dimecres, 13 de juliol de 2011

Picadetes

Per tot arreu ens trobem les famoses 'tapes' darrerament! Els 'gurús' de les tendències culinàries ja fa temps que venen dient que és un model amb molt de potencial i bones expectatives per a la seva exportació. I en això s'està; Fa menys d'un mes tenia lloc la "II Quinzena 'Tapas, salazones y vinos Alicante'", de la que ací ja ens férem ressò i ara acabem de tancar la lectura d'un suplement dominical de diari dedicat també al món de la tapa, pinxo, banderilla,... O com vulgueu dir-li
-I amb tot això, nosaltres no haviem de dir la nostra? Doncs clar que si, allà anem-. En el nostre entorn, parlar de 'tapes' és més bé parlar de picadetes, més que un tapa o pinxo presentats com a unitats individualitzades, en el cas de les comarques valencianes parlaríem de petites racions per compartir; un platet de sípia, de mandonguilles de carn o de baejo, de polpet guisat, d'escombros, d'ensaladilla russa, de clòtxines, de sang amb ceba,... en definitiva i com en la resta de l’estat; més que d'un menjar determinat, parlem d'una manera de gaudir a la taula (o mostrador). Una modalitat tant d’iniciar un àpat com de fer una menjada completa de manera més distesa i informal. I és que ja ho diem quan varem parlar d’anar de paella: compartir un mateix plat crea moltes complicitats.
Un platet de sípia i un de fetge mentre esperem el dinar són un bon exemple del que ací parlem.
El que venim relatant resulta d'allò més normal pels qui així hi estem acostumats des de sempre; però el xoc cultural es nota quan amb la mateixa naturalitat que ho fem ací intentem demanar una 'picadeta' fora de l'Estat. En aqueix sentit tenim dues anècdotes personals que compartir; la primera va tenir lloc a Paris, quan a deshora varem demanar un platet de formatge d'aqueixos que acostumen a servir després de les menjades. Després de molt insistir i davant de les cares d'estupefacció de cambrers i resta de personal aconseguirem sortir-nos amb la nostra no sense perdre la sensació d'estar fent una cosa 'rara'. La segona va tenir lloc també a una capital europea, a Berlín. Teníem el dinar reservat en un altre lloc però després de baixar del Fernsehturm varem veure una apetecible cerveseria a Alexanderplatz i ens va entrar gana de fer-nos la ‘dinadora’. No som gent a qui li agrade beure sense menjar i una vegada allà ens adonarem que la varietat de llangonisses quasi igualava a la de tiradors de cervesa. La complicació va venir quan varem haver d'explicar que volíem acompanyar la bier amb el tast d'algunes de les llangonisses que allí es servien, i no dinar amb l'enorme plat combinat que allà estan acostumats. Sols algunes llangonisses tallades, per picar!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada