diumenge, 30 d’agost del 2026

#PanelVeremaAlicante. Sessió de tast de 27/08/2026.


Recordeu que podeu llegir aquestes mateixes ressenyes, però enriquides amb més opinions, a verema.com\usuarios\vicent-torres

BELLAMARINA ROSADO

Amb origen a la Requena dels anys 60, el Grupo Coviñas és el celler líder de la DO Utiel-Requena, on té més del 41% de la vinya i representa més de 3.000 agricultors sota la bandera del cooperativisme.

Vi de taula rosat. Tot i no constar-hi de manera específica a l’etiqueta, està elaborat per Coviñas. Sense denominació d’origen, ni especificacions d’anyada, ni varietat.

Amb bona presentació, volent emular els afamats -i cars- rosats de la Provença, es mostra amb un color molt pàl·lid, de tons pell de ceba. Net i clar. Aromàtic a l’inici, predominant la fruita de pinyol (bunyol), la pell de cítrics i uns trets anisats. Entrada potent, afilada, una mica alcohòlica, tot i que amb final àcid i lleugerament amargant. En evolució, perd tot el caràcter.

LAGAR DE CERVERA 2025. Lagar de Fornelos. DO Rías Baixas

Lagar de Cervera té l'origen en 1988, quan La Rioja Alta, S.A. va adquirir el celler familiar Fernández Cervera Hermanos, a O Rosal, preservant el cognom i la memòria dels fundadors. Amb el temps, el projecte s'ha consolidat amb 100 ha de vinya, la superfície més gran de la DO.

Vi blanc monovarietal (100% Albariño) procedent de vinyes a O Rosal i la vall del Salnés. S'elabora en condicions reductores, evitant la fermentació malolàctica. Completa el procés amb una criança sobre mares, amb remenats periòdics.

Color groc palla amb reflexos verdosos, net i lluent. De perfil aromàtic definit i balsàmic, destacat des de l’inici per records d’eucaliptus i notes de fruita blanca (pera). En boca és tens i precís, amb una acidesa ben integrada i persistent. De pas refrescant amb records cítrics de llima, i final llarg i fresc.

VIÑA SALCEDA BLANCO SOBRE LÍAS 2025. Viña Salceda. DOQ Rioja

Fundat el 1969 a Elciego (Rioja Alavesa), a la riba de l'Ebre, el celler elabora vins de tall contemporani on, segons la seua filosofia, prioritza la qualitat de vinyes longeves en comptes de les de gran producció. El projecte s'emmarca en una viticultura regenerativa, de mètodes manuals i de col·laboració local per a protegir el territori i la biodiversitat.

Vi blanc elaborat amb Viura i Tempranillo Blanco, procedents de vinyes de la Sonsierra i l'Alto Najerilla. Té una criança de quatre mesos sobre mares en dipòsits de formigó.

De color groc daurat amb reflexos verdosos, net i clar. Aromes cremosos de pastisseria on destaca la poma torrada; que en moure la copa es refresca cap a la poma verda. Entrada en boca amable i fina, molt agradosa. Es mostra sedós, refrescant i molt saborós, amb una bona acidesa ben equilibrada que aporta volum i un final persistent.

ALBARIÑO FINCA CASA JULIA 2024. Bodegas Hispano+Suizas. DO Utiel-Requena

dijous, 27 d’agost del 2026

Bo camiño! 155,411 km caminant per la Galícia interior


Els precedents: com vam acabar ací

Fa molts anys, durant una estada al Bierzo, férem l'etapa del Camí Francès de Sant Jaume que puja de Villafranca fins a O Cebreiro. Va ser una cosa aïllada, ja quasi oblidada, però enguany sorgí la idea de completar sencer el trajecte iniciat, fins a la capital galega. No per una qüestió religiosa, sinó per la curiositat d'observar de prop un fenomen que atrau tantíssima gent, i més amb un component històric i cultural tan evident. Són vora 160 km, una xifra perfecta per a una setmana de comboi en la qual entendre la geografia de la Galícia interior des de dins.

Dit i fet! Sortim de la Marina i fem la nit preparatòria al Bierzo, aprofitant per conèixer l'imperi de Prada —no el milanès!—. Parlem del Palacio de Canedo, on durant més de 50 anys José Luís Prada (Prada a Tope) ha anat construint tot un complex ben diversificat. Un establiment singular a peu de vinya que agrupa bar, botiga, restaurant, hotel, museu, celler i conservera, on l'obsessió acurada per cada detall no deixa de sorprendre. Quasi tant com l'afluència de visitants.

Trenc d'alba al Palacio de Canedo

La motivació: el repte físic i mental

Més enllà de la part espiritual, el motiu real que ens empeny a caminar és una necessitat d'autoafirmació física, de sacrifici i de superació... o potser no tant per a tots, que no tots anàvem igual de sofrents! La vertadera exigència d'aquesta ruta ve d'eixe traçat irregular i de la seua recurrència diària: enllaçar una etapa rere l'altra no perdona. I mentre sumes quilòmetres, el Camí es converteix en un espai de reflexió íntima... especialment quan el cos comença a enviar senyals d'alerta (genolls, peus i altres misèries). Perquè les baixades es destapen com a molt més temibles que les pujades: eixos 600 m de desnivell negatiu del primer dia ja ens posaren a cadascú en el seu lloc.

Iniciem la segona etapa (Triacastela-Sarria) encara de nit —n'hi ha qui ho fa amb llum frontal— retrobant-nos amb les típiques molèsties recurrents. Mantens la fe en una desaparició miraculosa l'endemà, però el miracle no arriba! Prompte entens que no hi ha cap màgia, sinó la necessitat d'aprendre a gestionar-ho: tota una invitació a conèixer (i negociar amb) els teus propis límits.

Les fites quilomètriques, acompanyant fidels tot el trajecte

El ritme: el paisatge a velocitat humana

A poc a poc, el territori deixa de ser una simple postal per convertir-se en una experiència física que t'acompanya. La velocitat del pas humà permet percebre detalls que qualsevol vehicle passa per alt: els canvis d'ecosistema (alta muntanya, prats, boscos...) i les olors del paisatge, des de l'olor penetrant dels estables a la vora del trajecte fins a l'aroma balsàmica de les explotacions d'eucaliptus.

diumenge, 2 d’agost del 2026

Tossut: quan l'excel·lència arrela al territori


És dissabte 1 d'agost, i l'embús de cotxes a la sortida de l'AP-7 per Ondara arriba fins a la marjal. La ràdio fa dies que parla de la voracitat dels incendis, teoritzant solucions i polemitzant sobre culpes. Per circumstàncies que ara no venen al cas, però que contarem d'ací a un parell de mesos, he quedat amb Hèctor Carrió a la seua finca dels Pouets. Fa temps que demore aquesta visita a la finca Tossut, sens dubte el projecte de recuperació agronòmica més singular de la Marina Alta, però finalment ha arribat el dia. 

A poc a poc, Pedreguer també s'està convertint en un referent comarcal pel nombre de projectes vitivinícoles que ja hi ha i pels que ara mateix estan "en pista". Deixem arrere el nucli urbà i enfilem el Camí del Barranc de les Fonts. Quatre quilòmetres després ja som a 400 metres d'altitud. Malgrat la nuvolositat parcial del dia, les vistes són espectaculars, i el ventet ajuda a suportar la xafogor del dia.

Ens trobem amb l'Hèctor i comencem el recorregut per les 5,4 hectàrees de finca, tant per les zones ja consolidades i en producció —vinya i oliveres— com per les que encara estan en procés. Passegem per la Vinya del Bosc, a la cara nord, entre bancals recuperats que conserven intactes les estructures originals de pedra seca. Molta bellesa. I molta feina, feta i per fer. 

L'amfitrió, entusiasmat, ens explica el camí recorregut fins ara i ens fa imaginar el futur que ja està prenent forma. S'hi combinen un coneixement mil·limètric del territori que xafa, el domini de les tècniques necessàries per superar cada entrebanc —fruit de la seua trajectòria professional— i una sensibilitat innata pels detalls. Això ja ve de sèrie. El resultat és una explotació agrícola que busca l'excel·lència sense perdre el respecte per l'entorn, capaç de recuperar i dignificar un llegat agronòmic immens, massa sovint ignorat, heretat de les generacions precedents. Un mural dedicat als avantpassats familiars ens ho recorda. I està bé que així siga. 

dijous, 25 de juny del 2026

Vinoble 2026: Tornar-hi per a confirmar-ho

Hi ha llocs on tornes buscant novetats, i d'altres on simplement per  comprovar si el record que en tenies era real, o si la memòria t'havia exagerat la jugada. Amb Vinoble em passa un poc això segon. Fa quatre anys em va parèixer una de les cites més autèntiques del panorama vitivinícola actual: vins increïbles, sí, però sobretot una ciutat que respira vi per cada cantó i un Alcázar que transforma una simple fira de professionals en una gran festa de gala.

Ara, després de xafar de nou Jerez, la pregunta era obligatòria: manté Vinoble eixe equilibri tan exclusiu entre història, rigor i pur plaer? La resposta és un sí rotund. He trobat canvis, noves tendències i algunes ampolles que demanen una menció especial: les col·leccions de Valdespino, amb Coliseo i Don Gonzalo; o de Manuel Aragón, amb uns Palo Cortado i Oloroso singulars, serien un bon exemple.

dimarts, 2 de juny del 2026

Aponiente: la inquietud de continuar explorant la mar

Són les 19:36 de divendres 29 de maig. El taxi que ens ha dut des de Jerez, on gaudirem de Vinoble 2026 els dos dies següents, ens acaba de deixar davant d’Aponiente. L’entorn ens desconcerta: no sabem si som en un polígon industrial o a una estació de l’extraradi. Davant nostre hi ha el restaurant, aparentment tancat, protegit darrere unes grans portes d’acer corten. La reserva és a les 19:45 i ens havien insistit molt amb la puntualitat. Mentre aprofitem per a fer algunes fotos de l’exterior, algú ens veu, ens obri la porta i ens convida a passar amb amabilitat. Sembla que serem els primers. Comencem.

dissabte, 28 de març del 2026

Solera celebra el seu primer any amb un menú a quatre mans

El 22 de març de 2025 s’inaugurava Solera Restaurant, a Pego, i el 28 servien els primers àpats. Just avui fa un any. Però en aquest temps ja ha aconseguit que tothom parle d’ell. Fins i tot la Guia Repsol, que l’ha inclòs en temps rècord al seu llistat de recomanats.

L’artífex de tot açò és un cuiner de la Safor, Víctor Estruch, que des del primer moment ha demostrat tindre les idees clares i saber bé cap a on vol anar. I, sobretot, com fer-ho. Els qui el coneixeu personalment sabreu també que transmet una enorme dosi de bonhomia i honestedat.

Solera Restaurant —o “cuina consentida”, com li agrada anomenar Víctor el que fa— comença a ser ja un projecte consolidat. I una manera de demostrar-ho, amb l’excusa del seu primer aniversari, ha estat oferir unes jornades amb menú a quatre mans.

I què és un menú a quatre mans? Algú es preguntarà... És molt més que un menú especial: la trobada de dos cuiners que uneixen talent i mirada per construir una experiència compartida. Cada xef hi aporta la seua identitat, però el resultat naix del diàleg i la complicitat. El conjunt esdevé així una conversa servida a taula, única i sovint irrepetible.

I a qui ha escollit Víctor per acompanyar-lo en aquesta ocasió tan especial? Al pegolí Joan Sastre, un cuiner jove però amb una trajectòria sòlida, forjada tant prop de casa com en altres punts de l’Estat. Actualment continua el seu desenvolupament professional com a cap de cuina a l’exigent restaurant de l’Hotel Palacio de Arriluce, al País Basc.


Òbviament no ens ho anàvem a perdre! Ja hem estat. I compartim ací el menú tal com fou publicat, amb una estructura que consta de pa i mantegues vegetals com a punt de partida; sis passes salats; i dues postres.

diumenge, 15 de març del 2026

Quan dos tasts acaben parlant entre ells: temps i paisatge dins d’una copa


Dues sessions de tast, independents però consecutives, a Verema València 2026 acabaren convertint-se per a mi, quasi sense buscar-ho, en un diàleg inesperat entre dos territoris i dues trajectòries vitivinícoles; una vertical de Jesús Madrazo i els deu anys del projecte Purgatori de Família Torres.

Dins del festival anual que Verema ens apropa cada any a València, vaig tindre la fortuna d’assistir de manera consecutiva a dos tasts excepcionals, quasi tant com les persones que els fan possibles.

Dues trajectòries, dos territoris ben distints, allunyats per centenars de quilòmetres, però amb el nexe comú de buscar l’excel·lència. D’una banda, Jesús Madrazo -guanyador enguany del premi Verema, com a “Personalidad del mundo del vino”- amb una doble vertical de creacions pròpies, que recorria diverses anyades de Rioja Alabesa i de la seua pròpia trajectòria vital. I d’altra, la Família Torres celebrant els deu anys de Purgatori, a Costers del Segre.

Jesús Madrazo i el valor d'una trajectòria

Chus, com li agrada fer-se cridar, és enginyer agrònom i enòleg. Pel seu vincle familiar amb CVNE, en acabar la seua formació el 1995, just començà a treballar allà. Amb participació del mateix grup empresarial (Compañia Vitivinícola del Norte de España), Viñedos del Contino és una peça molt especial, considerat el primer “château” de Rioja, on només s’elaboren vins procedents de les seues 62 hectàrees de vinya. I és ací, on sols tres anys després el nomenen director tècnic. Ho serà durant 18 més, conreant grans èxits, eixamplant la gamma d’1 a 8 referències i situant al celler entre els de més prestigi de l’estat. Arribat 2017, es desvincula de l’empresa per dedicar-se en exclusiva al seu projecte personal, alhora que no deixa d’assessorar-ne altres.

D’entre el que explicà, podem destacar el seu interés especial des de sempre per la varietat Graciano, de la qual és un gran defensor i expert. I en part, ara també de la Maturana. Amb els reptes, per una banda, de demostrar les bondats d’aquestes varietats com a col·laboradores la Tempranillo. I per altra, d’aconseguir sempre vins amb capacitat d’envellir adequadament.

I així els vins escollits per la vertical foren els Jesús Madrazo Selección, un cupatge generalment de Tempranillo i Graciano, on segons anyada podem trobar també Maturana i Garnacha, tot amb envelliments d’entre 15 i  24 mesos.

Una vertical com a màquina del temps

Tastant diferents anyades d’un mateix vi descobreixes que no es tracta una fotografia fixa, sinó d’una història que continua evolucionant dins de la botella, sovint com un reflex directe de la climatologia de cada any. Però en aquest cas hi havia, a més, una doble perspectiva: la de les elaboracions del celler propi durant la darrera dècada, i la de la seua etapa a Contino. Jesús començà el recorregut amb diverses anyades del seu “Selección”

dissabte, 15 de novembre del 2025

Del bancal a l’aula: descobrint la fruita valenciana i els seus segells de qualitat

Sembla que no tot està perdut pel que fa al consum! De tant en tant apareixen iniciatives que ens desperten l’optimisme i que val la pena compartir.

Hem sabut que el CEIP Joanot Martorell, de la Vall de Gallinera, ha engegat un programa de col·laboració amb diverses entitats de productors hortofructícoles valencians. L’objectiu és implicar-les en un projecte educatiu que fomente entre l’alumnat el consum de fruita fresca, de temporada i de qualitat. Les distintes entitats participants —moltes d’elles DOP o IGP— han aportat fruita, materials didàctics i sessions divulgatives sobre el seu origen, el cultiu i els seus valors nutricionals.

La iniciativa pretén promoure hàbits saludables i fer valdre el producte local i/o certificat. En aquest sentit, l’escola, situada en plena zona de la IGP Cireres de la Muntanya d’Alacant, ha posat en marxa una proposta pionera que anima els més menuts a descobrir la fruita de temporada. “Es tracta d’educar en hàbits alimentaris saludables i, alhora, valorar el treball del camp valencià i la qualitat dels seus productes. Que l’alumnat puga conéixer i distingir les fruites de cada estació, descobrir com es cultiven i entendre per què és tan important triar productes de proximitat i qualitat”, expliquen Ana Sastre i Maria Esteve, les docents responsables del projecte.


La DOP Magranes Mollar d’Elx serà l’encarregada d’obrir aquest projecte tan ambiciós per a una escola tan menuda. Després arribaran els Perellons de la Vall d’Ebo i els Kakis de la Ribera del Xúquer, que ja han confirmat la seua participació. Al llarg del curs, es vol donar cabuda també a la resta de fruites amb distintius de qualitat del camp valencià, i que l’alumnat participe en tasts, tallers i activitats diverses. Tot això per acostar-los al cicle natural dels cultius, a la riquesa agrícola del nostre territori i als beneficis d’una alimentació basada en productes locals i de qualitat. També aprendran què significa que un producte porte un segell de qualitat. En definitiva: unir educació, salut i territori per formar els consumidors del futur.

dimarts, 28 d’octubre del 2025

#forerosverema25. Tres dies entre les vinyes d’Utiel-Requena

Acabada la trobada d’enguany, toca fer balanç: contar com va anar, tant per conservar el record amb els assistents com per compartir-lo amb els absents.

Hi ha moments a l’any que tenen gust de retrobament, d’aromes que parlen de terra, de vinyes i d’amistat. Un d’aquests és, sens dubte, la Trobada de Foreros, una cita anual que reuneix amants del vi i apassionats de compartir les seues experiències al portal de Verema. L’edició d’enguany ens ha dut a Utiel-Requena, terra del Bobal, de les bombolles valencianes i dels únics vins de finca del nostre territori.

El primer brindis fou a la FincaHoya de Cadenas, de Vicente Gandía. El capvespre tenyia de daurat les vinyes durant el primer encontre, i l’aroma de most en fermentació ja anunciava que el cap de setmana seria intens. Entre somriures i retrobaments, vam començar la visita a aquest celler amb cent quaranta anys i quatre generacions d’història, avui dins d’una finca de 350 hectàrees des d’on elaboren milions de litres.

Acompanyats per Diego, Maxi i Carlos, recorreguérem la nau principal de dipòsits i les de criança, tastant algunes elaboracions pel camí.

Per acabar, ens desplaçàrem a la casa pairal de la finca, on s’ubica el Museu Arte en Barrica. Llàstima que ja fos de nit i no poguérem gaudir del trajecte com cal. Allà mateix ens oferiren un tast amb els seus vins: Bobal Blanco 2024, una raresa que millora en cada anyada;  Bobal Brut, la novetat que completa la gamma de la botella xata; Bobal Negro 2022, el que va iniciar aquesta sèrie de Pepe Hidalgo; Clos de Gallur 2022, un parcel·lari singular; i Clos de Gallur Black 2020, la selecció “prohibitiva” de l’anterior.

Un sopar informal, protagonitzat per la gastronomia local, tancà la visita i la primera jornada.

El segon dia, i ben solejat. Era el torn de Bodegas Hispano+Suizas i l’energia contagiosa de Pablo Ossorio, amb la promesa d’una experiència memorable. I així, la visita fou una autèntica lliçó sobre passió, detalls i autoexigència, deixant clar per què aquest projecte s’ha convertit en pocs anys en un vertader referent del vi al País Valencià. Un celler sense tradició prèvia i que s’autodefineix com a “raro”, però que, amb ambició, innovació tecnològica, experimentació i elegància “musical”, obté any rere any resultats excepcionals.

diumenge, 12 d’octubre del 2025

Una cosa porta a l'altra! Deixant-nos dur per la Terra Alta...

L’esdeveniment

Dos anys després, hem repetit l’experiència formatgera que ofereixen a l’hotel Les Capçades per primavera i tardor. El format és simple, però efectiu, supose que per això ja han superat les deu edicions.

En l’entorn idíl·lic del jardí de l’hotel, proposen una representació de mitja dotzena de cellers de proximitat (enguany estaven: Herència Altés, Sant Josep Wines, Altavins Viticultors, Les Vinyes del Convent, La Botera i Bàrbara Forés), quatre parelles de taules de formatges preparades amb exquisidesa i perfectament organitzades (pasta tova, premsats, internacionals i blaus) i música suau en directe per acabar de crear l’ambient idoni. A l’altre costat, prop d’un centenar d’assistents il·lusionats, tant locals com forasters.

L’hotel es troba als afores d’Horta de Sant Joan, poble amb un nucli antic declarat bé cultural d’interès nacional, al sud de la Terra Alta, a la vora del Matarranya i a les portes del Parc Natural dels Ports.

A banda d’aquests atractius, i de tot el que hem explicat dels formatges, ofereixen una programació ben nodrida d’experiències gastronòmiques de primera línia. Ara mateix, la següent que tenen anunciada és un sopar harmonitzat amb els Corpinnat de Llopart. Llàstima tindre-ho tan lluny!

L’àpat

Aprofitant l’esdeveniment explicat, ens aproparem a conéixer “l’Hort”, restaurant de l’hotel “l’Hort de Fortunyo”, quasi a tocar de l’anterior. Es tracta d’una masia del segle XVIII, recuperada amb bon criteri, on es poden contemplar elements excavats en pedra i un hort-jardí que junt a l’edificació principal creen un conjunt encisador.

El restaurant està comandat per Paula C. Loureiro i Manuel Francés, que aporten experiència i professionalitat a una cuina que dóna protagonisme als productes locals i de proximitat.

Optàrem pel menú de temporada —el curt, perquè a la nit venien els formatges— i ens sorprengué especialment el paté de carabassa rostida, amb crunchy de llavors torrades, magrana i crema de quefir a les fines herbes. Ací podeu trobar fotos amb el detall de la resta de plats.

I què beguérem? Doncs entre altres, una agosarada proposta elaborada per Andrea Miró: un ancestral de garnatxa blanca de la Terra Alta, que es comercialitza en punta. És a dir, per degorjar! Òbviament amb instruccions de com fer-ho en un àmbit domèstic, sense arriscar-te a que et tiren de casa...

L’enoturisme

Fa més de trenta anys que vaig visitar un celler per primera vegada. Allò, que era una excentricitat aleshores, s’ha convertit avui en un pilar fonamental del negoci de molts cellers: visites programades, explicacions simplones, uns vins amb alguna cosa per rosegar i pas al següent grup. És per això que ara mateix és una activitat que solc defugir, tot i que continue cercant excepcions que em semblen interessants.

L’audàcia d’Andrea Miró, explicada abans, ja havia despertat la meua curiositat. Dit i fet: contactàrem de vesprada amb el celler —que no té oferta enoturística— i ens reberen l’endemà.

En realitat, el celler el trobareu amb el nom de Jordi Miró, al poble nou de Corbera d’Ebre (el vell fou arrasat pels bombardejos de la Guerra Civil, i tot i no tindre la fama de Belchite mereix una visita i reconeixement especials).

Ens reberen Jordi i Andrea.  Mentre ella continuava amb les seues tasques, tinguérem amb Jordi una llarga i interessantíssima conversa. Ens contà com l’afició acabà sent un negoci que exporta la meitat de la producció, que a més a més ha tingut que créixer per fer lloc a les seues dues filles, Andrea i AÏda. En mostrà les instal·lacions i ens parlà de les 20 Ha de vinya que treballen: terra ben llaurada i tractada amb respecte, sense herbicides. 

També, de com i tot semblar un celler familiar, en realitat són més aïna 3 distints, amb projectes ben personals i diferenciats, que comparteixen un mateix espai físic, distribuint-se conceptes sempre alerta de no xafar-se.

I òbviament, ens explicà amb detall les 18 referències que elaboren (a la foto teniu les 3 que vam tastar, una per grup):

  •          Els 8 de Jordi (l’origen de tot): els cupatges, els procediments i el factor temps
  •          Els 7 (de moment) d’Andrea: les textures de garnatxa blanca
  •          I els 3 d’Aïda: Serendipity, fruit de l’atzar

En definitiva, espenta, creativitat i coratge per fer uns vins amb ànima, que se’ns serviren ben explicats, amb la passió de qui els elabora! Moments de la vida que valen la pena...

dilluns, 1 de setembre del 2025

Paelles i arrossos valencians: més que un receptari, un veritable llibre de capçalera

De tant en tant, n’hi ha algun llibre que ens fa virar el rumb habitual, dient: això s’ha de contar! Paelles i arrossos valencians, d’Amadeo Faus i Alfred Martínez, és un d’aquests volums que mereixen atenció. Presentat a principis d’estiu, ja de primeres entra pels ulls: una edició acurada de NPQ Editores (Grup Editorial Sargantana), amb tapa dura, bon format, fotografies que desperten la fam i una maquetació tan clara que convida a embrutar la cuina.

Però si el continent sedueix, el contingut no es queda enrere. Més que un simple receptari —complet, ben estructurat i farcit d'opcions d'arròs no tan conegudes— és també una guia pràctica, clara i precisa. Hi trobem consells útils per a tothom: des de qui encara no s’ha atrevit mai amb l’art dels arrossos fins a qui es pensa que ja el domina. Trucs i secrets que normalment només s’aprenen després de molts ensurts i uns quants fracassos.


Amadeo i Alfred van al gra i posen el dit en detalls sovint oblidats: les preparacions bàsiques, la manera precisa de mesurar el líquid o la importància de mantindre la paella ben anivellada. Tot explicat amb passió i rigor, combinant el respecte per la tradició amb la voluntat d’innovar, sense caure en polèmiques estèrils.

Sí, hi trobaràs la paella valenciana de manual. Però també un ampli repertori d’arrossos —secs, melosos, de forn— i fins i tot fideuades que amplien el repertori domèstic amb productes de temporada i de proximitat. Propostes senzilles, ben explicades i amb garanties d’èxit.

En definitiva, si creus que ho saps tot sobre la paella, aquest llibre et donarà una bona lliçó d’humilitat… en versió tapa dura i amb fotos irresistibles. Perquè, al cap i a la fi, a l’arròs —com a la vida— sempre hi ha marge de millora.


diumenge, 31 d’agost del 2025

#PanelVerenaAlicante. Sessió de tast 28/8/2025.

 

Tot seguit us presentem les ressenyes dels vins de la darrera sessió de tast del Panell Verema d’Alacant, celebrada a Bodega Airén. Com sempre, podreu trobar aquests mateixos comentaris, enriquits amb els d’altres usuaris ací.


VIENTO SOBRE LA PIEL 2022. IGP Castelló

Tornem a retrobar-nos amb aquesta referència de la Cooperativa de Viver, quasi quatre anys després -per desembre de 2021, tastàrem l’anyada 2019-. I com ja dèiem aleshores estem davant d’una empresa agroalimentària moderna i innovadora. El nou encontre ens permet comprovar que el seu creixement qualitatiu continua millorant.

Vi negre, 100% Syrah de les zones més altes del Palància (a 670 msnm), amb quatre mesos de pas per bótes de roure francés, fent servir el 20% de raspa.

De color robí i capa mitjana, amb vora clara. Aromes, inicialment discretes, de fruita roja i balsàmics (herbes de muntanya). De glop agradable i saborós, però lleugerament astringent i amablement amargant. En evolució es va mostrar molt més seductor, exhibint notes sobre tot làctiques (xocolate).


BIGARDO 2021. DO Toro

Amb una aposta estètica moderna i innovadora, inclús en certa manera irreverent, Bodegas Bigardo defineix els seus vins com: “lógicos, auténticos, sin límites”. El celler situa el seu inici a 2016, però treballen amb vinyes (20 ha pròpies i 10 ha deixades) de més de quaranta anys. Artesania i intervenció mínima.

Vi negre de Tinta de Toro, de vinya cinquantenària, criat deu mesos en bótes de roure. La bandera del projecte, la seua creació més gamberra, com diuen.

dilluns, 25 d’agost del 2025

Pelegrinatge a Eugénie-les-Bains: seguint l’empremta de Michel Guérard


El 23 de novembre de 2006 vaig assistir a una xerrada de Michel Guérard al Kursaal. Ell ja tenia 73 anys i era l'homenatjat del “VIII Congreso ‘Lo Mejor de la Gastronomia’”, quan aquests esdeveniments encara eren seriosos, i no el circ mediàtic en què han acabat convertint-se. Per a mi va ser una revelació. I des de llavors, cada viatge al sud de França l’he planificat mirant com de lluny quedava Eugénie-les-Bains. Sempre hi havia una excusa per posposar-ho, fins i tot he tingut la temptació d’anar-hi expressament. Però mai havia arribat l’ocasió... fins enguany. La notícia del seu traspàs, ara fa un any, m’ho va tornar a recordar.

Si investigueu sobre ell, trobareu un currículum ben nodrit de premis i reconeixements. Però el que més ens interessa ací és la seua consideració com a pare, impulsor o integrant del grup de fundadors de la nouvelle cuisine, el moviment que a mitjan anys setanta va sacsejar la cuina francesa i va obrir la porta a la revolució gastronòmica que vindria després. El crític Henri Gault en va resumir l’esperit amb els seus “10 manaments”:

  1. No cuinaràs massa.
  2. Usaràs productes frescos i de qualitat.
  3. Alleugeriràs la carta.
  4. No seràs sistemàticament modernista.
  5. Utilitzaràs, però, allò que t'aporten les noves tècniques.
  6. Evitaràs els marinats, el faisandatge i les fermentacions…
  7. Eliminaràs les salses pesades.
  8. No ignoraràs la dietètica.
  9. No disfressaràs les presentacions.
  10. Seràs creatiu.

Tornant al nostre protagonista, vull compartir una anècdota que ens va explicar i exemplifica bé com les coses de vegades tenen un origen molt més simple del que imaginem. Segons ell, l’inici de tot açò que contem, almenys pel que el concerneix, no va ser fruit d'un estudi minuciós ni d'un recorregut planificat. Res d'això! Va ser per una qüestió més simple: l'amor. Ell ja havia començat una carrera meteòrica a París, primer com a reboster i després com a cuiner. Però, a principis dels setanta, va decidir deixar-ho tot per a acompanyar la seua dona, hereva de la “Chaîne thermale du Soleil”, una empresa d’establiments termals. Junts es van establir a Eugénie-les-Bains, on ell es faria càrrec de la cuina. I en un balneari, és clar, calia oferir una alimentació d’aprimament, més lleugera i dietètica que la de l’alta cuina francesa d’aleshores.


Avui Eugénie-les-Bains (o Las Aigas en gascó) continua sent un poblet tranquil de menys de 500 habitants, amb La Prés d’Eugénie al centre: el complex fundat per Michel i Christine Guérard. Amb un hotel que integra tres edificis amb diferents estils, quatre restaurants (dos d’ells amb tres i una estrella Michelin respectivament, el d’aprimament i al que ens referirem tot seguit), una cafeteria gourmet, un spa i una escola de cuina saludable, tot envoltat de jardins impecables.

El restaurant que més ens atreia era La Ferme aux Grives, el germà “no estel·lat” però recomanat a la guia roja. Se’l descriu com un espai de cuina a vegades rústica, a vegades burgesa, d’ambient gascó i servei càlid. Una autèntica institució de més de trenta anys, presidida per una gran xemeneia que també s’empra per a cuinar. Un lloc que recorda l’escenari principal de La Passion de Dodin Bouffant: cuina de terrer i de jardí -com li diuen-, menú estacional sense carta i amb la de begudes ben senzilla. De vegades, menys és més.

Érem quatre a taula. Amb la qual cosa, a més dels aperitius, vam tastar el que segueix (ací podreu trobar més fotos dels àpats):

dijous, 17 de juliol del 2025

Panoràmico Wines: La Rioja més avantguardista

Tancada la 17a temporada de tasts, tocava aprofitar la pausa per celebrar el dinar de l’estiu. Però abans de la sessió d’enguany, vàrem correspondre a la invitació de Fernando Sastre de Vinika, per oferir-nos un tast i alhora conéixer la seua botiga, d’obertura recent. La proposta, molt temptadora, girà al voltant de “Vinos del Panoràmico”, tastant quasi tota la gamma que elaboren. I quina troballa! Per fer malbé l’estereotip del vi riojà, com a cosa seriosa i previsible...

Panoràmico Wines és un projecte de produccions curtes que neix vinculat a Vinícola Real (200 monjes), a La Rioja. Dins la seua filosofia, hi ha la reivindicació multidisciplinària i creativa de les elaboracions artesanes. I també el redescobriment de la vall del riu Iregua, com a zona ben especial dins la DOQ. Una àrea fresca de transició entre La Rioja Alta i l'Oriental. Viticultura de recuperació de vinya vella, respectuosa i compromesa. També amb un vessant cultural, molt relacionat amb l’art plàstic.

Els vins que fan es poden considerar agrupats en 2 conjunts: Els anomenats “Village”, que correspondrien a vins de la vall (o locals), i els “Majuelos”, parcel·laris, de vinya única. Un refresc, ben diferent del que ens té acostumat el panorama vitivinícola riojà, que mostra inquietuds noves dins d’un canvi progressiu de paradigma. En definitiva, vins singulars -presentació inclosa- que us agradaran, o no, però no us deixaran indiferents.

dimarts, 3 de juny del 2025

De fira en fira: 7a. Mostra de Vins Singulars de Vins Singulars i de Poble

Si en el post anterior parlàvem d’una fira que s’està consolidant, avui ens referim a una altra que ja ho està plenament i avança de manera imparable cap a la primera dècada: la Fira de Vins Singulars i de Poble de Jesús Pobre, a la Marina Alta, que acaba de tancar la seva setena edició.

Amb Mara Bañó, del Celler Les Freses, com ànima màter i amfitriona des de l'inici, la mostra està molt ben concebuda des del nostre punt de vista. Es desenvolupa en dues jornades ben diferenciades: el diumenge al capvespre s’obre al públic en general, mentre que el dilluns al matí està reservat als professionals.

Com en edicions anteriors, us presentem un recull d’allò que més ens ha cridat l’atenció: mitja dotzena de productes que, després de tastar-los, esdevenen opcions recomanables. Com és habitual, la nostra ruta ha estat intensa, centrant-nos en les propostes més desconegudes o en aquelles que encara no havíem provat. Esperem que pugueu aprofitar-ne les recomanacions! I us agraden...

La gamma pràcticament al complet d'Entre Lindes, un celler de la Manxa, encara molt menut, però farcit d'autenticitat i amb unes expectatives excel·lents. Just la setmana d'abans ja haviem vist els mateios vins a les prestatgeries de VINIKA, a Pego 

Amb un oli com Tossut, ja ben consolidat com a producte d'èxit, la incursió d'Hector Carrió en el món del vi no podia ser per a menys: un giró-shiraz, pur reflex de les herbes de les muntanyes de Pedreguer on es cria; i un monastrell-tintorera, tot frescor! Per alguna cosa a la Mostra no es parlava de res més...

dimarts, 13 de maig del 2025

III Fira del Vi Natural de Pego. Ni la pluja se la va voler perdre.

Les obligacions professionals s’imposen i no sempre un pot escriure amb la immediatesa que voldria, però... Clar que vàrem estar a la III Fira del Vi Natural de Pego! I just això és el que comentarem tot seguit:

Dijous 1 de maig tenia lloc la tercera edició d’aquesta ja cita anual obligada. Un dia plujós que li donà un ambient més bucòlic -si se'm permet l’expressió- però que fou la prova de foc per mostrar-se consolidada. I així, malgrat la suspensió d’alguna activitat paral·lela, quedà un dia fenomenal per tastar vins, directament de la ma d'elaboradors i altres implicats directes.

Novament, cal començar felicitant la seua ànima màter i organitzador, Jerôme Chesnot -vinatural.org-, per l’èxit i reconeixement que va aconseguint any rere any. Per la nostra banda, més enllà d'una crònica pura testimonial, el que anem a fer són alguns esments sobre coses que ens varen cridar l’atenció i agradar especialment. Però no ho prengueu com cap llista “top”, n’hi havia moltes coses igual o més interessants. Ara bé, nosaltres ens vàrem centrar especialment en els projectes que per algun motiu no havíem tingut oportunitat de conéixer en anys anteriors.

Dels vins que duia Alba Cardona (Som Vins), ens agradaren especialment els "Domaine les Vignes Herbel", de Val du Layon-Anjou Saumur-Val de Loire, elaborats per Nadêge Herbel.

diumenge, 13 d’abril del 2025

Borgonya: el vi fet territori

Si al post anterior parlàvem de vins de finca, el d’avui just estarà referit a un territori on aqueix concepte està treballat, classificat i perfectament estudiat fins a límits impensables. I més, des de la nostra perspectiva, on el terrer d’una Denominació d’Origen són els límits provincials, més de caràcter politicoadministratiu que no pas geogràfic, climàtic, ni geològic. Parlem de la Borgonya! I per alguna cosa serà que té fama mundial...

Tot ve al fil de la participació fa uns dies en una jornada dedicada a conéixer els vins i particularitats d’allà. Organitzada per la “Escuela de catas de Alicante”, la sessió maratoniana i magistral va estar impartida per Juancho Aseno, conegut divulgador i docent del món del vi. La jornada començà amb una introducció històrica, que a poc a poc s’anà acostant a l’actualitat, per passar després a fer una extensa volta per alguns dels més coneguts climats. Tot acompanyat d’un tast memorable i llarg -matí i vesprada- on tinguérem 25 referències que tastar tranquilament, les 22 anunciades més 3 bonus track.


A la Borgonya, un Climat designa una parcel·la de vinya, delimitada progressivament i amb precisió per l'home, i que ha estat reconeguda pel seu nom des de fa segles, sovint des de l'edat mitjana. Cada clima té unes característiques geològiques, hidromètriques i d'exposició específiques. La producció de cada Climat es vinifica per separat, a partir d'una única varietat de raïm, i el vi així elaborat pren el nom del Climat del qual prové. La personalitat del Climat s'expressa en el vi, anyada rere anyada, gràcies a l'experiència de l'enòleg. En cap altre lloc del món l'home ha intentat vincular la producció de vi amb el seu lloc de producció d'una manera tan precisa i íntima. Val a dir que el conjunt dels climats de Borgonya són patrimoni de la UNESCO des de 2015.

És per açò anterior que, llevat de per les varietats amb l'hegemonia respectiva de Pinot Noir i Chardonnay, no és fàcil entendre Borgonya! A més a més de les dificultats dels noms pels no francòfons, toca aprendre molta geografia i també història. Penseu que amb 30.000 Ha. acollides -la meitat de superfície que la suma de les tres DO valencianes, o la Rioja sencera- podem trobar fins a 84 DO distintes (AOC allà) ben classificades i organitzades per categories jeràrquiques: 9 regionals, 41 municipals (amb 562 primer cru!) i 34 Grands Crus. Ací teniu l’enllaç al mapa, per facilitar-vos tafanejar al detall. Per tant, alerta quan compreu una botella sols perquè llegiu el mot Bourgogne, i penseu que esteu enduent-se un producte de prestigi a preu de saldo! Segurament serà un vi regional que poc tindrà a veure amb els que han donat fama i prestigi a la zona vitivinícola més cara del planeta.

Com ja hem apuntat, parlar de Borgonya és indissoluble a parlar una mica d’història. De la d’Europa, des de l’època baix-medieval fins a la consolidació dels estats nació com ara els coneixem. Allà va estar Cluny, la gran abadia benedictina, exemple de vida monàstica i origen de la vertadera revolució espiritual de l’època. Segons Juancho, ací podem trobar un doble-eix de frontissa al continent Nord-Sud, Occident-Orient.

La xarrada posà especial atenció en les diferents etapes i contribucions que han fet de Borgonya el que és ara. I aquesta frase que reproduïm podria ser un poc el resum d’això: els grans vins de Bourgogne van estar dissenyats pels monjos (S.X-XIV), elevats a la cort pels ducs (S.XIV-XV), lloats pels il·lustrats (S.XV-XVIII), estesos pels negociants (S.XVIII-XX) i encimbellats pels vignerons (S.XX-XXI). Un mil·lenni durant el qual s’ha aconseguit d’aquesta terra que els distints climats superen els seus propietaris, constituint així l'essència mateixa del model de viticultura borgonyona.

Acabem amb les fotos de detall dels vins tastats acompanyades d'algun comentari breu d’impressions, curiositats i/o preferències recomanades.

dimarts, 1 d’abril del 2025

Vins de "Pago" (finca, tros, clos...): Desmuntant la confusió

N’hi ha prou amb una ullada a la prestatgeria de vins de qualsevol lloc per trobar-ne una bona proporció on el mot "Finca", "Clos" -o "Pago" com es diu en castellà- encapçala la marca. Però, què vol dir realment aquesta expressió? I, sobretot, quants d'aquests vins compleixen realment els requisits per ostentar-la?  Al post d’avui, amb vocació més divulgativa que de costum, tractarem d’aclarir aquest concepte. Tot ve per una conversa que tinguérem a l’última sessió del grup de tast, on de tant en tant surten a relluir conceptes més confusos del que hom pogués pensar...

En l’àmbit col·loquial podríem simplificar dient que es tracta d’un tipus de vi fet sols amb raïm d’un mateix tros, amb característiques que el fan especial. I ací podríem haver acabat... Ara bé, açò no és tan senzill! Qui ens ho garanteix? I és més, suposant que això siga cert, com sabem que també ho són les condicions especials de la finca per produir tal vi? Hem de tenir en compte que, per norma general, a més especificitat en l’origen, major nivell reputacional. I així, basant-nos en aquests criteris de concreció i reconeixement, l’ordre ascendent qualitatiu del vi seria:

1.       Vi de la Terra

2.       Vi de qualitat de ...

3.       Vi amb Denominació d’Origen (DOP)

4.       Vi amb Denominació d’Origen Qualificada (DOPQ)

5.       Vi de Pago (*)

Com veieu, i al marge de qualitats organolèptiques -no ho interpreteu de manera absoluta-, normativament el Vi de Finca és la categoria superior dins d’aquesta anomenada piràmide de qualitat.

Sabent que una DOP és un segell de qualitat que atorga la Unió Europea a productes amb característiques específiques associades al lloc on es produeixen; i que compta amb organismes interns que certifiquen tant aquest origen com l’acompliment d’unes característiques generals dels productes, definides de bestreta. Més enllà del nom emprat, els vins de Pago correspondrien als que tenen una DOP pròpia per a la seua reduïda porció de territori, generalment d’un mateix i únic elaborador, la qual ha aconseguit demostrar per si mateix unes característiques pròpies excepcionals, ben diferenciades d’altres. És a dir, a escala administrativa, tindríem la mateixa figura però de manera exclusiva per a una finca.

Tanmateix, resulta ben fàcil d’entendre, que sols pel fet que un únic elaborador aconseguisca demostrar i regular amb criteris tècnics i tota la càrrega de contingut burocràtic que això comporta, que els productes d’una determinada procedència són únics i mereixen aquesta menció específica, ja és ben meritori. Uns valors excepcionals, com veieu, dels que s’aprofiten altres fent servir el mot com a simple estratègia comercial i creant la confusió en matèria de consum que ací tractem d’exposar.

Sabem que podem trobar productes parcel·laris, o d’una sola finca, d’altíssima qualitat que prenen la toponímia d’on es fan i no es tracta de menystenir-los, però el que tractem d’explicar ací és més aïna la diferenciació estrictament legal, de manera que no tinguem cap dubte en distingir-lo al tindre'l davant. I poder valorar cadascun en la seua justa mesura. 

Pel que fa al País Valencià, actualment sols n’hi ha 5 closos o finques amb DOP pròpia (a la imatge de dalt teniu els seus distintius), tots a la comarca de la Plana d’Utiel, que entre les seues elaboracions també compten amb referències acollides les DOP d'Utiel-Requena o València. És important saber també que un mateix vi mai podrà estar adscrit a més d'una.

Ara bé, per si fos poc amb el desgavell exposat, n’hi ha una associació -ara mateix amb 32 elaboradors- que distingeixen els seus vins amb un quadre de nom: “Grandes Pagos de España”. Però açò no és més que una agrupació on es barregen cellers que legalment són pago, amb altres que no. I el seu distintiu, sols una marca més! Entre ells, l’únic celler d'àmbit valencià és Enrique Mendoza Viticultor, qui té tots els seus vins acollits a la DOP Alicante. Supose que després del que acabeu de llegir; si us pregunten si els seus vins són vins de Finca -o Pago, en castellà-, ja sabreu què contestar! O, no?