.n.m., el clima és continental amb temperatures extremes i la pluviometria sòl oscil·lar entre els 460 mm. d'Arganda i els 660 mm. de San Martín.

Les varietats tradicionals autoritzades inicialment pel Consell Regulador de la D.O. Vinos de Madrid en el seu Reglament van ser les negres: Ull de llebre i Garnatxa; i les blanques: Malvar, Airén i Albillo. L'any 1996 es van autoritzar Merlot, Cabernet Sauvignon, Macabeu, Parellada i Torrontés. I a 2004, Syrah i Moscatell de gra menut. De tota manera, les considerades preferents són a Arganda, Tempranillo i Malvar; a Navalcarnero, Garnatxa i Malvar; i a San Martín de Valdeiglesias, Garnatxa i Albillo.
I anem amb els vins del tast, tots ells monovarietals de garnatxa criada a la zona de San Martín, i de tirades molt menudes:

- LA BRUJA AVERIA 2012. Comando G. -Però no el compost per Mark, Jason, Princesa, Tiny i Keyop, sinó per Fernando García (Bodegas Marañones), Daniel Gómez Jiménez-Landi (Bodegas Jiménez-Landi a Méntrida) i Marc Isart (Bodegas Bernabeleva)- 5 mesos de criança en bóta. De color entre robí i teula, lleuger, amb capa baixa i vora rosada. Aromes inicials de grosella i caramel àcid, celler, mina de llapis i alcohol. En boca, reduït de volum, aspre i insípid. Duració mitjana que allarga l'aspror final. 
 - LABROS 2011. Bodega Marañones. Raïm fermentat sense des-raspar en bótes sense tapa i criat 12 mesos en roure francés no nou. Robí de capa baixa, glicèric i dens. Aromes lleus balsàmics, de fruita en licor i farmàcia amb evolució especiada on despertà la regalèssia. Una vegada a la boca, es mostrà punxenc, ajustat i amb tanins picants. Vi molt llarg, amb una sensació que deixa una l'amargor ben marcada.
- MARAÑONES 2011. Bodega Marañones. Fermentat en roure i criat 12 mesos en bótes ja gastades. Color robí de poca intensitat. Aromes minerals (terra, pols), de kirsch i també especiats; destacant el clau, el pebre i també la vainilla. Interessant aroma fumat en evolució. D'estructura concentrada i volum ample. Final llarg.
- NAVAHERREROS Garnacha de Bernaveleva 2010. Bodegas Bernabeleva. Color teula ataronjat amb vora clara. Després dels aromes vegetals de l'inici (pi, raspa), aparegueren també notes de frambèsia, pastisseria i vainilla, però sempre dominades per altres alcohòliques (grapa). En, boca mostrà una estructura punxenca i tornà a manifestar una càrrega alcohòlica que en estones resultà fins i tot agressiva. Final molt sec.
- BERNABELEVA Garnacha de Viña Bonita  2010. Bodegas Bernabeleva. Color ataronjat de capa baixa. Aromes d'oliva negra, fruita madura, tinta i també notes animals. Evolució a altres florals més agradosos (violeta). Concentrat en boca i amb una càrrega alcohòlica ben evident, inclús molesta, de durada mitjana.

D'enoturisme del Valdeorras i El Bierzo (i II)

Remprenent la segona part d'un post publicat fa un parell de mesos, avui parlarem del Bierzo i d'un celler que visitarem allà...
El Bierzo
La D.O. Bierzo existeix des de 1989 i du el nom de la comarca on es troba, l'única de Castilla y León reconeguda per Llei. La seua orografia especial, formada per una fossa tectònica amb altitud d'entre els 400 i els 500 metres, amb una orla muntanyosa d'entre els 1.500 i els 2.000 li confereixen un clima humit, on les temperatures són més elevades que a la meseta. Pertany a la conca del Sil, que és la Seva Sortida natural cap a Galícia, sent una zona de transició entre l'àrida Castella i les verdes muntanyes galegues.

Hi ha rouredes, fagedes, castanyedes i prats a la muntanya, però els fons dels valls són molt fèrtils i estan ocupats per molts tipus de conreu, entre els quals el del raïm és un dels protagonistes.
I amb ell, la varietat negra que domina allà, la Mencia. (continua...)

Tast de 25/10/2013. Vins de Castilla y León.

L'any 2000 un grup de grans cellers de Castilla y León van sol·licitar, i aconseguiren, la creació de la menció 'Vino de la Tierra de Castilla y León'. Els seus motius es centraven en la necessitat de canalitzar una gran part del vi elaborat en aquestes terres i aprovisionar-se de raïm castellà, garantint-se l'estabilitat de preus i la qualitat. Des d'un punt de vista més formal, aquesta nova indicació geogràfica naixia per emparar i promocionar aquells vins que, no pertanyent a cap de les DDOO ja existents allà, tenen 'unes condicions de qualitat destacables que es considera que han de ser identificades geogràficament'. Així, d'una banda s'afavoreix al consumidor que té més informació al conèixer l'origen i característiques d'aquests vins, i per altra es concedeix aquesta indicació genèrica als vins de taula de 317 localitats de llarga tradició vitivinícola, on hi participen també cellers que havent pogut estar dins d'una de les DO, opten per acollir-se a un organisme de normativa menys estricta, com a manera de treballar amb més llibertat. Açò fa que, per a bé o per a mal, aquest siga un paraigües ben gran on l'heterogeneitat es fa notar. El tast que comentem ací fou un vertader passeig per les ben extenses terres castellanes i les seues varietats: De Zamora a Burgos, per passar després per Salamanca, fer doble parada a Valladolid i acabar a León. I el punt de connexió entre ells fou l'Ull de llebre, en quasi tots els casos.

Els vins que tastàrem, amb els comentaris que originaren, foren els següents:

• Sayago (830) 2010. Dehesa de Cadozos. Tinta Fina* (85%) i Pinot Noir (15%) criat en roure francès durant 13 mesos. Color cirera, un poc tèrbol amb capa alta i bona llàgrima. Aromes balsàmics i de fruita roja (maduixa, frambèsia), destacant la canyella en el retro-nassal i l'evolució a fusta de llàpis. Explossiu en boca, amb una estructura ben punxenca i de tanins picants. Millora evolutiva a la segona passada.
• Ermita del Conde 2009. Tempranillo* 100% de vinyes centenàries amb criança de 12 mesos en bóta de roure (80% francès i 20% americà). Color granat de capa mitjana. Aromes de fruita negra ben madura (compota) i garrofa. Bona evolució amb aparició de notes làctiques, d'ebenisteria, pa torrat, espècies i balsàmics. En boca: sostés i amb tanins aspres però saborós. De persistència mitjana.
• 575 Uvas 2009. Viñas del Cámbrico. D.O.P. Sierra de Salamanca. Tempranillo* (58%), Rufete (35%) i Garnacha (7%) envellit 18 mesos en roure francès. Aspecte aterbolat, color robí de capa baixa. Destacaren el aromes de pols i terra que en alleugerir-se deixaren pas als de caramel àcid de maduixa. Bon pas per boca: concentrat, amb harmonia equilibrada de tanins suaus i saborós. Dolcesa final.
• Barcolobo 2009. Finca La Rinconada. Tempranillo* (75%), Syrah (20%) y Cabernet Sauvignon (5%) criat 12 mesos en roure francès. Color entre cirera i granat, amb capa mitjana. Destacaven els aromes fruitats de compota i caramel, especiats (anou moscada i pebre blanc) i de càmfora. Caràcter variat en boca però estret de volum. De persistència mitjana i amb sensació àcida final.
• Abadía Retuerta Selección Especial 2009. Cupatge de Tempranillo* (75%), Syrah(15%) i Cabernet Sauvignon(10%) envellit entre 16 i 22 mesos. Picota de capa alta amb bona intensitat de color. Gran complexitat aromàtica on hi trobàrem tocs florals de violeta i també de confitura, minerals i notes fumades. En evolució encara s'enrequí més, mostrant-ne làctiques de xocolate i tofee, i especiades (anou moscada i regalèssia). Equilibrat, ample, de tanins sedosos i molt saborós. De duració en boca llarga. Sens dubte, el que més agradà; I també el de millor relació qualitat/preu.
• Tridente Prieto Picudo 2011. Bodegas Tritón. 100% Prieto Picudo amb criança de 15 mesos. Color cirera picota amb vora grana i capa alta. Aromàtic, amb protagonisme de notes balsàmiques que evolucionàren a cacau, cedre (caixa d'Havans), cacau i torrefactes. De caràcter complex i estructura concentrada, amb tanins madurs i saborosos. Llarg, amb sensació agre-dolça final.

El Pont Sec, Dénia / L'Olleta, Altea

Ja fa algun temps que tenim deixades de banda les ressenyes sobre restaurants, i la cosa certa és que tot i que de tant en tant hem anat trobant alguna cosa interessant i recomanable, ha sigut de manera aïllada, i no hem considerat el conjunt de interès suficient com per poder justificar un post complet.
Amb aqueixos antecedents, avui aprofitarem per fer-ne un de dos; i hem triat unir-los perquè ambdós llocs tenen prou coses en comú: són de la Marina (Alta i  Baixa, respectivament), treballen amb una cuina honesta feta amb productes de qualitat i ben arrelada a la terra, ocupen espais sense grans ostentacions ni luxes però envoltats de natura i els propietaris són personatges ben coneguts per la seua trajectòria llarga, i variada.

A Dènia, Pepe Romany ha reobert aqueixa antiga venta situada a la vora dels inicis del Camí Vell de Gandia, anomenada Pont Sec. Estiguérem dinant aquest estiu a l'ombra de la seua agradosa terrassa i ens enduguérem com a millors records: la cavalla escabetxada, algunes originals combinacions per les coques escaldades i la paella de polp, tomaca seca i alls tendres, un plat original, ben ple de sabor i d'identitat.

A Altea, junt als jardins de l'hotel Villa Gadea i en un privilegiat mirador sobre l'illot i la Platja de L'Olla, hi ha un restaurant anomenat Xiringuito L'Olleta amb unes terrasses protegides per una espècie de velam i envoltades de pins, on Barranquí (Pepe Navarro) serveix una cuina més sofisticada que a l'altre de la seua propietat que sols obri d'estiu (El Cranc) -Aquest si és un vertader xiringuito!-.
En la nostra visita tastàrem les carxofes arrebossades, les cebes farcides de mullador de sangatxo, els eriçons gratinats, un calamar de potera magnífic i un arròs caldós de rap, gambes i cloïsses, el qual recordarem durant molt de temps. L'excel·lent gelat artesà de torró, al que ja ens tenen com a addictes en El Cranc, tancà l'àpat. Beguérem, per curiositat de tastar-lo, 'Viognier' de Vins del Comtat.

Va, a sortir de casa que ja s'ha acabat la crisi! O això diuen...

AL HAGAMBA TAST: LLISSES DE RIU & LLISSES DE MAR

La llissa llobarrera, llissa, llisa, llíssera o llíssera llobarrera (Mugil cephalus) és un peix teleosti de la família dels mugílids i de l'ordre dels perciformes. Aquesta espècie es pot observar pasturant per la superfície de mars tranquiles o a l'interior dels ports, on assoleixen mides considerables. Malgrat que la carn és apreciada en alguns països, no és freqüent trobar-ne als nostres mercats ja que s'associa amb el regust de les aigües brutes.
Aquesta espècie en el seu cicle vital té la costum d'entrar i eixir als rius, vivint tant en aigua dolça com en salada. En general, els mugílids apreciats són aquells que es capturen en les llacunes i en les albuferes no contaminades. Al contrari, els capturats en mar obert són generalment rebutjats per al consum. Però aquesta opinió no és compartida per tothom i en la nostra zona, on la llissa també és una espècie ben típica que tampoc es troba al mercat, hi a qui diu que les de mar son més bones que les de riu. Com bé sabeu 'el que menges eres', així que la polèmica està servida...

Amb aquests antecedents, i per dirimir la qüestió, ahir mateix participàrem en el tast organitzat per i per a la gent de la Filà Al Hagamba Muza en el que hi hagué un tast de llisses de riu i de mar, abans d'un sopar de menú temàtic, amb el mateix mugílid com a protagonista:

• Tast a cegues de llissa de riu v/s llissa de mar.
• Ensaladilla de llissa.
• Llisa torrada amb oli, sal i pebre roig.
• Llissa amb llima a la Sal.

Per parlar dels resultats del tast, que és en definitiva el que més ens interessa ací, direm que es varen servir dos plats amanits amb molletes de llissa torrada d'una i altra procedència, sense que els assistents la coneixeren i per a que aquests triaren la seua preferida, si és que notaven la diferència. La votació la guanyà la de riu per unanimitat per a sorpresa de tothom, però... compte amb l'explicació!: Les llisses tastades eren de molta qualitat; les de mar, de la platja de Pego (entre Dènia i Oliva) i les de riu, de la gola del Xúquer a Cullera; res a veure, per tant, amb les de mar amb regust a brutícia de port ni de riu amb regust a tarquim. Així doncs, al descartar el exemplars d'aquests tipus d'aigües estancades, siguen de mar o de riu, els de sabor més fresc i intens són els capturats al riu. La Gamba dixit!