Bo camiño! 155,411 km caminant per la Galícia interior

Els precedents: com vam acabar ací

Fa molts anys, durant una estada al Bierzo, férem l'etapa del Camí Francès de Sant Jaume que puja de Villafranca fins a O Cebreiro. Va ser una cosa aïllada, ja quasi oblidada, però enguany sorgí la idea de completar sencer el trajecte iniciat, fins a la capital galega. No per una qüestió religiosa, sinó per la curiositat d'observar de prop un fenomen que atrau tantíssima gent, i més amb un component històric i cultural tan evident. Són vora 160 km, una xifra perfecta per a una setmana de comboi en la qual entendre la geografia de la Galícia interior des de dins.

Dit i fet! Sortim de la Marina i fem la nit preparatòria al Bierzo, aprofitant per conèixer l'imperi de Prada —no el milanès!—. Parlem del Palacio de Canedo, on durant més de 50 anys José Luís Prada (Prada a Tope) ha anat construint tot un complex ben diversificat. Un establiment singular a peu de vinya que agrupa bar, botiga, restaurant, hotel, museu, celler i conservera, on l'obsessió acurada per cada detall no deixa de sorprendre. Quasi tant com l'afluència de visitants.

Trenc d'alba al Palacio de Canedo

La motivació: el repte físic i mental

Més enllà de la part espiritual, el motiu real que ens empeny a caminar és una necessitat d'autoafirmació física, de sacrifici i de superació... o potser no tant per a tots, que no tots anàvem igual de sofrents! La vertadera exigència d'aquesta ruta ve d'eixe traçat irregular i de la seua recurrència diària: enllaçar una etapa rere l'altra no perdona. I mentre sumes quilòmetres, el Camí es converteix en un espai de reflexió íntima... especialment quan el cos comença a enviar senyals d'alerta (genolls, peus i altres misèries). Perquè les baixades es destapen com a molt més temibles que les pujades: eixos 600 m de desnivell negatiu del primer dia ja ens posaren a cadascú en el seu lloc.

Iniciem la segona etapa (Triacastela-Sarria) encara de nit —n'hi ha qui ho fa amb llum frontal— retrobant-nos amb les típiques molèsties recurrents. Mantens la fe en una desaparició miraculosa l'endemà, però el miracle no arriba! Prompte entens que no hi ha cap màgia, sinó la necessitat d'aprendre a gestionar-ho: tota una invitació a conèixer (i negociar amb) els teus propis límits.

Les fites quilomètriques, acompanyant fidels tot el trajecte

El ritme: el paisatge a velocitat humana

A poc a poc, el territori deixa de ser una simple postal per convertir-se en una experiència física que t'acompanya. La velocitat del pas humà permet percebre detalls que qualsevol vehicle passa per alt: els canvis d'ecosistema (alta muntanya, prats, boscos...) i les olors del paisatge, des de l'olor penetrant dels estables a la vora del trajecte fins a l'aroma balsàmica de les explotacions d'eucaliptus.

La transició gradual dels paratges ho és també de l'arquitectura rural i dels costums populars. La vida de treball al camp és un protagonista més, ben observable. Un embolcall que serveix d'escenari canviant mentre el cos s'adapta a la disciplina diària de la caminada, travessant nuclis molt menuts que són els vertaders protagonistes de la ruta.

El paisatge resulta immersiu en bona part del trajecte

La comunitat: la gent i la vida al Camí

Un dels aspectes més singulars és la facilitat amb què es trenquen les barreres socials. La condició de caminant anònim iguala tothom i genera un sentiment immediat de fraternitat on és fàcil trobar complicitats i ajuda. Aquesta dosi d'humanisme feta de xicotets detalls és una de les coses que més reconforten.

És un espai enorme de convivència on veuràs a les mateixes persones en moments distints, ideal per a establir converses efímeres però de vegades profundes amb gent de qualsevol origen. Especialment a partir de l'etapa (Sarria-Palas de Rei), la gran afluència fa que siga molt fàcil trobar serveis per al viatger (allotjament, taxis, lloguer de bicis...), tot i que concentrats als pocs pobles grans que fan de referència entre etapes.

Cruceiros, hòrreos, pallisses i xicotetes esglèsies: l'arquitectura del Camí

La gastronomia: La Galícia que es menja (i es beu)

La cuina no és només el combustible per a recuperar forces, sinó una via d'immersió directa en la cultura local. Durant cada etapa és fàcil parar a fer un àpat senzill on avituallar-se, però no tant trobar p. ex. un forn on adquirir l'afamat pa gallec, o botigues amb queviures de la zona. En l'etapa O Cebreiro-Triacastela sí vam trobar una formatgeria artesana (Torre), a Fonfría, on van interrompre les tasques d'elaboració per atendre'ns.

D'entre aquests espais reduïts on parar a reposar forces, en vull ressenyar dos pels seus respectius productes: el Café-bar Casa do Franco (prop de Furela), on em resultà memorable una porció d'empanada acabada de dur d'un elaborador local, i A Casa do Hórreo (un hotel rural a Ferreiros), on les dues últimes porcions d'una gruixuda truita de creïlla ens saberen a glòria.

Pel que fa a restaurants, les opcions s'adapten a totes les butxaques, amb bona oferta d'especialitats locals. Haig de destacar el restaurant de l'hotel Alfonso IX (Sarria), amb una relació qualitat/preu excel·lent; el freqüentat i animat Casa Xoanes (Portomarín), amb les seues racions de plats tradicionals; l'enorme polperia Zacarias (Melide), on no heu de deixar de tastar tampoc la ternera ao caldeiro, ni la tortada de formatge; A Reloxeria (Palas de Rei), amb una cuina excel·lent de km 0 ben presentada. I a Santiago, dos encerts absoluts: Abastos 2.0, centrat en el producte de la mar magnificament treballat, i A Curro da Parra, en la mateixa línia de perfecció però amb elaboracions més imaginatives.

Com a allotjaments, podeu apuntar-vos el Pazo de Sedor (prop d'Arzúa), com una oportunitat de gaudir d'aquest tipus d'edificacions, i l'hotel Virxe da Cerca (Santiago), amb el seu jardí interior, com un petit oasi al cor de la ciutat.

Pel que fa al vi —no anava a deixar-me'l—, tot i que el Camí Francès no travessa zones vitivinícoles —sols vaig veure una vinya en tot el trajecte, entrant a Portomarín—, és envejable l'actitud de donar en qualsevol carta preferència absoluta als vins propis. De fet, en molts llocs només se n'oferixen d'allà. Entre els que més ens cridaren l'atenció: el Godello San Martín 2020, de Prada, al Bierzo; el Fardelas Godello, de Bodegas Santa Marta, a Valdeorras; l'Albariño 2025 de Lagar de Pintos, de Rías Baixas; i el també de la mateixa varietat i origen: A Pedreira 2025, de Bodegas Fulcro.

I per cert, un apunt abans d'acabar aquest apartat: ací sí que saben tirar una canya de cervesa adequadament! I no a pocs llocs...

Assortiment de formatges locals. A Reloxeria (Palas de Rei)

Territori: Un motor vital per a la Galícia rural

Lluny de ser només un fenomen cultural o espiritual, el Camí és una artèria vital per a l'economia dels municipis que travessa, on passen cada dia hordes de persones seguint un itinerari molt ben indicat. I així, té els avantatges que requereix un tragí constant de viatgers —a diferència del model estàtic de sol i platja— i que els beneficis recauen més directament sobre els residents, vertaders sentinelles del paisatge —a diferència del turisme d'esquí, activitat amb la qual veig certs paral·lelismes—.

Vist així, és evident el valor que té per a la fixació de població, el manteniment de l'entorn, la redistribució de la riquesa i la capacitat de mantindre un model econòmic sostenible que dona vida als pobles de l'interior gallec.

I entre pensaments d'aquesta índole i altres, finalment arribem a l’Ítaca que és la plaça de l’Obradoiro! Molta gent entra emocionada per l’arc, a la cerca de la foto perfecta. Però la vertadera grandària del trajecte són els records que ha generat la caminada mateixa...