La sala d’actes del polivalent Guillem Agulló de Gata, es va quedar menuda ahir per acollir l’expectació enorme despertada per una presentació doble: Per una banda, el llibre “Porca Miseria”, del reconegut mestre xarcuter, Xesc Reina; I per altra, la de la recentment creada associació “Xarcuters Artesans de la Marina”. Però anem per parts...
.jpg)
Obria l’acte Pep Romany, qui oficià de mestre de cerimònies.
Parlem d'El celler de Can Roca "Best of the best", òbviament les perspectives eren altíssimes. Havien de ser-ho! Les màximes, esperant gaudir d’un nivell de perfecció insuperable. I per si fora poc, els precedents encara li donaven més valor, si cap: 3 vegades a portes de poder anar-hi. Amb la reserva aconseguida just un any abans. I després d'un dia travessant el País, sent testimonis directes d’una desgràcia a tots els nivells i sense precedents...
I així va ser: una experiència única i inoblidable. Però també hi va haver ombres, o aspectes que no van estar a l’altura, almenys des del nostre punt de vista. I així volem compartir-ho, per què sembla que quan algú obté certs reconeixements ja no li se puga dir ni pruna. Ja fa massa anys que la premsa gastronòmica va desaparéixer, esdevenint un exèrcit dòcil d’aduladors.
A nosaltres ens van agradar moltes coses, però altres no tant i algunes no gens. Amb una sensació final lleugerament agre-dolça, i en certs aspectes una mica contradictòria.
 |
| El ròtul de la façana, el pati d'entrada i el celler, ben emblemàtics tots 3. |
 |
Hem estat trepitjant terres gregues durant vora deu dies. D'Atenes a Metzovo i de Skòpelos a Olímpia. Grècia central, Tesalia, Illes Espòrades, la península del Peloponés, Attika... ; i de tot això ací teniu el nostre comentari, òbviament eno-gastronòmic:
Sí, allà també fa tanta calor com ací, o més! Per això resulta molt d'agrair quan et reben amb una botella, o pitxer d'aigua, a qualsevol lloc on pares. Vénen a prendre't nota ja amb l'aigua, sent aquesta una primera consumició generalment sense càrrec.
Considerada bressol de la civilització occidental, Grècia també és en bon grau la responsable de l’expansió originària del vi al voltant de la Mediterrània, i actualment una productora notable. No obstant això, l'establiment de les DDOO és relativament recent i encara es consumeix molt de vi a granel, amb la limitació de qualitat que això suposa. A més a més d'anar tastant vi del territori recorregut, assistirem a una sessió de tast comentada a Nafplio, a Karoronis Wine Shop, amb alguns vins grecs representatius, per varietat i origen: un Moschofilero de Mantinia (aromàtic i amable), un Assyrtiko de Santorini (mineral i amb caràcter), un Rosé Agiorgitiko de Nemea (agradable llepolia) i un Agiorgitiko de Nemea (fruitós i lleuger).
De la resta del periple, podríem fer menció especial d'una Malagousia del Parnàs (seca i fragant); d'un Xinomavro reserva, parcel·lari de vinyes velles, d'Amyndeon que fa Alpha Estates (complex i delicat); N'hi hagué també de varietats franceses, que en determinades zones són les predominants: un Cabernet Sauvignon-Syrah de Meteora, i un Cabernet Sauvignon-Merlot de Metsovo, però sense cap aspecte destacable. El vi de Retzina també l’havíem de tastar, però llevat de la curiositat que suposa tampoc té res més que el faça especialment atraient (més aviat al contrari). Igual que un Sparkling Rosé Limniona-Assyrtiko que tastàrem, l'únic que caigué d'aqueix estil. Més equilibrat ens semblà un Assyrtiko de Drama. Ens equivocàrem demanant un Xinomavro Rosé de Thessaloniki, que resultà ser abocat -aquestes coses també passen-. I finalment, de Creta, l’illa on produeixen el 20% del vi de tota Grècia, tastàrem un Vidiano (fresc i cítric). Com haureu vist, anàvem centrant-nos en monovarietals i terroirs, pretenent obtenir referències més clares amb què poder aprendre alguna coseta dels vins d'allà, en tan poquet temps.
Passant a l'oli, ens resultà cridanera la seua absència en quasi tots els àpats. En tenen molt i de qualitat excel·lent, a més a més que resulta evident que el fan servir per a cuinar, però sols en un dels llocs visitats el vàrem veure damunt la taula.
Verdura! Molta verdura, i bona... Amanides que surten ja molt ben guarnides. Podem destacar el bé que preparen els fongs, els cogombres, i de manera molt especial l’albergínia, amb una factura perfecta en cadascun dels plats on ens l'hem trobada, que no són pocs. També treballen molt i bé la pasta bric. Però tot i la distància, les similituds amb la nostra cuina tradicional també són evidents: O qui, en assaborir una dolmadakia no ha pensat en una pilota de putxero?
Pel que fa a la coneguda mussaca, té una història ben peculiar, i no tan tradicional com es considera, que dóna per parlar-ne... Al marge de si du creïlla, i/o tomaca, o del tipus de carn que s'empra, tothom la té com a plat emblema de la cuina tradicional grega. Però en realitat es tracta d'una tradició de menys d'un segle d'història. I si no, com podria un plat tradicional Grec, arrelat en la cuina mediterrània, dur una salsa creada a França el S XVII? En realitat la mussaca, tal com la coneixem i al marge dels precedents que puga tindre, és una creació del cuiner i divulgador gastronòmic Nikólaos Tselementés. Aquest personatge, acabat de formar a centre-Europa que va desenvolupar part del seu treball als Estats Units i ben reconegut a Grècia per les seues publicacions, se'l considera el responsable de la renovació de la cuina grega durant la primera meitat del S XX. A casa en som ben aficionats quan ve el temps de les albergines -algunes amistats ho saben bé- i sempre fem per millorar-la, motiu pel qual teníem un interés especial en anar tastant i comparant-ne. En línies generals, no és que ens hagen decebut totalment, però també és cert no hem trobat un espill on mirar...
Sobre el peix, ens encantà un plaki de bonítol menjat a vora mar. I respecte a la carn, destacar les graellades de més al nord (Meteora) i la zona de Grècia ja més balcànica (Metzovo).
Fa just un any us parlàrem de “La Potingues”, una botiga de productes ecològics de Pego, que començava a mostrar-se molt activa en el terreny gourmet. I un any després tornem a fer-ho, amb aquesta opció ja plenament consolidada pel naixement d’El Raconet de la Potingues, l’espai gastronòmic de dins de la mateixa botiga, on poder assaborir -a més d’adquirir- una bona gamma d’especialitats gastronòmiques. Una opció singular on, tot i no haver cuina, hom pot gaudir d’un àpat fred amb molt bones opcions, minoritàries i originals, com els vins que tenen, tant per ampolla sencera, com per copes soltes. Un raconet, un lloc íntim i obert, amb poc espai però amb molt bon ambient, defensat amb solvència per Diana i Xavi.
Sent així, dilluns passat acollien la presentació d’un altre projecte
ben singular: ‘Aretheal’, l’aventura personal de Marc Aguiló, centrada a
vinificar tres parcel·les situades en els Colls de Porrera, dins la DOQPriorat. El mateix Marc estigué allà, per presentar-nos aquesta proposta:
parlant-nos de les seues produccions limitades de vinyes singulars, cercant l’essència prioratina. De la seua passió i respecte per la terra. I clar... dels
vins que fa!
En tastàrem 7, que s’acompanyaren de distints àpats:
En pocs dies, la Filà Al-Hagamba Muza, de Pego, tindrà l'honor de presentar un esdeveniment especial: els 26 formatges amb DOP de tot l'Estat, acompanyats pels estils de vi de Montilla Moriles. Amb l'objectiu de donar-los a conèixer, ja vam preparar breus ressenyes individuals per a la pàgina de Facebook de la Filà, les quals es van publicar diàriament al llarg del mes de març. Ara, volem compartir aquest material amb tots vosaltres en forma de recull. Tot i que pot semblar extens, creiem que serà molt il·lustratiu:
Començant pel principi, amb les definicions, direm que una Denominacio d’Origen Protegida és com un segell d'autenticitat regulat per la legislació europea, que certifica que determinats productes agroalimentaris provenen d'una regió específica, i han estat elaborats amb l’excel·lència diferenciadora i les tradicions locals que els fan únics.
Desapercebuda entre altres -com les protestes agrícoles, p. ex.- acaba de ser notícia la ruptura de negociacions entre les grans torroneres de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) i el sindicat majoritari del camp. Tot per no voler pagar l'ametlla a un preu que cobrisca les seues despeses de producció. Fins ací, res nou! Malauradament...
Aclarirem primer que una IGP, i també una DOP (Denominació d'Origen Protegida), són qui certifiquen l'origen d'un producte agroalimentari, sotmés voluntàriament a determinades normes preestablertes. I dit això, la vertadera notícia és d'octubre passat: quan es va eliminar l'exigència de què totes les ametles emprades pels torrons acollits a les IGP Jijona i Alicante havien de procedir necessàriament de bancals del País Valencià.
Tant les DOP com les IGP, dirigides pels seus Consells Reguladors, són figures europees de protecció. Però mentre que les DOP exigeixen fer tot el procés productiu dins de la zona geogràfica emparada, les IGP permeten excloure alguna fase. Per tant, qui no coneixia la diferència entre ambdues, ja disposa del torró referit com a magnífic exemple d’IGP: estarà fet i envasat a una fàbrica radicada obligatòriament al terme de Xixona, però les ametles (més de la meitat del producte) podran haver-se dut d'una explotació extensiva de Califòrnia, i la mel de la Xina... -Un vertader producte tradicional de proximitat, del qual presumir a la "terreta", i sense gens de vergonya!-
Ja sabem que en el cas que ens ocupa, òbviament el terme de Xixona no podria produir prou ametla per a cobrir tota la demanda, i per tant és normal que s'optés per la figura de la IGP, ampliant el territori de producció a la resta del País. El problema ve quan les grans empreses del ram, que són qui solen controlar els Consells Reguladors, fan de l'excepció norma, pervertint aquests principis a la seua conveniència. Fins ara, escollir qualsevol torró etiquetat amb els segells de qualitat (Jijona/Alicante), defugint dels genèrics (blando/duro), era garantia d'optar per un producte millor, amb una autenticitat plena, on poder trobar les virtuts de l’origen i tradició que tanta fama li han donat. Però també una aposta decidida, per la que no importava pagar algun euro de més, pensant que d'alguna manera afavoríem l'economia dels nostres pobles d'interior, els de conreu de secà, tan necessaris i necessitats d'ajut des de la resta de territori més agraciat.
Entrades
Comentaris
.JPG)
