Quatre de Monjardín

Durant l’estiu aturem les sessions del grup de tast i es per això que disminueix considerablement el volum de ressenyes publicades. Però no desapareix,... i si l’any passat per ara li dedicàvem un post a Dos de Gramona, ara li ha tocat a Quatre de Monjardín, o més bé a 3+1. Coneguérem els cellers 'Castillo de Monjardín' durant l’edició d’Expovinoliva de 2009, quan ens va cridar poderosament l’atenció el blanc de Chardonnay fermentat en bota del 2007 i des d'aleshores no hem perdut de vista ni a ell ni a la resta de la ‘família’. 'Castillo de Monjardín' és un celler que podríem qualificar d'exemplar, adjectiu aplicable tant a la finca i les vistoses instal·lacions (modernes, molt evolucionades tecnològicament, amb serveis d'atenció al visitant i oferta gastronòmica) com a l’ampla gama de productes, capaç de satisfer un ampli ventall de demandes ben diferents. Tot i que els negres no gaudeixen de gran predicament, si parlem de blancs podem dir sense por d'equivocer-nos que en aquest celler es fan alguns dels Chardonnays més francs i fidels a la varietat, d’entre els existents en el mercat espanyol. Coneguem-los!:
Castillo de Monjardín Chardonnay ‘El Cerezo’ 2010. Vi jove monovarietal. Groc palla clar. Aromes fruitals on ens destaca el plàtan, i en certa mesura la poma verda. Untós i molt elegant, tot i la seva joventut. Varietal i amb sensacions finals d’acidesa.
Castillo de Monjardín Chardonnay fermentado en barrica 2008. De color groc palla lluent. Aromes torrats sobre el fons fruitat de la varietat (pinya i plàtan). Persistent, alcohòlic i amb forta acidesa final. Molt probablement anirà a més, però de moment no està al nivell del ja anomenat de 2007.

Castillo de Monjardín Chardonnay reserva 2006. Groc daurat intens. Aroma fumat i especiat amb bona integració de fruita, herbes, mel i mantega. Equilibrat untós i molt persistent. Evolució positiva durant el consum; l’havíem decantat, però la pròxima vegada li donarem més temps. -Un gran vi d’excel·lent relació q/p.-

Però hi ha quelcom més, el producte mediterrani per excel·lència, el qual els navarresos s’han adonat que també poden fer molt bé, l’oli:

Campos de Monjardín. Oli d’oliva verge extra premsat en fred. Monovarietal d’olives Arbequines, d’aroma fruitada i molt saborós, alhora que fi i delicat.

Picadetes

Per tot arreu ens trobem les famoses 'tapes' darrerament! Els 'gurús' de les tendències culinàries ja fa temps que venen dient que és un model amb molt de potencial i bones expectatives per a la seva exportació. I en això s'està; Fa menys d'un mes tenia lloc la "II Quinzena 'Tapas, salazones y vinos Alicante'", de la que ací ja ens férem ressò i ara acabem de tancar la lectura d'un suplement dominical de diari dedicat també al món de la tapa, pinxo, banderilla,... O com vulgueu dir-li

-I amb tot això, nosaltres no haviem de dir la nostra? Doncs clar que si, allà anem-. En el nostre entorn, parlar de 'tapes' és més bé parlar de picadetes, més que un tapa o pinxo presentats com a unitats individualitzades, en el cas de les comarques valencianes parlaríem de petites racions per compartir; un platet de sípia, de mandonguilles de carn o de baejo, de polpet guisat, d'escombros, d'ensaladilla russa, de clòtxines, de sang amb ceba,... en definitiva i com en la resta de l’estat; més que d'un menjar determinat, parlem d'una manera de gaudir a la taula (o mostrador). Una modalitat tant d’iniciar un àpat com de fer una menjada completa de manera més distesa i informal. I és que ja ho diem quan varem parlar d’anar de paella: compartir un mateix plat crea moltes complicitats.

Un platet de sípia i un de fetge mentre esperem el dinar són un bon exemple del que ací parlem.

El que venim relatant resulta d'allò més normal pels qui així hi estem acostumats des de sempre; però el xoc cultural es nota quan amb la mateixa naturalitat que ho fem ací intentem demanar una 'picadeta' fora de l'Estat. En aqueix sentit tenim dues anècdotes personals que compartir; la primera va tenir lloc a Paris, quan a deshora varem demanar un platet de formatge d'aqueixos que acostumen a servir després de les menjades. Després de molt insistir i davant de les cares d'estupefacció de cambrers i resta de personal aconseguirem sortir-nos amb la nostra no sense perdre la sensació d'estar fent una cosa 'rara'. La segona va tenir lloc també a una capital europea, a Berlín. Teníem el dinar reservat en un altre lloc però després de baixar del Fernsehturm varem veure una apetecible cerveseria a Alexanderplatz i ens va entrar gana de fer-nos la ‘dinadora’. No som gent a qui li agrade beure sense menjar i una vegada allà ens adonarem que la varietat de llangonisses quasi igualava a la de tiradors de cervesa. La complicació va venir quan varem haver d'explicar que volíem acompanyar la bier amb el tast d'algunes de les llangonisses que allí es servien, i no dinar amb l'enorme plat combinat que allà estan acostumats. Sols algunes llangonisses tallades, per picar!

De paella (2). Paella/es de L'Era

En la nostra col·leció de paelles no podien mancar les de L'Era, probablement les més conegudes a l'interior de la Marina Alta. Sense resultar espectaculars, agraden a tothom ja que es pareixen molt a les que cadascú ha estat acostumat a menjar a casa seva durant tota la vida, amb la particularidat d'estar fetes amb foc de llenya i amb una regularitat a prova d'ISO9000.

PAELLA MIXTA de L'ERA (agost 2010)

Després de molts anys sense anar-hi -No ho intenteu sense reserva!- tornàvem l'estiu passat, trobant-nos que tant picadetes (fetge i sipia) com la paella romanen exactament igual que fa dues décades, no així el pastís d’ametla, que ha perdut proporció d’aquest ingredient i amb ella, la glòria d’altres temps.

Moros i Cristians a Pego 2011

Un any més tornem a estar de festes, i amb elles aparquem la rutina diaria i ens disposem a viure els dies més intensos de l'any, propiciant l'arribada d'una muntonada de moments inoblidables; els de gaudir de La Festa, de la companyia de la gent de La Filà, de La Música i de tantes coses més que ens alimenten l'esperit, al temps que ens deixent la salut una mica tocada.

Més informació a http://lagamba.mforos.com/

Bocuse d'Or (II)

Tal com haureu vist els que llegireu a la primera entrada dedicada al Bocuse d’Or, el pròxim repte per Evarist Miralles serà la final europea de l’any que ve. I d'ahí la mundial de gener de 2013. Però són nombrosos els episodis controvertits amb denuncies de frau incloses en la història del Bocuse d'Or, així com les veus crítiques i els comentaris on es parla de què es un concurs encarat a afavorir a França i els països nòrdics, com es pot deduir fàcilment després de fer-li una ullada al quadre de guanyadors. De tot això podreu trobar ampla informació en la xarxa.

L'esforç que va portar Estats Units a la Bocuse d'Or 2009 és el tema del llibre ‘Knives at dawn'. I pel que fa a les darreres participacions espanyoles, l’any 2005 s’havia triat una presentació innovadora inspirada en motius de Salvador Dalí; pel servei de peix es va presentar un gran ou de vidre d'un metre, com a part d'una ambiciosa campanya que costà de prop d’1 milió d’Euros per aconseguir un bon resultat en la competició. Malgrat això, la candidata espanyola va acabar en el penúltim lloc, sent una raó de les esmentades que el plat calent produïa tal condensació a l'interior de l'ou que els jutges foren incapaços de veure la presentació. Les reaccions no es feren esperar i acusaren al jurat d’antiquat, obsolet, masclista i menyspreador de la creativitat de la cuina espanyola.

La participació de 2007 va aparèixer a la pel•lícula-documental, El Pollo, El Pez y el Cangrejo Real, un document de lliure accés i molt recomanable per entendre el que ací s’explica. (Cliqueu quan tingueu una horeta i mitja lliure)

Per la seva banda, el representant d’enguany va estar apunt de no poder acudir al no haver trobat patrocinadors que feren front a les grans despeses que resulten necessaries per poder participar-hi. Fins i tot es va haver d'organitzar un sopar benèfic on es recaptaren fons amb l’ajut desinteressat de molts companys de professió.
Si heu seguit el text fins ací, i més encara si heu vist la pel•lícula-documental recomanada, s’haureu adonat que el camí que té davant Evarist no és cap camí de roses, però des d’ací no podem més que animar-lo per a que continue treballant amb la fermesa, convicció i professionalitat que l’han dut fins on està i desitjar-li el millor per a aquesta enriquidora experiència vital.

Llums i ombres en la "II Quinzenas 'Tapas, salazones y vinos alicante'"

Al post d’abans ja advertíem que davant del nivell de saturació gastronòmica actual calia estar molt alerta per tal de no topar-nos amb cap “mona vestida de seda”. Encara no ha passat una setmana i ja hem acumulat alguna experiència que ho demostra i que val la pena compartir ací, fets desagradables i no aïllats que deixen en mal lloc als organitzadors de l’esdeveniment i als hostalers que s’aprofiten miserablement de la promoció que suposa. Parlem de la tan anunciada “II Quinzenas 'Tapas, salazones y vinos Alicante'”, un esdeveniment que com ja explicàvem, està organitzat per la guia gastronòmica “Lo mejor de la Gastronomía” y patrocinat entre altres per la Diputació provincial y el patronat de Turisme de la Costa Blanca, o siga amb diners públics. La iniciativa consisteix en què s’han editat 250.000 exemplars d’una guia promocional amb 54 locals de les comarques alacantines compromesos d'avantmà a oferir durant 15 dies, 3 interessants ‘tapes’ al preu de 1,50€ cadascuna.

Fa uns dies aprofitàrem per visitar els quatre de la Marina Alta adherits a la promoció, amb el següent irregular resultat:

Joël Bistronòmic-Dénia. Aquesta primera parada va resultar desastrosa; directament i sense cap tipus de vergonya s'ens va dir que ells estan a la guia i amb les corresponents tapes però que no hi participen. –Si algú ho entén que m’ho explique!- Coneixem el restaurant de Rafa Soler i respectem el seu treball, per la qual cosa ens va sorprendre la poca vergonya demostrada. Ja ens estranyava que servira tapes un restaurant que no té a penes barra però més estrany va ser que Rafael García Santos li donara el premi a la millor barra de pinchos y tapas de 2010, i ahí està.

La Seu-Dénia. El fracàs obtés ens va carregar d’escepticisme però varem continuar amb el segon dels locals deniers. La planta baixa de La Seu, d’ambient més informal, estava que no hi cabia una agulla però tot i això quan demanàrem per les ‘tapes de la quinzena’, el Cap de Sala ens acompanyà amablement a una taula al menjador de la planta primera, amb servei  de ‘primera divisió’, i al poc començaren a arribar la ‘Coca al carbón con foie en salazón, tomates secos i mermelada de la pasión’ –bon inici, encara que com s'ens va anunciar, la tomaca s’havia substituït per ceba, una ceba que potser hagués millorat amb una caramel·lització més intensa-, després el ‘Huerto de marinados i encurtidos’ –atrevida proposta amb un resultat més que satisfactori, carregat d'elegància i finura- i per acabar com que l’anunciada ‘Borreta de melva…’ s’havia exhaurit ens la substituïren per un tall de tonyina marinada sobre tomaca Raff gelatinitzada. El canvi era per a bé i no ens importà en absolut però per si de cas, tingueren el detall de servir-nos gratuïtament una copa de cava a mode de compensació. L'agradable experiència, de ben segur ens farà tornar a gaudir amb més deteniment de les creacions de Diana Cervera.

Peix&brases-Dénia. Novament carregats d’energia positiva, férem la tercera de les parades en la barra-peixera del local que regenta Tomás Arribas. Tot i estar el mostrador ple de les famoses guies de l’esdeveniment, les reticències del personal que l'atenia es feren paleses amb les primeres paraules. Davant la nostra insistent disconformitat acabà baixant el propietari del negoci i “Rei Midas” de l’hostaleria deniera amb la següent excusa: -Sólo hacemos 25 unidades y ya se han terminado. –Un altre pocavergonya! I van dos de tres!- Teníem un post ja enllestit i per publicar, amb els comentaris d’un dinar que varem fer allí mateix sis dies abans d'açò però de moment no el penjarem a fi de que els aspectes negatius no sonen a ressentiment.

Es Tapa Ti-Xàbia. Camviem de poble i al contrari dels d’abans, aquest local no el coneixíem, però si la casa mare, Los Remos-La Nao, que també ocupa una de les cantonades del passeig marítim de la platja de L’Arenal. -Aquest si, és un veritable bar de tapes d’autor, dels que no hi han per ací!- De les tres anunciades, primer arribà el ‘Mojito de Sardina ahumada’ que en realitat era una escuma de mojito amb peta-zetas i acompanyament d’anxoves, constituint una divertida combinació encara que en la nostra opinió, una mica deslligada, després venien els ‘Flamenquines variados’ que foren dos mitjos Flamenquines, un de sobrassada amb ou de guatlla i l’altre de foie amb caramel, -una pura meravella i sens dubte la millor tapa de la nit- i per acabar el ‘Canelón de Morteruelo’ –contundent, i també molt saborós.- Servei molt amable i atent amb canvi de coberts a cada plat. El plaer de seure en una barra tan animada com aquesta, pleníssima de tapes, pinxos i una muntonada de vins per copes, de tot tipus i qualitat, tots ells ben conservat ens va deixar un boníssim regust de la que sens dubte és ja la millor barra en molts quilòmetres a la rodona. A la sortida tinguérem ocasió de xerrar amb l’encarregat, que no es podia creure la plantada de Rafa i Tomás.

Una vegada més, direm com a conclusió que ens pareix injustificable aquesta mesquina actitud dels que s’aprofiten d’una promoció que no acompleixen, enganyant a clients i companys de professió. La gent no es tonta i sabrà valorar qui és de fiar i qui no, però la nostra incògnita és: -Farà alguna cosa al respecte l’organització i patrocinadors quan s’assabenten d’aquest tipus d’actituds miserables?