Tast de 27/11/2015. Josep Lluís Pérez i la revolució vitivinícola del Priorat.

JOSEP LLUÍS PÉREZ VERDÚ

La xarrarda que vaig poder compartir amb Montse i Josep  Lluís
 durant els dies que escrivia aquest text que va acompanyar el tast
 dedicat als seus vins va suposar una gran satisfacció personal
 de la qual no he volgut deixar de publicar aquesta foto de record.

El considerat com a pare de la vinicultura moderna, va néixer a Quatretondeta (El Comtat) a 1936. Després del servei militar i animat per uns amics de Beniarrés, que treballaven al restaurant de l'estació de Zurich, va decidir anar-se’n a Suïssa. Va començar de rentaplats, mentre per les nits aprenia alemany. Però com el seu pare havia estat barber a Alcoi i ell l’havia ajudat en alguna ocasió, no li va costar trobar feina en una perruqueria. Quan va aprendre prou va passar a una mixta a Winterthur i a perfeccionar l'ofici en l'escola de Zurich. Alhora, en quatre anys va aprovar els set cursos de batxillerat i de seguida es va matricular a la Universitat de Ginebra, on el psicòleg Jean Piaget impartia Biologia Humana, una carrera que unia Psicologia, Biologia i Medicina. Pérez Verdú va acabar treballant amb Piaget, fins que l'Opus li va oferir la possibilitat de deixar Suïssa per anar al seu col·legi de Biologia de Sant Cugat. Tot i que va aconseguir un notable èxit, en uns anys es va cansar de la secta i ho va deixar. Llavors li se va presentar l'oportunitat de ser el director tècnic del col·legi de formació professional de Falset.
Era ja 1981, quan al BOE es va publicar l'ensenyament reglat d'enologia i l'associació de pares, tractant-se d'una zona vitivinícola, li va plantejar la demanda. Pérez Verdú va demanar el càrrec de responsable de la branca i aquest seria el seu primer contacte amb el vi. Com Montse Ovejero, la seua dona, és bioquímica i ell biòleg, van buscar a un enòleg i a un enginyer de viticultura i van formar un equip. Junt als alumnes, van comprar raïm, van experimentar, van fer vi i el van vendre. Els diners obtesos els permetien pagar el raïm i viatjar a destins enològics de tota Europa per continuar aprenent. A 1986 va conèixer a René Barbier. -Qui li havia de dir que acabarien de consogres?-

Tasts endarrerits I (d'abril a octubre de 2015)

	Tast #55 de 24/4/2015. “GODERE IL NEBBIOLO” - Batasiolo 2010 - Pira 2007 - Barbaresco Pora 2009 - Massolino Barolo 2011  - Prunotto 2010 - Ceretto Zonchera 2009 - Roero Arneis del 2013 - Gavi 2013
	Tast #56 de 29/5/2015. ALBARIÑOS - Condes de Albaradei 2006 - Pazo de Señorans. Selección de Añada 2007 - Abariño do Ferreiro - Contra a Parede  - Albariño de Fefiñanes III Año 2011 - Tras da Viña. Zarate

5é. aniversari

Ara fa cinc anys us donàvem la benvinguda al bloc que acabàvem d'estrenar. Des d'aleshores ja hem 'penjat' més de dos-cents 'post' on hem compartit tot tipus d'experiències, recomanacions i altres comentaris; enogastronòmics en la seua major part.
I de la mateixa manera, fa dos dies tancàvem la 7a. temporada de sessions del grup de tast, de les que hem anat publicant també ací informació, resultats i conclusions dels ja més de 350 vins tastats.
Avui toca compartir l'alegria i satisfacció d'aqueixa efemèride, aprofitant l'advinentesa per agrair-vos la fidelitat molt especialment als que ens seguiu de manera habitual, però també als que ho haveu fet almenys alguna vegada. Per la nostra banda, continuarem esforçant-nos per continuar creant continguts que us puguen resultar d'interés.
Continuem trobant-nos en la xarxa!

Eivissa! Tan prop i tan lluny...

Fa uns dies estiguérem a la major de les Pitiüses, gaudint d’aqueix encreuament entre tradició i modernitat que la fa tan especial. Coneguérem molts indrets, persones i fets relacionats amb la seua història de varis mil•lennis i ens meravellàrem amb aqueixos racons sorprenents que té per tot arreu; Dalt Vila i el Puig de Missa, les necròpolis púniques i Sa Caleta, Es Vedrà i Ses Salines, l’arquitectura popular i les torres de guaita,... i és que hi ha tant per triar!
Tanmateix la seua proximitat a la nostra costa, el contacte marítim directe des de Dénia o les incursions constants a l’RDS del cotxe fan que ens resulte molt familiar tot allò, però la barrera que suposa que aqueixes 55 milles de distància siguen nàutiques també engreixa un cert desconeixement entre ambdues parts de la mar.
Per la nostra banda, com solem fer per ací, li dedicarem especial atenció a l’aspecte gastronòmic, anomenant primer alguns plats de cuina eivissenca per recomanar després els que varem poder tastar i ens agradaren. En una primera i ràpida recerca d’especialitats de l’illa, entre les consumides de manera habitual podríem esmentar entre altres: l’amanida pagesa, el sofrit, el bullit de peix, el ventre farcit, la sobrassada, la borrida de rajada, les frites (de polp, de porc i de freixura), el guisat de peix, la tonyina a l'eivissenca, el flaó (res a veure amb el de Morella), la greixonera o les orelletes.
Cal dir que com a molts llocs invadits pel turisme de masses, la cuina internacional ha anat acaparant a bona part d’un sector hostaler que s’ha mogut entre la indefinició i l’adaptació de la forta demanda forana. No hi ha a l'illa cap establiment que destaque de manera especial sobre la resta com a restaurant creatiu o gastronòmic, però són molts els que fan una ullada sobre les preparacions tradicionals i treballen adequadament els productes locals i de proximitat amb un toc de modernitat. I ha estat a aqueixa recerca a la que ens hem dedicat aquesta vegada.

Visitàrem 'Porto Salé', en ple barri turístic de La Marina, a Eivissa, d'on podem recomanar unes excel•lents fritada de polp i greixonera.  A 'Es Rebost de Can Prats', de Sant Antoni de Portmany, coneguérem l’amanida de crostes amb amb peix sec de Formentera i el Sofrit pagès (a diferència del frit mallorquí, aquest va molt  menys especiat i la carn es sofregeix una vegada cuita), també molt recomanables ambdós plats i el lloc en si mateix; autèntic, honest i de tracte molt proper. L’àpat que es presentava com el més gastronòmic de tots tres fou a l’encisador restaurant de Sant Agustí des Vedrà, 'Can Berri Vell', però acabà sent el més contradictori ja que després d’un inici meteòric amb els ‘Raviolis farcits de botifarreta dolça amb salsa de ceps’, els ‘Ous estrellats amb sobrassada i un revoltim de bolets silvestres’ i el ‘Polp a la graella amb patató saltat amb romaní i romesco de taronja’-a quin millor?- arribà una ’Rajada amb gazpachuelo de safrà i pa de verdures torrades i moraduix’ que inexplicablement ens varen servir en evident mal estat. De fet el cambrer, no es va estranyar gens quan els la tornàrem. Però el mal ja estava fet, i ni el seu golós ‘Flaó en dues versions’ ens va fer oblidar el mal tràngol. Al final del sopar s’acostà Vicent Tur, el cap de sala, més que per disculpar-se per descarregar tota la responsabilitat sobre el peixater... No cal més comentaris!
I pel que fa als vins, a Eivissa els ha passat una mica com amb la gastronomia, després d’anys d’oblit ara intenten recuperar la viticultura local, però en aquest producte amb varietats emprades. En tastàrem un parell dels de Can Rich, d'entre els quals volem destacar el blanc, fet de Malvasia i Monestrell.
El que sí estat sempre i continua ben present és la tradició licorera de l'illa, amb les Herbes i la Frígola. Vegeu el bell contrast de color d'ambdues a les fotos que segueixen:

Tast de 27/3/2015. Criances de la Ribera del Duero.

Ben passada ja la cinquantena de sessions de tast, per fi va haver un dels organitzadors de torn que es va decidir per dedicar-ne una a la ben coneguda DO, Ribera del Duero. Havia hagut ja algun vi d'allà (un Protos a la primera sessió, una vertical d'Alión a la vuitena i alguna coseta més) però mai un tast dedicat als vins d'aquella DO en general, tot i ser una de les més populars i afamades de l'Estat.

I tal com ens va dir el nostre amfitrió: -"Què voleu que us conte de la Ribera que no sapigueu ja?"-. Així que per aquesta vegada passarem directe a presentar els vins i comentar-los, sols esmentant abans que el tast es va estructurar en dos blocs: tres d'una línia més moderna i amb una mica de cupatge i tres més clàssics, fets únicament amb Ull de Llebre (o Tinta Fina com també diuen allà), tots criances de 2011.

• Carmelo Rodero Crianza 2011. Bodegas Rodero. DO Ribera del Duero.  Barreja de Tinta del País (90%) i Cabernet Sauvignon (10%) criat en roure francès i americà durant 15 mesos. Color cirera picota de capa alta, dens i glicèric. Aromes balsàmiques i de pruna madura, complexe en nas però eteri. Desenvolupament golós amb presència de toffee, regalèssia i vainilla. Ben complementat de sabor, amb estructura concentrada i molt llarg.
• López Cristobal Tinto Crianza 2011. Bodegas López Cristobal. DO Ribera del Duero. 95% Tinta del País, 5% Merlot amb criança de 12 mesos en bótes de roure (70% francès, 30% americà). Lleugerament tèrbol, també de color picota amb capa mitjana i dens. Aromes de fruita (mora) i carnosos, de licor i tabac. Tanins suaus.
• Valtravieso Crianza 2011. Valtravieso Bodegas y Viñedos. DO Ribera del Duero. Coupatge de 90% de Tinta Fina, 5% de Cabernet Sauvignon i 5% de Merlot, criat durant 12 mesos en bótes de roure francès dels boscos d'Allier, Nevers i Bosgues. Aromes de reducció i també de mantega fresca i torrefactes. Molt variable al moure la copa. Punxenc en boca, ample i de tanins aspres.
• Condado de Haza 2011.Bodegas Condado de Haza-Grupo Pesquera-Alejandro Fernández. 100% Ull de Llebre amb 18 mesos de pas per bóta. Color picota de capa alta. Aromes de flors músties, càmfora i cautxú (material esportiu per estrenar). Concentrat, ample i saborós, però una mica astringent.
• Viña Pedrosa Crianza 2011. Bodegas Hermanos Pérez Pascuas. Tinta del País 100% amb permanència de 18 mesos en bótes de roure americà i francès. De color cirera i capa mitjana. Molt aromàtic, destacant els florals d'acàcia i de matolls mullats (xampinyons), molt mineral, d'evolució a notes làctiques (llet, toffee) i d'ebenisteria. Punxenc, ample i molt llarg.
• Matarromera Crianza 2011. Bodega Matarromera-Grupo Matarromera. 100% d'ull de llebre envellit durant 14 mesos en bótes de roure americà i francès. Color lluent de picota i capa alta. Aromes de tinta, espècies dolces (canella) i de cafè amb llet. Concentrat en boca, ample saborós i molt llarg, tot i que un peliu empalagós.

Com a conclusió podem dir que els dos últims, potser els més clàssics, foren els que més agradaren i a parts iguals, tot i que algú es decantà pel primer. 

D'enoturisme per Terres dels Alforins. Celler del Roure

Fa poc més d'una setmana participàvem en una visita a 'Celler del Roure', de Moixent. I com que ens semblà molt interessant, volem compartir el que visquérem allà, fent d'aquesta una recomanació ben especial. Però anem per parts i parlem abans de l'entorn i altres aspectes que a banda de donar-li singularitat al conjunt, ja de manera aïllada i sobradament,  justificarien la visita per ells mateixa.
I com que la part visual també és important, acompanyem el text amb dues dotzenes d'imatges preses durant la visita i els seus comentaris.

• La història. A la part Oest del terme de Moixent es troba La Bastida de les Alcusses, el major jaciment ibèric del País Valencià: es tracta d'un poblat emmurallat on s'estima que van viure entre unes 1.000 a 1.200 persones. Tot i la seua importància, no va durar més enllà d'un segle i els historiadors han observat indicis també que apunten a que va ser violentament destruït i abandonat entorn a l'any 330 abans de Crist, un segle abans de la romanització de la península Ibèrica. El conjunt va ser declarat Monument Històric-Artístic ja a 1931, any en que durant una campanya d'excavacions es va trobar al recinte la ben coneguda figureta de bronze que representa un guerrer a cavall, anomenada comunament el "Guerrer de Moixent".
• El paisatge. La Vall dels Alforins és un altiplà situat a uns 600 metres d'altitut, en la part valenciana configurat pels termes de La Font de la Figuera, Fontanars i la part més alta del de Moixent, entre les estriacions de la Serra de l'Ombria, la Grossa i el Capurutxo. Es tracta d'una vall agrícola de secà, considerada a pesar d'això d'un gran interès i bellesa per la seua peculiar configuració: parcel·les de dimensió reduïda en les que alternen cultius de cereal, vinya i fruiters, separats per tanques i marges naturals i envoltat per boscos de pineda.
• La vinya. Ja centrats en el celler objecte de la nostra visita, aquesta començà en la vinya i a mans de Paco Calatayud, l'octogenari patriarca familiar. Un home de trellat que amb la seua xarrada ens va fer gaudir d'una lliçó de sentit comú, saviesa, apreci per les coses ben fetes i respecte pel territori, alhora que ens contagiava amb la seua gran mostra d'energia vital. Fou ell també qui ens parlà de com se'ls va manar als primers pobladors d'aquest indret conrear sempre per quarts (olives, blat, vinya i ametlles) fet que s'ha mantés quasi inalterable fins l'actualitat, i que ha originat l'aspecte paisatgístic esmentat al paràgraf d'abans. Ens parlà també, entre moltíssimes altres coses, de la varietat local de raïm, la MANDÓ, ja perduda en altres llocs i quasi extingida per ser de peçó fràgil, però que ací s'ha aconseguit mantenir i millorar aconseguint amb ella una de les principals singularitats.
• El celler. Com a celler familiar que és, per a la part de visita interior agafà el testic de guia el fill i cap visible del negoci, l'enginyer agrònom Pablo Calatayud. Fou ell qui una vegada vists els dipòsits d'acer, ens ensenyà la "Joia de la Corona", adquirida i posada en servei més darrerament; la Bodega Fonda, un edifici datat ja al segle XVII (1694) que més tard formà part del patrimoni dels Ducs d'Almodóvar. Es tracta d'un edifici amb una planta de soterrani excavada baix del terreny natural, amb uns túnels on hi han a ambdós costats tota una filera de gerres soterrades que es van fer servir fins meitat del segle passat, i que després de múltiples proves s'han aconseguit reutilitzar (algunes d'elles i amb els mitjans tecnològics i sanitaris actuals) de manera exitosa per a la criança del vi.
• Els vins. El celler, que l'any que ve acomplirà 20 anys, és ja ben conegut pels seus vins: Les Alcusses (que servir el nom de la partida que ocupen i la tipografia de les troballes íberes del poblat veí) i més especialment per Maduresa; però ara també ho comença a ser pels criats a les gerres dels túnels que acabem de descriure, i amb els d'aquests dipòsits de terrisseria ha naixcut una nova línia de producte ben diferenciat i també amb etiquetes de disseny molt ben aconseguit; ara protagonitzades pels simpàtics animalets: cullerot i parotet. La filosofia és la d'uns vins amb menys estructura i més respectuosos amb la varietat de raïm i els materials de l'entorn.
• La gastronomia. El terme de Moixent, està travessat pel riu Cànyoles, afluent de l'Albaida, dins la conca del Xúquer i aquest transcorre entre les Serralades d'Enguera i Grossa, punt de contacte de les Cordilleres Ibèrica i Bètica. Tot açò fa d'aquesta zona un dels principals punt de connexió de la meseta amb la costa, pas actual de l'AVE, però molt abans de la via Augusta i encara més anteriorment de l'Heràclia, o el Camí d'Annibal. Amb això, la fusió gastronòmica amb La Mancha resulta reveladora; podem continuar trobant arrossos com a la resta del País, però és també terra de gaspatxos i de fet el plat local més representatiu és el gaspatxo moixentí, amb la particularitat d'estar ben adobat amb pebrella de l'ombria.

La partida de Les Alcusses, vista des de La Bastida