X Concert de Música Festera. Pego 2012.

Encara que la temàtica d'aquest bloc està fonamentalment dedicada a gastronomia i enologia, tots ells aliments del cos; com ja sabeu els que ens seguiu des de fa més temps, de tant en quant també gaudim dels que ens alimenten l'esperit, i la música és un d'ells. A més a més som humans, i de vegades resulta inevitable mirar-nos el melic,... -Avui toca!

Dit açò, el que ompli el post que esteu llegint són les dues parts del X Concert de Música Festera oferit per l'Agrupació Musical de Pego  el 6 de juny de 2012, sota la batuta del seu director José M. Fayos Jordán.

Tot sona tal com es va enregistrar en un rigorós directe, amb els mitjans de que disposa el teatre municipal, amb un so nu de qualsevol tipus de post-producció. Disculpeu la qualitat del so, és la màxima admesa per goear per a aquesta durada i 'publi' inicial, és inevitable però dura ben poc.

PRIMERA PART (les xifres indiquen quan comença cada obra, per si voleu anar-hi directament)

• 2:35 J.A.I.M. Pas-doble de José R. Pascual Vilaplana dedicat l'any 2000 a Pilili, trompetista de la banda de Xixona.
• 8:30 ALS-ALAÇDRACH. Marxa mora de Miguel A. García Boscà dedicada a l'homònima filà pegolina, en la seva capitania d'enguany, 2012. Estrena de l'obra, amb la participació de dolçainers de L'Experimental.
• 15:30 TINO HERRERA. Marxa cristiana d'Amando Blanquer Ponsoda dedicada en 1995 al fester de la Fila Cides d'Alcoi.
• 18:55 TUDMIR. Marxa mora de José R. Pascual Vilaplana, encarregada per l'ajuntament d'Elda pel XIV Certamen de bandes, a 1999.

SEGONA PART (les xifres indiquen quan comença cada obra, per si voleu anar-hi directament)

Tast de 25/05/2012. La Garnatxa Blanca catalana

Darrer divendres tancàvem la quarta temporada de tast (2011/2012), ja amb el que en fa 31 des d'octubre de 2008. La sessió va estar dedicada a la Garnatxa Blanca, tastant-se en primer lloc 4 monovarietals (un d'ells amb un 15% de cupatge) i després 3 barreges més d’aquest raïm amb altres ben diferents, tots ells amb l'altre nexe comú de pertanyer a DDOO catalanes.

La Garnatxa Blanca és una de les varietats més representatives de la mediterrània, especialment recomanada a Catalunya i Aragó i autoritzada a Navarra i La Rioja. És varietat principal a les DDOO Alella, Costers del Segre, Empordà, Priorat, Tarragona i en especial a Terra Alta, on s’obté un terç de la producció mundial. Es sol criar sobre el seu solatge i molt d'aquest vi passa per roure francès, obtenint-se bon cos i elevada  graduació alcohòlica, amb aromes herboses i de flors i fruites blanques.

FA 104 2010. Mas Igneus. D.O. Priorat. 100% Garnatxa Blanca. Color groc daurat molt lluent. Bona intensitat en nas amb domini d'aromes goloses de pastisseria, mel i bresquilla en almívar que evolucionaria a la regalèssia dolça. Molt sec en boca, potent i de pas dens i untós amb retro-nassal d'albercoc i marcada sensació alcohòlica final.

BLANC D´ORTO 2010. Orto Vins. D.O. Montsant. 100% Garnatxa Blanca. Criança de 4 mesos en bota. De color groc palla. Aromes de flors blanques, herbes de tocador i vainilla amb evolució cap a notes més cítriques. Fresc en boca on l'acidesa dissimula l'elevada graduació alcohòlica, ple i astringent, amb records de nispro i sensació final d'ametlles amargues.

FLOR DE GARNATXA 2008. Celler La Bollidora. D.O. Terra Alta. 100% Garnatxa Blanca. Fermentat i envellit durant 8 mesos amb roure. Color groc palla intens. Aroma inicial de hidrocarbur que desapareix donant pas a altres de pastisseria, flors blanques i més endavant mineral. Contundent en boca, fresc i amargós amb sensació cítrica final.

EDETÀRIA BLANC 2010. Edetària. D.O. Terra Alta. 85% de Garnatxa Blanca amb Macabeu. Fermentat i envellit durant 8 mesos en fusta. Color groc palla verdós, lluent i glicèric. Aroma molt complexa i golosa on hi trobàrem notes de fruita blanca (pera), balsàmiques, de pastisseria (mantega i anís) i de terra mullada. Equilibrat en boca i també molt complex, fresc i intens. -Probablement, el que més agradà.-

CAMINANTE 2010. Terra Remota. D.O. Empordà. 45% de Garnatxa Blanca, Chenin i Chardonnay. Fermentació parcial en botes i criança sobre solatge. Color groc daurat però amb matisos verdosos. Aromes molt subtils de fruita blanca i pastisseria. Voluminós en boca, amb notable acidesa.

SISQUELLA 2010. Clos Pons. D.O. Costers del Segre. Garnatxa Blanca (en quantitat indeterminada) amb Albariño i Moscatell d’Alexandria. Fermentació i criança en roure. De color groc daurat molt pàl·lid. Aromes de pastisseria, timonet i pinya. Molt saborós i original, com ja suggereix aqueixa agosarada barreja de dos raïms tan mediterranis amb el gallec més atlàntic de tots.

ACÚSTIC BLANC 2010. Acústic Celler. D.O. Montsant. 60% de Garnatxa Blanca amb Macabeu, Garnatxa Gris i Xarel·lo. Fermentació parcial amb roure francès. De color groc verdós. Aromes d’herba fresca i floretes blanques junt a certes notes fumades. Ple i fresc a la boca.

Gran diversitat d’opinions final entre els tastadors sense una opció clara respecte al més recomanable: -Tots... L'estiu és llarg!-
De final gaudirem també d'un sopar on el plat principal fou abadejo al pil pil.

Dos barcelonins ben recomanables

Circumstàncies molt especials ens han fet passar el darrer cap de setmana a Barcelona i aprofitant l'advinantesa, hem volgut fer un petita tournée gastronòmica. Obviament, les opcions a visitar eren ben variades, encara que durant els caps de setmana es redueixen de manera considerable. Compartim ací els comentaris dels dos que ens han semblat més interessants:


7 Portes

L’espai del restaurant degà de Barcelona, obert des de 1836, ja mereix una visita per ell mateix. I si a això li afegim el còmode horari d’obertura, amb les 12 hores ininterrompudes de servei de cuina (de 13:00 a 1:00) es converteix en un recurs d’emergència que deixa a qualsevol viatger sense excusa per no anar-hi.

Parlar del 7 Portes és parlar d’un protagonista de la història de la gastronomia i la restauració Barcelonina, com ho poden ser a París La Tour d’Argent o Maxim’s i a Madrid Casa Botín o Lhardy. En aquest cas el secret d’aqueixa longevitat, a més d’una dedicació plena de varies generacions, no és més que haver dignificat una cuina casolana local, sense intrusions forasteres ni modes passatgeres. Plats tradicionals, sense misteris però ben executats i servits de manera exemplar en un bell escenari, sense ostentacions ni artificis però amb molta classe i personalitat.

En el nostre cas, era la primera vegada que anàvem, i con que no té menú degustació, optàrem pels grans clàssics de la casa: entreteniments 7 Portes, canelons 7 portes i assortiment de trufes i llaminadures 7 Portes, tot acompanyat del cava 7 Portes Rosat.
I així i tot se’n quedà un pendent, el gran clàssic que arrasa; la coneguda Paella Parellada, una mena de “paella mixta, del senyoret” de la que el que si ens hem dut és la recepta per fer-nos-la. –No serà el mateix, però ja us ho contarem!-

L’àpat és dels que agraden a tothom, sense sorpreses però també sense decepcions, una experiència recomanable si no per la vesant gastronòmica, per la cultural.


Vivanda

És ja una moda ben escampada que els restaurants gastronòmics tinguen el seu germà menut, o ‘gastrobar’ com li se sol dir. En aquesta ocasió Vivanda és el d’Alkimia, on si tanquen en caps de setmana.
Al bell mig de l'entranyable barri de Sarrià està aquest acollidor localet amb un pati envoltat d’hedrera, on podem trobar una carta amb una llarga llista d’interessantíssims petits plats, a quin millor, que us farà pensar molt a l’hora d’escollir la comanda. Gastronomia de mercat amb un punt imaginatiu,  ben saborosa i que pren de base magnífics productes tradicionals i el receptari local per treballar-lo amb tècniques més actuals.

Tastàrem les croquetes de pernil, pernil (cruixents per fora i sucoses per dins; que superen a les famosíssimes de l’ Echaurren, des del nostre punt de vista), el tomàquet confitat llàgrima, la mini-coca d’escalivada i anxoves, el trinxat de patates aixafades amb mongeta verda,  el bacallà amb tomàquet i pebrot escalivat, el rap al forn amb patates i els macarrons de rostit gratinats,... -Meravellosos tots ells sense excepció!-
Per acabar: la selecció de formatges artesans (Castellot, Curiol Carbonera i El Botàs), el pastís  d’albercoc amb gelat de vainilla i el Couland de Xocolata, memorables tots dos. L'acompanyant perfecte fou l'Àtica Extra Brut Gran Reserva 2007.

Si el 7 Portes ja hem dit que resulta recomanable, Vivanda ho és encara més. Si us decidiu a anar-hi, prepareu-se per a un gran gaudi a petites dosis...

La D.O. Rias Baixas visita Alacant.

Com ja us havíem anunciat, avui toca comentar un altre acte que tingué lloc ara fa una setmana, la vesprada del 8/05/2012; Parlem de la presentació de vins a proscriptors, que organitzà la D.O. Rías Baixas a l'hotel Melià del Port d'Alacant, i on participaren divuit cellers d'allà amb més d'una cinquantena de referències.

Els de Rías Baixas són uns vins on domina la coneguda varietat Albariño: de color molt pàl·lid que va engroguint amb l'edat, amb bona intensitat aromàtica fonamentalment d'herbes i flors blanques. Pocs són els que fan servir botes de fusta per fermentar o envellir, però amb la cada vegada més usada fermentació sobre raspes i una generosa estada a la ampolla tampoc li se tira a faltar.

Hi estiguérem i ací compartim el que hi varem trobar. Tot i que de la lectura del text ja es desprèn quins foren els vins que més ens agradaren, hem decidit marcar amb negreta la mitja dotzena de triats per que pugueu fer servir la informació amb més comoditat:

Començàvem amb Adegas Pazos de Lusco, on ens oferiren el darrer Lusco que ha sortit al mercat (2010) molt aromàtic i fresc, el primer de la saga, el de l'anyada 2005, comprovant les bondats de l'estada en botella per a aquest tipus de vins i el sensacional Pazo Piñeiro 2010, una altra meravella aromàtica d’inici salí que anava evolucionant cap a un espectre més golós i fortament atraient. -Excel·lent inici!- Continuàrem  amb Lagar de Cervera, on tastàrem l'anyada 2011. I després amb Gerardo Méndez, amb Do Ferreiro 2010, també aromàtic i molt personal amb unes sorprenents notes fumades i de boira salina, el potent Tomada do Sapo 2010 i el Cepas Vellas 2010, pura mineralitat de vinyes prefil·loxèriques.

El següents cellers visitats foren Pazo de Señorans, del que tastàrem l'anyada 2010 i el Selección de añada 2005, pura elegància. Palacio de Fefiñanes, on sols havien dut mostres del seu vi més comercial. I la Cooperativa Vitivinícola Arousana amb el de cridanera etiqueta Paco & Lola.

D'Enoturismo Acha els Davide Tradición 2011 i Davide Duo 2011. De Viña Almirante, Vicius 2011 amb una agradable sensació de frescura i verdor dels camps gallecs. I en Agro de Bazàn tastàrem els Granbazán Limousin, l'únic fermentat en fusta d'aquesta llista, el D. Àlvaro de Bazán i l'Àmbar, tots tres de 2010.

Les darreres visites foren als mostradors de Marqués de Vizhoja on tastàrem Torre de La Moreira 2011 i Señor da Folla Verde 2010 i al de CotoRedondo on hi havia els tres Señorío de Rubios, Albariño 2010, Condado blanco 2011, que ens agradà més que l'anterior i l'únic negre de la sala Condado Tinto.

Sentint-ho molt, hi hagué cellers  que es quedaren sense visita: Santiago Ruiz, As Laxas, Mar de Frades, Chaves, Martín Códax, Adegas Galegas i La Val. L'esdeveniment estigué molt ben organitzat però tot no pot ser... -A la propera!-

Gastronomia i Universitat... I més coses

Emmarcada dins del curs d’Expert Universitari en Direcció d’Empreses d’Hostaleria, va tenir lloc aquesta setmana a la Universitat d’Alacant una sessió oberta que amb el nom “Gestión de Talento e Innovación en la Restauración. Cocina de proximidad, producto Km. 0, Gastrobotánica” va reunir a Joan Cascant (Celler La Muntanya), Evarist Miralles (representant espanyol al Bocouse d’Or-Europa 2012), Kiko Moya (Restaurant L’Escaleta), Santiago Orts i Raquel Alvarado (Gastrobotànica).

Després de la presentació feta pel periodista gastronòmic Antonio Llorens, començava el torn de intervencions amb Joan Cascant que explicà amb reflexions molt interessants,  farcides de lògica i sentit comú, el projecte Microvinya, de què és artífex i té implantat en la gestió del seu celler, a Muro.

Fent nostres les paraules de Joan, tractarem d'explicar el concepte ‘Microvinya’ dient que és un segell que representa els alts compromisos ètics d'un vi conreat en parcel·les de minifundi, tan típiques en la nostra cultura de paisatge, i on s’acompleixen alhora quatre objectius diferents:

1. Preu just pel llaurador, valorant de manera adequada la collita i la dedicació. Benefici social i econòmic pel productor.
2. Compromís de respecte amb l’ecosistema. Benefici mediambiental.
3. Interacció amb l’entorn. Benefici Cultural.
4. Interacció econòmica. Benefici econòmic per la comunitat.

Amb tot això es pretén:

•          La recuperació sostenible del minifundi tradicional d’algunes comarques.
•          L'acreditació de qualitat per mitjà del respecte al medi ambient.
•          La regeneració territorial, social, cultural i econòmica.
•          La potenciació del consum intel·ligent.
•          La valoració dels productes mediterranis.
•          La recuperació del paisatge i de les seves varietats autòctones.

Durant la xerrada, Joan va fer una encoratjada defensa de la gent que vivim als pobles, com els autèntics garants de la continuïtat del territori, del minifundi com el reflex de la nostra cultura de paisatge, de la vessant cultural de la gastronomia i d'un estil de vida que va lligat de manera inseparable a la tan lloada dieta mediterrània.

Acabà amb una faula recolzada amb les il·lustracions d'un mas d’un conte infantil editat fa 28 anys -Tan proper però tan llunyà!- on demostrà el progressiu trencament de l'equilibri 'home-natura', i que abastir-nos col·lectívament de productes de proximitat de manera habitual  pot ajudar a salvar l’entorn i a nosaltres mateixos de la situació actual. El temps s’acabava i va oblidar parlar d’un tema molt lligat que havia anunciat, ‘L’economia del bé comú’. Con que compartim plenament aquesta idea, utòpica encara, hem cregut molt interessant donar-la a conèixer amb el vídeo on ens la presenta l’economista austríac Christian Felber.

Sols ens cal afegir que va resultar molt trist i ens va provocar vergonya aliena comprovar que molt lluny del que deuria ser normal a la Universitat d’Alacant, al campus de Sant Vicent del Raspeig i a l'any 2012; donar una xerrada en la llengua pròpia dels valencians encara és un acte heroic que molesta a part l’auditori, provocant fins i tot tweets ofensius pel conferenciant.

El següent torn fou per Evarist Miralles, que demostrà una vegada més la gran experiència dialèctica que va acumulant. El seu argument girava entorn al concepte ‘producte’ i l’ús tan quotidià que en fem d'ell. De com s’havia enfrontat a un concurs de cuina centreeuropea reivindicat els 'productes' autòctons i mediterranis, com aqueix atreviment, amb total absència de nates i altres productes tan estranys per “nosaltres” però tan fonamentals per a “ells”, li havia passat la factura de no classificar-se i de com ha aprofitat aquesta experiència vital de manera positiva, millorant globalment amb l’aprenentatge llarg i dur de l'esforç de preparació.

Hi hagué després una pausa i encara que quedaven les dues intervencions següents i la taula redona final, de ben segur també molt interessants, però ens en tinguérem d’anar; Ens esperaven en el lloc de que us parlarem en el proper post, la mini fira organitzada per la D.O. Rias Baixas.

Tast de 27/04/2012. Varietats v/s Terroir

La trigèssima sessió de tast es va convertir en un desafiador repte pels tastadors; un exercici amb les botelles tapades on se’ns proposà esbrinar ‘quin era quin’ entre els vins prèviament anunciats. Es tractava d’analitzar-los buscant la seva classificació per terroir i varietat. Amb una criança en fusta d’entre 11 i 16 mesos i una diferència màxima de 3 anyades, hi havia 3 d’Alacant i 3 del Somontano de dues marques de referència, ambdós de terrenys similars calcaris de baixa fertilitat però amb climes lleugerament diferents (Mediterrani i Continental-Mediterrani) la qual cosa encara complicava més la proposta. I per parelles tots monovarietals de tres dels raïms negres francesos més coneguts mundialment:

• Cabernet Sauvignon, la varietat originaria de Bordeus, formada com a encreuament del Cabernet Franc i Sauvignon Blanc al S.XVII. Actualment la més popular i difosa pel món.
•  Merlot, de la mateixa família que els Cabernet, originari també de Bordeus on és la varietat més conreada, especialment pel que fa als vins de la zona de Médoc. I la segona varietat negra més estesa en el món.
• Sirà o Syrah, la varietat autòctona de la Vall del Roine on s'anomena també Hermitage. De vegades  identificada amb la ciutat persa de Shiraz, nom amb que se la coneix a Austràlia, on és la més conreada.

Enrique Mendoza Cabernet Crianza 2007. Un dels vins més clàssics d’aquest conegut celler alacantí en la seva darrera anyada d'existència, ja que posteriorment fou substituït pel cupatge Shiraz-Cabernet Sauvignon, actualment acompanyat també pel Cabernet Sauvignon-Monastrell.

Enrique Mendoza Merlot Crianza 2007. Igual que el d’abans, ja ha desaparegut del catàleg del celler i a l’anyada que acaba de sortir al mercat ja s’ha substituït per la barreja Merlot-Monastrell.

El perquè ens l’explicà dies enrere el propi Pepe Mendoza amb les següents paraules: ” La introducción de más  Monastrell en nuestros coupages es una cosa natural, comenzamos elaborando el Estrecho que es 100% Monastrell y poco a poco se han comprado pequeños majuelos que hemos ido incluyendo en los vinos básicos. Ahora se ve más  nuestros montes, sierras, romero y tomillo, en definitiva se ve más el Mediterráneo”. Sempre ens han agradat els monovarietals d’aquest celler i el canvi ens desconcertà, però entre el que tastàrem fa menys d’un mes al Mendoza’s Wine Weekend Experience i el que ací comentem ara, podem afegir que comprenem la decisió.

Enrique Mendoza Shiraz Crianza 2008. Junt al Pinot Noir i el Petit Verdot configuren l’actual mostra de monovarietals negres foranies de la marca. El de millor relació qualitat/preu entre tots els tastats, i el millor dels de Mendoza.

Enate Reserva Cabernet Sauvignon 2005. Un altre dels vins actualment ja substituïts per la marca. Tot i estar envasat amb l’etiqueta de reserva destacà sobre la resta pel seu caràcter fruital, encara que resultà lleugerament punxenc en boca.

Enate Merlot-Merlot 2007. Amb un aroma molt intensa, fruitada, balsàmica, de fongs, records de cuir i tinta xina. I saborós en boca, de tanins molt ben integrats, fou també dels que més agradà una vegada evolucionat.

Enate Syrah-Shiraz 2007. Aroma especiada, amb notes micològiques i terra mullada, de brou, evolucionant a regalèssia i boca de tanins redons i polits. Sens dubte, escollit com a millor de la nit per tots.

Tot i que cal reconèixer que els nivell d'encerts quedà per baix del que ens hagués agradat, l’experiència fou ben positiva i devem destacar que ben al contrari del que pensàvem d’avantmà, va resultar més fàcil establir diferències entre terroir que entre varietats, encara que les preferències foren marcades per aquestes, concretament pel que fa a la Sirà com ja haureu llegit. Els vins encertats per més tastadors foren el Merlot de Mendoza i el Cabernet d’Enate i la varietat més ben identificada, la Sirà.