Bocuse d'Or (II)

Tal com haureu vist els que llegireu a la primera entrada dedicada al Bocuse d’Or, el pròxim repte per Evarist Miralles serà la final europea de l’any que ve. I d'ahí la mundial de gener de 2013. Però són nombrosos els episodis controvertits amb denuncies de frau incloses en la història del Bocuse d'Or, així com les veus crítiques i els comentaris on es parla de què es un concurs encarat a afavorir a França i els països nòrdics, com es pot deduir fàcilment després de fer-li una ullada al quadre de guanyadors. De tot això podreu trobar ampla informació en la xarxa.

L'esforç que va portar Estats Units a la Bocuse d'Or 2009 és el tema del llibre ‘Knives at dawn'. I pel que fa a les darreres participacions espanyoles, l’any 2005 s’havia triat una presentació innovadora inspirada en motius de Salvador Dalí; pel servei de peix es va presentar un gran ou de vidre d'un metre, com a part d'una ambiciosa campanya que costà de prop d’1 milió d’Euros per aconseguir un bon resultat en la competició. Malgrat això, la candidata espanyola va acabar en el penúltim lloc, sent una raó de les esmentades que el plat calent produïa tal condensació a l'interior de l'ou que els jutges foren incapaços de veure la presentació. Les reaccions no es feren esperar i acusaren al jurat d’antiquat, obsolet, masclista i menyspreador de la creativitat de la cuina espanyola.

La participació de 2007 va aparèixer a la pel•lícula-documental, El Pollo, El Pez y el Cangrejo Real, un document de lliure accés i molt recomanable per entendre el que ací s’explica. (Cliqueu quan tingueu una horeta i mitja lliure)

Per la seva banda, el representant d’enguany va estar apunt de no poder acudir al no haver trobat patrocinadors que feren front a les grans despeses que resulten necessaries per poder participar-hi. Fins i tot es va haver d'organitzar un sopar benèfic on es recaptaren fons amb l’ajut desinteressat de molts companys de professió.
Si heu seguit el text fins ací, i més encara si heu vist la pel•lícula-documental recomanada, s’haureu adonat que el camí que té davant Evarist no és cap camí de roses, però des d’ací no podem més que animar-lo per a que continue treballant amb la fermesa, convicció i professionalitat que l’han dut fins on està i desitjar-li el millor per a aquesta enriquidora experiència vital.