Tossut: quan l'excel·lència arrela al territori

És dissabte 1 d'agost, i l'embús de cotxes a la sortida de l'AP-7 per Ondara arriba fins a la marjal. La ràdio fa dies que parla de la voracitat dels incendis, teoritzant solucions i polemitzant sobre culpes. Per circumstàncies que ara no venen al cas, però que contarem d'ací a un parell de mesos, he quedat amb Hèctor Carrió a la seua finca dels Pouets. Fa temps que demore aquesta visita a la finca Tossut, sens dubte el projecte de recuperació agronòmica més singular de la Marina Alta, però finalment ha arribat el dia. 

A poc a poc, Pedreguer també s'està convertint en un referent comarcal pel nombre de projectes vitivinícoles que ja hi ha i pels que ara mateix estan "en pista". Deixem arrere el nucli urbà i enfilem el Camí del Barranc de les Fonts. Quatre quilòmetres després ja som a 400 metres d'altitud. Malgrat la nuvolositat parcial del dia, les vistes són espectaculars, i el ventet ajuda a suportar la xafogor del dia.

Ens trobem amb l'Hèctor i comencem el recorregut per les 5,4 hectàrees de finca, tant per les zones ja consolidades i en producció —vinya i oliveres— com per les que encara estan en procés. Passegem per la Vinya del Bosc, a la cara nord, entre bancals recuperats que conserven intactes les estructures originals de pedra seca. Molta bellesa. I molta feina, feta i per fer. 

L'amfitrió, entusiasmat, ens explica el camí recorregut fins ara i ens fa imaginar el futur que ja està prenent forma. S'hi combinen un coneixement mil·limètric del territori que xafa, el domini de les tècniques necessàries per superar cada entrebanc —fruit de la seua trajectòria professional— i una sensibilitat innata pels detalls. Això ja ve de sèrie. El resultat és una explotació agrícola que busca l'excel·lència sense perdre el respecte per l'entorn, capaç de recuperar i dignificar un llegat agronòmic immens, massa sovint ignorat, heretat de les generacions precedents. Un mural dedicat als avantpassats familiars ens ho recorda. I està bé que així siga. 

Passem per la font de la finca, que també la té. Visitem la part arquitectònica del conjunt i ens refugiem de la calor dins les instal·lacions del celler. L'espai és encara reduït, adequat a la producció actual, però ja deixa entreveure la mateixa obsessió per l'exquisidesa que hem vist fora. Dipòsits d'acer inoxidable adaptats a l'altura disponible conviuen amb un dipòsit cúbic de formigó, bótes d'una prestigiosa toneleria francesa i gerres de Moreno León —ara la gent les anomena àmfores, i gerres als pitxers. C'est la vie!—. I la joia de la corona: acabat d'arribar, encara nou de trinca, un fudre de mil litres magníficament manufacturat a Itàlia amb roure francés.  Pura artesania al servei de la tècnica. Quan hi poses el cap dins i respires aquella noblesa aromàtica —sí, m'ho va fer fer— s'entenen moltes coses. 

Una vegada coneguda la finca, el projecte i les instal·lacions, tocava demostrar que tota aquesta tipicitat també es pot embotellar. Al cap i a la fi, aquest és l'objectiu de tot plegat. Perquè la sostenibilitat també passa per la viabilitat econòmica, i això només s'aconsegueix oferint grans productes al mercat. Amb l'oli ja fa una dècada que ho demostra. 

Ja coneixia l'anyada 2022 dels seus dos vins, presentada a la Fira de Jesús Pobre de 2025, però des d'aleshores no els havia tornat a trobar. Cal tindre en compte que parlem de produccions molt limitades, amb un posicionament acurat i allunyades dels grans circuits comercials. Tot i això, tastar un vi al mateix lloc on ha nascut sempre és un privilegi. 

Obri un Vinya del Blanc 2024, monastrell amb una part de shiraz. Complex, floral, fresc, amb paisatge de matolls. Pura delícia. I la conversa flueix. És una de les grans bondats del vi: l'alegria que genera. Després pipetegem directament d'una bóta, d'on extrau una copa d'un blanc de trepadell i merseguera, encara inacabat però ja impressionant. Amb un rerefons d'hidrocarburs que farà parlar molt. La conversa continua i acabem perdent la noció del temps. Estones que donen sentit a la vida. Mentrestant, Josep Perelló, fotògraf de la casa que s'ha afegit al tast, ho documenta amb la seua càmera. I, com que no n'hi ha dos sense tres, arriba també La Vinya del Bosc: giró amb un toc de shiraz. Brutal. Un vi de finca amb un estil ben propi, coherent amb l'anterior però ara més llaminer. Conclusions que Hèctor m'acaba de demostrar: la monastrell pot funcionar també en alguns indrets de la Marina. Amb el giró es poden fer meravelles (aquesta ja la sabia). La finca té un potencial enorme, també per a blancs. 

Toca acomiadar-se. De camí al cotxe tastem uns grans de monastrell. Ja tenen sucre i la verema és a tocar. La finca entrarà en unes setmanes d'activitat frenètica, en què se succeiran les campanyes de la vinya i de les oliveres. D'aquestes quasi no n'hem parlat. Ni tampoc de l'oli, un producte ja consolidat i de prestigi que enguany estrenarà almàssera pròpia dins la mateixa finca. Però això ja donaria per a un altre post, i tampoc no convé allargar-se tant. 

Tornant a casa, l'autopista continua saturada en sentit sud. Ho observe des de fora. La cua de cotxes que s'incorpora a l'N-332 des del pont tallat del Tollinero —ja veurem quan l'arreglen— arriba fins al camí de l'Aloixat. I la ràdio continua parlant d'incendis. Aleshores recorde el que acabe de viure amb Hèctor al seu paradís particular, i no puc evitar pensar: tant de bo tinguérem el territori farcit de Tossuts. Res seria igual...