L’altre
negoci familiar dels Subirós-Mercader és l’hotel Almadrava Park, un establiment
de temporada i de caràcter turístic situat a primera línia de costa, que a més
a més ocupa un turó de vistes privilegiades a la Badia de Roses.
Tot
i la diferència de localització amb el ‘Motel’, i per tant també de clientela,
ambdós romanen baix la ‘batuta’ del Jaume Subirós de manera que són diferents però guarden evidents similituds. Sempre hem tingut una debilitat
especial pel restaurants, ja quasi desapareguts, on els cambrers són vertaders
professionals que acaben amb el treball de preparació dels aliments abans de
servir-los, i igual t’emplaten una orada salvatge que et flambetgen uns crepes;
un valor afegit d’espectacle en el funcionament de sala durant l’àpat. Aquesta
podria ser una d’aqueixes similituds.
Començàvem
el dinar amb una fabulosa ‘Cassola d’Espardenyes’. No havíem tornat a tastar ni
veure en cap lloc aquest producte des de que a 1998 visitàrem El Bulli, curiosament molt
prop d’allí, la qual cosa li comentàrem a Jaume Subirós quan el felicitàrem pel
plat. Segons ens digué es tracta d’un producte autòcton d’allà i molt escàs des
de que a algú se li va ocórrer deixar de fer-lo servir per peixcar, enganxat a
l’ham, i ficar-lo dins d’un plat. A la cassoleta venien sofregides amb all i
vitet.
Com
a plat principal per dinar –Que millor que un plat d’arròs?- Dit i fet, optàrem
per l’Arrós negre a
l'empordanesa amb sèpia bruta i ceba de Figueres. Excel·lent, molt bó i solt, amb un ric ventall de sabors dins del mateix plat. De seguida Subirós s’interessà pel què pensaven
uns valencians del seu arròs i ens explicà que les diferències fonamentals
amb els que ací estem acostumats a menjar es redueixen al punt del sofregit i sistema de cuita.
Per
acabar, entre carro de dolços i de formatges ens decantarem per un assortiment
del segon, una altra similitud amb el Motel, encara que a aquell molt més
complet.
El gran acompanyant del menjar fou un vi de la terra, un magnífic D.O. Empordà
de Garnatxa Blanca amb envelliment en bota, CTÒNIA 2008 de Masia Serra. Molt recomanable però
complicat de trobar en altres indrets.
Bon cafè
amb ‘petit fours’ i servei, com ja hem dit, molt professional i atent. Tot des d’una taula front
a la magnífica panoràmica de la Badia
de Roses. –Què més volem?-
Entrades
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada