MAR D’AVELLANES. València.

Dins d’aquesta setmana que comença, el proper 22 de novembre, a l'hotel Ritz de Madrid tindrà lloc l’esperada gala anual de presentació de la Guia Michelin 2013. Fins aleshores, la llista d’agraciats romandrà guardada com si fos un secret d’estat a l’armari de 7 claus, donant lloc a tot tipus d’especulacions... I just després esdevindrà la gran explosió mediàtica amb reaccions per tots els gusts, on tothom parlarà (o oirà parlar) d’això durant els dies i/o setmanes següents. Però tot i l’obsessió amb les preuades estrelles per l’indubtable colp endavant que suposen, enguany s’ha demostrat que no són garantia de res i pel que fa al paradigmàtic cas de València capital, fins i tot les podríem considerar ‘gafades’. Dels sis restaurants de la capital del Túria que n’obtingueren una l’any passat, la meitat ja han tancat (Arrop, Torrijos i Ca Sento).
El panorama actual demostra que les tornes han canviat, i fins i tot els ‘primers espases’ de la cuina han fixat la mirada en projectes que en un altre moment haguérem anomenat de ‘segona B’. El gran restaurant ja ha passat a millor vida, almenys pel que fa a la quantitat d’ells, i ara són projectes més modests els que capten l’atenció de tothom, i la nostra; continuem visitant-ne per assaborir els seus plats i el seu ambient, però ara és més difícil trobar algun aspecte que justifique dedicar-los unes línies ací.
Tot açò ve perquè aquesta setmana hem estat a `Mar d’Avellanes’, el restaurant del cap i casal del que tothom parla, naixcut fa un parell d’anys ja amb aquesta perspectiva que anomenem. I açò és el que hem trobat: El local té una agradable decoració, però una deficient ventilació que no aconsegueix fer desaparèixer totalment el tuf a planta baixa de casc antic de ciutat. Té una carta senzilla on destaca un menú del dia ben temptador i a preu ajustat; el nostre oferia 3 entrades al centre:
l’Ensalada de salazones, el Crujiente de queso, que eren uns farcellets de pasta filo de tomaca plens de ceba confitada i formatge de cabra, i el Huevo a baja temperatura con cremoso de patata, migas y jamón. Dels segons tastàrem el Bacalao confitado con guiso de hortalizas y mejillones, plat redó en tots els sentits amb un llom de bacallà de qualitat molt bona i execució perfecta, i el Secreto Ibérico con milhojas de patata. I de postres, el Brownie -per què ‘collons’ haurà invadit quasi totes les cartes del país?- i Dos tierras, una creació on el nom li’l dona la molla dels dos tipus de galeta que hi participen. Tot i que l’amanida passà sense pena ni glòria, el ritme de continuació va anar in crescendo prenent el seu punt àlgid amb l’ou i els plats principals. Ja hem alabat les virtuts del bacallà però la presa tampoc es quedava molt darrere.
Una botella de Torelló Brut Nature Gran Reserva, mal destapada per un servei irregular, acompanyà perfectament l’àpat. Per a acabar, cafè ... -I els petit fours? Per un moment haviem oblidat la reflexió de l’inici d’aquest post, però la tornem a recordar quan arriba el compte!
En definitiva, tot i que encara hi ha algun aspecte que caldria millorar, cal felicitar als propietaris i cuiners (Guillermo Pérez i Rubèn Navarro), el quals ja estan adaptats des de l’inici a aquest nou tipus de restaurant de cuina honesta i de peus a terra, sense  més pretensions que donar de menjar bé a un preu raonable. Omplir tots el dies no és gens fàcil ara, i ells ho fan... Qué millor prova de l’èxit que estan obtenint amb el seu esforç i encertat plantejament? Acabem dient unes coses més, a mode dels ‘3 desitjos del geni’: una alternativa de menú més llarg, una mica més d’agosarament en alguna de les propostes i més protagonisme del producte autòcton.