100 Sessions de tast! I les que vindran...

Ens haureu de disculpar, però avui estem de celebració i tocarà parlar de nosaltres mateixos! D’una commemoració centenària, que ve acompanyada d’un 14 aniversari. I això és a raó de que el grup de tast que n’hi ha darrere de tot açò, els ‘De mitja capeta’, divendres passat vàrem assolir la sessió de tast conjunta núm. 100. Aquesta ocasió, per cert, amb una interessantíssima, dedicada als vins negres xilens.

D’igual manera i mentre s’escriu açò fa tot just 14 anys que ens trobàvem per primera vegada, per participar en la sessió inicial. Des d’aleshores han passat moltes coses -pandèmia inclosa-, durant les quals hem tastat de tot (centenars de referències entre negres, blancs, escumosos, rosats, brisats, generosos,...) gaudint plenament de cada sessió com un moment d’aprenentatge, alhora que lúdic i divertit, sempre dedicat al món vitivinícola, pel qual compartim la passió. Però el més important de tot, és que aquell il·lusionament encuriosit de les primeres sessions continua engegant-nos a acudir a cada convocatòria com si fos la primera: de manera puntual, amb la mitja dotzena de copes dins la caixa i sense perfumar.

I com ho fem? Molt fàcil: un equip fixe de 8 membres -ara ja amics-, recolzat per uns pocs substituts ocasionals, també molt involucrats; 8 tasts a l’any, celebrats com a norma general el darrer divendres de cada mes (excepte nadal i els 3 d’estiu); l’obligació de cada membre d’optar a preparar una sessió per any, triant tema i vins, sent en el seu torn qui dirigeix el tast, gestiona el lloc on fer-lo i el sopar de després; I tot administrant una quantitat fixa que en concloure la sessió paga cada assistent, no destinada a la que acaba de gaudir, sinó a la següent.

Malgrat que ha anat canviant de format la manera de documentar cada tast, tots ho han estat! I per l’efemèride de que us parlem, hem volgut fer un document de recull complet, que podeu descarregar lliurement ací mateix, si us interessa. De fet, bona part dell és la pròpia versió en PDF del bloc que ara llegiu...

Tast#99. BRISATS. LA TRADICIÓ RECUPERADA. (i 2/2)

Acabada la sessió de tast ja anunciada en un post anterior, ara toca ressenyar cada vi i exposar les conclusions! Anem per feina, sense més preàmbuls:

Començàvem amb Brisat del Coster 2021, un monovarietal de macabeu que elabora Josep a la DO Conca de Barberà. Vi de cultiu ecològic, maceració prefermentativa de 5 dies, fermentació amb pells durant 18 dies, repòs de 6 mesos i embotellat sense adició de sulfits, ni filtrat. De color groc palla, lleugerament tèrbol a la vista. Aromes cítriques, amb un rerefons d’herbes de muntanya (timonet). Entrada en boca sidrenca com, en molts vins naturals. Però ampli i fresc.

El segon fou també un monovarietal, Xarel·lo Brisat 2018, de Can Ràfols del Caus, a la DO Penedès. De color groc daurat, net. Aromes fruitoses (llima, bunyol,..). De glop inicialment picant. Agradable i dens, amb lleugera amargor final.

Seguírem amb Taleia Brisat 2018, de Castell d’Encús, a la DO Costers del Segre, també monovarietal, ara de sauvignon blanc, i sense adició de sulfits. Daurat i lluent. Aromes herbàcies, pròpies de la varietat, florals (camamilla) i minerals (pols). Untós en boca, amb acidesa final. Interessant.

La ronda de monovarietals la tancà el garnatxa blanca Abrisa’t 2019, de Bàrbara Forés, de la DO Terra Alta. Maceració i fermentació durant 13 dies amb les pells, i envelliment posterior, durant 9 mesos en gerres de fang. Color ambarí, amb llàgrima densa. Aromes ‘ajeressades’, molt complex. En boca tornà a mostrar el caràcter oxidatiu, amb una entrada potent i saborosa. Sens dubte, el que més va agradar de tots, i per unanimitat. I també, per relació q/p, el de compra més recomanable.

Vingué després Pesseroles Brisat 2019, de Mas Martinet, a la DOQ Priorat, coupatge de garnatxa blanca , PX i Picapoll. De cultiu ecològic i fermentació lenta, durant 3 mesos, mentre macera amb la pell. I criança posterior en damajoanes. Ambarí. Amb aromes entre florals (flor seca) i fruitals. Entrada en boca lleugerament agressiva, alcohòlic, però amb bona sensació final.

El tast acabà amb SiurAlta Orange 2019, de vins Nus, un ensamblatge de la DO Montsant, fet amb carinyena blanca, garnatxa blanca i malvasia. Fermentació i maceració pel·licular en àmfores, durant 60 dies. De color or vell. Aromes de flor seca i pi, més llamineres en evolució. Entrada lleugerament picant, però agradable, amb lleugera amargor final. Gastronòmic.

UN SOPAR AL PALAU (El tast de la Duquessa)

Creuar la porta principal del Palau Ducal dels Borja, a Gandia, per trobar-se el magnífic Pati d’Armes sempre m’ha semblat fascinant. Una meravella! I a qui, no? Una experiència única, ara enriquida amb la vesant gastronòmica dels àpats que molt encertadament s’hi celebren allà des de no fa massa. Ens estrenàrem, en plena pandèmia, amb un dinar de ‘Palau i Més’ i anit repetírem amb ‘El Tast la Duquessa’. Aquest darrer esdeveniment, del que ja s’han celebrat algunes edicions però encara en queda alguna més, consisteix en un sopar amb ‘maridatge’ de cerveses artesanals amb plats de cuina mediterrània. Tot amb la cuina del restaurant ‘Vins i Més’ i el saber fer cerveser de ‘Llúpol Craft Bar’.

El sopar es desenvolupà en una única taula per a tots els comensals -una quarantena-, en forma d’U. Aquesta configuració, a més a més de donar-li un aire encara més palatí al banquet, permeté un servei més dinàmic i un millor seguiment de les introduccions alternades de David Escrivà, per a les cerveses, i de Rubén Moreno, amb els plats.

Començàrem amb Alisios, una cervesa de tipus Gose, fruit de la col·laboració de la cervesera alteana Althaia i la tinerfenya Jeito, àcida, suau, refrescant i de baixa graduació, amb un punt característic de llima negra. Es serví amb una coca de verdures de temporada, amb tocs també molt originals.

La segona fou Beets,

Tast#99. BRISATS. LA TRADICIÓ RECUPERADA. (1/2)

Just d’ací un mes -darrer divendres de setembre- començarem amb la 15a. temporada de tasts, que ara sí, sembla serà del tot normal. Tanmateix, per a aquesta sessió -ja la 99-, estem preparant un tast de vins brisats. Sí, brisats! Ni 'orange' (terme creat per l’importador David Harvey, a 2004); Ni la traducció simplona 'taronja' o 'naranja'; Ni tampoc 'skin contact', expressió que més bé sembla treta d'un anunci de profilàctics. No cal! Ací ja feia segles que teníem una paraula ad hoc, alhora definitòria, expressiva i ben bonica: BRISATS.

Els brisats són vins de varietats blanques que han fermentat amb la pell. Sí, així de senzill! Un vi brisat és un blanc que s’elabora seguint un procés similar al que es fa servir pels negres, deixant que fermente amb la seua brisa. És a dir, collim raïm blanc i, en lloc de premsar-lo i fermentar el most net a baixes temperatures, es fermenta i macera tota la pasta, la qual cosa fa que el suc estiga en contacte amb pells i pinyols. És per això que són blancs d’estil oxidatiu, amb més color i estructura. Sorprenents, molt complexos i terriblement gastronòmics.

Amb els brisats, parlem d’una manera ancestral de fer vi, que ara mateix va assolint cada vegada més notorietat. I agafant una certa importància i interès, especialment entre els viticultors ecològics, biodinàmics i naturals. Aquesta tècnica proporciona una forta extracció de les substàncies que hi ha a la pell del raïm blanc, amb un augment de color que en la major part d'ells els apropa a tonalitats ambarines. Fins i tot, alguns dels brisats que trobem al mercat no es clarifiquen, mantenint la terbolesa dels vins en rama.

Aquesta major concentració de substàncies aromàtiques els dóna una major riquesa i complexitat. Ara bé, la sensació que en general més els diferencia dels blancs és la intensitat gustativa. Tot i que sòl ser no tan fina, amb menys frescor. I on poden haver-hi tannins, que aporten certa sequedat i amargor, junt a la possible presència de notes herbàcies. De tota manera i com amb la resta de productes, no hi ha dubte de que els actuals brisats són més refinats i bevibles que no pas els que s‘elaboraven antigament. De fet estan reviscolant amb força, després d’haver travessat uns anys d’ostracisme on se’ls considerava massa rústics.

Tot i que els que presentarem al tast anunciat seran de Catalunya, que és on tenen més predicament, al País Valencià també n’he podem trobar de ben interessants, i ja coneguts. Més en concret, a la Marina Alta tenim a Joan de la Casa, a Benissa, el gran iniciador d’aquesta corrent (i a qui hem dedicat la imatge d'arxiu); seguit ara per Pepe Mendoza Casa Agrícola, a Lliber; per Manu Guardiola, a Xaló; i més recentment per Aida i Luís Vinyaters, també a Xaló...

FOC! FOC, UNA ALTRA VEGADA ...

I just 87 mesos després s’ha tornat a produir! Com un episodi cíclic que torna, sempre torna, però cada vegada amb més freqüència i magnitud... I ben mirat: Que més dona si fa set anys va ser una negligència, i ara un meleït llamp? El que importa realment és que poc o res havem aprés per evitar-ho! La indignació i desesperança d’una ciutadania que observa impotent com li se cremen les muntanyes, els pobles i l'entorn que estima s’ha tornat a reviure... I es que sí! Encara que ara facen per llevar-se l’espart de l’ala, l’administració sí que té una responsabilitat ben gran al respecte: la que implica l'obligació de no deixar desatès cap pam de terra, també amb una actuació preventiva continuada!

Tanmateix, aquest és el model de societat que ens em creat! El d'una majoria de persones urbanites que contemplen la natura com un simple decorat que acompanya els moments d’esbarjo. I no és així! Mentre sure aquest concepte a l’imaginari col·lectiu, la situació no farà més que empitjorar. Des de que tinc us de raó, he vist incendis forestals per Pego i la comarca. Eren ben freqüents a l’estiu! Al cap i a la fi també és una manera de regenerar-se que té el bosc mediterrani. Però no deixaven d’ésser quelcom anecdòtic, que no anava més enllà d’unes poques fanecades. Ara bé! Parlem d’una altra època, on els conreus de secà encara valien per guanyar-se la vida dignament. I els pobles d’interior gaudien d’un teixit social, comercial i de serveis que els continuava fent vius i atractius. I aquesta tasca discreta de qui treballava les foies (enteses com a bancals), alhora sectoritzava les zones de muntanya com en una mena de tap que impedia, sense pretendre-ho, incendis de la grandària i virulència d'ara.

Bodoix, vist des de Pego, després de l'incendi del 14 de maig de 2015.

Arribats al punt actual, quan ja ni el regadiu arriba a ser rendible en la majoria dels casos... Imagineu el secà! Aleshores, les foies han esdevingut un jardí improductiu que ha quedat desatès, degut a l’esforç titànic que costa mantenir-les, mentre la muntanya tracta de tornar a engolir-les, sense a penes resistència. La pregunta clau seria: I açò, qui ho ha de pagar? Perqué estarem d'acord amb que caldrà continuar mantenint el paissatge! I si s’anava a desballestar aquesta part de sector primari, que s'ha demostrat tan beneficiosa pel medi ambient, potser hauríem d’haver cercat abans un reemplaçament? Amb la qual cosa, igual ara mateix s’hauria d'estar pagar un cànon -que no subvenció- a qui faça per tenir la seua foia neta i/o en rendiment? I per suposat! Exigir que l’administració faça això mateix amb les seues. Potser aquest siga un preu just que calga començar a pagar en la lluita contra el despoblament en determinades zones. I tot amb una gestió comarcal, exempta de protagonismes, coneixedora del territori que administra, però amb un àmbit més integrador i d’abast que no pas el propi municipi. Segur que sortirien un bon grapat d'iniciatives rendibles, alhora que conservacionistes. Per que si l’opció és, com fins ara, sols terciaritzar pobles i valls, ja veiem que el resultat no passa d'aconseguir un miratge efímer de cap de setmana, que acaba per perjudicar als mateixos habitants, que el suporten de manera intermitent, mentre contemplen un encariment inassumible dels habitatges. I del que es tracta, és de fer reviure tot un territori!

Sí, ja sé que continuarem igual! No em prengueu per ingenu... No obstant això, no vull acabar sense albirar una mica d’optimisme i positivitat. He començat dient que no havíem aprés res, i em referia al conjunt de la societat, però seria injust no anomenar l’excepció: el col·lectiu 'Pego Viu', una associació que va néixer arran del gran incendi de 2015, - enorme, però que després del que encara crema ara mateix quedarà com anecdòtic- i que tot i les mancances pròpies d’aquest tipus d’organitzacions han ofert un alè d’esperança, mostrant amb en el seu treball continuat d’any rere any, que un altre tipus de gestió del territori muntanyenc és possible. Ara van a tindre que tornar a començar de zero, però acumulen una experiència que de cap manera es deuria malbaratar. Coneixent-los com els conec, sé que estaran a l’altura del repte! De les institucions públiques ja no pense exactament el mateix... -I tant de bo, m’equivoque amb aquesta apreciació!- D’igual manera, i dins del mal tan terrible que suposa un incendi d’aquestes característiques, ara el relleu quedarà net de vegetació, tornant a deixar al descobert l’orografia d'origen humà, amb marges, sendes i altres elements que podrien servir de base per engegar -ara sí- una gestió agroforestal activa i de trellat.

Per que la natura es sàvia! I sens dubte tornarà a regenerar-se. Però de nosaltres torna a dependre aconseguir convertir aquesta desgràcia innegable en una mena de nova oportunitat, fent que el rebrot de vida que vindrà siga més durador i pròsper...

PD: sí, ja sé que no és la temàtica que solem tocar ací! Però entendreu que un no pot romandre callat mentre se li crema el poble. I a més a més de mostrar la meua solidaritat amb les persones més directament afectades, i l’agraïment gran a qui ha treballat en pal·liar els efectes d’aquesta catàstrofe mediambiental, em sentia amb la necessitat de dir alguna coseta més...

2a. Convocatòria "Formador Homologado Vinos Alicante DOP"

El Consell Regulador de "Vinos Alicante DOP" ha programat ja la segona convocatòria del seu CURS DE FORMADOR HOMOLOGAT.

Qui us escriu, com a participant en la convocatòria d'octubre de 2021, on vaig gaudir satisfactoriament del seu contingut i aprenentatges, no puc deixar de recomanar-vos-lo, als que hi pugueu tenir accés.

Amb ell, es pretén oferir als participants la màxima formació en les característiques i particularitats dels vins i la dimensió històrica i gastronomica que acompanya la DOP Alacant.

A més a més de les sessions teòriques i de tast, per aconseguir-ho, n'hi ha dissenyat tot un programa de continguts i experiències singularment irrepetibles.