ENTRECOLYCOL. Murcia.

Alfonso Egea és un cuiner d’èxit, especialment conegut entre altres aspectes pel tractament precís del Producte i el seu punt de cocció o per la seva traça amb els arrossos. Un xef amb una estrel Michelin al seu restaurant “Casa Alfonso” de Dehesa de Campoamor, a Oriola, que també s’ha apuntat a la moda d’obrir una filial de la casa mare a la capital més pròxima, fent servir el concepte de ‘Gastrobar’, aqueix tipus de local d’acurada decoració i disseny amb un ambient urbà i informal que passa de bar però no arriba a restaurant i on es serveixen tapes d’autor a un preu que també passa de bar però que no arriba al de restaurant.
El seu es diu "Entrecolyocol" i des de fa un temps triomfa a Murcia. Hem estat fa uns dies i ací compartim les impressions d’aqueixa visita: Decoració moderna de línies rectes amb nombrosos detalls per a que no deixe de resultar acollidora. Servei senzill amb salva-mantells i tovallons de paper, però amb bona cristalleria, taules menudes (proporcionalment més les baixetes que les altes) i un tant apretades.

Començàvem l’àpat amb unes fabuloses olives Gordal amb anxova, que res tenen a veure amb la degradada conserva que tots coneixem. Seguíem amb un no molt original pinxo de polp amb escuma de creïlla, on resultava molt saborós el polp però no tant l’escuma, el servei amb una cosa dins l’altra tampoc ajudava al resultat final. Arribaven després a la taula unes fabuloses sardines que allí anomenen ‘empanadas’. -Quin plaer de menjar de sardina! I sense espines!- Amb la molla d’aquestes a la planxa i el seu condiment tradicional fan uns petits rotllets de pa alhora esponjós i lleugerament torrat que servit sota uns brots d’all fan de cada mosset una experiència sublim. El remat d’entrades el donà un plat de tendres carxofes a la planxa amb oli de tòfona i caramullades de pernil, una mostra més d’una cuina on el producte és el gran protagonista. La 'tapa' triada com a plat principal foren sengles coques; una especialitat molt nostra que ací reinterpreten convertint-les en un petit monument generosament ple fins que no hi cap res més damunt la massa. Pasta fina, fullada i extraordinàriament cruixent en el primer cas amb una muntanya de verdures murcianes de temporada sobre una base d’anxova i en el segon polp, creïlles i pebre-roig (com en el conegut plat gallec) sobre una capa de tomaca on sols li faltava que aquesta hagués sigut natural. Vulguerem tastar de postre un flam d’ou, recomanat com especialitat de la casa però no fou ‘res de l’altre món’, si acàs massa ferm i excessivament allimonat. 
Com a vi, després de fallar els dos triats abans, –perquè fan les cartes de vi tan llargues si després no estan molts d’ells?- ens acompanyà encertadament el blanc de Yecla que fa Bodegas Castaño amb un ensamblatge de Macabeu i Chardonnay, tot i que pagar per ell tres vegades el preu a que el podem trobar en tenda ens sembla un insult pels clients d’”Entrecolycol”.