N’hi ha prou amb una ullada a la prestatgeria de vins de qualsevol lloc per trobar-ne una bona proporció on el mot "Finca", "Clos" -o "Pago" com es diu en castellà- encapçala la marca. Però, què vol dir realment aquesta expressió? I, sobretot, quants d'aquests vins compleixen realment els requisits per ostentar-la? Al post d’avui, amb vocació més divulgativa que de costum, tractarem d’aclarir aquest concepte. Tot ve per una conversa que tinguérem a l’última sessió del grup de tast, on de tant en tant surten a relluir conceptes més confusos del que hom pogués pensar...
En l’àmbit col·loquial podríem simplificar dient que es tracta d’un tipus
de vi fet sols amb raïm d’un mateix tros, amb característiques que el fan
especial. I ací podríem haver acabat... Ara bé, açò no és tan senzill! Qui ens
ho garanteix? I és més, suposant que això siga cert, com sabem que també ho són
les condicions especials de la finca per produir tal vi? Hem de tenir en compte
que, per norma general, a més especificitat en l’origen, major nivell
reputacional. I així, basant-nos en aquests criteris de concreció i
reconeixement, l’ordre ascendent qualitatiu del vi seria:
1.
Vi de la Terra
2.
Vi de qualitat de ...
3.
Vi amb Denominació d’Origen (DOP)
4.
Vi amb Denominació d’Origen Qualificada (DOPQ)
5.
Vi de Pago (*)
Com veieu, i al marge de qualitats organolèptiques -no ho interpreteu de
manera absoluta-, normativament el Vi de Finca és la categoria superior dins d’aquesta
anomenada piràmide de qualitat.
Sabent que una DOP és un segell de qualitat que atorga la Unió Europea a
productes amb característiques específiques associades al lloc on es produeixen;
i que compta amb organismes interns que certifiquen tant aquest origen com l’acompliment
d’unes característiques generals dels productes, definides de bestreta. Més
enllà del nom emprat, els vins de Pago correspondrien als que tenen una
DOP pròpia per a la seua reduïda porció de territori, generalment d’un mateix i
únic elaborador, la qual ha aconseguit demostrar per si mateix unes
característiques pròpies excepcionals, ben diferenciades d’altres. És a dir, a escala
administrativa, tindríem la mateixa figura però de manera exclusiva per a una finca.
Tanmateix, resulta ben fàcil d’entendre, que sols pel fet que un únic elaborador
aconseguisca demostrar i regular amb criteris tècnics i tota la càrrega de
contingut burocràtic que això comporta, que els productes d’una determinada
procedència són únics i mereixen aquesta menció específica, ja és ben meritori.
Uns valors excepcionals, com veieu, dels que s’aprofiten altres fent servir el
mot com a simple estratègia comercial i creant la confusió en matèria de consum
que ací tractem d’exposar.
Sabem que podem trobar productes parcel·laris, o d’una sola finca, d’altíssima qualitat que prenen la toponímia d’on es fan i no es tracta de menystenir-los, però el que tractem d’explicar ací és més aïna la diferenciació estrictament legal, de manera que no tinguem cap dubte en distingir-lo al tindre'l davant. I poder valorar cadascun en la seua justa mesura.
Pel que fa al País Valencià, actualment sols n’hi ha 5 closos o finques
amb DOP pròpia (a la imatge de dalt teniu els seus distintius), tots a la comarca de la Plana d’Utiel, que entre les seues
elaboracions també compten amb referències acollides les DOP d'Utiel-Requena o València. És important saber també que un mateix vi mai podrà estar adscrit a més d'una.
Ara bé, per si fos poc amb el desgavell exposat, n’hi ha una associació -ara mateix amb 32 elaboradors- que distingeixen els seus vins amb un quadre de nom: “Grandes Pagos de España”. Però açò no és més que una agrupació on es barregen cellers que legalment són pago, amb altres que no. I el seu distintiu, sols una marca més! Entre ells, l’únic celler d'àmbit valencià és Enrique Mendoza Viticultor, qui té tots els seus vins acollits a la DOP Alicante. Supose que després del que acabeu de llegir; si us pregunten si els seus vins són vins de Finca -o Pago, en castellà-, ja sabreu què contestar! O, no?
Entrades
