III Enoescapada Mendoza's Experience

Per tercer any consecutiu, i aprofitant els dies de Setmana Santa, els cellers "Enrique Mendoza Viticultor" han tornat a organitzar unes jornades de portes obertes a les seues instal·lacions de l'Alfàs del Pi, que a hores d'ara ja semblen ben consolidades en la seua continuïtat temporal com a esdeveniment festiu per gaudi dels aficionats a l'enologia i també d'apropament de la cultura vitivinícola a sectors més amplis de la societat. Per la nostra banda, ja ho hem afegit a l'agenda com a cita anual; una jornada lúdica ben agradable on aprofitem també per conèixer les novetats en la trajectòria d'aquest gran celler valencià de referència.

Ací mateix ja ens férem ressò de les dues edicions anteriors, però això no lleva per a que continuem fent-nos-en mentre hi trobem aspectes interessants que comentar. I així, com l'any passat, posem el focus en les novetats trobades: a nivell organitzatiu l'esdeveniment va creixent i això es nota també amb l'augment de la superfície emprada, que tot i l'afluència de cada vegada més gent fa que continue resultant còmode estar-hi... Enguany s'ha renovat la proposta artística i el taller de fusta també, passant de mostrar les diferències entre roure francès i nord-americà a les que hi han entre la criança en 'fudre' (500 l.) i bóta (225l.). També s'hi ha afegit a la ja veterana proposta gastronòmica dels formatges de 'La despensa de Andrés', una altra més genèrica duta per "El Xato-Eventos" (precisament això era un dels suggeriments que un lector ens feia en aquest mateix bloc l'any passat) i s'ha comptat amb la sinergia d'una altra gran empresa de la Marina Baixa (Chocolates Valor). Des de fa ja alguns anys, ambdós (Mendoza i Valor) han desenvolupat una línia de bombons inspirats en alguns del vins amb més prestigi del celler i durant les jornades hi hagué també l'oportunitat de tastar-los. A més a més ambdós elaboradors presentaven els seus productes a la venda a uns preus ben competitius i, almenys des de fora, sembla que el públic assistent els correspongué.

Enguany si varem tenir l'oportunitat de xarrar un parell d'estonetes amb Pepe Mendoza, qui ens paregué ben satisfet pels resultats aconseguits i ens compartí els projectes i il·lusions que ja té per l'any que ve. Una bona senyal de la que ens alegrem, més encara comptant en que era l'últim dia quan hi estiguérem.

Pel que fa als vins: el 'Viñedos Màgicos' d'enguany era un cupatge de Cabernet-Garnatxa-Monestrell, i no ens agradà tant com els dels anys anteriors. Malgrat això, la llista de tastats fou ben llarga i per esmentar els que més ens agradaren parlarem del Chardonnay 2013, el Pinot Noir 2011 i el Cabernet-Monestrell 2010, amb el permís del Santa Rosa 2010, es clar, també sensacional.

Però no volem acabar sense...

Tast de 11/04/2014. Monovarietals de Godello

Comentem a continuació els vins del tast que tinguérem aquest darrer divendres. Fou la sessió #46, i tot i que pel camí n'han quedat 3 encara pendents d'explicar que intentarem recollir abans que passe massa temps, anem amb ella per no endarrerir-la també.
L'organitzador de torn ens tenia preparats uns "Godello" de les terres on aquesta varietat blanca gaudeix de l'hegemonia entre les del seu color: El Bierzo, Valdeorras, Monterrei i Ribeira Sacra. Són zones on la seua existència està documentada des de el S.XII i en el tast es tractà de mostrar el caràcter de la varietat, amb aromes cítrics i frescs, i com el pas per bóta li dona untuositat i li canvia el color verdós original, duent-lo a tonalitats més daurades. -Anem amb ells!

• Demencia Cachicán Godello 2013. Bodega Demencia. D.O. Bierzo. La primera 'joieta' de la nit fou aquesta raresa en forma de vi 'semi-salvatge' i acabat d'embotellar, del que sols se'n han fet 82 ampolles. De color or vell i aromes lleugerament 'ajerezats', on hi poguérem trobar nispro, pera i poma, evolucionant a cervesa, o més bé, sidra. Sostés en boca i molt franc, tota una expressió del seu terroir.
• As Sortes 2012. Rafael Palacios. D.O. Valdeorras. Amb 8 mesos de pas per bóta de roure francès, aquest es mostrava de color palla cristal·lí i amb llàgrima ben densa. Domini d'aromes florals, base mineral i notes de pastisseria. Retronassal tropical (maracuià, pinya i plàtan) propi de la varietat. Concentrat, dens i gustós en boca, dolçor aromàtica, ben complementada amb l'acidesa gustativa. Agradable final molt fresc.
• Lobarzan IS 2011. Castro de Lobarzán. D.O. Monterrei. 6 mesos de criança en fusta. Bell color daurat. Aromes de mel d'acàcia, herba acabada de tallar i tropicals, destacant ací el mango. Pas per boca complementari, equilibrat, gustós, llarg i molt agradós, amb una lleugera amargor final.
• Lapena 2010. Dominio do Bibei. D.O. Ribeira Sacra. Criat en roure francés durant 9 mesos i en depòsits ovals de formigó durant 11. Color palla ben lluent i aromes de galeta i tabac. Entrada en boca pesada i amb durada mitjana.
• Go de Godello 2009. Soto del Vicario. D.O. Bierzo. Monovarietal de Godello, ací amb 10% de Doña Blanca, criat 3 mesos en roure francés. Daurat i molt dens. Joc aromàtic varietal, fent-se notar ambdues en funció del moviment, o no, de la copa. Aromes florals de mel i fruitats amb domini del mango i pinya molt madura. També es deixà notar en evolució la mantega fresca, cera d'abelles i els albercocs secs. concentrat en boca, de volum ample i saborós. Llarg amb sensació final d'amargor. El millor de la nit per a quasi tots els participants, tant de manera absoluta com per la seua relació qualitat/preu.
• Pezas da Portela 2008. Bodegas Valdesil. D.O. Valdeorras. Aquest ja veterà, fermentat i criat 6 mesos en bóta de roure, en el seu sisè any continuava mantenint un color palla cristal·lí encara ben viu i una aromes varietals ben notables. Amb ells també molta sensació de mineralitat i un pas per boca amb acidesa ben compensada.

Pel sopar que es serví després,

BON AMB. Xàbia

Per novembre rebien la seua primera 'estrel Michelin', i en conseqüència la fama se'ls ha disparat. Però el local ja duia més de dos anys treballant discretament, des de que va obrir les portes a l'estiu de 2011. El negoci està conduit per Alberto Ferruz a la cuina i Pablo Catalá a la sala, i ocupa un antic restaurant situat a la carretera de Benitatxell que s'amplià i renovà completament canviant-li fins i tot el sentit de l'accés, i on la decoració, tot i que busca línies d'arquitectura contemporània, no deixa de recordar-nos que estem al mig del camp. Bones vistes al Montgó cap a l'exterior, i dins un celler de vidre ben visible des de tot el menjador, com ja va sent més que habitual a qualsevol bon restaurant que pretenga ser-ho.
Estiguérem un divendres de març a mig dia, i com que sols hi havien tres de les taules ocupades ens va rebre tot l'exercit de cambrers amb un gran esforç col·lectiu per agradar. Inspeccionada la carta, ens decidírem per allò que no ens havien oferit, tot i estar anunciat en un cartell de la porta: el menú de la 5ena. edició de les jornades gastronòmiques 'Xàbia al plat'.

Després de la comanda, començaren a arribar els plats: Snacks e Infusión Mediterránea, safata d'aperitius de creació on ja es notaven les ganes de sorprendre; sabors del nostre entorn lleugerament barrejats amb agradoses notes especiades i orientals que es fan presents però sense arribar a l'extrem de disfressar el gust original. Tot seguit, Perlas de Valencia, Boniato y Limón, o una ostra condimentada amb cítrics i escuma; l'ostra era excel·lent i per tant el plat no estava gens mal, però tot i a risc de resultar simples podríem dir que sense res també ho hagués estat. -Ho senc però respecte a ostres i gambes, personalment pense així!- Vingué després el Moja Pan de Ventresca de Atún y Gel de Tomate Asado, un plat que abans de regar-lo amb el 'gel' ens recordà estèticament al ben conegut 'dripping di pesce' de Gualtiero Marchesi; conjunt ben aconseguit amb una saborosa tonyina tractada amb encert, bon sabor i millor textura. Com a Verduras Primaverales y Carbonara de Apio Nabo y Hierbas, ens serviren uns espàrrecs blancs, també en perfecta harmonia amb la resta d'ingredients del plat. Arribats a aquest punt es passà per la nostra taula el xef, amb qui tinguérem l'oportunitat de comentar la gosadia d'incloure un plat d'espàrrecs blancs, tan complicats de fer-se acompanyar, i felicitar-lo per haver-ho aconseguit amb èxit. Per la seua banda ens ho justificà dient que té molt bona relació amb un productor que li'n envia des de Nafarroa quan estan en temporada, per la qual cosa no vol deixar passar l'ocasió de treballar també amb ells, com a producte de qualitat màxima. D'aquest plat destaquem també la carbonara de nap -brutal!- Però no les làmines de trufa que no passaven de decoratives... Continuà l'àpat amb el Taco de Ternera amb mel i mostassa, bona carn però sense aspectes especials que destacar. Si però les postres, on ens dugueren una Coca Maria acompanyada de dos gelats, llaminadures i floretes comestibles -Magistral combinació!-. Fi de festa amb café i petit fours.
Els vins servits durant l'àpat estaven inclosos amb aquesta proposta gastronòmica i foren Murviedro Colección Sauvignon Blanc,  Murviedro Colección Tempranillo i un Moscatell de procedència no identificada; més que correctes tots tres.

Com a conclusió, podem dir que és un lloc interessant que cal conèixer, on trobarem una cuina que respon a expectatives altes, que està feta amb productes i preparacions que s'esforcen per recordar la terra on estan, però també sàviament combinats amb lleugeres aportacions artístiques que aconsegueixen transmetre el toc personal del cuiner, molt definit en sabors i textures on hi ha sempre la presència discreta d'àcids i espècies com una constant que arriba a funcionar com a fil conductor entre els diferents plats. Presentacions molt acurades també en uns plats d'autor on sols se'ls pot criticar que les racions, tot i ser d'un menú llarg, són lleugerament curtes. El tracte és molt professional, però en ocasions resulta excessivament rígid i protocol·lari. Però malgrat aquests petits detalls el resum és força positiu, així que com ho tenim prop tornarem a anar-hi i seguirem parlant-ne, d'una evolució que els desitgem en alça.
Acabem amb unes poques imatges preses als plats, durant el dinar...

Antony Terryn i els seus vins: Dominio del Bendito

Aquesta setmana va tenir lloc a l'Espai de Cata i Criança de Bodegas Leopoldo d'Ondara un interessantíssim tast dedicat al celler Dominio del Bendito, de la D.O. Toro. Una sessió que de ben segur mantindrem en la memòria durant molt de temps els afortunats que hi poguérem estar, i això es fonamenta en tres motius: la gran qualitat dels vins presentats, la quantitats d'ells i la presència del seu viticultor-enòleg-propietari, Antony Terryn, qui ens captivà amb un discurs farcit d'explicacions desmitificadores i de senzillesa enorme, despullat de tot tipus de complexes i carregat de sinceritat, saviesa, humilitat i sentit comú.

Començà el tast amb unes breus paraules de benvinguda i presentació per part de José Javier, com a representant de l'empresa organitzadora, i de seguida fou el torn d'Antony, qui començà fent algunes referències històriques dels vins de Toro en les que destacà la seua capacitat gran de suportar cops de calor i altres inclemències entre les que també hi ha la resistència enorme envers l'oxidació. Pel que fa a la fundació del celler, ens contà que després d'assolir la seua formació vitivinícola a França, d'on es nat, trobà en Toro (a 2003) un lloc il·lusionant amb una finca plena de ceps antics per la que en aquell moment ningú mostrava cap interès. Una vinya vella i semi-abandonada sobre sòl arenós que amb pocs anys ha aconseguit recuperar amb èxit.
Passat aquest primer decenni, ara ja té una barreja de plantes velles i renovades, però totes de sobre peu Franc, sense espatllera, ni reg localitzat. Una vinya a la que sols dona, segons paraules pròpies, tractaments naturals i de la que tracta de traure l'essència del terroir i la varietat autòctona, amb la intervenció mínima possible sobre els vins.
Dos aspectes que destacà sobre la fase d'elaboració dels vins foren el treball amb les 'mares' i l'esforç per no barrejar lots diferents de vi.

Entre la gamma de vins que produeix, hi han:

XVI Jornades Gastronòmiques TRADICIÓ I ARRÒS. KIKO PORT, Oliva.

S'ha acabat febrer, i amb ell les jornades que el restaurant Kiko Port, d'Oliva, dedica cada any -i en van setze- a distints arrossos i altres plats d'arrel tradicional.
Com ja és costum, comencen la primera setmana amb els caldosos, la segona amb els melosos, després venen els fets al forn i acaben amb els de paella. I junt a aquest repertori, renoven setmanalment entrades i postres.
Per la nostra banda, després d'algunes edicions sense anar-hi, enguany hem tornat i ens agradà tant que repetirem un altre dia. En aquesta ocasió ens hem trobat unes entrades amb més gràcia i uns plats d'arròs amb més sabor que els d'altres vegades.
El restaurant ha estat renovat amb encert des de la darrera vegada que el visitàrem, aconseguint-se ara un ambient més acollidor i agradable. A més a més, ara que cada vegada es veu més servei de taula de paper per baix d'un determinat nivell de preus, el d'ací resulta impecable pel preu que es paga (almenys pel que fa a les jornades).
En definitiva, un conjunt més que equilibrat que tracta d'actualitzar la tradició amb algun lleuger toc de modernitat, i tot amb una relació qualitat/preu, com ja hem dit, que el fan ben recomanable. Així que l'any que ve, més!

En la primera de les visites gaudirem de

Andorra Gastronómica (II)

Fa ja algun temps (quatre anys ja!) publicàrem una 'entrada' dedicada al país dels Pirineus on hi parlàvem del miracle econòmic andorrà i del seu model turístic. Fa unes setmanes hem tornat a estar allà, gaudint d'algunes de les opcions que s'ofereixen en les diverses vesants a que ha donat pas aquell model de preus baixos del que sols queda el record, i entre les que per suposat també hi ha l'aspecte que ací més ens interessa, el gastronòmic. Centrant-nos ja en ell, hi podem trobar moltes ofertes i per tots els gusts, algunes d'elles ben diferenciadores i difícils de trobar enlloc. Serveixca com exemple el Refugi Les Portelles, dins l'estació de Vallnord (a 2552m. d'altitud), on hi podem gaudir d'una Raclette o altres especialitats alpines sense pràcticament llevar-nos els esquís,... Com que sou molts els que soleu visiteu aquest petit País, compartim ací algunes recomanacions del que considerem més interessant entre tot el que tastàrem.

El Celler (de Mama María). Junt al local gegant, casa mare d'un grup on estan també altres tan coneguts com Papanico, 1940, La Borda Pairal,... hi ha aquest petit restaurant que tracta de ser més 'selecte' i que per tant està molt menys ple que el ja esmentat, però amb qui comparteix cuina. Al caliu del foc d'una llar vista a través d'una tele de plasma tastàrem les 'patates braves', les 'croquetes del celler', la 'pasta carbonara amb múrgoles', el 'Turbot salvatge' i les 'Carxofes amb escamarlans i foie', sent aquest darrer plat el que més agradà.

Pizzeria Angelo. Aquesta pizzeria potser siga la que més predicament té entre les d'Andorra, on com a bona plaça turística no en són poques. Ja haviem oït parlar d'ella sense estar-hi, i per tant tocava anar a veure el perquè. Començàrem com el dia d'abans, amb 'patates braves' i 'Croquetes', ací anomenades d'ibèric, i després vingueren les 'pizzes' (Carbonara, quatre formatges, de bresaola amb rúcula i de ceps amb foie) de les que ens fixarem en dos aspectes singulars: si com dia una famosa campanya publicitària de fa dues décades 'el secreto está en la masa', la d'ací és molt fina i extremadament lleugera -Inclús massa!- apropant-se perillosament a la pasta fullada; l'altre element diferenciador ben clar, que tampoc ens agradà per entendre la pizza com un 'tot', és que alguns dels elements de les dues més creatives d'aquest llistat s'hi afegeixen una vegada fora del forn, de manera que des del nostre criteri no podem comptar meravelles. Però... -I les postres?- senzillament, magnífiques ambdues, tant el 'Coulant de xocolate' com el 'Tiramisu'.

Borda Estevet. Com a “borda” es coneix a la construcció rural aïllada, típica del Pirineu, de pedra i fusta que s’edificava a una certa altura per a poder aprofitar les pastures. Per tant es feien servir com pallers, estables pel bestiar i magatzem de les eines de conreu. Ara però, moltes d'elles després dels corresponents treballs de restauració han esdevingut restaurants ben condicionats i acollidors que mantenen els elements essencials de l'edifici. I la d'Estevet n'és un exemple, on serveixen una cuina amb especialitats catalanes i andorranes ben concordant amb l'edifici.
Tastàrem allà les Minicroquetes, els Canelons, el Trinxat a les tres especialitats (rosta, foie i bacallà) que és el plat que més destaquem des del nostre punt de vista, la Graellada Estevet (filet, entrecot de bou i vedella del país) a la llosa de pissara i del carro de postres: el pastís de xocolate i la tortada tatin.

Cal Travé. Restaurant, celler, casa rural... En definitiva i del que no hi ha dubte és que en aquesta opció hi ha una de les millors parades que podem fer els que pugem a Andorra per la C-14. Al poble de Solivella, i a peu de carretera, està aquesta casa de menjars familiar convertida en un restaurant de primera línia on combinen els plats de cuina tradicional i de brasa amb creacions més innovadores i on en cap moment es deixa de percebre l'honestedat pel que es fa i el respecte al producte que hi ha en cada plat.
Ací tastàrem la Coca de ceba caramelitzada i foie, el Canaló de Camembert, les Carxofes saltejades amb foie (especialment recomanables), els peus de porc a la brasa acompanyats de verdures de temporada (tot i que molt bons, probablement aquesta no siga el millor tipus de cocció per preparar els patons), la Mil fulles amb crema de la Padrina i el Coulant d'avellana amb crumble i sorbet de gerds (magnífiques també les dues postres), tot acompanyat del boníssim Cava Rosat de la casa i les postres d'un vi dolç de Syrah amb bóta, també d'elaboració pròpia.