dimarts, 11 de juny de 2013

'Telespectacle' als foguers; 'Mastercheff', o 'Pesadilla en la cocina'?

La televisió potser siga el mitjà que menys ens atrau i per tant al que menys temps li dediquem, així que de cap manera ens podem considerar experts en ell. Malgrat això, les circumstàncies ens obliguen a parlar-ne, ja que no resulta habitual veure dos programes amb rerefons gastronòmic ocupant el 'prime-time' de dos canals generalistes.
Els programes de caire gastronòmic no són cap novetat a la televisió: a poc que pensem, de seguida ens venen a la memòria una muntonada; des d'alguns ja mítics com 'Con las manos en la masa' fins els de l'incombustible Arguiñano, en les diferents etapes. A TV3, abans de 'furtar-nos-la', també gaudíem de Cuines i més recentment hem pogut seguir les passes geogràfiques d'Echanove i Imanol a 'Un país para comérselo',... La llista és més llarga però no és aqueix l'objectiu que pretenem. En tots ells se'ns mostraven receptes o productes que ens estimulaven d'una o altra manera a experimentar amb ells; una faceta que amb la irrupció de la 'xarxa', i més encara del 2.0, ha anat canviant de mitjà. Així doncs, els programes d'èxit ja no són els de receptes, ara són formats d'importació que barregen realitat i ficció, cuina i sentiments personals, fent que l'espectador puga prendre posició al respecte.


'Mastercheff'. Dins d'aqueixa línia, en aquesta aposta gran de la televisió pública, les receptes ocupen un segon lloc -ja s'ofereix de manera constant el llibre amb elles- i el que reb tot l'interés és la competició en creativitat i tècnica culinàries de 15 aspirants no professionals. El programa està conduit pels, alhora jutges: Pepe Rodríguez, d'El Bohío; Jordi Cruz, d'Àbac i la propietària de càtering Samantha Vallejo-Nàgera; els quals tampoc són professionals de la televisió, però se'ls va notant una evolució en la soltura davant les càmeres que corre paral·lela a les habilitats culinàries dels concursants. Tots tres conjuguen la duresa implacable d'un jurat, amb la vesant d'entreteniment i simpatia d'uns co-presentadors. El programa combina certs ingredients que el fan especialment atractiu al gran públic com són: les constants evocacions 'sentimentaloides', les sortides de plató on hi ha aparicions de personatges coneguts (els quals no aporten res més que això, -inclosos els són professionals de la cuina-) i un acurat muntatge que accentua els moments de tensió, pròpia del concurs. Per altra banda, els constants canvis en les proves proposades i les normes que les regeixen amb la improvisació continuada de criteris, fan el programa més dinàmic i entretingut però a consta de nombroses injusticies envers els participants. Així doncs, l'espectador sols arriba a la fase visual d'uns veredictes mai justificats, que deixen sempre oberta la porta de la sospita als límits entre el criteri televisiu i el gastronòmic per eliminar als aspirants.

'Pesadilla en la cocina'. També és un format d'importació, en aquest cas del ben conegut Gordon Ramsay, i ja va per una segona temporada d'emissió, alhora que està reposant-se la primera i hi ha una re-emissió setmanal d'aquesta, la qual cosa ja diu molt de l'èxit amb que fou rebuda, i que va suposar la revelació d'Alberto Chicote com a vertader 'showman'. Malgrat això, es nota un esgotament progressiu del format programa a programa; la successió i progressió d'escenes ja és una constant de cada programa, i per altra banda Alberto ja treballa per a Topcheff, futura competència del descrit més amunt. El programa es fonamenta en un suposat ajut a restaurants que necessiten endreçar una mala trajectòria; Chicote acudeix amb el seu 4x4 a impartir unes sessions de 'coaching' i els regala també una re-decoració del local i nova proposta d'oferta gastronòmica, a canvi d'airejar i deixar-se filmar totes les misèries (les del restaurant i les de la seua pròpia vida). El muntatge del programa va encarat a mostrar la miraculosa millora -quasi sempre massa forçada i fictícia-, d'una situació la majoria de les vegades insalvable amb la continuïtat dels qui l'han provocada. Amb això, alguns tirem a faltar el retorn de Chicote als mateixos locals mesos després, per veure si algun d'ells de veres ha aconseguit endreçar-se. Qui no sabem si estarà disposat a tornar-hi, són els clients habituals!
El 'Nuevo Davinci' és un dels restaurants que Chicote va intentar salvar, on ara penja el cartell de 'Se Vende'.
Sempre han estat policies, advocats i metges,... les professions que més han interessat per a l'entreteniment televisiu, i no deixa de resultar interessant que s'amplie aqueix espectre de professions. Pel que fa a aquests programes, si els mirem des d'una òptica gastronòmica, en ambdós casos trobarem moltes coses que no ens satisfaran. Així que si volem gaudir d'ells caldrà espolsar-se certs prejudicis i veure'ls com el que són; un espectacle televisiu on el fet gastronòmic no és més que l'escusa. Si sabem renunciar a aquesta vesant i combinem la visió amb el seguiment dels seus 'Hastag' a 'Twitter', segur que passarem una estona ben divertida!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada