Servisca aquest document per a deixar-ne testimoni: 4 de gener de 2025, tanca l’última peixateria de Pego. I per posar en context a qui ens llegisca des de lluny, direm que no parlem d’un poble menut perdut entre muntanyes. Pego, a la Marina Alta, és una població valenciana de volum mitjà (ara mateix 10.632 habitants, segons l’INE), situada a 20 i 24 km respectivament, de les llotjes de Gandia i Dénia. Escric açò amb gran tristesa, quasi la mateixa que m’ha envaït en endur-me la darrera venda que els quedava: 410 g de galeres. Sé que no eren de prop -ja m’ho ha dit el titular, ara jubilat, com a peixater honest que és-. Com la resta del sector primari, el món de la pesca també està rebolicat, però això és un altre assumpte.
L’objectiu d’aquest text no és assenyalar
responsables; d’una manera o d’altra tots ho som. Ni tampoc trobar la solució
màgica, que segurament ningú té. N’hi ha prou amb expressar una opinió personal que mostre
una situació ben preocupant, i ens faça pensar al respecte. Arribats ací, segurament
la primera pregunta que caldria fer-se seria: per què mentre les xifres de
persones joves aturades continuen resultant esgarrifadores, els negocis locals
-i també del sector primari en general- perden continuïtat? Igual ací
l’administració està fallant, per no engegar polítiques afavoridores d’una
rendibilitat més atractiva, per a determinades situacions. Sabem que es fan campanyes
de suport al comerç local -I estan bé!-, però també que per elles mateixes no revertiran cap
situació.
Resulta obvi que el model urbanístic generalitzat en les darreres dècades tampoc ha ajudat gens, fent que els centres urbans dels pobles s’hagen buidat. Els seus habitants -moltes vegades els de major capacitat adquisitiva- s’han anat desplaçant a les perifèries, on abans hi havia terres de conreu, seguint el model estatunidenc de “cotxe per a tot”. El cas pegolí encara és pitjor; els successius governs municipals de l'últim quart de segle han estat donant carta blanca per edificar en Sòl No Urbanitzable, la qual cosa encara ha potenciat més la diàspora pel terme. En definitiva, una sèrie de circumstàncies afavoridores de buidar els pobles, afavorint paral·lelament i encara més, la comoditat de comprar en grans superfícies, vertaderes guanyadores de la situació generada. Acaparadores fins i tot del temps de lleure de les persones.
Ja per acabar, junt amb les mancances esmentades d’una política
local poc activa i gens previsora; i la deixadesa ciutadana, massa
generalitzada envers aquestes qüestions de consum; podríem parlar també de
l’absència absoluta, en molts casos, d’adaptabilitat comercial (serveis, horaris,
devolucions...). Resulta obvi que el model de vida de les persones ha canviat.
Ja són poques les que poden anar a comprar de matí, entre setmana. I igual
caldria preguntar-se, quanta adaptació n’hi ha hagut dels comerços locals en
aquest sentit, per exemple? Durant la pandèmia, molts d’aquests negocis varen saber engegar
una xarxa de repartiment domiciliari eficaç i de confiança. Ingènuament, vaig
voler pensar que aquell mal tràngol anava a tenir una reversió ben positiva.
Però traspassat el període pandèmic, el temps ha demostrat que ningú vàrem
voler aprendre res d’allò.
El sector agroalimentari, i el comerç local en
general, no són només formes de vida: són part de la nostra identitat
col·lectiva i un reflex del compromís amb el territori i les persones
que hi viuen. Si volem que els pobles tinguen futur, cal replantejar-nos com
consumim, com planifiquem i com convivim. El cas de la peixateria que esmentem
avui no deixa de ser una anècdota. No es tracta només d’evitar tancaments, sinó
de preservar la vida en comunitat i la connexió amb el nostre entorn. No oblideu
també, que mentre pensem tot açò les furgonetes grises no paren de fer viatges!
I d’això no he dit res...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada