Tasts endarrerits II (de gener a maig de 2016)

Tast #60 de 29/1/2016.

MÉS CANÀRIES! MONOVARIETALS DE LA D.O. YCODEN-DAUTE-ISORA

• Viñátigo Gual 2012
• Marmajuelo 2012. Ígnios Orígenes
• Viñátigo Tintilla 2006
• Listán Negro 2013. Ígnios Orígenes
• Vijariego Negro 2013. Ígnios Orígenes
• Baboso Negro 2013. Ígnios Orígenes

Tardor gastronòmica

Tres són els esdeveniments recomanables que, una vegada passada la tardor de 2016 -i també part de l'hivern-, em retornen a la memòria i m'animen a escriure sobre ells, recordant algunes impressions que em deixaren i ja fa dies que vaig pensant. Però ja sabeu que en aquesta nova etapa del bloc: no hi ha pressa i les coses arriben quan arriben, si arriben,...

La primera cosa serien els comentaris sobre la visita que férem a 'Gastrónoma' en el seu primer dia d'obertura. En quant a la fira en si mateixa, és la primera vegada que la visitàvem i ens va donar la impressió que tot i que du varies edicions, encara roman en 'rodatge', amb algunes carències organitzatives i uns objectius entre el món professional i el del gran públic sense acabar de definir. Malgrat això, la jornada va ser ben divertida i farcida d'atractius. Com a esdeveniment especialment interessant i interactiu volem esmentar l'espai que allà anomenaren '#pandeverdad'. I com a millors productes tastats, o almenys entre els que ens romanen en la memòria com a excel·lències gustatives, hi ha la sardina fumada de 'República del Mar', les olives i derivats de 'El Señorío de Arahal', els 'coents' de Burriana i el suc de 'Biomoscatell'.

El segon dels esdeveniments ressenyables és la participació que tinguérem en un dels àpats que varen formar part de la darrera edició del programa "Xàbia al plat mariner". La proposta que triàrem enguany fou l'oferida pel restaurant 'Mezquida', un clàssic xabier que encara no coneixíem. Com a part positiva, no podem més que elogiar, sense excepció, casdascun dels plats que arribaren a la taula: la 'bomba', cruixent i amb els sabors ben integrats, l'explosiva i alhora subtil sardina, la crema, el llobarro, el magnífic arròs i la llepolia final ben contrastada que ens serviren de postres. L'experiència va ser molt bona, tant pel que se'ns serví com per la seua excel·lent relació qualitat/preu, i de ben segur que tornarem. Ara bé! Hi ha una cosa que no volem passar per alt i ens sentim obligats a esmentar: tot i el detall del menú anunciat que podeu veure ací mateix, cap dels vins servits fou dels que Chozas Carrascal té considerats com a 'Vi de Finca'. El servei fou generós, amb cava de benvinguda i mistela final, però ens serviren 'Las 2ces', tant en blanc com en negre, els dos vins més bàsics del celler que surten com a D.O. Utiel-Requena, en lloc de com a vi de finca. Una llàstima, aquest incompliment que ens rebaixà les expectatives creades i en certa mesura desmereixqué el gran treball de la cuina ja lloat ací!

El tercer fou també un dinar, en aquest cas de la 'Setmana Gastronòmica de l'arròs a banda' a Dénia. Una oportunitat excepcional de tastar aqueix plat que li ha donat fama mundial a la ciutat i que s'ha maltractat fins el punt de no poder-lo trobar enlloc. L'opció triada fou l'oferida pel restaurant 'Tresmall'. Coneixent els seus arrosos i el seu peixos, sabíem que no podien fallar, i així fou: de 10! Al polp sec (amb pa casolà) i les clotxines d'inici, li seguí l'esperat plat, 'S.M. l'Arròs a Banda': vingueren dues greixeres alhora, la primera duia un arròs no sec del tot, el que se'n diu ara melós, d'un sabor superb. I a l'altra hi havia prou peix i creïlles com per fer un àpat sols d'allà (mero, sípia,...) amb un suquet que convidava a no parar. Si us dic que estàvem a primera línia de la platja d'un dia plujós i que també ens acompanyava una ampolla de Rafael Cambra 2 -quan m'agrada aqueix vi!-, segur que entendreu el desig de repetir l'experiència l'any que vé...

Tast de 27/11/2015. Josep Lluís Pérez i la revolució vitivinícola del Priorat.

JOSEP LLUÍS PÉREZ VERDÚ

La xarrarda que vaig poder compartir amb Montse i Josep  Lluís
 durant els dies que escrivia aquest text que va acompanyar el tast
 dedicat als seus vins va suposar una gran satisfacció personal
 de la qual no he volgut deixar de publicar aquesta foto de record.

El considerat com a pare de la vinicultura moderna, va néixer a Quatretondeta (El Comtat) a 1936. Després del servei militar i animat per uns amics de Beniarrés, que treballaven al restaurant de l'estació de Zurich, va decidir anar-se’n a Suïssa. Va començar de rentaplats, mentre per les nits aprenia alemany. Però com el seu pare havia estat barber a Alcoi i ell l’havia ajudat en alguna ocasió, no li va costar trobar feina en una perruqueria. Quan va aprendre prou va passar a una mixta a Winterthur i a perfeccionar l'ofici en l'escola de Zurich. Alhora, en quatre anys va aprovar els set cursos de batxillerat i de seguida es va matricular a la Universitat de Ginebra, on el psicòleg Jean Piaget impartia Biologia Humana, una carrera que unia Psicologia, Biologia i Medicina. Pérez Verdú va acabar treballant amb Piaget, fins que l'Opus li va oferir la possibilitat de deixar Suïssa per anar al seu col·legi de Biologia de Sant Cugat. Tot i que va aconseguir un notable èxit, en uns anys es va cansar de la secta i ho va deixar. Llavors li se va presentar l'oportunitat de ser el director tècnic del col·legi de formació professional de Falset.
Era ja 1981, quan al BOE es va publicar l'ensenyament reglat d'enologia i l'associació de pares, tractant-se d'una zona vitivinícola, li va plantejar la demanda. Pérez Verdú va demanar el càrrec de responsable de la branca i aquest seria el seu primer contacte amb el vi. Com Montse Ovejero, la seua dona, és bioquímica i ell biòleg, van buscar a un enòleg i a un enginyer de viticultura i van formar un equip. Junt als alumnes, van comprar raïm, van experimentar, van fer vi i el van vendre. Els diners obtesos els permetien pagar el raïm i viatjar a destins enològics de tota Europa per continuar aprenent. A 1986 va conèixer a René Barbier. -Qui li havia de dir que acabarien de consogres?-

Tasts endarrerits I (d'abril a octubre de 2015)

	Tast #55 de 24/4/2015. “GODERE IL NEBBIOLO” - Batasiolo 2010 - Pira 2007 - Barbaresco Pora 2009 - Massolino Barolo 2011  - Prunotto 2010 - Ceretto Zonchera 2009 - Roero Arneis del 2013 - Gavi 2013
	Tast #56 de 29/5/2015. ALBARIÑOS - Condes de Albaradei 2006 - Pazo de Señorans. Selección de Añada 2007 - Abariño do Ferreiro - Contra a Parede  - Albariño de Fefiñanes III Año 2011 - Tras da Viña. Zarate

5é. aniversari

Ara fa cinc anys us donàvem la benvinguda al bloc que acabàvem d'estrenar. Des d'aleshores ja hem 'penjat' més de dos-cents 'post' on hem compartit tot tipus d'experiències, recomanacions i altres comentaris; enogastronòmics en la seua major part.
I de la mateixa manera, fa dos dies tancàvem la 7a. temporada de sessions del grup de tast, de les que hem anat publicant també ací informació, resultats i conclusions dels ja més de 350 vins tastats.
Avui toca compartir l'alegria i satisfacció d'aqueixa efemèride, aprofitant l'advinentesa per agrair-vos la fidelitat molt especialment als que ens seguiu de manera habitual, però també als que ho haveu fet almenys alguna vegada. Per la nostra banda, continuarem esforçant-nos per continuar creant continguts que us puguen resultar d'interés.
Continuem trobant-nos en la xarxa!

Eivissa! Tan prop i tan lluny...

Fa uns dies estiguérem a la major de les Pitiüses, gaudint d’aqueix encreuament entre tradició i modernitat que la fa tan especial. Coneguérem molts indrets, persones i fets relacionats amb la seua història de varis mil•lennis i ens meravellàrem amb aqueixos racons sorprenents que té per tot arreu; Dalt Vila i el Puig de Missa, les necròpolis púniques i Sa Caleta, Es Vedrà i Ses Salines, l’arquitectura popular i les torres de guaita,... i és que hi ha tant per triar!
Tanmateix la seua proximitat a la nostra costa, el contacte marítim directe des de Dénia o les incursions constants a l’RDS del cotxe fan que ens resulte molt familiar tot allò, però la barrera que suposa que aqueixes 55 milles de distància siguen nàutiques també engreixa un cert desconeixement entre ambdues parts de la mar.
Per la nostra banda, com solem fer per ací, li dedicarem especial atenció a l’aspecte gastronòmic, anomenant primer alguns plats de cuina eivissenca per recomanar després els que varem poder tastar i ens agradaren. En una primera i ràpida recerca d’especialitats de l’illa, entre les consumides de manera habitual podríem esmentar entre altres: l’amanida pagesa, el sofrit, el bullit de peix, el ventre farcit, la sobrassada, la borrida de rajada, les frites (de polp, de porc i de freixura), el guisat de peix, la tonyina a l'eivissenca, el flaó (res a veure amb el de Morella), la greixonera o les orelletes.
Cal dir que com a molts llocs invadits pel turisme de masses, la cuina internacional ha anat acaparant a bona part d’un sector hostaler que s’ha mogut entre la indefinició i l’adaptació de la forta demanda forana. No hi ha a l'illa cap establiment que destaque de manera especial sobre la resta com a restaurant creatiu o gastronòmic, però són molts els que fan una ullada sobre les preparacions tradicionals i treballen adequadament els productes locals i de proximitat amb un toc de modernitat. I ha estat a aqueixa recerca a la que ens hem dedicat aquesta vegada.

Visitàrem 'Porto Salé', en ple barri turístic de La Marina, a Eivissa, d'on podem recomanar unes excel•lents fritada de polp i greixonera.  A 'Es Rebost de Can Prats', de Sant Antoni de Portmany, coneguérem l’amanida de crostes amb amb peix sec de Formentera i el Sofrit pagès (a diferència del frit mallorquí, aquest va molt  menys especiat i la carn es sofregeix una vegada cuita), també molt recomanables ambdós plats i el lloc en si mateix; autèntic, honest i de tracte molt proper. L’àpat que es presentava com el més gastronòmic de tots tres fou a l’encisador restaurant de Sant Agustí des Vedrà, 'Can Berri Vell', però acabà sent el més contradictori ja que després d’un inici meteòric amb els ‘Raviolis farcits de botifarreta dolça amb salsa de ceps’, els ‘Ous estrellats amb sobrassada i un revoltim de bolets silvestres’ i el ‘Polp a la graella amb patató saltat amb romaní i romesco de taronja’-a quin millor?- arribà una ’Rajada amb gazpachuelo de safrà i pa de verdures torrades i moraduix’ que inexplicablement ens varen servir en evident mal estat. De fet el cambrer, no es va estranyar gens quan els la tornàrem. Però el mal ja estava fet, i ni el seu golós ‘Flaó en dues versions’ ens va fer oblidar el mal tràngol. Al final del sopar s’acostà Vicent Tur, el cap de sala, més que per disculpar-se per descarregar tota la responsabilitat sobre el peixater... No cal més comentaris!
I pel que fa als vins, a Eivissa els ha passat una mica com amb la gastronomia, després d’anys d’oblit ara intenten recuperar la viticultura local, però en aquest producte amb varietats emprades. En tastàrem un parell dels de Can Rich, d'entre els quals volem destacar el blanc, fet de Malvasia i Monestrell.
El que sí estat sempre i continua ben present és la tradició licorera de l'illa, amb les Herbes i la Frígola. Vegeu el bell contrast de color d'ambdues a les fotos que segueixen: