III Xàbia al Plat Mariner

Organitzada per l'Associació de Restauradors de Xàbia, ha començat avui la tercera edició de les Jornades Gastronòmiques "Xàbia al Plat Mariner", un esdeveniment que ha tingut aquest mateix dissabte la presentació però que s'allargarà en cadascun dels restaurants participants fins passar el pont de la Puríssima, amb un menú ad-hoc que han afegit a les seues propostes habituals.

La presentació com a acte més vistós, s'ha dut a terme al recinte mateix de la llotja de pescadors i ha consistit en una xicoteta mostra gastronòmica i algunes activitats paral·leles relacionades amb la mar i els productes que ens ofereix. Nosaltres no ens ho hem volgut perdre i allà que hem anat, a gaudir dels àpats preparats pels restauradors participants. Així que ara compartim ací la nostra opinió sobre que hem tastat, junt una dotzena i mitja d'imatges preses durant la jornada.

Dels 21 platets proposats hem provat els 17 que ens han semblat més interessants, entre els quals destaquem de manera especial: l'hamburgueseta del 'Saona', el polp a la planxa de 'La Cantina', l'arròs melós de sepionet i cigaletes amb carxofa (insuperable) del 'Castelló', les dues propostes d''El Marino' (el cucurutxo de gambosins i el gaspatxo mariner) i els dolços de l''Austriaco'.

Com a conclusió, podríem dir que ha estat una jornada entretinguda i ben organitzada en la que hem pogut gaudir d'un migdia ben agradable farcit de moltes coses interessants, però on hem tirat a faltar certa dosi de l'autenticitat pretesa: que no hi haja vins de la comarca a la mostra, que el valencià sols es faça servir pel títol de les jornades -en cap paper més!- i que l'únic representant reboster ho siga d'especialitats centre-europees potser siguen aspectes que des del nostre punt de vista resulten millorables.

Cal dir també que aquestes jornades tenen també el seu contrapunt amb la 'versió de terra endins' que organitza també l'ARX, i que es sol celebrar per a l'altre pont, el de Sant Josep. Estigueu alerta!

Gent de totes les edats ha omplit de gom a gom la llotja de Xàbia, creant un ambient molt agradable.

Ísland (2 de 3)

Continuant amb el que anunciàvem al post precedent, i ja centrant-nos en la restauració visitada de Reykjavík, cal començar dient que la seua elecció va tindre que ser més intuïtiva, i per tant més erràtica, que de costum. Tot i la gran quantitat d'oferta existent, les guies que hi han són més turístiques que gastronòmiques i ací no arriben els inspectors de la Michelin. -Això sí!- Varem intentar defugir del llocs de turisme de masses i també dels que serveixen espècies amenaçades com a plats típics islandesos, però sense deixar de cercar productes i cuina islandesa i nòrdica de qualitat.

El primer encontre amb la restauració local, a banda de l'entrepà de l'avió, tingué lloc només arribar i fou al “Friðrik V". Aquest local està regentat per Friðrik Valur Karlsson, ajudat amb gran professionalitat per la seua família al complet. Ací les opcions es limiten a un menú de tres plats i un altre de cinc, canviants i a priori desconeguts per al comensal. De fet, amb el document de reserva telemàtica demanen que es manifesten possibles al·lèrgies o restriccions alimentàries. En aquest restaurant es practica un radicalisme absolut en l'elecció dels productes locals que conformen el menú, fins al punt de tenir un xicotet mapa de l'illa damunt la taula on s'assenyalen en cada servei els llocs d'origen de cada un dels productes que conformen el plat. –Una actitud magnífica! Des del nostre punt de vista- Entre les sorpreses que acompanyaven els plats del menú triat, ens agradà especialment la taceta (a mode de tallat) de sopa de marisc amb nou moscada i entre els propis plats: el lluç amb ravioli de fongs, llagostí i amanida cruixent fou memorable, i el gelat de rosa amb cardamom, moka amb fruites roges, pètals de flors i coulant de xocolate, bonic i ben complementat. En definitiva, cuina moderna i elegant amb el característic toc de distinció nòrdica, però compromesa amb els productes autòctons i de temporada. Per cert, l'aigua gratuita i de molta qualitat, com és comú a tota l'illa.

Qui ens segueix, sabrà que no ens solem parar a comentar aquells llocs que no ens satisfan suficient, estalviant comentaris negatius i simplement no parlant d’on no s’ho val la pena, però no podem evitar fer ací una petita excepció fruit d'un sopar decepcionant. 'Dill', és un restaurant també cèntric de Reykjavík inspirat en el Noma, de Copenhagen, per l’amistat entre els seus xefs respectius (Gunnar Karl Gislason i René Redzepi), fet que va despertar el nostre interés. I de fet, a nivell estètic així és, amb aqueix aspecte entre campestre i urbà. Però res més enllà, les expectatives no s’acompliren i ens trobàrem amb una proposta culinària en forma de menú degustació de petits àpats que més que imaginatius, ens paregueren experimentals. I tots en porcions excesivament curtes i espaiades, sense res especialment sorprenent ni destacable.

Tornant ja a un lloc més informal que els dos d'abans, però que si que ens agradà molt, parlarem del ‘Forréttabarin’. Un local sense pretensions, on igual es pot prendre una copa que gaudir d’un saborós àpat. Allà ens trobàrem amb uns plats (almenys els tastats) plens d'honestedat, però també amb una bona dosi d'ossadia, i per tant ben interessants. En tastàrem quatre, a quin millor: salmó de fumat intens amb creïlla rostida i iogurt de wasabi; sopa tangy de llagostins ‘a la Robert`; clòtxines locals guisades amb vi, nata i porro (un clàssic local); i el lluç i cansalada magrosa de porc amb puré d’arrels d’àpi. Així que queda també assenyalat com a una bona recomanació...

L’última parada que comentem és la d’un dels imprescindibles cafès de Reyjavík: 'Sandholt Bakery', en aquest cas també amb excel·lent mostrari de pastisseria. Un d'aqueixos espais d’atractiu intrínsec i difícil d’explicar, però on hom pot deixar passar les hores lentament mentre gaudeix de les diverses especialitats, o d'una beguda calenta mentre veu pel finestral com passegen les demés persones per fora, o -perquè no?- amb un llibre a la ma, com el que també us proposem més avall.

Ísland (1 de 3)

Camí de tornada d’Islàndia, aprofitem les hores del vol per començar a bastir un escrit amb el qual tractar de compartir aquells aspectes de la vesant gastronòmica que ens han resultat més interessants durant la nostra estada la Illa 'del Foc i el Gel'. Tot i això, en aquest cas considerem que paga la pena fer abans una breu introducció sobre aspectes generals de la gastronomia islandesa, i pot ser també una entrada sols gràfica amb algunes de les millors imatges que hem pogut prendre, així que ací va la primera part!

Molt sovint, el primer contacte gastronòmic
 amb els productes d'un país es té dalt de l'avió.

Pel poc que es coneix ací de la Illa de l'Atlàntic Nord, podríem pensar que allà s'alimenten bàsicament de baejo. -Però no! Com moltes vegades els tòpics no solen ser més que això.- Tot i que el peix sí és la base fonamental dels seus hàbits alimenticis, i que pesquen bona part del bacallà que es captura al món, no se’n mengen molt més de l’1% del que agafen. Efectivament, la pesca ha estat i continua sent el principal sector econòmic del país però almenys aquesta espècie no l'hem vista en cap carta dels restaurants per on hem passat. Sí hi ha, i molt bons per cert, altres tipus de peix com lluç, salmó (fumat, en cru o guisat), truita àrtica, 'eglefino', 'halibut' i altres especies més desconegudes per nosaltres, presentades de moltes de les formes possibles. Crida l’atenció el peix sec (que no salat) que venen embossat per tot arreu, com a mena d’snack, i el cridaner, i més difícil de trobar, hákarl (tauró curat), però tinguem en compte que tot açò és per la necessitat que han tingut de desenvolupar al llarg dels segles de subsistència en les dures condicions de l'illa, tot un ventall de tècniques per a la durabilitat d'aquests aliments pereceders.

'Fiskisúpa' (sopa de peix). Aquesta és de Langaholt, un lloc remot prop
 de la mar a la península d'Snæfellsnes, però n'he trobareu per tot arreu.

Pel que fa a la carn, l'illa està plena d'ovelles (i en menor mesura també de cavalls i vaques) i per tant aquesta és la que més s'ofereix enlloc. Per altra banda, si consultem informació sobre plats típics islandesos de carn, potser ens cride l'atenció la col·lecció gran de plats fets amb les vísceres del corder, i en especial el seu cap. Tot açò esdevé d'una època històrica on la fam colpejava sense pietat als habitants d'aquesta illa amb escassos recursos alimenticis, obligant-los així a aprofitar tot el que era potencialment menjable.

Continuant amb els productes carnivors, també es conegut el consum d'espècies avui amenaçades d'extinció (com puffin i/o balena), però al mateix temps tampoc es cert que hi haja un consum generalitzat, i de fet la major part d'aquests productes 'exòtics' se la mengen els turistes encuriosits. En definitiva, que cap d'ells (que són dels que més en parlen les guies turístiques) són de consum diari pels islandesos en general, encara que sí és cert que solen formar part dels àpats consumits durant la cel•lebració de Þorri (festa anual d'arrel vikinga).

Algunes de les especialitats locals esmentades ací.

Pel que fa als productes que si es consumeixen de manera habitual: ja hem parlat del peix sec, però hi ha també els làctics skyr i súrmjólk (presos sols, amb cereals, fruites roges o fruits secs), les llepolies de regalèssia són una constant, la cervesa local (Einstök, Víking, Gull, Kaldi,...) excel•lents totes les que hem tastat en varietat i en sabor, les omnipresents sopes (més bé cremes) de peix, els productes de pastisseria amb farina de sègol o d’altres orígens ben diversos, el xocolate, algunes algues, les arengades crues preparades amb diferents salses i les clòtxines com a més comuna de les preparacions de la mar en calent. 'Brennivín' literalment significa vi ardent, però amb aqueix nom es coneix a un destil·lat de creïlla aromatitzat amb comins, considerat com la beguda nacional i més conegut amb l'enigmàtic nom de 'La Mort Negra'.

Les pastisseries-café són de parada obligatòria, i les especialitats (dolces i salades) irressistibles.
Aquesta espècie de magdalena és de Sandholt, a Laugavegur, en ple centre de Reijavik.

No podem acabar amb aquestes generalitats sense parlar també de la forta implantació de la cultura 'fast food' estadounidenca, en especial pel que fa als Hot-Dog, herència (junt a les plaques ondulades de les cases) dels anys de forta presència allà de l'exercit d'USA. Però malgrat açò, i com que és una terra de forts contrasts, podem dir al mateix temps que aquest fet no es cap renuncia envers els productes propis. Els islandesos ens han semblat un poble satisfet de la seua tradició i idiosincràcia, aspectes que mostren amb orgull, que fan i deixen fer, alhora que també són molt amables amb els visitants. El que no accepten bé són les ingerències (foranies o no) en assumptes propis. -Econòmicament també ho han demostrat, amb la seua exemplar gestió i sortida de la crisi!-

Tast de 26/09/2014. Vins blancs mallorquins monovarietals

Engegàvem la 7ena. temporada de tasts amb el que en feia 48, dedicant-lo a vins mallorquins, fets amb una sola de les varietats autòctones blanques d'allà: Giró Ros, Malvasia de Banyalbufar i Prensal Blanc (o Moll).
- Giró Ros: varietat documentada com a molt abundant a s'Illa pel S.XIX però que desaparegué i ha tingut que ser recuperada amb l'ajut dels cellers elaboradors dels vins ací tastats i un tercer (Ca'n Ribas). Recentment ja ha estat acceptada per les DDOO mallorquines. És un cep de vigor mitjà, amb una producció mitjana, al voltant de 2-3 quilograms/cep, de brotació primerenca i amb un període de maduració llarg. Dóna uns singlots grans, aclarits, de gra menut, solt i allargat, i d'un color groc rogenc quan està madur. Produeix un vi amb coloracions daurades i un bon potencial aromàtic, on sol dominar la fruita tropical. Té acidesa i graduació altes. 
- Malvasia: "Com tots los stats agueren acabat de dançar portaren la col·lació de matí: gingibre vert ab malvesia." "Com foren dinats, féu-los dar molt bella col·lació de confits de sucre ab malvazia de Candia." Dues vegades anomena Joanot Martorell a aquesta varietat en "Tirant lo Blanch", la primera com a remei tonificant i curatiu, i la segona com a llepolia de sobretaula. L'origen de la varietat és incert, però tot apunta a la Grècia clàssica des d'on s'escamparia pels països riberencs de la Mediterrània. Així doncs, per una banda aquesta antiguitat i la seva extensió geogràfica gran ha anat originant l'aparició de subvarietats, i per altra la poca resistència a les malalties provocà la seua substitució progressiva en els conreus. Malgrat això, hi ha indrets on ha tingut un especial predicament, entre ells Banyalbufar, a la Serra Tramuntana on era el conreu extensiu del S.XVI, i des d'on hi ha documentades produccions per a l'exportació de fins a 250.000 l. Però a meitat del segle passat la situació era ben diferent, arribant-se a una situació límit com amb el cas d'abans, i a la vora de la seua extinció completa. Més tard, entre 1999 i 2005, l'associació 'Tramuntana Viva' va aconseguir dur a terme dos projectes finançats per la Conselleria d'Agricultura i Pesca del Govern i executats per la Universitat de les Illes Balears, on es van obtenir clons de Malvasia lliures de virus i amb unes bones característiques agronòmiques i enològiques, que ara són capaços d'oferir-nos dos dels vins d'aquest tast. El raïm de malvasia és menut i poc compacte. El gra és gros, tendre i ovoide, molt dolç i aromàtic.
- Prensal Blanc (o Moll): Varietat autòctona principal de la DO Binissalem, on obliguen a que el vins blancs duguen al menys la meitat d'ella. Cep d'alta producció i vigor. Brotació mitjana, fulles grans, dentades is amb presència de pèls. Raïm, llarg i solt. Graduació mitjana i baixa acidesa. Dóna uns vins de marcat caràcter fruitat, de color groc palla i bona estructura.

I amb aquests antecedents, anem ja amb els vins:

• Capgiró 2013. Can Majoral. Vi de la Terra de Mallorca. 100% Giró ros. Del conegut cantautor, Biel Majoral. Color groc palla, potent en aromes inicials on sobresurt la pinya, acompanyada de cítrics, herba acabada de tallar i ametlla amarga, més tard arriba la mel i les lleugeres notes de pastisseria. Pas per boca untós, amb estructura concentrada, equilibrat i saborós. Llarg, amb una bona sensació final on es compensen bé acidesa i dolcesa amb un lleuger record amarg que convida a beure’n de nou. El millor vi de la nit, i amb la millor relació qualitat preu per a quasi tots.
• Torre d'Es Canonge 2013. Vins Toni Gelabert. DO Pla i Llevant. 100% Giró ros. Amb 4 mesos de criança en bóta. Color groc palla, aromes florals de rosa amb notable presència de la fusta des del primer moment, en evolució mostrà també ametlla amarga en el retronassal, i fum. Equilibrat en boca amb notable acidesa per a un final llarg.
• Cornet 2013. Cooperativa de sa Malvasia de Banyalbufar. Vi de la Terra de Mallorca. 100% Malvasia. Color daurat ben potent. Aroma d’albercoc barrejada amb una forta presència alcohòlica. Glicèric en boca amb estructura concentrada i un final dolç-amarg. -Qualsevol diria que és el mateix que havíem begut a Santi Taura cinc mesos abans!-
• Juxta Mare 2009. Son Vives. Vi de la Terra de Mallorca. 100% Malvasia. De color or vell, lluent. Aromes fruitats de codony i minerals (pols). En boca es mostrà complex i concentrat, amb un bon equilibri i harmonia.
• Blanc de blancs 2013. Vinya Taujuana. DO Binissalem. 100% Prensal blanc. Groc pàl•lid. Aromes làctiques lleugeres. Pas per boca amable i sense complicacions, amb un final golós i lleugerament aspre. Part dels tastadors participants, optaren per aquest com a millor relació qualitat/preu.
• 15 Mil Gotes 2013. 15 Mil Gotes. Vi de la Terra de Mallorca. 100% Prensal blanc. També, com el d’abans, de color groc pàl•lid i amb aromes lleugeres. Però més pla en boca i sense a penes estructura. Fàcil de beure.

Com a conclusió, podríem dir que si és van fer notar clarament els grups de parelles d’aquestes tres varietats, tot i que cadascú amb les seues característiques. El giró ros fou la que més agradà per la complexitat dels seus vins. La malvasia pot ser fou la més desconcertant, i el moll podríem considerar-la com la més impersonal, i probablement també més complementària amb altres.

D'enoturisme pel Penedés. ALBET i NOYA

Passar a finals d'agost per Sant Pau d'Ordals a per préssecs ja va convertint-se en una mena de tradició particular...

Enguany hem aprofitat per visitar un celler que hi ha ben a prop d'aquell indret: Albet i Noya

El celler té la particularitat de ser pioner en la implantació de conreus ecològics a l'Estat (des de mitjans dels 70) i avui dia tots els seus vins ho són. Ara, és un dels 14 cellers que han tret els seus escumosos de la DO Cava, creant el segell 'Clàssic Penedés' en un intent de guanyar qualitat i major reconeiximent. 

"To France"

Re-escoltant la cançó de Mike Oldfield que interpretà Maggie Reilly ara fa 30 anys, i que hem escollit com a títol d'aquesta entrada, ens disposem a continuació a compartir algunes de les recomanacions trobades durant uns dies que hem passat més enllà dels Pirineus, recomanacions petites i plenes de senzillesa però amb molt de sabor i autenticitat.

Al bell mig de Tolosa, en la mateixa place du Capitole, hi ha un restaurant amb una sala centenària (1882) d'espectacular decoració entre Rococó i Art Nouveau, que per ella mateixa ja mereix una visita. El lloc s'anomena 'Le Bibent' ('el bon beure en occità) i en aquest escenari impressionant el xef Christian Constant comanda des de 2010 una cuina d'horari continuat des del matí a la nit amb una carta, per tant, ben variada. Allà són ben famosos els ous 'mimosa' de 'Mamie Constant', que no són més que ous farcits amb ventresca de tonyina, però el que de veritat ens agradà fou el 'Tartar de salmó i ostra amb gingebre' i les 'Creïlles caramelitzades farcides amb peus de porc'. 

Més amunt geogràficament, i ja endinsats en el Perigord, hi ha un poble anomenat Sarlat; ben animat degut tant a la seua bellesa i rusticitat ben conservades com als productes que li han donat fama: les nous i sobre tot els derivats de l'ànec. Resultava obvi, per tant, que el menú d'aqueixa parada anava a la recerca dels productes locals. I no ens equivocàrem en l'elecció: fou a l'Hotel-Restaurant 'La Couleuvrine', que ocupa una torre de defensa del S.XIII on gaudirem d'un àpat en el que hi hagué 'Grillets de canard', foie-gras, confit amb creílles 'Sarladisse', 'Cabécou' de Rocamadour i gelat de nous. El dinar tingué lloc dins d'una de les encisadores sales de l'antiga fortalesa i d'ell volem destacar el conjunt complet, tant per la seua qualitat com pel seu preu ajustat. A banda del famós mercat ambulant de dissabte, a aquest poble n'hi ha un fixe en un edifici situat a la place du la Liberté que paga la pena visitar, amb una bona gamma de derivats i conserves de l'ànec, formatges, embotits i altres productes que ens faran difícil pensar que no escollir.

Ja endinsant-nos al Pays de Loire, ens agradà molt la 'Salade du terrain' que trobàrem a 'Le Clipper', un cèntric restaurant de Blois, els rostits i el gelat de pastís de formatge de 'L'Affiné, a Tours i l'assortiment de quiches (vegetal, 'Lorraine', de cansalada magrosa rostida, de formatge i de flam) de la pastisseria 'Fournil du Chateau' a Chinon.

En aquest punt, caldria obrir un parentesi per parlar del celler que ens semblà més interessant entre els que varem tenir oportunitat de visitar: 'Domaine de la Charmoise', d'Henry Marionnet a Soings, en La Sologne, dins de l'A.O.C. de Touraine. Alla fòrem rebuts pel seu fill Jean-Sèbastien, amb qui coneguérem el treball rigorós que duen a terme, admiràrem les vinyes conreades com a jardins i ens contà algunes de les línies de treball actuals del celler mentre tastàvem el magnífic Sauvignon Blanc i distints negres de Gamay i Malbec. Ens manifestà el seu interès per la recuperació d'antigues varietats autòctones com la Romorantin, l'ús distingit amb vinyes de peu franc i l'elaboració de vins sense sulfits, tot això sense ús de bótes de fusta i amb l'objectiu de respectar al màxim l'essència del terroir i la varietat. - Però açò ho deixarem de moment ací, ja entrarem més en detall en algun dels tasts de la propera temporada que dedicarem als vins d'allà.-

De París sols anem a esmentar dos locals, o més bé dos moments, ja que més enllà de l'enorme variació d'oferta existent l'objectiu d'aquesta entrada és centrar-se en llocs senzills, fora de la llum de les estrels, però amb algun aspecte que resulte sorprenentment grat. El 'George V' pot siga la cafeteria més transitada de l'Avinguda de Champs Elysées, seure a una taula de les que donen a l'exterior ja constitueix per si mateix un espectacle per als sentits, però si al temps gaudim d'un 'café gourmand', que és com anomenen els francesos al café amb 'petit fours', el plaer ja resulta de primer nivell. L'altre lloc on situem un moment esplèndit és a 'Select Haussmann', braseria del bulevard homònim, a la mateixa vorera de Galeries Lafayette. Allà ens trobàrem molt ben acompanyats per un pianista, un clarinetista i per Cecília, una cambrera burgalesa ben simpàtica i eficient que ja ha perdut fins i tot e seu accent d'origen. El bar-restaurant practica una cuina senzilla i sense complicacions, però d'excel·lent relació qualitat-preu. Tastàrem la 'Bavette d'Aloyau' com a plat francés que no acaba de tenir èxit entre els turistes però si amb els locals, i ens encantà, i també una milfulles ben bona. Gaudir d'aquesta junt a un Calvados, mentre sonava la música i la gent anava ja buidant els carrers, pot ser siga un plaer que ens romandrà llarg temps a la memòria.


Als altres dos restaurants que esmentem no hi trobàrem cap plat que ens resultara especialment destacable però considerem que també són bones referències en el seu conjunt: al centre de Chartres, 'Brasserie des Changes'; i l'hotel-restaurant Evan, a Lempdes Sur Allagnon, ja en ple camí de tornada. La darrera parada a territori gal fou per tornar a visitar les coves de Roquefort, molt a prop de l'espectacular viaducte de Millau. La millor visita probablement siga la de 'Societé', però el formatge segurament no... -Per nosaltres, el 'Castelviel' de 'Gabriel Coulet' resulta insuperable!-