De paella (0)

Del vocable llatí patella, ha arribat als nostres dies el mot paella per nomenar a un recipient culinari (*) molt més ample que fons, i per derivació a la preparació que en ell es fa. Però no ens enganyem, la Paella es quelcom més que un simple plat d’arròs... De fet, utilitzem de manera habitual l’expressió “anar de paella” per referir-nos a passar un dia d’esbarjo, en el que participem amb la colla que ens acompanya del ritual de fer-la, fins que arriba el gran moment de compartir-la; degut a la seva dimensió, la paella és un dels pocs plats que es poden compartir al centre d’una taula. D’alguna manera, seure a menjar al voltant d’una paella crea una complicitat especial amb la resta dels comensals, on sens dubte sorgiran espontàniament tot tipus de comentaris sobre virtuts i defectes d’ella mateixa; Un esdeveniment molt senzill i habitual que en qualsevol altre lloc del planeta resultaria del tot insòlit. -Com que ficar una paella al mig i compartir-la com si fos un plat de gallonets?-.

Si bé no tant aquest factor, però si la vistositat de la pròpia paella és un element que sens dubte ha ajudat al seu èxit i difusió. -Poques preparacions poden presumir de la bellesa i la grandiositat tan espectacular d’una paella de quatre anses abans que ningú li clave la cullera!-.

Malgrat tot açò, Josep Pla en el seu arxiconegut EL QUE HEM MENJAT ja ho va dir re ferint-se a ella, la paella: “ha estat un dels plats més pervertits, humiliats i ultratjats de la cuina nacional”. I és cert, però no és l’únic a nivell mundial –ahí està la pizza, és el preu de la fama!- Per una banda tots hem vist les barbaritats que hom es capaç de ficar dins d’una paella i per una altra resulta molt difícil trobar a la nostra geografia, que presumeix de paelles, un menú del dia amb un plat de paella com “Déu mana”.

Més encara; si tenim en compte els orígens, els d’una senzilla preparació diària on es feien servir els ingredients que estacionalment es tenien a ma, molt prompte conclourem que no totes les paelles tenen perquè ser “la de la Parreta”, amb la dotzena d'ingredients que manen els puristes. De fet, aquesta sols es pot fer d’estiu que és quan estan en temporada les verdures necessàries. I és d’ahí que naix la idea de crear la serie de posts que ací encetem. No es tracta d’explicar com es fa una paella, -ja molts ho han fet i molt bé- si no de parlar d’elles, de les paelles, i mostrar-ne d’exemples concrets, amb les seves particularitats; però –Alerta!- no s’hi val qualsevol exemplar, sols aquelles fetes amb honestedat i rigor, que són prou per despertar algun mínim detall d'interés. Serà una manera de recordar cadascuna d’aquestes petites obres d’art efímer, una vegada escurades.

(*) Una altra vegada parlarem d’aquest interessant mot, i del seu curiós origen.