Tast de 28/02/2014. Triant, triant...

El segon dels tast dels 'endarrerits' estigué dedicat a una tria personal que l'organitzador de torn feu recolzant-se en l'elecció d'alguns dels personatges més reconeguts de la viticultura i sumilleria a arreu de l'Estat. Així doncs, ja es pot deduir que més que un tast per conèixer coses noves o aprendre sobre algun dels aspectes en que ens solem fixar ací, fou més bé un gaudi (o festival) de grans vins -Per què sí!.

• Macán Clásico 2009. DOQ Rioja. Bodegas Benjamín de Rothschild & Vega Sicilia. Fruit de la col·laboració d'aquests dos gegants econòmics i prestigiosos elaboradors, neix aquest Rioja amb vocació de clàssic. 100% Tempranillo amb 15 mesos de criança, de color cirera i ben opac i glicèric. D'aromes espectaculars i intenses, amb matolls, fruita madura, olives negres i fusta. Evolució gololosa de xocolate, tofee i regalèssia. Complementari en boca de volum ajustat i persistència mitjana.
• Santa Rosa 2009. Bodegas Enrique Mendoza. DO Alacant. 70% Cabernet Sauvignon, 15% Merlot i 15% Syrah amb pas per bóta de 17 mesos. Color cirera de capa alta i aspecte dens. Aromes de pruna, làctics, de xocolate blanc, coco i cuir. Concentrat en boca, ample i de tanins suaus. Final llarg i fresc.
• Font de la Figuera 2010. Clos Figueras. DOQ Priorat. Cupatge de Garnatxa, Samsó, Syrah i Cabernet Sauvignon amb 12 mesos d'estada en roure francès. Color robí i capa mitjana, amb aromes on sobre-surten els de nabiu, càmfora i sobre tot de carn. Saborós i amb estructura concentrada, ample i molt llarg.
• Algueira Merenzao 2011. DO Ribeira Sacra. Monovarietal de Merenzao amb 12 mesos de criança. Color ataronjat de capa baixa. Amb aromes fruitats de magrana i cítrics, on destacava l'aranja i també la fruita en licor. Simple i lleuger dins de la boca, estret i insípid. Mitjà de durada,  però sobre tot molt desconcertant...
• Porrera Vi de Vila 2010. Celler Vall Llach. DOQ Priorat. Barreja de 70% de Samsó i 30% de Garnatxa amb 16 mesos d'estada en bóta. Color picota de capa alta. Amb aromes molt minerals (pissarra, pols,...), d'eucaliptus i carnoses. Amb evolució a tofee i pa torrat. Concentrat i equilibrat en boca, de volum global, amb tanins sedosos, saborós i molt llarg.
• PSI 2011. Dominio de Pingus. DO Ribera del Duero. 100% Tinto fino. El menut de casa, dels de Peter Sisseck. Amb color cirera de capa alta, aromes de clau i...alls? Sostés i ample.

Tast de 31/01/2014. De nou per Toro...

Tot i que amb retard, en les properes setmanes intentarem posar-nos al dia amb els tres tasts que se'ns varen quedar endarrerits i sense comentar... I aquest és el primer!
Ni una, ni dues. Ja era la tercera vegada que ens apropàvem a aquest D.O. i amb aqueixos antecedents, hom pot entendre que passem directament als comentaris, sense més preàmbuls que el parell d'enllaços als dos precedents 27/11/2009 i 26/10/2012.

• Románico 2011. Teso La Monja. El vi més bàsic de l'aventura dels Eguren per Toro, amb 6 mesos de criança en roure francés. De color picota i capa mitjana, dens i glicèric. Molt aromàtic, amb predominis florals de roses i minerals de pissarra junt als fruits rojos. Evolució d'aromes làctiques ,sobre tot xocolate, junt a una forta presència alcohòlica. Punxenc en boca, de volum ajustat i tanins espessos que deixen una certa sensació d'amargor. Llarg.
• Gran Colegiata. Reserva 2005. Bodegas Fariña. El reserva del gran elaborador de Toro, amb 18 mesos de pas per roure americà. De color teula, capa baixa i amb vora clara ataronjada, mostra de la seua edat. Aromes de fullaraca i balsàmics de pi. Lleuger, de tanins suaus i duració mitjana.
• Tardencuba Autor 2008. Amb aquest nom tan carregat d'intencions es presenta aquest vi fet amb vinyes pre-fil·loxèriques i criat durant 15 mesos en bótes de roure francès. Color picota, de capa mitjana. D'aromes complexes, mostrant primer notes vegetals de matolls i xampinyons (com si estiguérem buscant esclata-sangs) i després de mentol, caixa d'havans i tabac. Concentrat en boca i equilibrat al hora, ample i saborós. Llarg.
• San Román 2010. Fruit de la incursió a Toro del prestigiós i ben conegut Mariano Garcia (Mauro), naix aquest vi com a referent del seu celler d'allà, amb 24 mesos de pas per bóta. De color picota, amb capa mitja-alta. Aromes intenses de menta, fruita madura, tinta, tofee, garrofa,... -Una meravella!- En boca, mostrà un caràcter complex i bon volum, amb tanins suaus i llargs.
• Matsu 2009. Amb aquest nom d'inspiració en la filosofia nipona, es presenta el projecte a Toro del Grup Vintae, amb un màrqueting i estètica tan impactant i innovadora com la ja emprada en altres llocs on estan presents. De vinyes centenàries i amb 16 mesos de criança en roure francès. Color cirera de capa mitja-alta amb vora rosada, dens. Aromes goloses de mel i espècies (canella, vainilla), amb notes fumades i carnoses. Bona evolució. Concentrat, ample i de tanins sedosos. Final molt llarg i dolç, però ben compensat amb bona acidesa. Fou el que més agradà de la nit.
• Pintia 2007. Bodegas y Viñedos Pintia. El vi que Vega Sicília fa a Toro té 13 mesos de pas per fusta (70% Nevers i 30% Americà). Color cirera de capa alta. Mostrà primer aromes de cacau i floridura, evolucionant a altres més balsàmics (oli de ginebre) i animals (carn). Complementari en boca, equilibrat, sedós,  gustós i llarg. A diferència del d'abans, l'evolució no li pegà massa bé.

En definitiva va ser un tast amb bon nivell, on com haureu pogut comprovar, la majoria són la incursió a Toro de cellers o enòlegs de gran renom; I es que com ja ens ho preguntàvem (i contestàvem) al post dedicat a Dominio del Bendito:  -Que tindrà Toro que la majoria dels productors de prestigi acaben interessant-se per ella?

De cap de setmana per Mallorca

Fa unes poques setmanes hem tornat a estar a l'illa gran de les Balears; una estada que sempre ens reporta sensacions molt especials, i que per tant considerem del tot recomanable en si mateixa, sobre tot si evitem els mesos d'afluència turística massiva. Però deixant de banda açò i centrant-nos en el que ací ens sòl ocupar, també hem viscut algunes experiències eno-gastronòmiques que considerem que val la pena compartir.

Butxet Viticultors S.A.T. El recorregut que hi va de Marratxí a Muro sense tocar autovia està farcit de camins des d'on es pot gaudir d'uns bons paisatges de la plana mallorquina. Bancals d'oliveres, de garrofers i de correus efímers barrejats amb vinya (no oblidem que durant aquest trajecte travessem les DDOO Binissalem i Pla i Llevant). Però una vinya que sembla un jardí immens, tota sobre espatllera i amb un traç de rectes perfectes, aparentment molt ben treballada.
El celler on estiguérem fou el dels Butxet, i allà fórem rebuts per Llorenç Perelló, el Butxet fill, qui ens ensenyà la vinya jove que envolta el celler i les instal·lacions on fan els seus vins. Ens parlà de la bondat del microclima on estan, afavorit per la regulació tèrmica que exerceix S'Albufera de Mallorca, ben pròxima al celler. També ens contà que han optat per les varietat autòctones blanques però que han preferit les foranies pel que fa a les negres, que segons la seua opinió donen millors resultats. I en quant a la comercialització, de com els productes balears tenen un valor afegit a països com Alemània per eixample, però no a la resta del Estat Espanyol, on son vists com un simple competidor més. Que amés a més està desfavorit pels condicionaments logístics de la insularitat, que no fan més que encarir el producte.
Durant la visita ens oferí tastar dos dels seus cinc vins: el 'Va de blanc 2012', cupatge de Giró Ros (50%), Prensal Blanc (40%) i resta de Chardornay i Viognier, amb una petita proporció d'aquests criada en bóta durant 9/12 mesos. Segons ens contà, la intenció és aconseguir un vi que combine la frescor, mediterraneïtat i bon beure amb la complexitat i l'elegància. Des del nostre punt de vista ho aconsegueix molt bé, i per tant ens agradà moltíssim. No podem dir el mateix del Cabernet, ni del Merlot que tot i ser uns vins més que correctes, no els hi trobàrem cap aspecte especialment destacable.

Sa Fonda, Muro (tradició mallorquina). Dit pels propis illencs, Muro (6.963h.) és un dels pobles on millor es conserven algunes de les tradicions mallorquines. Al mateix centre de la vila i junt a l'espectacular església parroquial, o Antic Convent dels Mínims, hi ha un lloc discret pel viatger on poder gaudir part d'aquesta essència mallorquina pel que fa a la seua vessant gastronòmica: frit de matança, frit mariner, llengua amb caparres, anguiles frites amb salsa, xulles al caliu, caragols, 'caminantes',... son alguns dels plats dels que hi poguérem trobar.
A més d'aquestes preparacions, el local és d'estètica simple i no té cap atractiu especial, llevat de la graella de llenya, i el servei de taula és ben senzill però els seus plats són ben honests i plens d'autenticitat. Així doncs, una visita per ací potser siga una bona manera d'iniciar-se en les especialitats locals.


Santi Taura, Lloseta (el secret de l'èxit). Al bell mig de Lloseta (un municipi d'interior de menys de 6.000 h.) hi ha un restaurant gastronòmic que sempre està ple. Mentre molts dels cuiners locals que presentaven ofertes similars han tingut que emigrar a zones més turístiques, o fins i tot tancar el negoci, Santi no pot abastir la totalitat de les reserves sol·licitades... -Per què?- Allà anàrem, a conèixer el secret de l'èxit: i ens trobàrem un local ple fins la bandera, com ja hem dit, i sense carta, on sols es serveix un menú gastronòmic únic que canvia setmanalment, amb aperitiu, 3 entrades , 2 principals, postres i café amb petit fours, cadascun amb el seu servei, per un ajustadíssim preu de 33€.
Santi no és el primer que treballa amb aquesta fórmula, quelcom que ben mirat suposa un fum de avantatges: permet ajustar preu per economia d'escala i estacionalitat de productes, fa que el propi xef es puga ocupar d'atendre personalment als comensals amb més tranquilitat ja que suposadament el gros de la feina ja està feta i no s'espera cap sorpresa ni entrebancs. Per tant, és tracta de cuina de mercat, ben feta i creativa però ben arrelada amb productes i inspiració en la tradició mallorquina, amb un toc especiat ben marcat (anís, fenoll, cilantre,...) que els imprimeix la personalitat de l'autor.  I així doncs, fem una repassada al menú que ens tocà a nosaltres, fent uns breus comentaris a peu de foto a diferència d'altres vegades, ja que no serà probable que algun lector es trobe amb el mateixos plats.

III Enoescapada Mendoza's Experience

Per tercer any consecutiu, i aprofitant els dies de Setmana Santa, els cellers "Enrique Mendoza Viticultor" han tornat a organitzar unes jornades de portes obertes a les seues instal·lacions de l'Alfàs del Pi, que a hores d'ara ja semblen ben consolidades en la seua continuïtat temporal com a esdeveniment festiu per gaudi dels aficionats a l'enologia i també d'apropament de la cultura vitivinícola a sectors més amplis de la societat. Per la nostra banda, ja ho hem afegit a l'agenda com a cita anual; una jornada lúdica ben agradable on aprofitem també per conèixer les novetats en la trajectòria d'aquest gran celler valencià de referència.

Ací mateix ja ens férem ressò de les dues edicions anteriors, però això no lleva per a que continuem fent-nos-en mentre hi trobem aspectes interessants que comentar. I així, com l'any passat, posem el focus en les novetats trobades: a nivell organitzatiu l'esdeveniment va creixent i això es nota també amb l'augment de la superfície emprada, que tot i l'afluència de cada vegada més gent fa que continue resultant còmode estar-hi... Enguany s'ha renovat la proposta artística i el taller de fusta també, passant de mostrar les diferències entre roure francès i nord-americà a les que hi han entre la criança en 'fudre' (500 l.) i bóta (225l.). També s'hi ha afegit a la ja veterana proposta gastronòmica dels formatges de 'La despensa de Andrés', una altra més genèrica duta per "El Xato-Eventos" (precisament això era un dels suggeriments que un lector ens feia en aquest mateix bloc l'any passat) i s'ha comptat amb la sinergia d'una altra gran empresa de la Marina Baixa (Chocolates Valor). Des de fa ja alguns anys, ambdós (Mendoza i Valor) han desenvolupat una línia de bombons inspirats en alguns del vins amb més prestigi del celler i durant les jornades hi hagué també l'oportunitat de tastar-los. A més a més ambdós elaboradors presentaven els seus productes a la venda a uns preus ben competitius i, almenys des de fora, sembla que el públic assistent els correspongué.

Enguany si varem tenir l'oportunitat de xarrar un parell d'estonetes amb Pepe Mendoza, qui ens paregué ben satisfet pels resultats aconseguits i ens compartí els projectes i il·lusions que ja té per l'any que ve. Una bona senyal de la que ens alegrem, més encara comptant en que era l'últim dia quan hi estiguérem.

Pel que fa als vins: el 'Viñedos Màgicos' d'enguany era un cupatge de Cabernet-Garnatxa-Monestrell, i no ens agradà tant com els dels anys anteriors. Malgrat això, la llista de tastats fou ben llarga i per esmentar els que més ens agradaren parlarem del Chardonnay 2013, el Pinot Noir 2011 i el Cabernet-Monestrell 2010, amb el permís del Santa Rosa 2010, es clar, també sensacional.

Però no volem acabar sense...

Tast de 11/04/2014. Monovarietals de Godello

Comentem a continuació els vins del tast que tinguérem aquest darrer divendres. Fou la sessió #46, i tot i que pel camí n'han quedat 3 encara pendents d'explicar que intentarem recollir abans que passe massa temps, anem amb ella per no endarrerir-la també.
L'organitzador de torn ens tenia preparats uns "Godello" de les terres on aquesta varietat blanca gaudeix de l'hegemonia entre les del seu color: El Bierzo, Valdeorras, Monterrei i Ribeira Sacra. Són zones on la seua existència està documentada des de el S.XII i en el tast es tractà de mostrar el caràcter de la varietat, amb aromes cítrics i frescs, i com el pas per bóta li dona untuositat i li canvia el color verdós original, duent-lo a tonalitats més daurades. -Anem amb ells!

• Demencia Cachicán Godello 2013. Bodega Demencia. D.O. Bierzo. La primera 'joieta' de la nit fou aquesta raresa en forma de vi 'semi-salvatge' i acabat d'embotellar, del que sols se'n han fet 82 ampolles. De color or vell i aromes lleugerament 'ajerezats', on hi poguérem trobar nispro, pera i poma, evolucionant a cervesa, o més bé, sidra. Sostés en boca i molt franc, tota una expressió del seu terroir.
• As Sortes 2012. Rafael Palacios. D.O. Valdeorras. Amb 8 mesos de pas per bóta de roure francès, aquest es mostrava de color palla cristal·lí i amb llàgrima ben densa. Domini d'aromes florals, base mineral i notes de pastisseria. Retronassal tropical (maracuià, pinya i plàtan) propi de la varietat. Concentrat, dens i gustós en boca, dolçor aromàtica, ben complementada amb l'acidesa gustativa. Agradable final molt fresc.
• Lobarzan IS 2011. Castro de Lobarzán. D.O. Monterrei. 6 mesos de criança en fusta. Bell color daurat. Aromes de mel d'acàcia, herba acabada de tallar i tropicals, destacant ací el mango. Pas per boca complementari, equilibrat, gustós, llarg i molt agradós, amb una lleugera amargor final.
• Lapena 2010. Dominio do Bibei. D.O. Ribeira Sacra. Criat en roure francés durant 9 mesos i en depòsits ovals de formigó durant 11. Color palla ben lluent i aromes de galeta i tabac. Entrada en boca pesada i amb durada mitjana.
• Go de Godello 2009. Soto del Vicario. D.O. Bierzo. Monovarietal de Godello, ací amb 10% de Doña Blanca, criat 3 mesos en roure francés. Daurat i molt dens. Joc aromàtic varietal, fent-se notar ambdues en funció del moviment, o no, de la copa. Aromes florals de mel i fruitats amb domini del mango i pinya molt madura. També es deixà notar en evolució la mantega fresca, cera d'abelles i els albercocs secs. concentrat en boca, de volum ample i saborós. Llarg amb sensació final d'amargor. El millor de la nit per a quasi tots els participants, tant de manera absoluta com per la seua relació qualitat/preu.
• Pezas da Portela 2008. Bodegas Valdesil. D.O. Valdeorras. Aquest ja veterà, fermentat i criat 6 mesos en bóta de roure, en el seu sisè any continuava mantenint un color palla cristal·lí encara ben viu i una aromes varietals ben notables. Amb ells també molta sensació de mineralitat i un pas per boca amb acidesa ben compensada.

Pel sopar que es serví després,

BON AMB. Xàbia

Per novembre rebien la seua primera 'estrel Michelin', i en conseqüència la fama se'ls ha disparat. Però el local ja duia més de dos anys treballant discretament, des de que va obrir les portes a l'estiu de 2011. El negoci està conduit per Alberto Ferruz a la cuina i Pablo Catalá a la sala, i ocupa un antic restaurant situat a la carretera de Benitatxell que s'amplià i renovà completament canviant-li fins i tot el sentit de l'accés, i on la decoració, tot i que busca línies d'arquitectura contemporània, no deixa de recordar-nos que estem al mig del camp. Bones vistes al Montgó cap a l'exterior, i dins un celler de vidre ben visible des de tot el menjador, com ja va sent més que habitual a qualsevol bon restaurant que pretenga ser-ho.
Estiguérem un divendres de març a mig dia, i com que sols hi havien tres de les taules ocupades ens va rebre tot l'exercit de cambrers amb un gran esforç col·lectiu per agradar. Inspeccionada la carta, ens decidírem per allò que no ens havien oferit, tot i estar anunciat en un cartell de la porta: el menú de la 5ena. edició de les jornades gastronòmiques 'Xàbia al plat'.

Després de la comanda, començaren a arribar els plats: Snacks e Infusión Mediterránea, safata d'aperitius de creació on ja es notaven les ganes de sorprendre; sabors del nostre entorn lleugerament barrejats amb agradoses notes especiades i orientals que es fan presents però sense arribar a l'extrem de disfressar el gust original. Tot seguit, Perlas de Valencia, Boniato y Limón, o una ostra condimentada amb cítrics i escuma; l'ostra era excel·lent i per tant el plat no estava gens mal, però tot i a risc de resultar simples podríem dir que sense res també ho hagués estat. -Ho senc però respecte a ostres i gambes, personalment pense així!- Vingué després el Moja Pan de Ventresca de Atún y Gel de Tomate Asado, un plat que abans de regar-lo amb el 'gel' ens recordà estèticament al ben conegut 'dripping di pesce' de Gualtiero Marchesi; conjunt ben aconseguit amb una saborosa tonyina tractada amb encert, bon sabor i millor textura. Com a Verduras Primaverales y Carbonara de Apio Nabo y Hierbas, ens serviren uns espàrrecs blancs, també en perfecta harmonia amb la resta d'ingredients del plat. Arribats a aquest punt es passà per la nostra taula el xef, amb qui tinguérem l'oportunitat de comentar la gosadia d'incloure un plat d'espàrrecs blancs, tan complicats de fer-se acompanyar, i felicitar-lo per haver-ho aconseguit amb èxit. Per la seua banda ens ho justificà dient que té molt bona relació amb un productor que li'n envia des de Nafarroa quan estan en temporada, per la qual cosa no vol deixar passar l'ocasió de treballar també amb ells, com a producte de qualitat màxima. D'aquest plat destaquem també la carbonara de nap -brutal!- Però no les làmines de trufa que no passaven de decoratives... Continuà l'àpat amb el Taco de Ternera amb mel i mostassa, bona carn però sense aspectes especials que destacar. Si però les postres, on ens dugueren una Coca Maria acompanyada de dos gelats, llaminadures i floretes comestibles -Magistral combinació!-. Fi de festa amb café i petit fours.
Els vins servits durant l'àpat estaven inclosos amb aquesta proposta gastronòmica i foren Murviedro Colección Sauvignon Blanc,  Murviedro Colección Tempranillo i un Moscatell de procedència no identificada; més que correctes tots tres.

Com a conclusió, podem dir que és un lloc interessant que cal conèixer, on trobarem una cuina que respon a expectatives altes, que està feta amb productes i preparacions que s'esforcen per recordar la terra on estan, però també sàviament combinats amb lleugeres aportacions artístiques que aconsegueixen transmetre el toc personal del cuiner, molt definit en sabors i textures on hi ha sempre la presència discreta d'àcids i espècies com una constant que arriba a funcionar com a fil conductor entre els diferents plats. Presentacions molt acurades també en uns plats d'autor on sols se'ls pot criticar que les racions, tot i ser d'un menú llarg, són lleugerament curtes. El tracte és molt professional, però en ocasions resulta excessivament rígid i protocol·lari. Però malgrat aquests petits detalls el resum és força positiu, així que com ho tenim prop tornarem a anar-hi i seguirem parlant-ne, d'una evolució que els desitgem en alça.
Acabem amb unes poques imatges preses als plats, durant el dinar...