Menjar per endur

Fa un parell de setmanes, Carles Recio publicava un curiós article d’opinió al Levante-E.M.V., on li reclamava a Antonio Vergara el fet d’haver-se oblidat, al seu exitós “Anuario de la Comunidad Valenciana”, de les cases de cuina preparada. Després feia un repàs de les opcions del Cap i Casal que li resultaven més interessants i acabava, per derivació d’una d’aquestes, fent una menció de la cuina eròtica i justificant el seu interès històric.

Després de llegir-lo, hem estat pensant al respecte i observant el menjar per endur que hi ha pel nostre entorn. Assumint el risc de que aquesta opinió al lector internauta li puga parèixer localista, direm que les opcions són ben poques; una vegada eliminats els restaurants italians, els asiàtics i els diminuts pollastres que es torren a l’ast, comprovem el poc predicament que té el menjar preparat en entorns urbans de tamany mitjà i menut. No obstant això, hi ha excepcions com els dos exemples que segueixen, molt ben enrelats i que gaudeixen de gran notorietat i èxit:

Al contrari que les pebreres, les coques si les podem trobar tot l'any.
I si les encomanem, ens les endurem calentes.

- El primer són les coques de pasta bona (amb tomaca i ceba, pèsols, a ditades, de verdura,…). A més d’altres indrets, a tota la Marina Alta hi podem trobar forns on un dia determinat de la setmana (per exemple, dia de mercat o vesprada de dia de festa) o bé sempre, podem trobar aquesta senzilla joia gastronòmica, a la que ja ens hem referit altres vegades. Parlem sempre, clar està, d’un producte fet allí mateix i que encara respira autenticitat, no dels nombrosos pre-cuits que omplin cada vegada més mostradors.

- Per altra banda, a la veïna Safor, i més concretament a Oliva podem trobar les pebreres farcides. Aquesta especialitat local d’estiu feta amb un arròs cuit al forn, amb tonyina de sorra i bajoques de careta, dins d’unes magnífiques pebreres roges, molt a sovint comparteix espai amb les coques dalt referides.

- Menció apart mereixen alguns serveis de càtering, especialment actius en aquestes dates que s’apropen, o els menjars envasats de qualitat, que també n’hi han i cada vegada més. Però són un altre tema.

No volem acabar, emulant a qui ens ha inspirat el post d’avui, sense nomenar la cuina eròtica. I al respecte d’açò, farem una recomanació que aquesta vegada serà més bé literària; A 1997, Isabel Allende publicava “Afrodita”, un bonic llibre, molt ben il·lustrat on barrejava novel·la, assaig i receptari erotico-gastronòmic. I és que l’erotisme, com la cuina... - No és sempre el resultat de la barreja de diferents ingredients, ben combinats i amb la dosi adequada?-