"Montesanco" presenta els seus vins a "La Potingues"

Fa 3 mesos visitàvem Montesanco, en la prèvia de la seua obertura a Teulada. Parlàrem de la finca, del nou celler, edificis i instal·lacions. Però segurament els que ho llegireu, tiraieu a faltar una cosa, no? Clar! El tast dels vins... En aquella ocasió encara estaven rematant les obres i no era un bon moment. Tanmateix en poc temps, abans de repetir visita, l’oportunitat se'ns va presentar de forma no buscada. Va ser aquest divendres 14, a la botiga de productes eco de Pego “La Potingues”.

Cal dir primerament, que no és un tipus d’esdeveniments al qual estan acostumats. Però la passió i interès ficat en que resultés exitós es va notar en el muntatge, convertint-ho en un acte senzill, però de resultat molt especial. Diana Sendra, la propietària de l’establiment, ens presentà els àpats que acompanyarien als vins i a Fernando Sastre, el gerent de Montesanco-Teulada, que fou l’encarregat de presentar-los, junt al projecte d'on neixen.

Esmentem un parell d’apunts sobre Montesanco, abans passar als vins. Ho vàrem obviar al post anterior, però Nando ens les recordà en la seua xarrada: el projecte de celler començà 2016, amb l’adquisició i rehabilitació de la finca i Casa de La Viña (1882) de Requena, en origen propietat de l’avi del cineasta Luís García Berlanga. Amb les parcel·les recuperades, des del primer moment es va apostar pels mono varietals parcel·laris que ja hi havien, respectant i tractant d’engrandir la personalitat de les varietats existents en el seu terrer, on segons la filosofia que dóna nom als vins: “cada bancal és un món”.

I en aquest ordre, tastàrem:

MÓN MOSCATELL 2022. Primera anyada d’aquest mono varietal de Moscatell, ja de la finca Abiar Alta, a Teulada. Groc amb reflexes verdosos. Aroma varietal ben marcada i fresca, de fruita blanca (tarongina), fruita de pinyol i també notes anisades. Potent i càlid en boca, on mostra caràcter mineral. Final salí i persistent.

MÓN CAVA. Brut nature reserva. 100% Macabeu de la collita de 2018. Amb color groc daurat. Aromes de pastisseria, poma Golden i fruits secs. Franc i amb bona expressió varietal. De final dolcenc.

MÓN MACABEO 2022. Mono varietal de Macabeu d’una vinya cinquantejaria, fermentat parcialment en botes de 500l de roure francès. De color groc clar, lluent, dens. Aromes novament de pomes grogues. Potent en boca, amb sensació final lleugerament amarga, que fa que se’l supose gastronòmic.

MÓN TEMPRANILLO 2020. l00% ull de llebre de vinyes d'uns 60 anys, fermentat parcialment en botes de roure francès i envellit en elles durant 12 mesos. Color robí, amb capa alta. Aromes balsàmiques i fruitoses. Concentrat i alcohòlic, amb tanins lleugerament astringents.

MÓN BOBAL 2019. Mono varietal de Boval de vinyes centenàries d’origen en peu franc. També fermentat parcialment en roure francès i envellit, ara durant 14 mesos. De color granat, concentrat. Aromes carnosos, de fruita madura (cireres) i balsàmics de toc mediterrani. Expressiu i potent en boca. Especiat, madur i amb tannicitat ben integrada. Un gran descobriment! Sens dubte.

Abans d’escriure açò, m’informe que disposen d’una altra referència més: Slow Món, també un boval 100% però més fresc, que després de tastat l’anterior, ja tinc al punt de mira! Em tocarà tornar a la botiga...

Des de Canàries (1/12). Alguna cosa més que vins....

Circumstàncies d'índole diversa no ens havien permès contar-ho ací encara, però fa ja un parell de mesos varem estar a Tenerife, fent la V edició del curs “Embajadores de Vinos Canarios”. I com en formacions anteriors, la intenció també és compartir algunes de les vivències viscudes, intentant transmetre la curiositat i interès pels productes d'allà i el seu entorn geogràfic. Això sí, aquesta vegada no serà qüestió d’un o dos posts; les illes afortunades en demanen molts més! Penseu que sols en vi, parlem d’11 denominacions d’origen, totes mereixedores dels seu propi capítol. I així, amb aquesta petita introducció encetem una sèrie on poc a poc anirem exposant-les totes, destacant també alguns vins de cadascuna, entre els més de 120 tastats.

Però parlem abans del seu oratge: sabent de les seues temperatures benignes, per maig pensavem trobar-nos-en estiuenques, com les d’ara ací. Però res més lluny de la realitat! Almenys pel que fa a la galta nord de Tenerife -la sud, que és on s'arremolinen els turistes cercant hores de sol, és un altre món-. Les corrents oceàniques propicien l’arribada dels vents alisis des del nord, i com el perfil de les illes és tan alt, els núvols arrossegats queden engabiats sobre les formacions muntanyenques, formant una gruixuda capa de núvols entre els 600 i 1800 msnm. Qualsevol que haja volat per allà, o pujat al Teide, haurà vist el fenomen. Des de dalt ho criden “Mar de nubes”. El nom, però, que rep des de baix és menys poètic: “Panza de burro”. Aquest fenomen quasi diari tempera el clima i li dona un grau d’humitat al camp molt beneficiós per a la seua fertilitat. Òbviament, aquest oratge és un tret fonamental, però també altres aspectes determinants relacionats amb la vinya que anirem coneixent: l’evolució històrica varietal -al marge de la fil·loxera que mai ha arribat-, l’origen volcànic i evolutiu del terrer, les pràctiques enològiques diferenciades,....

El mateix fenomen del mar de núvols, vist des del cim del Teide, des d'una vinya de la Vall de l'Orotava, des de la zona boscosa de la pujada al Teide per aquesta mateixa vall i des de l'avió

L'objectiu, com diem, és apropar-vos a cada DOP vitivinícola d'allà, però n’hi ha més! I seria injust no anomenar almenys els altres productes agroalimentaris que també disposen de segell diferenciador: DOP “Cochinilla de Canarias”, DOP “Miel de Tenerife”, DOP “Papas Antiguas de Canarias”, IGP “Plátano de Canarias”. I per suposat els formatges, que també mereixerien capítol a banda DOP “Queso Majorero”, de Fuerteventura; DOP “Queso Palmero”, de La Palma; y DOP “Flor de Guía”, de “Media Flor” y “Queso de Guía", del nord-est de Gran Canaria. Actualment està en tramitació la IGP “Aguacate de Canarias”. I en quant a begudes espirituoses, disposen de la IG “Ronmiel de Canarias”.

L'oli d'oliva (i 4). Certificacions de garantia.

Acabem ací la sèrie dedicada a l’oli, parlant dels distintius de garantia, aqueixos amb els que es certifica la seua procedència i altres virtuts. Les Indicacions Geogràfiques -IG- (Indicació Geogràfica Protegida -IGP- o Denominació d’Origen Protegida -DOP-) són figures d’àmbit europeu que protegeixen legalment productes que deuen les seues característiques o reputació a la regió de producció, l’entorn natural i/o les habilitats desenvolupades pels productors locals. Cada IG es basa en un plec d’especificacions que cal acomplir, amb controls que ofereixen garantia de qualitat als productes acollits. Hom ja està ben familiaritzat especialment amb les DOP vitivinícoles, i potser amb les d’altres productes agroalimentaris, però no tant amb les d’oli.
I a això anem! Parlant com estem de quan especial és el que es fa a les comarques centrals, de la seua diversitat varietal, de l’arrelament com a conreu tradicional,... ben bé podríem pensar que tota aqueixa especificitat d’oli mereix protecció en el seu àmbit territorial. Però la realitat és ben diferent! Sabeu quants productes d’olis i greixos té la Unió Europea registrats ara mateix? 151. I quants d’aquests pertanyen a l’àmbit territorial de l’estat espanyol, el major productor mundial d’oli d’oliva, amb al voltant del 40% del total produït? Sols 35! Per posar la xifra en context; Itàlia, amb una quarta part de la producció espanyola, en té 51. I Grècia, amb un 20%, en té 32. Quasi igual! Òbviament, més figures de protecció són més controls, però també més garanties pel consumidor. I per suposat, més valor pels productors. O es penseu que la fama mundial dels olis italians i el seu preu elevat són sols pel disseny dels envasos? En aquest sentit, sols la rendibilitat garantirà la pervivència.

Malauradament, el cas valencià encara és pitjor: ara mateix no n’hi ha cap figura d’empara! A 2008 s’obtenia el reconeixement «Oli de la Comunitat Valenciana», del qual mai he trobat cap ampolla certificada. Finalment, el 20 de desembre passat es va publicar en el DOGV la Resolució favorable a la sol·licitud d'anul·lació d’aquest registre de DOP. Segons es justifica allà: «L’anul·lació del registre és conseqüència de la dificultat per al compliment del plec de condicions quant a la impossibilitat d’emparar olis mono-varietals i a les diferències organolèptiques de les varietats autòctones d’olives que es cultiven a la Comunitat Valenciana.» En definitiva, el que passa quan les coses es fan malament: una DOP genèrica, amb nom polític-administratiu, emprada com a marca comercial generalista que anul·la especificitats territorials. -El món a l’inrevés. Que podia eixir mal?- Catorze anys després l’oli de les nostres comarques roman com un autèntic desconegut. Tanmateix, podem seguir pregonant als quatre vents les seues virtuts, però la trista realitat és que ara per ara no té cap reconeixement institucional enfront de altres competidors europeus. Ara mateix, la llum d’esperança és que «Aceite de las Sierras de Espadán y Calderona» sembla voler obrir-se pas per acreditar-se en el llarg camí de la burocràcia europea. I igual és un bon moment perquè el del territori diànic intente agafar el mateix tren...

Un pontet gastronòmic! I quasi per casualitat...

Finalment, el pont de maig va quedar d'allò més gastronòmic! Així que... Per què no comentar les conclusions? Dit i fet, anem allà:

Divendres. Sessió de tast amb els companys de l'equip "De Mitja Capeta". Ja la #103! Dedicada a "Montilla Moriles. PX, estils i harmonia gastronòmica."

Amb un post dedicat ja escrit, ja sols era qüestió de temps -poc-, dedicar una sessió de tast aquesta meravella andalusa que són els PX de Montilla Moriles. I així fou! Fent un recorregut pels diferents estils de vi i les seues enormes possibilitats gastronòmiques. Escollirem uns que podríem anomenar models representatius, ja que més que una comparativa, que és el que solem fer de manera habitual, es tractava de tastar un producte definitori que ajudés a entendre els distints tipus que allà s'elaboren. I com ja férem en el seu dia amb els generosos de Jerez, amb acompanyament gastronòmic...

L'inici fou un escumós de 24 mesos que elaboren a Bodegas Robles amb col·laboració de l'estrellat xef cordovés Paco Morales. La intenció era començar mostrant als participants la versatilitat de la varietat Pedro Ximénez, l'única integrant de tots els vins amb els quals anàvem a continuar: Seguirem amb els Fresquito, de Pérez Barquero, el "Vino de tinaja", que acompanyàvem amb salmorejo; i el "Vino de pasto", amb mazamorra cordovesa; Torn dels "Finos"! Ambdós de Bodegas el Monte. "Los Naranjos" (7 anys) s'acompanyà de pernil amb panfígol de l'Alpujarra; I el "Cebolla" (15 anys) de Carxofes a la montillana. Vingué després l'"Amontillado", amb una Milfulles de foie amb formatge de cabra i poma caramel·litzada (, segons la recepta de Dani García) i l'"Oloroso" -amb l'altre, tots dos de Pérez Barquero, i de 25 anys- que es serví amb el Fricandó que descriu María Nicolau al seu "Cuina o Barbàrie". El final de festa, el posà el PX 1927 d'Alvear, i 3 formatges blaus escollits ad-hoc (Gorgonzola curat, Roquefort i Cabrales).

En resum, una sessió ben didàctica i entretinguda, alhora que hedonista... I diferent!

Montesanco-Teulada puja la 'persiana'

Des de fa uns anys La Marina Alta està de moda! I cada vegada més... No és perquè siga la comarca de qui escriu açò, però per més que la frase semble una afirmació simple la podeu considerar una evidència. Parlem d’un territori de contrasts, on hi ha des de l’autenticitat més arrelada dels pobles d’interior fins l’aparador dels costaners, encara no del tot colonitzats. I tots amb atractius evidents que no costa gens trobar. Tothom coneix la Marina Alta, tothom vol vindre, i també molts projectes troben ací un lloc ideal per desenvolupar-se. Tot això està bé, però també té una vesant de perill que no devem perdre de vista, si la estimem com és. I així -com amb totes les relacions d’amor- cal estar sempre alerta, per correspondre i atindre amb cura! No deixem que es trenque aqueixa màgia que encara existeix; Que no es faça mal-bé el paisatge -per no curar-lo, ni mantenir l’estructura social que el manté-; Que no es difumine la seua identitat genuïna -ni perda terreny l’idioma que la cohesiona-,...

Pel que fa al terreny enogastronòmic -que és el que solem abordar ací-, a banda dels tresors tradicionals particulars de cada indret de la comarca, la referència col·lectiva més cridanera potser siga el referent d’una Ciutat Creativa de la UNESCO, des de 2015. Però també la densitat més alta de l'Estat en estrelletes Michelin per habitant! Paradoxalment, des d’un punt de vista ja estríctament vitivinícola, tot i mantenir els trets característics i diferencials del Moscatell i la Giró, la identitat territorial de la Marina Alta continua amagada baix la gran marca uniformitzadora que representa actualment ‘Vinos de Alicante’. Però tot i això, resulta notable destacar que en la darrera dècada el número de cellers implantats a la comarca ha experimentat un creixement exponencial, havent-se pràcticament doblat. I allà anem avuí! A parlar-vos de l’últim projecte que hem tingut oportunitat de conèixer, el qual ja ha obert portes, tot i que aquest mes encara en període experimental.

Es tracta d’una iniciativa vitivinícola que torna a marcar la Marina Alta com a lloc preferencial i ben atractiu per instal·lar-se. I ens referim a Montesanco, una empresa amb cellers a La Plana d’Utiel ja amb reconeixement i prestigi, que ha decidit ampliar la seua implantació, instal·lant-se també a la nostra comarca.

L'Oli d'oliva (3). La matèria primera: olives i varietats

Reprenent l'assumpte de l’oli, avui li tocarà a la matèria primera: l'oliva, fruit de l'olivera (Olea europaea L., família Oleaceae). Parlarem d'ella, però sense entrar en tecnicismes botànics. La intenció és més bé fixar-nos en la seua diversitat varietal, defugint també de reculls exhaustius amb les característiques pròpies, i organolèptiques, que pot aportar cadascuna. La idea és esmentar les varietats existents més a prop nostre, per tractar d'ajudar a crear certa familiarització amb els seus noms.

I és que,... Sabíeu que el País Valencià és el lloc més prolífic del món en densitat varietal d’olives? Quan parlem de líders en producció, sens dubte pensem en els mars d’oliveres andalusos. Però el que no resulta tan conegut és que ací ho som en diversitat. En les comarques valencianes es troba la major distribució varietal coneguda. Ben diferenciada, i procedent del llegat històric i multicultural que arrossega el nostre camp.

En base a açò, n’hi ha un estudi de la Universitat Politècnica de València i la Conselleria d'Agricultura, on s’han catalogat fins 45 varietats d'olives autòctones. A més a més d'establir el perfil fisicoquímic dels olis, l'estudi ha permès conèixer tant el rendiment industrial teòric de cadascuna de les varietats, com els seus perfils de tast. Conclou que els olis valencians, junt a la seua qualitat gran, es caracteritzen per un nivell de fruitat mitjà alt, un elevat contingut en polifenols i una estabilitat enorme envers l'oxidació. Tanmateix entre les varietats més destacades esmenten la Xanglot Real, la Canetera i la Borriolenca. I també la Serrana d'Espadà, l’Alfafara, la Blanqueta, la Vilallonga, la Callosina i la Rojal.

A més a més de la varietat, el grau de maduració del fruit també resulta determinant

No volem avançar-nos al proper post d’aquesta mateixa sèrie, que dedicarem a les certificacions de qualitat, però hem de fer referència a la Resolució que concedia la protecció transitòria a la Denominació d'Origen Protegida «Oli de la Comunitat Valenciana» per dir que s’incloïen les varietats: Mançanella Villalonga, Blanqueta, Farga, Serrana d'Espadà, Morruda, Cornicabra, Alfafara o Grosal, Xanglot Reial, Rojal, Canetera, Nana, Arbequina, Empeltre, Cuquillo, Sollana, Callosina, Llumeta, Millarenca i Borriolenca.