La meua 'Experiència Verema València 2022' (I)

Acabada la vintena primera edició de l'Experiència Verema València arriba el moment de recopilar vivències, destacant allò que ens ha resultat més interessant, i per tant recomanable.

L’esdeveniment tingué lloc durant dijous 24 i divendres 25 de març de 2022 l'Hotel Balneario Las Arenas de València. Dijous tingueren lloc els tasts comentats, on participàrem als de Sanchez-Romate i Muga. I a l’endemà el “showroom”, amb la presència de més de 80 cellers.

Segurament no caldria presentar a ‘Verema’, però per si n’hi ha alguna persona que no ho conega, direm que: sorgida d’un grup de tasta de València, allà pels anys 90, en la actualitat és una comunitat digital dedicada al vi que reuneix més de 128.000 usuaris i 6.000 cellers registrats. I on n’hi han a hores d’ara, més de 91.000 vins comentats, amb més de 200.000 ressenyes.

Sánchez Romate

Tot i que la fama més gran d’aquest celler és pel seu ben conegut brandy “Cardenal Mendoza”, ací la cosa no anava de destil·lats. L’objectiu era conèixer les games Reserves Especials (RE) i SAherry Vintage (SV). El tast estigué molt ben conduit per Reyes Giménez, enòloga directora tècnica del celler.

Començàrem coneixent alguns dels trets més singulars d’aquest històric celler de més de 240 anys d’existència, fundat pel santanderí Juan Sánchez de la Torre a 1781. A continuació s’explicaren breument alguns conceptes relatius als generosos, que no reproduirem per no allargar-nos, però que podeu trobar ací. I passarem al tast:

1. Fino Perdido (SV). L’inici fou amb el fino dels “Vintage” la gamma més recent, que acull petites tirades de rareses del celler: Sols 15 bótes en aquest cas! Res, si comptem que la treta sols és d’1/3 de les de nivell inferior... Com altres particularitats d’ell, podríem dir que li forcen la criança biològica fins els 8 anys d’edat mitjana i que surt en rama -no clarificat-. Aromes de llevat i ametlla. Salí, saborós, ample i glicèric. En boca, mantegós, potent i de final amarg, on ens torna a recordar l’ametlla del nas.
2. Amontillado NPU (RE). El nom pren les inicials de la locució llatina que, segons la llegenda, Hèrcules va gravar a l'estret de Gibraltar per marcar el final del món conegut, indicant que no hi havia terra més enllà. El lema forma part de l’escut de la marca i avui vindria significar alguna cosa així com ‘cosa que ha aconseguit la màxima perfecció, el no va més’. Amb 10 anys d’estada mitjana en bóta. Molt aromàtic, sec i directe. Destacant notes d’avellana i vernís.
3. Amontillado Olvidado (SV). Parlem ara d’una selecció del primer vi -duta fins 20 anys-, per aconseguir l’estil del segon. I així, fou molt interessant tastar tots tres junts. Ací trobàrem més finesa i complexitat que a l’anterior, retrobant sensacions ja descrites, però molt més polides i elegants.
4. Palo cortado Regente (RE). També en la mitjana dels 20 anys, però pujant un graó més en l’escala cromàtica arribem ací al caoba dels palo cortado. D’aquest estil, es diu que uneix la delicadesa i finor al nas de l’amontillat amb l'estructura, complexitat, corpulència i la rodonesa d'un olorós. I així ho poguérem apreciar! A més a més d’alguns aromes ja descrits, podem destacar notes de fusta vella de moble de qualitat (ebenisteria).
5. Oloroso Encontrado (SV). Amb aquest entràvem ja de ple als de criança oxidativa, d’entre 20 i 30 anys de mitjana. Més complexitat. Aromes fruitoses d’anou, torrats. Suau, però molt saborós i durador. Des de l’inici havíem anat ‘in crescendo’ i sens dubte: ja estàvem dalt! Excel·lent
6. Iberia Cream (RE). I arribats ací, tocava passar als dolços, els preferits del tot-poderós i històric mercat anglès d’allà. El ‘cream’ que teníem davant és producte de la barreja del 70% d’olorós, amb el 30% de Pedro Ximénes, donant un resultat d’uns 120gr. de sucre per litre. No obstant això, no ens va resultar gens empallegós. I sí, molt agradable. Segurament una manera molt adequada d’iniciar als neòfits en els vins del ‘marco’. I sens dubte, molt recomanable, també!
7. PX Cardenal Cisneros (RE). Per acabar, tinguérem el Pedro Ximénes, premi al millor vi dolç en l’edició Verema de 2021, fet amb panses d’assoleig i dut a un envelliment d’entre 15 i 20 anys. Una golosa bomba calòrica de 400 g de sucre per litre. De color banús, aromes sobre tot balsàmiques. Molt envoltant en boca, amb la presència evocadora del panfígol. I amb una dolçor desbocada. Que tindrà els seus adeptes, però personalment em semblà massa empallegosa.

FIGATELLS

Com que a priori hi haurà qui no sabreu de que parlem, començarem amb la definició oficial. Si cerquem el mot “figatell” al diccionari de l’AVL (dels únics en llengua catalana on hi està) trobem el següent resultat: “m. CUINA Mandonguilla de carn de forma aplanada, elaborada amb magre i fetge de porc, adobats amb espècies, que es menja torrada, i que és típica de les comarques de la Marina Alta, la Marina Baixa, la Safor i la Vall d'Albaida.” -Xe, ja tenim l’embolic muntat!- De moment i a primera vista, ja veiem que s’han deixat la comarca de l’Alcoià, amb Beneixama, on són ben representatius...

Tanmateix, sobra dir que en parlar de gastronomia valenciana la polèmica sempre està servida: Què si de Pego, què d’Oliva, de Simat, del ja referit Beneixama, ...? Què si els varen dur uns mariners genovesos vinguts de Còrcega? Que si són parents -llunyans, o no tant- de les “frikadellen” (origen de la impersonal i omnipotent hamburguesa)? A saber! Podríem començar i no acabar! I si ens pega per centrar-nos en la treballosa tasca de trobar i debatre aquests aspectes, molt probablement mai arribarem a cap conclusió de certesa garantida... Però que no ens estranye! La història de la gastronomia també és així. Un esdevenir de mestissatges, on són ben pocs els menjars no anònims d’origen clar i ben definit. Així que, quasi millor defugim d’aquestes batalletes de campanar i parlem directament d’ells: dels figatells!

El mot que li dóna nom

No em direu que no és una paraula bonica? D’inici culte, que fa referència al fetge com a integrant obligat. I sufix relatiu a la seua grandària, potent i sonor, tan propi dels acabaments amb L dobla.

Les matèries primeres

Al marge de l’oblit geogràfic de la definició, ja comentat al primer paràgraf, n’hi ha un altre molt més feridor:  el de la mantellina (o randa)! El tel que forma el mesenteri del porc, que és el que envolta qualsevol pilot de carn que aspire a dir-se figatell. I amb el que aquest es guanya la condició de poder-se considerar embotit.
En quant  a la resta d’ingredients, òbviament està la carn, sempre capolada i de porc. Tot i que n’he vist anunciats de corder. Bàsicament magre (amb part de greix) i fetge, en proporcions que varien moltíssim segons la zona. I a les que cada mestre elaborador pot afegir el seu toc personal, amb porcions més menudes d’una altra procedència, i on els ronyons són la més comuna.
I la tercera part fonamental és l’especiat del conjunt, on solem trobar sal, pebre negre i clau. Però també pot haver-hi julivert, nou moscada, pinyons, canyella, herbes de muntanya,... Novament, aquest torna a ser el tret que diferència elaboradors i zones de producció.

El producte gastronòmic

Al contrari que altres embotits, es presenta sempre fresc i s’ha de menjar cuinat. Es prepara a la planxa, o també a la brasa, si teniu cura. Però, mai fregit! La mantellina ja aporta suficient greix per donar-li aqueixa textura cruixent, però sucosa, que el fa tan agradós. Un figatell sòl pesar al voltant dels 70 gr., configurats en forma d’el·lipsoide lleugerament xafat, la qual cosa el fa ideal per configurar una barqueta. Sobre una llesca de pa!
Si el tastem sòl, segurament podrem apreciar millor els matisos d’autenticitat d’un producte tan genuïnament valencià com aquest. Però també podem acompanyar-lo d’algun complement que pot potenciar encara més l’exquisidesa dels dos mossos que configuren cada figatell. Li va bé, l’all i oli, la mostassa, i també la maionesa, si així ho preferiu. Un llitet d’albergínia, o ceba -caramel·litzada, o simplement torrada- tampoc li fan mala companyia. Però en qualsevol cas, defugiu del formatge! El conjunt perd front llurs individualitats, o almenys així m’ho ha semblat sempre.

Tornant a Canillo! Una vegada més...

I I amb aquesta, serà la tercera volta que parlàrem d’Andorra! A la primera ho férem del país, del seu model econòmic i de transformació, incloent-hi també algunes recomanacions gastronòmiques. A la segona ho ampliàrem amb la ressenya d’alguns àpats recomanables. I ara ho farem, parlant més en concret del veïnat de Canillo: el nucli poblacional que dóna nom a la 1a. parròquia, en l'ordre tradicional. I la més extensa de les 7 que conformen el país, amb un 25,8% del total del territori.

-Haveu vist alguna vegada el programa d’À Punt, “El meu lloc al món”?- Doncs si m’ho preguntaren a mi, probablement escolliria Canillo -amb permís de l’illa de Mallorca, clar! Però això és un altre assumpte...- Canillo ocupa el Nord-est del País dels Pirineus, i com tots els indrets d’allà, també ha sofert la turistificació massiva, ara imperant. Tot i que en certa mesura i almenys pel que fa al seu nucli poblacional homònim, ha sabut mantenir una certa autenticitat que el diferencia de la resta de l’estat -o almenys aqueixa és la impressió que m’ha transmès sempre-. Aleshores, podem dir que sense renunciar als imparables vents del mal anomenat “progrés”, han sabut reservar-se un reducte còmode on poder continuar amb un “modus vivendi” més tradicional i tranquil.

Tanmateix i per als qui no ho conegueu, no parlem d’un llogaret aïllat al bell mig del Pirineu. Això no passa a Andorra! On les instal·lacions i equipaments estan ben repartits, per garantir a totes les parròquies un cert atractiu. En el cas de Canillo, té el Palau de Gel, el rocòdrom, el museu de la moto, el mirador de Roc del Quer o la telecabina d’El Forn, per exemple. Però també, sense renunciar al seu caràcter històric: les esglésies parroquial de Sant Serni, les romàniques de Sant Joan de Caselles i de Sant Miquel de Prats; o el més modern, Santuari i Basílica Menor de Meritxell.

Pel que fa a l’oferta hotelera-gastronòmica és ben variada i ampla, com es pot supondre al tractar-se d’un centre vacacional de primer ordre, vinculat directament amb l’estació d’esquí de Grandvalira. Nogensmenys ens centrarem en el seu propi nucli i voltants, esmentant la mitja dotzena que ens resulta més recomanable, entre els que coneixem:

Carabibas. Tast de vins acabats i a mig fer

La primera sessió d’enguany del Panell Verema d’Alacant tingué en un format un pèl diferent al que sòl ser habitual; fou un tast menys tècnic i més hedonista, però com sempre: ben enriquidor. L’esdeveniment tingué com a convidats d’excepció als “Fernandos” (Sirvent i Coca), representants del celler Bodegas Sierra de Cabreras. Ambdós ens guiaren per un tast ben complet dels seus vins, on a més a més de les últimes anyades de les tres referències del celler, coneguérem també i poguérem comparar-los amb diferents estadis de vins futurs, encara sense acabar. Sorpresa final inclosa!

Mig en broma mig en serio ens contaren que una pujada de testosterona de 4 amics, d’aqueixes que prenen forma de repte, donà origen al celler allà pel 2009. I així de simple i directe, sense massa poesia, es fundà Bodegas Sierra de Cabreras, deixant brollar una passió gran i compartida pel vi, amb la voluntat ferma de curar cada detall de la seua elaboració. Prompte reberen alguns reconeixements i una bona dosi de notorietat, tot i que continuen encara una dècada després amb una producció ben discreta que no passa de les 10.000 ampolles.

El celler i els paratges on es troben les vinyes està al voltant de la llacuna de Salinas, entre les Serres de Salinas y Cabreras (d’on pren el nom), a uns 550 metres d'altitud i a la comarca de l’Alt Vinalopó. Aquestes circumstàncies d’emplaçament singulars -on s’aprofita el microclima de la zona i la seua naturalesa edafològica- els feu fixar-se inicialment molt més en el terroir que no pas en les varietats en sí -de fet el mot Carabibas també és un topònim d’allà-. I així, atorgaren un protagonisme gran a les seues favorites, les bordeleses Cabernet Sauvignon i Merlot. Una dècada més tard aquest principi ha anat replantejant-se i la Monestrell ja és la que encapçala les referències que treballen en l’actualitat. Tanmateix s’ha volgut mantenir la presència francesa, més que res per no trencar del tot amb els inicis tan fructífers ja comentats. De fet, han abandonat per complet la CS però mantenen la Merlot, per tractar-se d’una varietat primerenca i immediata. Que consideren molt agraïda en aquesta zona i un complement ideal per la Monestrell. El roure que fan servir també és francés.

I açò és el que ens dugueren per tastar:

#PanelVeremaAlicante. Sessió de tast de 18/12/2021.

Recordeu que podeu llegir aquestes mateixes ressenyes, però enriquides amb més opinions, a verema.com\usuarios\vicent-torres

JUAN GIL BLANCO 2020. Bodegas Juan Gil. DO Jumilla

Tot i el seu caràcter centenari, és en les darreres dues dècades quan Juan Gil ha experimentat el creixement exponencial que l’ha convertit en el gegant que ara és. I deu ser per això, que tot i estar en terra de negres –i més en concret, al regne de la monestrell-, s’han volgut atrevir amb un moscatell sec. I ací està! Amb un caràcter més continental, molt menys mediterrani dels que solem trobar-nos.

Vi blanc sec de color groc daurat, clar. Aromes afruitades (fruita tropical, bresquilles,...) i dolces. I també florals (tarongina), sobre fons cítric. Entrada seca en boca, potent, envolupant i saborosa. Acidesa cridanera i final salí, lleugerament amargós (ametlles amargues).

TERRAS DO CIGARRÓN GODELLO 2020. Bodegas Terras do Cigarrón. DO Monterrei

Amb un origen cooperatiu de menys d’un parell de dècades, i la varietat godello com a protagonista, Terras do Cigarrón és un celler de la DOP Monterrei integrat ara al grup Martín Códax. En aquest cas, el nom de cigarrón no es refereix a cap insecte, sinó al vestit característic del entroido de Verín, amb aqueixa màscara de fusta tan arcaica i enigmàtica.

I així, es tracta d’un vi blanc de color groc palla, lluent i net. Aromes d’intensitat feble, de pinyol de fruita i fruits secs. A més a més de cítrics (llima) i notes iodades. D’acidesa viva en boca, però ben complementada per la càrrega alcohòlica. Ample i amb pes.

BARCOLOBO VERDEJO 2020. Barcolobo. VT Castilla y León

Maduresa. 20 anys d'una Etiqueta

No crec que ningú qüestione el poder d'una etiqueta en qualsevol decisió de compra d’un producte. Però de vegades n’hi ha que aconsegueixen arribar més enllà, esdevenint vertaders símbols. I així, entre les avinenteses de l’any que acabem d’estrenar està la del 20é aniversari de la creació de la que sens dubte és l’etiqueta més icònica dels vins valencians. Parlarem, per tant, d’ella, del seu creador, del celler i per suposat: del vi que representa!

I quina millor manera de començar que transcrivint les paraules que li dedica el propi autor?: “És rectangular, blanca, amb 21 forats de vi en formació de singlot. El celler, el nom i les quatre xifres de l'anyada. Respon a un moment clau en la història recent del vi, quan a finals dels 90 una nova generació d'enòlegs i joves viticultors lluiten per fer-se un lloc al mercat, els seus projectes vénen carregats de sinceritat, processos naturals, varietats autòctones, expressió del sòl i respecte per la terra. Abandonant els beuratges vells, els títols nobiliaris, els casalots i castells, la cal·ligrafia medieval i les vores enrotllades de pergamí. Maduresa forma part fonamental d'aquest crit imparable que va transformar la manera d'entendre i fer vi a aquesta vora de la Mediterrània als inicis del segle XXI. El seu gràfic pretén posar imatge a aquesta nova realitat sincera, potent, sense artificis, amb l'orgull de ser filla de l'esforç i el respecte per la terra i la cultura. I és senzilla! La senzillesa existeix en la veritat, i a la veritat s'arriba a través del coneixement del precedent i de la sinceritat projectual. Acaçant constantment la síntesi, buscant aquell grafisme que recull l'essència de l'encàrrec, que és capaç de reclamar atenció i fixar-se en la memòria del receptor. És qüestió d'estalvi energètic, ningú no disposa de temps per aprendre, ha d'aprendre'l i retenir-lo en fraccions de segon, per tant, a menor complexitat, més velocitat.” -Amen!- Res més que afegir-hi...

Certament, aquesta darrera frase ben bé pot reflectir tota l’obra de Dani Nebot. És un especialista en dibuix publicitari, autor d’imatges corporatives que fan servir un llenguatge visual clar i efectiu, amb simplicitat de formes i síntesi lineal grans. Amb un enorme prestigi internacional ja a l’esquena. I nombrosos premis a la seua tasca, com el Nacional Espanyol de Disseny (1995), entre molts altres. En el camp institucional, formà part de l’equip que creà el logotip de la Generalitat Valenciana i també la seua renovació recent. Darrerament ha estat responsable del disseny dels distintius dels punts de vacunació COVID i també del logotip de l’any fuster –cagada del lema, inclosa, tot siga dit-. En el camp del vi, a més de quasi totes les referències de Celler del Roure, ha dissenyat també etiquetes per a Javi Revert, La Comarcal, Casaloalto, Luís Corví Coloma, Vinos de Terruños, la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià i Bodega Valdelosfrailes.

Pel que fa al celler, ja els dedicàrem un post en el seu moment i per no allargar-nos més, sols direm que duen més de dues dècades d’èxits, com a capdavanters i inspiradors de tendències en el panorama enològic valencià. Són, per tant, una referència vitivinícola ben consolidada que ha dut des del seu inici, i encara continua, una evolució constant sempre a l’alça.

I arribem al vi, reproduint primerament les paraules que li dediquen al propi celler: “Maduresa naix l’any 2000 per a ser el gran vi clàssic, el de guarda, el repte més alt. S’elabora amb el millor raïm de les millors parcel·les i és el major dels dos negres clàssics. Igual que Les Alcusses, Maduresa es cria en bótes de roure francès, però sempre amb més de quasi tot: dies de maceració, mesos de criança, estructura, maduresa, concentració, complexitat, contundència, longitud, longevitat,... En els últims anys hem volgut introduir certs canvis en els paràmetres de la seua elaboració, dirigits a controlar millor la seua potència i a buscar més fluïdesa, frescor i elegància.” –Certs canvis? I vaja si ha canviat!- En realitat, res del coupatge s’ha mantés: L’última collita, la de 2019 està composada per 80% de Monestrell i 20% de Carinyena. -Sabeu quin és el cupatge de la 2009, que vàrem encetar per il·lustrar aquest post i que comentarem a continuació?- 35% de Mandó, 20% de Garnatxa Tintorera, 15% de Syrah, 15% de Petit Verdot, 10% de Cabernet Sauvignon i 5% de Monestrell.

L’ampolla l’havíem comprada en origen, a una visita feta en abril de 2015 ja referida i tot i tenir una mica de floridura fora del tap, aquest estava en perfectes condicions. -Dóna gust obrir-ne així!- 13 anys després romania impecable. En quant al vi, encara es manté també molt viu amb un color entre picota i granat, sense a penes notar-se l’evolució en la vora. Llàgrima densa de caiguda lenta i fina que tinta la copa. Dins: aromes de fruita entre roja i negra, minerals (com de pols o terra eixuta), florals (violeta) i balsàmics (llorer). Tot i això, per darrere aguaita un ventall molt més complex, on destaquem notes làctiques i especiades (regalèssia). En boca, entra suau però amb amplitud, mostrant uns tanins ben polits. Golós i dens, amb retro-nasal on tornen les notes minerals, ara de tinta xinesa. Carnós i persistent. Un gaudi vertader! En un moment òptim, però amb bona guarda encara, per si algú en té i decideix esperar una mica més...

Sens dubte, és mereix l’etiqueta que du!