Les creps i la Candelera

La tradició bretona diu que per la Candelera,
fer creps a la llum d'un ciri i amb una moneda
a la ma dóna prosperitat per l'any vinent

Entre els rotllos de Sant Blai i la Crosta de la setmana que ve, ha passar la Candelera i sen’s havia tornat a oblidar parlar de les creps!
Molt pareguts estèticament a les ‘nostres’ coques escaldades però ben diferents en la resta d’aspectes; les creps són un plat de la Bretanya encara que l'origen primigeni sembla trobar-se a l’Imperi Romà, i als territoris que van sorgir en les seves antigues províncies on s’han continuat preparant al llarg dels darrers segles. I és per això que són ben coneguts també el pfannkuchen alemany i el pannenkoeken neerlandès, les filloas o freixós galegues o els fayuelos o frixuelos asturians. A més a més també podem trobar pel món un bon grapat de variants com les galettes de la pròpia Bretanya, els panqueques o panquecas sudamericans, els pancakes estadounidencs, els Nalesniki polacs, els blinis rusos o tants altres amb els que faríem una llista segurament massa llarga.
A molts d’aquests indrets són de consum diari, però inclús al seu lloc d’origen tenen unes dates ben marcades on tothom acostuma a menjar-los; el dimarts de Carnestoltes i més especialment, a la festa de la Candelera. El papa Gelasi I, a l'any 496 va substituir les festes paganes romanes de febrer (a meitat del període entre el solstici d'hivern i l'equinocci de primavera), introduint-les a la litúrgia cristiana com la Presentació de Crist al temple i fent encendre espelmes a les esglésies a mitjanit del dia 2 de febrer, 40 dies després del Nadal, com a símbol de la Purificació de la seua mare, un ritus obligatori en la tradició jueva. Segons explica la llegenda, aqueix dia del segle V es van oferir creps als pelegrins que van arribar a Roma.
Purificació, fertilitat, naixement, última festa del cicle de Nadal... Fora del punt de vista gastronòmic, les creps arrosseguen amb si mateixes una càrrega mística i de supersticions ben acusada que ompli tota una col·lecció de rituals en la seua preparació d’aqueixos dies ja assenyalats. -Serà per la sempre sorprenent i quasi màgica transformació tan ràpida d’estat? -Qui le sait!-
Des d’una altra vesant ben diferent; també és molt coneguda la història (o llegenda) que dóna a les creps un paper de protagonista en els jocs eròtics entre Napoleon i Josefina.

Els preferim i acostumem a fer-los salats, però aquest és de xocolate

Però a banda de tot açò; les creps no són més una barreja de llet, farina, ou i mantega que una vegada a la paella, es solidifica donant lloc a una coca plana de sabor neutre que admet omplir-se tant amb preparacions salades com dolces. El fet de ser tan versàtils, recurrents, barats i rapits de fer de ben segur ha influït en la seua difusió.
Però tot i ser una recepta tan popular, també hi ha uns creps d'alta cuina amb ‘nom propi’ que formen part d’una de les postres més conegudes de la història de la cuina mundial; ‘Les creps Suzette’, un plat de creació controvertida en la qual també es confonen misteri, realitat i llegenda: El plat el va inventar M. Joseph al restaurant Marivaux de París a 1897? O el gran Escoffier? O un dels cuiners de Napoleon per trencar la seua rutina culinària? O va ser fruit d'un accident d’Henri Charpentier, cambrer al restaurant Cafè de París de Montecarlo a 1895? -Casualitats de la vida, o les creps que m’han volgut mostrar en primera persona la seua fama de màgiques...: mentre escric açò acaben de penjar a Lestevesreceptes.cat un enllaç amb aquest plat- ja acabant direm que fa dos estius vam tenir la sort de veure-los preparar a la sala de l'Almadraba Park, de Roses, però... A quants llocs més hi ha un servei de sala amb cambrers que s'atreveixsquen a fer-los?

Foto de les creps Suzette, afegida el 12/03/2013: